Etiqueta: sensacionalisme

Morbositat i espectacularització: la premsa esportiva i la mort del futbolista Emiliano Sala

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Guillem Fabo (@guillemfabo)

El futbolista argentí Emiliano Sala va morir en un accident aeri el 21 de gener del 2019. Els principals diaris esportius a Espanya van fer un seguiment ampli del succés en les seves edicions digitals que no s’adequa a les prescripcions dels codis deontològics nacionals. Des de la desaparició del jugador fins al rescat del cadàver i la celebració del funeral, Marca, As, Sport i Mundo Deportivo van publicar múltiples peces que vulneren els principis ètics de la professió periodística.

El tractament que aquests quatre diaris van fer de la mort de Sala és un exemple de sobreatenció mediàtica d’una tragèdia. Marca, As, Sport i Mundo Deportivo no van respectar el sentit de la mesura i la proporcionalitat que promou el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) en les seves Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. A més, aquestes publicacions, en lloc de prescindir de les informacions que poguessin vulnerar la privadesa dels afectats (Art. 5 – Recomanacions adreçades especialment a les empreses audiovisuals), van difondre-les.

Mundo Deportivo va fer un seguiment de l’accident deontològicament qüestionable tenint en compte el principi de responsabilitat. Les peces “El padre de Emiliano Sala rompe su silencio tras hallarse el avión“, “A Emiliano Sala le obligaron a subir a la avioneta” o “El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’” són invasions a la intimitat que es recreen en el dolor i patiment dels familiars i amics del futbolista. Aquestes tres peces també vulneren el principi de veracitat, ja que són textos sensacionalistes que busquen la morbositat de la tragèdia.

Mundo Deportivo es recrea en el patiment de la parella de la víctima
(El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’)

Segons les Recomanacions del CAC, els mitjans de comunicació han de tractar les persones afectades per alguna tragèdia amb una atenció especialment prudent i escrupolosa (Art. 2 – Recomanacions finals adreçades a la consideració general). En aquest sentit, el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya sosté que les persones particularment més vulnerables han de ser tractades amb respecte i dignitat per evitar “intromissions innecessàries” i “especulacions gratuïtes sobre els seus sentiments i circumstàncies” (Art. 9). En aquest sentit, la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa també adverteix que el periodista haurà d’evitar les especulacions en les seves circumstàncies (Art. 4).

En la línia de Mundo Deportivo, el diari As va publicar en la seva edició digital una entrada titulada “Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala” que incorporava un vídeo amb alguns dels gols que Sala havia marcat durant la seva trajectòria. Aquesta peça buscava satisfer la morbositat dels lectors. “Ha sido encontrado el cuerpo sin vida del delantero argentino. Queremos recordar como homenaje algunos de los grandes goles de su carrera“, van afegir a l’entrada quan els equips de rescat van trobar el cos.

As va publicar una recopilació dels millors gols de Sala (Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala)

D’altra banda, el diari Marca va incloure dues captures de pantalla de les converses per WhatsApp de Sala quan organitzava el viatge i una fotografia de les restes de l’avioneta sinistrada en l’entrada “Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff“. En una altra peça, Marca va publicar un àudio del futbolista que va enviar mentre viatjava. Aquestes dues entrades d’aquest diari també buscaven la morbositat. Sobre les possibles causes de l’accident, el diari Marca contradiu l’article 17 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa perquè en la peça “Emiliano Sala: un caso abierto con muchas incógnitas por resolver” especula sobre les possibles causes de l’accident sense determinar si són opinions, interpretacions o conjectures.

Marca va publicar missatges de WhatsApp del futbolista i una fotografia de les restes de l’avioneta (Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff)

El diari Sport, que també va fer un seguiment exhaustiu del succés, va publicar una crònica del funeral del futbolista. La frase inicial del text fou la següent: “El pequeño pueblo de Progreso vivió ayer el que probablemente sea el día más triste de su historia“. Sobre l’ús del lèxic que s’ha d’emprar en informacions sobre tragèdies, les Recomanacions del CAC estableixen que s’han d’evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat d’un esdeveniment (Art. 15 – Recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual).

Marca va arribar a publicar un article d’opinió d’un periodista que havia entrevistat Sala dos mesos abans. El diari presenta l’article amb l’avanttítol “La opinión del periodista que le entrevistó en MARCA hace dos meses“. El periodista utilitza adjectius i expressions que contradiuen les prescripcions anteriorment esmentades: “El mar no puede haber cortado su camino. Los sueños de Sala merecen un milagro“. Un altre exemple més de com la premsa esportiva va buscar i aprofundir en la morbositat i l’espectacularització de l’accident.

El tractament mediàtic de les dones esclavitzades sexualment per Daesh: denúncia o sensacionalisme?

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Pilar Tomás (@pilartomas_)

El conflicte sirià és escenari de brutals atrocitats des de fa ja gairebé vuit anys. En aquest context, les veus femenines són silenciades i maltractades, especialment les de l’ètnia yazidita, històricament perseguida. Milers d’aquestes dones són assassinades cada any per Daesh, mentre que moltes d’altres són segrestades pel grup terrorista per convertir-les en les seves esclaves sexuals.

Segons les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya sobre el tractament del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual, cal “donar visibilitat a les històries de vida” de les dones afectades (art. 2). Amb tot, són molts els mitjans que subestimen la importància de difondre el seu testimoni.

Un exemple d’aquesta pràctica reprovable és el reportatge ‘La esquizofrénica relación de Estado Islámico con las mujeres’, publicat per BBC Mundo el 28 d’agost del 2015. A part de l’evident càrrega estigmatitzant de l’adjectiu “esquizofrènica”, la peça parla de les joves yazidites consultant suposats experts –entre aquests, un exmembre d’Al-Qaeda–, abans que les mateixes dones, que són cosificades en referir-se a elles com a “piezas clave”.

Prescindir de la veu de les joves yazidites suposa contravenir el segon principi del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que estableix que cal donar “oportunitat de resposta” a la persona afectada. De la mateixa manera, la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) considera que el periodista ha d’oferir als afectats donar “la seva pròpia versió dels fets” (art. 3.1.A).

Captura de pantalla del reportatge publicat a BBC Mundo

Paradoxalment, tot i que el reportatge només recull el testimoni directe d’una dels milers de dones esclavitzades per Daesh –descrita com “una que recientemente logró huir”–, les fotografies que l’acompanyen sí que mostren primers plans de diverses de les joves i el seu nom i cognom, a més de peus de foto que les criminalitzen explicant els seus “volguts” vincles amb els terroristes.

Això vulnera el principi de privacitat –el dret a la pròpia imatge– i dignitat humana, recollits per la UNESCO (art. 6) o la resolució 1.003 del Consell d’Europa (art. 33). A més, contradiu les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya citades anteriorment, que subratllen que cal evitar que aquestes joves puguin “ser identificades en absència del seu consentiment” (art. 9).

Més enllà d’aquest reportatge, n’hi ha molts d’altres que sí que narren a les històries de vida de les dones esclavitzades sexualment per Daesh, malgrat que sovint són notícies que recorren al sensacionalisme per atreure l’atenció dels lectors.

Aquest és el cas del reportatge ‘Hablan las esclavas sexuales del ISIS: “Nos olían, nos violaban, nos torturaban…”’, publicat a El Confidencial el 4 de juny del 2015. El titular, que respon a la lògica del clickbait, difon el testimoni d’una jove de 17 anys. Al llarg del text, es reprodueixen tota mena de detalls dels maltractaments que va patir: “Me pegaban y violaban incluso dos a la vez” o “Sus guardas me violaban al menos cinco veces cada día”.

Segons la periodista i traductora kurda Amina Hussein, reportatges com aquest no respecten “el dret a la privacitat i a la intimitat” de les dones alliberades del Daesh perquè difonen “massa detalls sexuals” que, considera, són “innecessaris”. Hussein, que ha entrevistat diverses d’aquestes joves yazidites, assegura que li han explicat que sovint els periodistes els fan preguntes com “què et van fer, exactament?” o “com et violaven?”.

A part, les declaracions que inclou el reportatge de El Confidencial evidencien que la jove entrevistada està vivint una situació traumàtica:

Captures de pantalla extretes del reportatge publicat a El Confidencial

El reportatge desobeeix diverses de les recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals, atès que vulnera la dignitat de la jove en una situació en què “la seva capacitat de decidir lliurement es veu greument afectada”, amb l’agreujant que es tracta d’una menor d’edat. Per això, la peça també contradiu el Decàleg per a un tractament informatiu adequat de les persones joves, de la Secretaria de Joventut de la Generalitat, que emfatitza que cal respectar el seu “dret a la intimitat, a la imatge i a la dignitat” (art. 7).

“Ser la seva veu”

En paraules de Hussein, el tractament mediàtic desitjable d’aquesta mena de casos consisteix a “explicar la història” de les dones yazidites –“quants anys tenen, com va ser el seu segrest per part dels terroristes i quina mena de tortura van patir”– evitant caure en l’“espectacularització”. “Cal ser la seva veu”, conclou la periodista.

En aquest sentit, el reportatge que Hussein va publicar el 6 de març del 2019 a Pikara Magazine ‘Mujeres yazidíes, de esclavas sexuales a guerrilleras’ constitueix un exemple de bona pràctica deontològica. En ell, narra el testimoni de dues dones que havien estat esclavitzades per Daesh i, lluny de victimitzar-les, parla d’elles com a “supervivents” i “guerrilleres”.

Això no significa que la periodista eviti fer referència a les històries personals de les joves; al contrari, dona visibilitat i denuncia els maltractaments que van patir, tot fugint del sensacionalisme i rebutjant que aquests les defineixin. Per això, dedica la major part del text a contextualitzar políticament i socialment la situació de les dues entrevistades, així com la dels milers de yazidites que han estat segrestades per Daesh des que l’any 2014 el grup terrorista va instaurar el seu califat en territori iraquià i sirià.

El sensacionalisme amenaça el periodisme de qualitat?

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Judit Huguet (@judit_huguet)

Sabem que hi ha mitjans o, més ben dit, ‘pseudomitjans’, que publiquen informació que no es pot considerar realment periodisme i que no respecta molts dels codis deontològics d’aquesta professió. Aquí en tenim alguns exemples de part d’alguns d’aquests ‘pseudomitjans’ com El Español, El Huffington Post o Mediterráneo Digital.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Però, no són només aquests mitjans que ja tots esperàvem, sinó que d’altres que teòricament són seriosos també han caigut en aquestes males pràctiques per aconseguir més clicks i visualitzacions. Alguns d’ells ho fan en seccions pròpies on publiquen informació de caràcter més sensacionalista, tot i que no és així en tots els casos.

En primer lloc, tenim una notícia força recent. Mitjans com La Vanguardia o elNacional.cat van difondre que Malú i Albert Rivera buscaven casa. El primer diari va explicar amb tot luxe de detalls en la seva secció de ‘Gente’ la finca en què tenia intenció d’instal·lar-se la parella, el barri en què es trobava i quins famosos més hi vivien.

De la mateixa manera, elNacional.cat ho va fer en l’apartat de ‘En blau’, titulant la peça “Albert Rivera i Malú fan la passa definitiva per consolidar la seva relació”. En ella, publiquen informació similar a la de l’anterior diari, citant també com a font el programa Socialité de Telecinco. Si això no fos prou, aquest mitjà digital va fer un seguiment d’aquesta notícia i, dos dies més tard, va publicar que Malú es va comprar una casa sola. Aquí cita a la revista Lecturas i fa broma amb una fotografia força ridícula del líder de Ciutadans, alimentant aquest sensacionalisme.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

És sorprenent que mitjans que publiquen contingut seriós com, per exemple, el judici del procés, donin espai també a aquest tipus d’articles que no aporten res informativament i que tampoc ajuden a la creació d’una opinió pública lliure i formada. En les seccions que he comentat anteriorment sobre aquests mitjans, ‘Gente’ i ‘En Blau’ també fan ressò d’altres notícies com “Terelu Campos renuncia a tener pareja”, “¿Le fue infiel María Lapiedra a Gustavo González durante su relación?” o “Per què Letícia no permet que Elionor vagi mai d’excursió amb les amigues”, que, si no ens ho diguessin, passarien perfectament per peces de revistes del cor com Pronto o Lecturas. Fins i tot, La Vanguardia fa publicitat de publicacions d’aquest tipus (Semana, Love, Diez Minutos…), incloent-ne les portades i anunciant algunes de les notícies del seu interior.

De la mateixa manera, elNacional.cat i Europa Press van publicar notícies relacionades amb Victoria Federica, la filla petita de la Infanta Elena i Jaime de Marichalar. ElNacional.cat va fer pública un article sobre “els vicis” de la noia: fumar, jugar a jocs d’atzar, comprar bosses cares i anar de festa per Madrid. Tot això acompanyat d’una fotografia de la jove fumant. En la notícia, la compara amb el seu pare i amb el seu tiet, Álvaro de Marichalar, i destaca els seus mals costums.

M’ha semblat encara més greu que una agència de notícies com Europa Press publiqui que Victoria Federica gaudeix de la nit madrilenya sense la seva suposada parella, el torero Gonzalo Caballero. Sí que és cert que es tracta de la Casa Reial, però ni ella és la filla dels Reis ni això té cap tipus d’interès rellevant per a la ciutadania.

Seguim amb la família reial amb una notícia de El Mundo titulada “Froilán, un rebelde con causa”, en què introdueixen al jove com “el gra de la família”. En ella parlen de la relació de Froilán amb Vox. Una de les frases que m’ha semblat força sorprenent, per no dir més, és: “Nadie le puede negar a un chico de 20 años que le gusten las chicas o que vaya de discotecas, lo contrario sería una anormalidad”. Així, el que està fent el diari és titllar d’anormal l’homosexualitat.

La secció ‘Yo Dona’ d’aquest mateix mitjà és també força qüestionable. Inclou notícies com “Aplícate bien el corrector de ojeras de una vez por todas con estos sencillos consejos” o “La nueva forma de llevar las joyas según las prescriptoras de moda”. És una manera de dir, després de tota aquesta informació rellevant sobre l’actualitat, posem un apartat per les dones de color rosa on es parli de maquillatge i moda. Per aquest motiu, em sembla una secció força sexista i amb un tipus de contingut que, en la meva opinió, no és gaire adequat per a un mitjà. El diari La Razón també publica informació d’aquest tipus en el seu apartat ‘Familia y Mujer’. Alguns dels titulars són “Claves para cuidarse a partir de los 30” o “¿Qué buscan las familias a la hora de elegir un banco?”. Per altra banda, el Periódico va fer difusió de la següent notícia, explicant amb pèls i senyals la vida de la jove i la seva obsessió per assemblar-se a Meghan Markle. Igual que en els altres casos, aquesta informació busca el sensacionalisme i la xafarderia més que formar als ciutadans, perquè realment no aporta res.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El diari ABC també ha publicat fa poc notícies de contingut més aviat ridícul o morbós. Una d’elles explica que un pare entrena al seu gos perquè vigili que la seva filla faci els deures i no miri el mòbil, cosa que és bastant irrellevant i poc interessant com perquè en faci ressò un mitjà d’aquest tipus. L’altra és sobre la història d’una jove vestida de núvia que plora davant la tomba del seu promès. En ella s’explica que el seu promès havia mort pocs dies abans de la boda i que ella havia anat a veure’l al cementiri aquell dia. En la meva opinió, aquesta notícia és un pèl massa sensacionalista.

Per últim, el diari ARA ha difós dues notícies que són també poc serioses i d’interès qüestionable: l’anell de matrimoni que li va regalar el promès de Jennifer Lopez, Alex Rodriguez, a l’artista i, un dia després, l’acusació d’infidelitat de Rodriguez per part d’un exjugador de la lliga de beisbol nord-americana.

Després de presentar aquests exemples, anem a veure què en diuen els principals codis deontològics. Alguns dels casos presentats es podrien incloure en el principi de veritat, que menciona el sensacionalisme i l’espectacularització. Està clar que en tots ells estan propiciant el ‘clickbait’ i viralitzant continguts sensacionalistes en diaris de referència com La Vanguardia, El Mundo o l’ARA.

Del codi deontològic del Consell d’Europa en podem extreure diferents punts. En primer lloc, el tercer article destaca la diferenciació entre notícies i opinions, que queda molt borrosa en la majoria d’articles, com per exemple els de la Casa Reial o els de Malú i Rivera. En ells, són comuns els judicis de valor i les valoracions per part dels redactors. A més, l’article 15 explica que la informació no ha de ser tractada com una mercaderia sinó com un dret fonamental dels ciutadans. En aquest sentit, s’explicita que ni la qualitat de les informacions ni de les opinions ha d’estar mediatitzada per augmentar el nombre de lectors. Tal com hem vist, alguns mitjans publiquen aquest tipus de contingut morbós únicament per augmentar els clicks, allunyant-se una mica de la seva funció com a periodistes. Per últim, també cal tenir en compte el punt 23, el respecte al dret de les persones a la seva vida íntima. Es diu que les persones que tenen funcions en la vida pública tenen el dret a la protecció de la seva vida privada, excepte en els casos en què això pugui tenir incidències sobre la vida pública. Així, les notícies sobre Albert Rivera podrien transgredir en certa manera aquest dret.

Pel que fa al codi deontològic de la FAPE, en el segon article s’afirma que el compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat i, en el quart, el fet que el periodista ha de respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge. De la mateixa manera, el codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya marca 12 criteris bàsics, alguns d’ells aplicables a aquests casos. En primer lloc, l’article 1 parla de l’obligació d’informar de manera acurada i precisa, distingint entre informacions i opinions i evitant la difusió de rumors, tal com han fet alguns dels mitjans anteriors, que van publicar les peces sense assegurar del cert que fos així (cas Victoria Federica, Malú i Rivera…) i fonamentant-se únicament en revistes o programes del cor. Això també ho podem relacionar amb el punt 2, que tracta d’evitar utilitzar expressions injurioses ni difondre dades imprecises que puguin lesionar la dignitat de les persones. Per últim, l’article 9 menciona la importància de respectar el dret a la privacitat i evitar les intromissions innecessàries en la vida de les persones.

El codi deontològic de la UNESCO inclou en el seu article 2 la dedicació del periodista cap a la realitat objectiva, és a dir, que els professionals de la comunicació han de publicar informació autèntica sense cap mena de distorsió que permeti al públic tenir un material adequat que faciliti la formació d’una mirada acurada i comprensiva del món.

A tall de conclusió, puc afirmar que és molt sorprenent i qüestionable que mitjans seriosos difonguin aquest tipus d’informació perquè, en la meva opinió, fa que els ciutadans puguin perdre la confiança en aquest mitjà i en tot el que publiquen. Basar aquestes peces en revistes del cor també és un fet més que desacredita una mica aquests mitjans. Està clar que la majoria ho fan per augmentar els lectors, enganxar-los amb dades morboses i no quedar-se enrere en aquest tipus de contingut, ja que, com hem vist, no són pocs els que en fan ressò.

Una concentració on les relacions van ser més importants que la idea a manifestar

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Alba Giraldo (@albagiraldo98)

El passat 10 de febrer, Ciutadans i PP van convocar una manifestació a la plaça Colón de Madrid en contra de les relacions de Pedro Sánchez amb els líders independentistes, i a favor de la convocatòria d’eleccions generals. En l’acte va participar també Vox. Tot això, sembla que les  reivindicacions no van ser tan importants com la relació que van mantenir els polítics.

Els mitjans van viure de manera molt diferent una mateixa manifestació. A les portades dels diaris del dia següent ja s’apreciaven grans diferències en els punts de vista d’assimilació de l’acte: des de la guerra de xifres d’assistents, fins a qui pertanyia l’èxit de la concentració, a la dreta o a l’esquerra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Als informatius de televisió també s’han vist diferències notables. Per començar, TV3 obria el telenotícies de la nit amb el judici dels líders independentistes, seguia amb la unió dels alcaldes reclamant justícia, i en tercer lloc es parlava de la manifestació de Madrid, donant-li un total de 3 notícies i 5 minuts. Les noticies parlaven de la manifestació en termes generals, esmentant els assistents -només la xifra de 45.000- , per després tractar la relació entre Rivera i Abascal -“però els gestos han acaparat tant o més interès que el missatge polític”.

Imatge amb la que Tv3 introdueix la manifestació

Els informatius de Telecinco i Antena 3 obren els amb la concentració i li dediquen gairebé 10 minuts. Parlen de la manifestació en general i també de la relació entre els líders polítics. Citant a Telecinco: “imatge inèdita en un acte que un cop escoltat l’himne abandonaven immediatament tant el líder de Cs com el de Vox, que haurien evitat saludar-se”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’informatiu de la 1 de TVE és important ja que hi ha hagut polèmica sobre el seu tractament de la manifestació. Ramón Moreno, portaveu del PP a la Comissió Mixta de RTVE, declarava que “la retransmissió va ser un cúmul de manipulacions que demostren la falta de neutralitat d’una cadena pública”. També els ha acusat de reduir “la transcendència, l’objectiu i la massiva participació”. La Plataforma TVE Libre també es va manifestar per Twitter.

La realitat és que els informatius obren amb la concentració de Colón i li dediquen tres peces, uns 5:30 minuts dins del telenotícies. La primera peça dels informatius parla dels tres líders de PP, Cs i Vox, de la relació i la fotografia entre els tres, per després fer un balanç de la manifestació. De manera contrària a les denúncies esmentades anteriorment, es dona informació de les xifres reals emeses per la delegació del govern i els convocants, i es fan servir plans generals.

Imatge d’obertura dels informatius de TVE

L’anàlisi segons els codis deontològics

Segons el primer article del codi deontològic del Col·legi de Periodistes, la tasca del periodista és “informar de manera acurada i precisa”, cercar la veritat i acostar-se a la realitat amb la màxima fidelitat possible. Els mitjans, per tant, han de distingir informació d’opinió i difondre només informacions contrastades, no conjectures i rumors. Aquesta idea ressalta a moltes de les portades per la xifra d’assistents a la manifestació. Alguns diaris, com El Periódico o l’Ara descarten la xifra de 200.000 assistents emesa pels convocants, per parlar directament de 45.000 persones. Això passa també al telenotícies de TV3, que només mencionen la dada de 45.000 assistents.

Com es recull al primer principi del codi deontològic de la UNESCO, les persones tenen dret a una informació vertadera i, per tant, a adquirir una imatge objectiva de la realitat amb informacions precises i completes. En aquest cas, quedarien fora totes les expressions exagerades de la realitat, com per exemple el verb “punxa” o “rotund clamor” utilitzat a moltes portades, tant per referir-se a la dreta, com als socialistes. Una idea que també crida l’atenció perquè cada mitjà té el seu punt de vista contrari: mentre El Periódico assegura que qui punxa és la dreta, La Razón li atribueix a Sánchez.

De la mateixa manera, com afirma el segon principi del codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, s’han d’evitar prejudicis per informacions sense prou fonaments. No s’han de fer servir expressions injurioses ni difondre dades imprecises o sense base suficient que puguin lesionar la dignitat de les persones i desacreditar entitats públiques o privades. En aquest cas, el diari La Razón acusa els socialistes de “desinflar l’assistència”, a l’emetre la xifra de 45.000, i a Sánchez de “depreciar-los”, segons l’ABC. D’altra banda, segons el punt dos del codi de la UNESCO, el periodista ha d’aportar una realitat objectiva, mitjançant la qual els fets s’informen en el seu context adequant, senyalant les connexions essencials i sense causar distorsions. Finalment, com recull el primer punt del codi de la FAPE, el periodista ha de tenir un compromís amb la cerca de la veritat. Haurà de fonamentar les informacions amb el contrast de fonts, donant l’oportunitat als afectats de donar la seva pròpia versió dels fets.

També cal destacar el sensacionalisme en quant al tractament de les noticies, que aniria en contra del principi de veritat. Tots els mitjans analitzats, sense cap excepció, donen especial rellevància a la fotografia entre els tres polítics. Segons el trentè punt del Codi Deontològic Europeu, al periodisme no s’ha de confondre allò conflictiu o espectacular amb allò important des del punt de vista informatiu. Un exemple és una expressió que fa servir TV3: “Els gestos han acaparat tant o més interès que el missatge polític”; o La Razón: “Rivera fuig d’Abascal”.

El manifest, ¿periodístic?

Dins la manifestació, els periodistes Carlos Cuesta, María Claver i Albert Castillón van llegir un manifest. Si bé és cert que aquest estava signat pels partits convocants, al llegir-lo, qui adquireix la responsabilitat del que es diu? És feina del periodista posicionar-se ideològicament de manera tan directa?

Els periodistes en aquest cas no només es posicionaven ideològicament, sinó que promulgaven idees que no es corresponien a la realitat. Segons el cinquè punt del codi deontològic de la FAPE, el periodista establirà una clara i inequívoca distinció entre els fets i les opinions, interpretacions i conjectures. A més, com es recull al punt sis, s’entén contrari a l’ètica de la professió periodística el seu exercici simultani amb la publicitat, o amb aquelles activitats institucionals o privades de comunicació social quan afectin als principis i normes deontològiques del periodisme. Finalment, fent referència al codi de la FAPE ja esmentant amb anterioritat, el periodista no ha de difondre material informatiu fals, enganyós o deformat.

Quan el periodisme toca fons: El tractament mediàtic de l’assassinat de Gabriel reobre el debat sobre l’ètica periodística

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Pere Simon (@peresimon93)

El cas de l’assassinat de Gabriel, el menor que va desaparèixer el passat 27 de febrer a Las Hortichuelas de Níjar (Almeria) porta des de fa setmanes a primera línia mediàtica de molts mitjans espanyols i catalans. El sensacionalisme i la manca de cura ètica a l’hora de tractar el cas ha tornat a posar sobre la taula les carències que viu avui en dia el periodisme a casa nostra. Com s’ha de tractar un cas d’assassinat com aquest? La nostra obligació a l’hora d’informar correctament i amb dignitat passa per tenir en compte el que, malauradament, molts mitjans semblen obviar: la deontologia periodística.

És difícil que no ens vingui a la memòria el ‘cas de les nenes d’Alcàsser’ (València), que va commocionar la societat espanyola el gener del 1993. El programa De tú a tú (A3) de Nieves Herrero, va convertir la població en un plató televisiu, on familiars i amics de les víctimes van compartir els seus sentiments. Sens dubte, una de les expressions màximes de l’espectacularització del dolor, quan va desaparèixer la frontera entre allò privat i allò públic. Són molts els que consideren que a Alcàsser va néixer el reality show i l’anomenada ‘teleescombreria’. Si ens fixem en l’article 4 del Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), “en el tractament informatiu dels assumptes amb elements de dolor en els afectats, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Va ser el dia on l’ètica periodística va ‘saltar pels aires’. I no va ser l’únic.

Tornem al cas en qüestió per veure com ens ho han explicat els mitjans. En primer lloc, ens fixem en el tractament del llenguatge per tal d’informar. En aquest sentit el diari ABC titulava el passat 12 de març –l’endemà de descobrir el cos sense vida del menor Gabriel–, “El mal estaba en casa”, juntament amb una fotografia en primer pla de la víctima i l’assassina (en aquell moment presumpta assassina) rient. Segons el punt 15 de les ‘recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual’, dins de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’, “en la informació sobre tragèdies personals cal ser particularment amatents amb el lèxic emprat. Convé evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat”.

L’ABC va optar per un titular cinematogràfic. Font: Kiosko.net

Aquesta manca d’ètica ja va estar present quan van trobar el cadàver de Diana Quer el passat 31 de desembre –l’ABC posava en portada una fotografia del cos tapat de la jove, i afegia: “Maniatada, estrangulada y arrojada a un pozo”–. Òbviament, aquests titulars busquen un dramatisme totalment inacceptable.

En casos de tragèdia i mort, els mitjans no han de donar detalls innecessaris ni recrear-s’hi. Font: Kiosko.net

L’altre cara de la moneda la trobem amb un titular purament informatiu, com per exemple el que va utilitzar el Diario de Sevilla: “Hallan el cadáver de Gabriel Cruz en el coche de la novia de su padre”. Ara bé, aquí ens trobem amb un altre conflicte deontològic. És adient dir el nom de la víctima quan és un menor?

L’article 11 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya diu que “s’ha de tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareguin com a víctimes”. A més, el codi deontològic de la FAPE diu, en el punt 4 dels principis generals, que “es tractaran amb especial atenció els assumptes que afectin a la infància i la joventut i es respectarà el dret a la intimitat dels menors”. El sisè principi del codi de la UNESCO també focalitza en la importància del respecte cap a la intimitat i dignitat humana. Així doncs, mencionar el nom del menor es una greu errada deontològica que afecta el principi de responsabilitat.

Podríem posar desenes d’exemples on s’ha fet un tractament mediàtic que s’ha situat a mig camí entre la informació i l’espectacle. Els mitjans audiovisuals –per la seva immediatesa i contingut emotiu– han estat els capdavanters, repetint a totes hores imatges i informacions sobre el cas de Gabriel. Per exemple, TVE, A3 i T5 van emetre en directe el funeral del menor. En el cas d’aquest últim, El Programa de Ana Rosa va connectar en directe amb una reportera que portava dies seguint el cas. Aquesta es va emocionar i no va poder seguir amb la connexió.

El punt 4 de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’ sosté que “cal evitar els desplegaments desproporcionats de mitjans, les connexions innecessàries (…). També l’efecte acumulatiu de l’ús reiteratiu d’unes mateixes imatges”.

Per altra banda, el magazín matinal d’A3, Espejo Público, presentat per Susana Griso, va tractar el cas durant dies, amb tertúlies i especulacions que convertien el plató en un circ mediàtic. Un exemple és quan s’explica amb detalls i material gràfic, les causes de la mort del menor. L’article 15 del manual d’estil periodístic per a informacions sobre casos que afecten a menors és taxatiu: “és en el procés de muntatge on recau la responsabilitat de decidir i triar allò que aporti contingut i, alhora, no incideixi en excés en la figura de les víctimes. Igualment, és en el muntatge on s’ha de valorar allò imprescindible i el que resulta superflu o excessivament punyent”.

 El tractament televisiu del cas ha estat semblant al de Marta del Castillo, la noia que va ser presumptament assassinada a Sevilla el 2009, però que mai se n’ha trobat el cos. Sembla que no se n’aprèn. El cas de Gabriel és l’última mostra de com una part del periodisme espanyol deixa de banda l’ètica de la professió periodística i s’alimenta del ‘morbo’ que generen els casos de desaparicions i assassinats, sempre acompanyats de dolor. El repte de deixar de confondre la informació amb l’espectacle és enorme, però el premi també: fer un periodisme digne i més humà.

Accident d’autobús a Freginals: tres errors en la cobertura d’informació

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Anna Solà (@soflona)

13 estudiants d’Erasmus van morir el passat diumenge 20 de març a Freginals (Tarragona), a causa d’un accident d’autobús. Tornaven de les Falles de València quan el conductor presumptament va adormir-se i va xocar amb la mitjana de l’AP-7, a l’altura del kilòmetre 333. 43 persones van quedar ferides, entre les quals el conductor del vehicle, i van ser traslladades als hospitals de la zona.

La majoria de víctimes eren estrangeres. L’autocar formava part d’un comboi de cinc vehicles d’Autocares Alejandro que tornava de València a la matinada de diumenge. La mobilització ciutadana i per part de les autoritats va ser màxima, posant als familiars vols en disposició per traslladar-se a Barcelona, prestant atenció psicològica als qui ho requeriren i oferint diferents actes en commemoració de les víctimes.

Aquest tipus de tragèdies col·lectives suscita un gran impacte en la societat, motiu pel qual la segueix latent, i requerint informació de seguiment durant hores, i fins i tot dies després de l’accident. Per diverses raons, entre les que segurament troben satisfer la curiositat del públic, i omplir espai i temps de contingut, els mitjans de comunicació van transmetre informació que tendia al sensacionalisme i la morbositat.

Ens aturarem a continuació en els errors que es van cometre en la majoria de mitjans, basant-nos en les peces periodístiques i en els codis deontològics que justifiquen les incorreccions.

1. Declaracions: familiars i persones properes a les víctimes i persones que havien sortit il·leses de l’accident

Una gran part de l’ampliació de la informació en aquest cas, com ha succeït en d’altres similars, es va basar en aquest tipus de testimonis, persones en situació de dolor i afectació personal, d’alteració emocional, el testimoni de les quals no aportava cap novetat pel que fa a la informació.

En aquest error destaca una peça del diari generalista ABC: Una superviviente del accidente de autobús en Freginals: «Ironías del destino, debemos decir que somos afortunados». El diari va aconseguir parlar amb una de les joves supervivents i van plasmar el seu testimoni. A més, van parlar amb un dels membres de l’equip de psicòlegs, manifestant també informació íntima sobre el seu estat, i desvetllar la situació a l’interior de l’hotel on s’havia instal·lat el centre de coordinació i d’atenció a les víctimes.

En aquest cas, aquest diari fa una vulneració del Principi de Responsabilitat del Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius, atès el poc respecte pel Dolor i l’aflicció i la Invasió de la Intimitat, vital en aquesta tragèdia. El Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes es subscriu al respecte cap aquestes persones al punt 6 de la seva declaració de principis:

«Respectar el dret de les persones a les seves pròpies intimitat i imatge, especialment en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i les circumstàncies, sobretot quan les persones afectades ho explicitin».

A més, les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals així ho demanen: «Convé tenir present sempre que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa.»

Per tant, tenint en compte que gran part dels testimonis no pot oferir cap exclusiva i es troba en una situació personal delicada, les declaracions que recullen els mitjans s’haurien d’haver centrat en les autoritats i en els experts en la matèria, sempre i quan puguin afegir un component nou a la informació.

 2.Especulacions, causes, acusacions directes i exclusives sense confirmar

En cadascun d’aquests casos, l’audiència cerca responsabilitats i causes en l’accident, a fi d’explicar, entendre i assimilar aquest tipus de tragèdies col·lectives. A causa de la pressió informativa, és difícil discernir entre la informació, la rumorologia i la veritat i cal estar sempre amatent als informes policials i les sentències al respecte (i per tant al lèxic emprat, tenint sempre en compte la presumpció d’innocència).

En aquest error cau la portada del diari generalista espanyol La Razón: «¡Lo siento, me he dormido!». Obre amb una exclusiva que s’havia estat considerant el dia anterior pel que fa a les hipòtesis de l’accident, però realment el conductor de l’autocar es va a negar a declarar el mateix diumenge davant els Mossos. Per tant, no va ser fins al dia 23 -dos dies més tard d’aquesta “exclusiva” sense confirmar- que els Mossos van plantejar-ho com a hipòtesi real, tal com confirma La Vanguardia.

unnamed

A banda de la flagrant ironia de la frase amb què obren portada, la publicació d’aquest contingut afegeix un component dubtós a la informació, que evidentment no ha estat confirmada per la policia. Segons considera el Codi Deontològic del Sindicat de Periodistes de Madrid, «el periodista deberá relatar la verdad, o lo que más objetivamente se aproxime a ella, esto es, hasta lo que pueda averiguarse con los medios al uso de la profesión y según los hechos disponibles, que nunca podrá equipararse a una investigación judicial o policial». Es posa en dubte, per tant, el Principi de veracitat de la informació, atès que ha estat elaborat sense Rigor informatiu i conseqüentment pot caure en Difamacions i calúmnies. A més, es realitza un judici del conductor de l’autobús, sense respectar per tant la Presumpció d’innocència pel que fa a Detinguts i sospitosos, en relació al Principi de Justícia.

Tal com indiquen les recomanacions del CAC mencionades anteriorment, és «fonamental evitar qualsevol mena d’especulació», i «convé així mateix extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat» (punts 12 i 14). Així doncs, és important la prevenció per evitar publicar informacions no confirmades, evitant aplicar la coneguda “pena del telenotícies” al presumpte responsable de l’accident.

3. Peces sobre les víctimes

Poc després de l’accident, i després d’haver-se confirmat les hipòtesis sobre les causes de l’accident, l’atenció mediàtica es va desviar cap a les víctimes, així com els seus familiars. En aquest sentit, van començar a aflorar productes sensacionalistes, atès que transmetien informació privada sobre la vida de cadascuna de les víctimes.

Pel que fa a aquest tipus d’informació, destaquen les peces de El Periódico, que inclou imatges i noms de les víctimes («Identificadas las 13 víctimas del accidente de autobús»), el Diari de Tarragona («Una amiga de víctimas de Freginals a sus padres: “No os habéis equivocado. Eran felices”») o El Mundo, que acompanya la informació amb un vídeo on es mostren imatges de les víctimes i dades privades («Valentina, Francesca, Serena… la tragedia de Tarragona golpea a Italia»)

Tot i que aquests productes amplien la cobertura de l’accident, és evident que no s’adhereixen a la qualitat d’informació que es demana. Incorren a la revelació de la vida privada de les víctimes, fet que suposa una vulneració flagrant del Principi de Responsabilitat, en tant que incorre en la invasió de la intimitat i la privacitat. El Conveni Europeu dels Drets Humans es manifesta al respecte a l’article 8: «Toda persona tiene derecho al respecto de su vida privada y familiar, de domicilio y de su correspondencia».

Conclusió

Cal destacar que no totes les informacions emeses a partir de l’accident de Freginals van ser de baixa qualitat o sensacionalistes: destaquen les cobertures del diari ARA , Vilaweb, El País o Televisió Espanyola, entre d’altres, que es cenyeixen als preceptes establerts anteriorment.

Són els moments de crisi i situacions delicades on els mitjans han d’aportar el millor de sí mateixos. S’ha de fer valdre la responsabilitat social del periodista, ja que com considera el Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO: «la informació es comprèn com un bé social i no com un simple producte» (punt 3).

La millora exigeix elaborar un exercici d’autocrítica sobre què és estrictament informació -el balanç de víctimes, el seguiment de les persones ferides, les reaccions de les autoritats i els actes en commemoració a la tragèdia-, i quin és el contingut que sobrepassa la línia, caient en el sensacionalisme i la morbositat. Han de buscar en tot moment l’equilibri entre la informació, la intimitat, la urgència i el requeriment d’informació, tot prenent consciència de la responsabilitat social, l’abast i la repercussió de la feina del periodista.

Telenovel·la al judici d’Asunta

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Clàudia Bell (@ClauBellCas)

Els processos judicials són llargs i incòmodes pels involucrats en el cas. A més, quan es tracta de casos d’assassinat acostumen a ser dolorosos. No obstant això, els assassinats sempre tendeixen a cridar l’atenció de l’espectador, al qual li agrada consumir informació de com es desenvolupa el procés judicial i qui són els condemnats.

El cas Asunta, nena assassinada pels seus pares segons va dictar l’Audiència Provincial de A Coruña en sentència el passat 12 de novembre de 2015, és un clar exemple de cas d’assassinat que acaba convertint-se en un generador d’audiència molt potent. Les televisions sensacionalistes ho saben i no han dubtat en explotar-ho fins a dia d’avui. El problema sorgeix quan no es tracta el cas com una informació d’àmbit jurídic sinó com un culebrón. En el cas Asunta l’ètica a l’hora de tractar aquesta informació va ser molt discutible i avui dia ho segueix essent.

El passat 24 de febrer al magazine matinal El Programa de Ana Rosa de Telecinco, que porta la informació i la rigorositat com a bandera, va fer un muntatge esgarrifós. Com s’ha pogut seguir en els mitjans, Rosario Porto i Alfonso Basterra (pares adoptius d’Asunta) van ser condemnats per l’Audiència Provincial d’A Coruña a 18 anys de presó per l’assassinat de la seva filla i ells van presentar un recurs d’apel·lació al Tribunal Superior de Justícia de Galícia, el qual es va admetre a tràmit. El 23 de febrer es van presentar als jutjats on van defendre la seva innocència i van demanar l’absolució. La informació presentada en aquest paràgraf sobre el procés judicial seria la informació objectiva sobre l’actualitat del cas Asunta.

 

Tanmateix, la crònica d’El Programa de Ana Rosa sobre l’apel·lació no tracta el contingut de la jornada de judici sinó l’actitud dels acusats. Durant la peça de dos minuts que s’adjunta a continuació, la periodista fa una descripció minuciosa de l’actitud dels acusats. Mentre en un informatiu rigorós es tendiria a presentar amb què es defensen les parts, en aquest cas la periodista construeix missatges com:

  • “Con paso muy tranquilo entraba así en el Tribunal Superior ante uno de los días más importantes de su vida. Ya dentro de la sala mantuvo la misma actitud. Con las piernas y los brazos cruzados mostrando total desacuerdo con la sentencia que lo ha condenado.”
  • “A su lado su mujer, en todo momento han permanecido sentados juntos pero no han hecho ni un sólo gesto de complicidad. Rosario Porto se ha mostrado discreta y en su pelo podemos apreciar algo de dejadez, también en la barba de Alfonso.”
  • “Rosario Porto se preocupa por su imagen.”
  • “Únicamente la vemos emocionarse cuando su abogado recuerda el día que apareció el cuerpo de su hija. ¿Intenta dar pena Rosario Porto o le duele recordar aquél día? “
  • “La mayor parte del tiempo miran al suelo, ¿estan arrepentidos o de verdad les supera la situación? “
  • “Sorprende la frialdad de los padres de Asunta en la que es la última palabra. Alfonso incluso se crece y de sensación de chulería ante la última decisión”

Tots aquests extractes són un atac directe als Codis Deontològics (UNESCO, Federació Internacional de Periodistes i FAPE). En aquest cas, com que el programa és de nivell espanyol em centraré a analitzar els punts violats de codis deontològics espanyols i de nivell superior.

En primer lloc, aquesta peça atempta a la veritat i l’objectivitat (punts 1 i 2 UNESCO i punt 2 FAPE) ja que es descriu l’actitud dels processats amb biaix sensacionalista i interpretatiu. No es fa una “adhesió honesta a la realitat objectiva” (punt 2 UNESCO). Es pot dir, doncs, que no hi ha una distinció clara entre fets i opinions ja que la periodista utilitza un to interpretatiu i abusa del seu poder informatiu (punt 1 FIP). A més, es posa rellevància a aspectes que no tenen interès públic.

Seguidament, quan la periodista descriu el cabell de Rocío Porto, la barba del seu marit i l’actitud d’ambdós amb to despectiu es fa un atac a la imatge dels dos protagonistes (punt 4 FAPE). Per tant, s’atempta contra el punt 6 del codi de la UNESCO ja que es fan “insinuacions malicioses”.

Alhora, es fan servir “expressions injurioses”, tal i com diu el punt 8 de la FIP, que poden fer mal com sorprende la frialdad de los padres de Asunta. En tot moment, doncs, s’intenta “tergiversar” (punt 3 FIP) el judici centrant-se en si estan o no penedits, si s’emocionen, si tenen una actitud xulesca… al marge del que presenten els seus advocats. Es fan “especulacions innecessàries sobre els sentiments i circumstàncies” dels acusats (punt 4 FAPE).

Per evitar que un judici delicat i dolorós es converteixi en una novel·la, el Consell de l’Audiovisual d’Andalusia va fer un seguit de recomanacions als mitjans que cobrissin el judici per l’assassinat de Marta del Castillo (una menor assassinada possiblement per dos joves de la qual encara no s’ha trobat el seu cos). En aquestes recomanacions es demana als mitjans en el punt 1 que no facin judicis paral·lels i que distingeixin entre fets i interpretacions sense opinar ni difondre rumors. Fet que es passa per alt completament a la peça de El Programa d’Ana Rosa.

Un altre punt destacable d’aquestes recomanacions és el punt 2 que demana no convertir un procés judicial en un espectacle. Per tant, es demana no manipular la imatge ni el llenguatge perquè l’espectador no rebi una imatge predeterminada dels acusats. No obstant això, amb aquesta peça l’espectador pot pensar que els pares d’Asunta estan frívols davant d’un judici així i que no cuiden la seva imatge perquè estan deprimits.

Per tant, els mitjans tenen una influència molt gran i davant d’un judici per assassinat han d’anar amb molt de compte de no ferir sensibilitats, sobretot la de familiars i amics. Tanmateix, a El Programa d’Ana Rosa primen el sensacionalisme, la manipulació i la tergiversació i no la rigorositat i professionalitat.

Periodistes, on sou?

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Georgina Garriga (@GeorginaGarriga)

La realitat és imprevista, efímera i incontrolable. Contínuament tenen lloc situacions per les quals gairebé ningú està preparat. La mort de 150 persones el passat dilluns 23 de març en estavellar-se un avió als Alps n’és un exemple. I, en aquests casos, l’únic que podem escollir és com reaccionar davant de la tragèdia. Molts mitjans de comunicació, malauradament, no només no estaven preparats; sinó que tampoc van estar a l’alçada.

Notícies d’aquesta magnitud susciten nombrosos debats deontològics tenint en compte el tipus d’informació amb la què es treballa, sovint, embrutada d’especulacions i rumors que condueixen al sensacionalisme. La tragèdia aèria va culminar amb un total de 150 víctimes mortals que van portar als mitjans a fer-se 150 preguntes que calia respondre amb noms i cognoms. Periodisme o xafarderia?

“Las caras de la tragedia” és el títol sota el qual el diari El País va publicar un foto-relat amb informació personal d’alguns dels 50 passatgers espanyols que van perdre la vida als Alps. “Jefe de recursos humanos, a punto de jubilarse”, “Eduardo, director de una empresa alemana” o “Dos murcianos que iban a recoger un camión” són alguns dels títols que encapçalen les imatges de cadascuna de les víctimes. On queda la responsabilitat del periodista?

D’acord amb les recomanacions del Consell Audivisual de Catalunya pel que fa el tractament informatiu de les tragèdies personals, els mitjans “han d’assegurar una divulgació correcta entre els seus professionals dels drets de les víctimes i els seus familiars”, i han de “prescindir d’aquella informació supèrflua que no proporciona valor afegit informatiu o que pot resultar lesiva en la privadesa dels afectats, i substituir-la per intervencions especialitzades de persones o institucions expertes”. En la línia de El País, El Periódico de Catalunya també va passar per alt aquestes recomanacions amb la publicació d’articles com “Vidas truncadas” centrat en “la aragonesa emigrada Marina Bandrés y su hijo Julián, fatalidad en la ida y vuelta del viaje de una madre y su hijo”. Quin és el valor informatiu d’aquesta notícia més enllà de la xafarderia i la llàgrima fàcil? On queda el dret a la privacitat de les persones afectades i les seves respectives famílies? El diari El Huffington Post sembla ser que tampoc té la resposta. “Pasajeros del A320 de Germanwings: las historias de las víctimas” és el títol de l’espai on El Huffington Post es dedica a publicar un perfil, amb imatges d’arxiu i noms i cognoms, d’algunes de les víctimes mortals de la tragèdia.

El tercer principi del codi de deontologia periodística de la UNESCO es centra en la responsabilitat social del periodista establint que “la informació en periodisme s’entén com un bé social i no pas com un producte. El periodista comparteix la responsabilitat de la informació transmesa i és, per tant, responsable, no només davant dels mitjans si no davant del públic, incloent diversos interessos socials”. De la mateixa manera, el principi de responsabilitat periodística posa èmfasi en la importància de preservar la privadesa de les persones implicades en qualsevol informació. Més encara, en aquest cas concret, on s’ha de lidiar amb un altre element inherent en aquest tipus d’informacions: el dolor.

Emocionar o fer plorar a lectors o espectadors no és periodisme. Els fets tenen prou càrrega emocional per ells sols i no cal que els mitjans magnifiquin aquest efecte. “Plorarà molt quan es trobi sola?”, preguntava el reconegut periodista Josep Cuní a la mare d’una de les víctimes del A320 al seu programa ‘8 al dia’. Frivolitats com aquesta són les que fan canviar de canal. El 9è article recollit al codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya és clar: s’ha de “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”.

Ismael Peña-López, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya, va escriure que “de tan buscar històries humanes estem deshumanitzant la premsa”. I hi ha clares evidències per pensar-ho. En la professió periodística la veritat és el més important, i aconseguir-la passa per evitar caure en el sensacionalisme. Publicar la vida privada de les víctimes d’una tragèdia no millora la qualitat de la informació, sinó que busca l’augment de les audiències jugant amb el dolor i l’aflicció. I això, ni és ètic ni és periodisme.

La responsabilidad de no estigmatizar

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Elisabet Gonzalez (@eliannaaritz)

Hay temas poco conocidos por la mayoría de la gente que de vez en cuando aparecen en los medios de comunicación. Sería el caso de la intersexualidad, una situación en la que no es posible saber con absoluta seguridad cuál es el sexo de un bebé, simplemente observando sus genitales. Esto se debe a que los órganos sexuales externos se sitúan a medio camino entre lo que sería el estándar de un hombre y el de una mujer. En estos casos, recae sobre los medios la responsabilidad de hacer una aproximación a la sociedad de un término muy complejo y desconocido a la vez. Y cuando eso ocurre hay dos opciones: tratar el tema correctamente para que así se normalice o contribuir a convertirlo en estigma.

La gran mayoría de los reportajes publicados entorno al tema caen en la segunda opción, vulnerando así una idea recogida en muchos códigos deontológicos, como en la FIP o la UNESCO:

Federación Internacional de Periodistas (artículo VII): “El periodista se cuidará de los riesgos de una discriminación propagada por los medios de comunicación y hará lo posible para evitar que se facilite tal discriminación, fundamentada especialmente en la raza, el sexo, la moral sexual, la lengua, la religión, las opiniones políticas y demás, así como el origen nacional o social.”

Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura (artículo IX): “el periodista puede contribuir a eliminar la ignorancia y la incomprensión entre los pueblos, a hacer a los ciudadanos de un país sensibles a las necesidades y los deseos de los otros, a asegurar el respeto de los derechos y de la dignidad de todas las naciones, de todos los pueblos y de todos los individuos, sin distinción de raza, sexo, lengua, nacionalidad, religión o convicciones filosóficas”.

El caso es que algunos medios se atreven a juzgar: “a veces, pese al humor macabro de la naturaleza y la rigidez de las burocracias, hay personas que tienen suerte”. Y de este modo, mezclan opinión e información, quebrantando así el articulo 1 recogido en el código del Col·legi de Periodistes de Catalunya: “Observar siempre una clara distinción entre los hechos y opiniones o interpretaciones, evitando toda confusión o distorsión deliberada de ambas cosas, así como la difusión de conjeturas y rumores, como si se tratara de hechos”.

Otros, optan por dramatizar: “Al otro lado del teléfono, reconoce que ha llorado mucho y ha tenido que luchar en una sociedad donde lo correcto es ser lo que se denomina normal”. De forma que caen en un espectacularización gratuita que la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió aconseja no hacer (Artículo 2.1.3): […] “los profesionales deberán ceñirse a los hechos, desterrar los rumores, verificar la procedencia de los datos, contextualizar las noticias y ofrecer suficientes elementos de juicio, así como evitar la espectacularización gratuita.”

Y eso no es todo. También hay quienes eligen narrarlo como si se tratara de un cuento: “Cuando Gabriel J. Martín nació en San Fernando (Cádiz) un 12 de julio de 1971, en plena puesta de sol, sus genitales eran tan ambiguos que el médico los creyó femeninos”, “Y así fue como él se convirtió en ella”, “Y así, Patricia y Gabriel volvieron a encontrarse en el camino”.

Hay, por tanto, una tendencia generalizada en recrearse en los detalles morbosos que hace que nos encontramos con destacados como estos: «Odiaba las muñecas, los vestiditos y los juegos de niñas».

Personas muy vinculadas a este tema tienen una forma muy clara de verlo. Es el caso de Gabriel J. Martín, quién ha vivido esta situación en primera persona: “Aunque en los medios de comunicación aparecen historias muy llamativas de intersexuales, como sería la mía, la mayoría de las veces el sexo está bien asignado des de un principio”. Por tanto, bajo su punto de vista, los medios caen en la espectacularización.

Josefina Mata, creadora de un Festival de Cine i Estudios de Género que busca romper con el sistema dual hombre/mujer, también considera vital no convertirlo en espectáculo: “Hay que tener mucho cuidado al representar audiovisualmente la intersexualidad, debido a que existen pocas representaciones audiovisuales”. Y añade que, por tanto, “existen pocas oportunidades para que las personas intersexuales se identifiquen con una representación mediática o las personas no-intersexuales tengan un acercamiento adecuado al tema”.

#YoVeoSálvame

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Alex Sanchez (@alexsancharagon) L’abril de 2009 naixia a Telecinco un programa que portaria molta cua: Sálvame. Originalment a horari nocturn i després de l’èxit d’aquest, més tard es decideix portar el format a les tardes de la cadena de Mediaset amb el nom de Sálvame Diario. Avui dia, el programa és líder en el seu horari d’emissió, que no és petit, de 16 a 20h.

Des d’aleshores i com tradicionalment ha succeït amb els programes de premsa rosa, són els que més crítiques reben però més audiència tenen. Són programes barats, malgrat els sous dels seus col·laboradors; és a dir, surten a compte. Èticament, però, és adequat el seu contingut?

Sálvame va començar a guanyar queixes a mida que avançava el temps; el 2011 el Comitè d’Autorregulació, un òrgan format pels principals grups mediàtics com Mediaset o Atresmedia que s’encarrega de recopilar les queixes ciutadanes respecte emissions televisives, ja publicava que Sálvame era el programa amb més queixes pels telespectadors. En total, el programa comptava amb 14 sancions i 116 queixes per contingut inapropiat en horari de màxima protecció infantil (de 17 a 20 de la tarda). Segons va publicar El Mundo, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ja advertia el contingut d’inadequat i demanava un canvi d’horari aquell any. Aquests fets no van anar més enllà i no va ser fins l’any passat que el tema es posava seriós. La Comissió Nacional de Mercats i Competència, un òrgan nascut el 2013, va presentar un informe on donava 10 dies a Sálvame perquè canviés el seu horari de restricció a “No recomanat per a menors de 12 anys”, i no de 7, com fins ara. Si no, haurien de pagar una multa que com a mínim costaria 500 mil euros. La raó és l’emissió de continguts inapropiats i la propagació de valors incívics en horari de protecció reforçada, vulnerant la Llei General de Comunicació Audiovisual. Concretament, de l’informe es detallen els principis del Codi d’Autorregulació sobre continguts televisius i infància on el conjunt de mitjans de comunicació hi haurien de col·laborar:

  • Fomentar el control parental, de modo que se facilite a los padres o tutores una selección crítica de los programas que ven los niños.
  • Colaborar en una correcta y adecuada alfabetización de los niños, evitando el lenguaje indecente o insultante, incluyendo, expresamente, los mensajes SMS que aparecen en pantalla.
  • Evitar la incitación a los niños a la imitación de comportamientos perjudiciales o peligrosos para la salud, especialmente: la incitación al consumo de cualquier tipo de droga y el culto a la extrema delgadez.
  • Evitar la utilización instrumental de los conflictos personales y familiares como espectáculo, creando desconcierto en los menores.

Després es detallen les situacions i hores en que aquests principis es vulneren. A l’informe de la CNMC s’hi ha de sumar el suport de l’Observatori de Continguts Televisius Audivosiauls (OCTA), que vetlla per la qualitat de la programació pels infants i titllava Sálvame d’inadequat en l’horari en qüestió pel “sensacionalisme, morbo, violència verbal i denigració de l’altre, llenguatge groller i referències sexuals, invasió de la intimitat i honor de les persones”. El 2013, també, el CAC tornava a denunciar la violència verbal del programa altra vegada. Finalment, Sálvame va voler sortir del pas i va crear dos nous espais: Sálvame Limón, de 16 a 17 on no és horari de màxima protecció i recullen els continguts més “forts”, i Sálvame Naranja durant la resta del programa. Malgrat aquesta mesura, uns dies després, el 18 de desembre de 2014, el CNMC obria un expedient sancionador a Sálvame per a destinar un espai de micro-salut al programa que, segons l’òrgan, no fou més que publicitat encoberta d’Actafarma, una marca de farmacèutics; un fet que l’article 18 de la Llei General de Comunicació Audiovisual prohibeix. Després d’aquestes dues espantades a Sálvame, la cadena va començar una campanya per a que no es tanqués el programa, demanant a la gent que piulés amb el hashtag #YoVeoSálvame, amb l’argument que aquest programa el veu molta gent i no és més que un mer espai d’entreteniment. El propi Jorge Javier Vázquez va comentar al programa Un Tiempo Nuevo que s’estan moderant últimament davant aquests avisos. Aconseguiran tombar el programa o resistirà pel suport popular?