Quan el periodisme toca fons: El tractament mediàtic de l’assassinat de Gabriel reobre el debat sobre l’ètica periodística

Autor: Pere Simon (@peresimon93)

El cas de l’assassinat de Gabriel, el menor que va desaparèixer el passat 27 de febrer a Las Hortichuelas de Níjar (Almeria) porta des de fa setmanes a primera línia mediàtica de molts mitjans espanyols i catalans. El sensacionalisme i la manca de cura ètica a l’hora de tractar el cas ha tornat a posar sobre la taula les carències que viu avui en dia el periodisme a casa nostra. Com s’ha de tractar un cas d’assassinat com aquest? La nostra obligació a l’hora d’informar correctament i amb dignitat passa per tenir en compte el que, malauradament, molts mitjans semblen obviar: la deontologia periodística.

És difícil que no ens vingui a la memòria el cas de les nenes d’Alcàsser’ (València), que va commocionar la societat espanyola el gener del 1993. El programa De tú a tú (A3) de Nieves Herrero, va convertir la població en un plató televisiu, on familiars i amics de les víctimes van compartir els seus sentiments. Sens dubte, una de les expressions màximes de l’espectacularització del dolor, quan va desaparèixer la frontera entre allò privat i allò públic. Són molts els que consideren que a Alcàsser va néixer el reality show i l’anomenada ‘teleescombreria’. Si ens fixem en l’article 4 del Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), “en el tractament informatiu dels assumptes amb elements de dolor en els afectats, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Va ser el dia on l’ètica periodística va ‘saltar pels aires’. I no va ser l’únic.

Tornem al cas en qüestió per veure com ens ho han explicat els mitjans. En primer lloc, ens fixem en el tractament del llenguatge per tal d’informar. En aquest sentit el diari ABC titulava el passat 12 de març –l’endemà de descobrir el cos sense vida del menor Gabriel–, “El mal estaba en casa”, juntament amb una fotografia en primer pla de la víctima i l’assassina (en aquell moment presumpta assassina) rient. Segons el punt 15 de les ‘recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual’, dins de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’, “en la informació sobre tragèdies personals cal ser particularment amatents amb el lèxic emprat. Convé evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat”.

L’ABC va optar per un titular cinematogràfic. Font: Kiosko.net

Aquesta manca d’ètica ja va estar present quan van trobar el cadàver de Diana Quer el passat 31 de desembre –l’ABC posava en portada una fotografia del cos tapat de la jove, i afegia: “Maniatada, estrangulada y arrojada a un pozo”–. Òbviament, aquests titulars busquen un dramatisme totalment inacceptable.

En casos de tragèdia i mort, els mitjans no han de donar detalls innecessaris ni recrear-s’hi. Font: Kiosko.net

L’altre cara de la moneda la trobem amb un titular purament informatiu, com per exemple el que va utilitzar el Diario de Sevilla: “Hallan el cadáver de Gabriel Cruz en el coche de la novia de su padre”. Ara bé, aquí ens trobem amb un altre conflicte deontològic. És adient dir el nom de la víctima quan és un menor?

L’article 11 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya diu que “s’ha de tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareguin com a víctimes”. A més, el codi deontològic de la FAPE diu, en el punt 4 dels principis generals, que “es tractaran amb especial atenció els assumptes que afectin a la infància i la joventut i es respectarà el dret a la intimitat dels menors”. El sisè principi del codi de la UNESCO també focalitza en la importància del respecte cap a la intimitat i dignitat humana. Així doncs, mencionar el nom del menor es una greu errada deontològica que afecta el principi de responsabilitat.

Podríem posar desenes d’exemples on s’ha fet un tractament mediàtic que s’ha situat a mig camí entre la informació i l’espectacle. Els mitjans audiovisuals –per la seva immediatesa i contingut emotiu– han estat els capdavanters, repetint a totes hores imatges i informacions sobre el cas de Gabriel. Per exemple, TVE, A3 i T5 van emetre en directe el funeral del menor. En el cas d’aquest últim, El Programa de Ana Rosa va connectar en directe amb una reportera que portava dies seguint el cas. Aquesta es va emocionar i no va poder seguir amb la connexió.

El punt 4 de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’ sosté que “cal evitar els desplegaments desproporcionats de mitjans, les connexions innecessàries (…). També l’efecte acumulatiu de l’ús reiteratiu d’unes mateixes imatges”.

Per altra banda, el magazín matinal d’A3, Espejo Público, presentat per Susana Griso, va tractar el cas durant dies, amb tertúlies i especulacions que convertien el plató en un circ mediàtic. Un exemple és quan s’explica amb detalls i material gràfic, les causes de la mort del menor. L’article 15 del manual d’estil periodístic per a informacions sobre casos que afecten a menors és taxatiu: “és en el procés de muntatge on recau la responsabilitat de decidir i triar allò que aporti contingut i, alhora, no incideixi en excés en la figura de les víctimes. Igualment, és en el muntatge on s’ha de valorar allò imprescindible i el que resulta superflu o excessivament punyent”.

 El tractament televisiu del cas ha estat semblant al de Marta del Castillo, la noia que va ser presumptament assassinada a Sevilla el 2009, però que mai se n’ha trobat el cos. Sembla que no se n’aprèn. El cas de Gabriel és l’última mostra de com una part del periodisme espanyol deixa de banda l’ètica de la professió periodística i s’alimenta del ‘morbo’ que generen els casos de desaparicions i assassinats, sempre acompanyats de dolor. El repte de deixar de confondre la informació amb l’espectacle és enorme, però el premi també: fer un periodisme digne i més humà.

Anuncis

Accident d’autobús a Freginals: tres errors en la cobertura d’informació

Autora: Anna Solà (@soflona)

13 estudiants d’Erasmus van morir el passat diumenge 20 de març a Freginals (Tarragona), a causa d’un accident d’autobús. Tornaven de les Falles de València quan el conductor presumptament va adormir-se i va xocar amb la mitjana de l’AP-7, a l’altura del kilòmetre 333. 43 persones van quedar ferides, entre les quals el conductor del vehicle, i van ser traslladades als hospitals de la zona.

La majoria de víctimes eren estrangeres. L’autocar formava part d’un comboi de cinc vehicles d’Autocares Alejandro que tornava de València a la matinada de diumenge. La mobilització ciutadana i per part de les autoritats va ser màxima, posant als familiars vols en disposició per traslladar-se a Barcelona, prestant atenció psicològica als qui ho requeriren i oferint diferents actes en commemoració de les víctimes.

Aquest tipus de tragèdies col·lectives suscita un gran impacte en la societat, motiu pel qual la segueix latent, i requerint informació de seguiment durant hores, i fins i tot dies després de l’accident. Per diverses raons, entre les que segurament troben satisfer la curiositat del públic, i omplir espai i temps de contingut, els mitjans de comunicació van transmetre informació que tendia al sensacionalisme i la morbositat.

Ens aturarem a continuació en els errors que es van cometre en la majoria de mitjans, basant-nos en les peces periodístiques i en els codis deontològics que justifiquen les incorreccions.

1. Declaracions: familiars i persones properes a les víctimes i persones que havien sortit il·leses de l’accident

Una gran part de l’ampliació de la informació en aquest cas, com ha succeït en d’altres similars, es va basar en aquest tipus de testimonis, persones en situació de dolor i afectació personal, d’alteració emocional, el testimoni de les quals no aportava cap novetat pel que fa a la informació.

En aquest error destaca una peça del diari generalista ABC: Una superviviente del accidente de autobús en Freginals: «Ironías del destino, debemos decir que somos afortunados». El diari va aconseguir parlar amb una de les joves supervivents i van plasmar el seu testimoni. A més, van parlar amb un dels membres de l’equip de psicòlegs, manifestant també informació íntima sobre el seu estat, i desvetllar la situació a l’interior de l’hotel on s’havia instal·lat el centre de coordinació i d’atenció a les víctimes.

En aquest cas, aquest diari fa una vulneració del Principi de Responsabilitat del Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius, atès el poc respecte pel Dolor i l’aflicció i la Invasió de la Intimitat, vital en aquesta tragèdia. El Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes es subscriu al respecte cap aquestes persones al punt 6 de la seva declaració de principis:

«Respectar el dret de les persones a les seves pròpies intimitat i imatge, especialment en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i les circumstàncies, sobretot quan les persones afectades ho explicitin».

A més, les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals així ho demanen: «Convé tenir present sempre que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa.»

Per tant, tenint en compte que gran part dels testimonis no pot oferir cap exclusiva i es troba en una situació personal delicada, les declaracions que recullen els mitjans s’haurien d’haver centrat en les autoritats i en els experts en la matèria, sempre i quan puguin afegir un component nou a la informació.

 2.Especulacions, causes, acusacions directes i exclusives sense confirmar

En cadascun d’aquests casos, l’audiència cerca responsabilitats i causes en l’accident, a fi d’explicar, entendre i assimilar aquest tipus de tragèdies col·lectives. A causa de la pressió informativa, és difícil discernir entre la informació, la rumorologia i la veritat i cal estar sempre amatent als informes policials i les sentències al respecte (i per tant al lèxic emprat, tenint sempre en compte la presumpció d’innocència).

En aquest error cau la portada del diari generalista espanyol La Razón: «¡Lo siento, me he dormido!». Obre amb una exclusiva que s’havia estat considerant el dia anterior pel que fa a les hipòtesis de l’accident, però realment el conductor de l’autocar es va a negar a declarar el mateix diumenge davant els Mossos. Per tant, no va ser fins al dia 23 -dos dies més tard d’aquesta “exclusiva” sense confirmar- que els Mossos van plantejar-ho com a hipòtesi real, tal com confirma La Vanguardia.

unnamed

A banda de la flagrant ironia de la frase amb què obren portada, la publicació d’aquest contingut afegeix un component dubtós a la informació, que evidentment no ha estat confirmada per la policia. Segons considera el Codi Deontològic del Sindicat de Periodistes de Madrid, «el periodista deberá relatar la verdad, o lo que más objetivamente se aproxime a ella, esto es, hasta lo que pueda averiguarse con los medios al uso de la profesión y según los hechos disponibles, que nunca podrá equipararse a una investigación judicial o policial». Es posa en dubte, per tant, el Principi de veracitat de la informació, atès que ha estat elaborat sense Rigor informatiu i conseqüentment pot caure en Difamacions i calúmnies. A més, es realitza un judici del conductor de l’autobús, sense respectar per tant la Presumpció d’innocència pel que fa a Detinguts i sospitosos, en relació al Principi de Justícia.

Tal com indiquen les recomanacions del CAC mencionades anteriorment, és «fonamental evitar qualsevol mena d’especulació», i «convé així mateix extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat» (punts 12 i 14). Així doncs, és important la prevenció per evitar publicar informacions no confirmades, evitant aplicar la coneguda “pena del telenotícies” al presumpte responsable de l’accident.

3. Peces sobre les víctimes

Poc després de l’accident, i després d’haver-se confirmat les hipòtesis sobre les causes de l’accident, l’atenció mediàtica es va desviar cap a les víctimes, així com els seus familiars. En aquest sentit, van començar a aflorar productes sensacionalistes, atès que transmetien informació privada sobre la vida de cadascuna de les víctimes.

Pel que fa a aquest tipus d’informació, destaquen les peces de El Periódico, que inclou imatges i noms de les víctimes («Identificadas las 13 víctimas del accidente de autobús»), el Diari de Tarragona («Una amiga de víctimas de Freginals a sus padres: “No os habéis equivocado. Eran felices”») o El Mundo, que acompanya la informació amb un vídeo on es mostren imatges de les víctimes i dades privades («Valentina, Francesca, Serena… la tragedia de Tarragona golpea a Italia»)

Tot i que aquests productes amplien la cobertura de l’accident, és evident que no s’adhereixen a la qualitat d’informació que es demana. Incorren a la revelació de la vida privada de les víctimes, fet que suposa una vulneració flagrant del Principi de Responsabilitat, en tant que incorre en la invasió de la intimitat i la privacitat. El Conveni Europeu dels Drets Humans es manifesta al respecte a l’article 8: «Toda persona tiene derecho al respecto de su vida privada y familiar, de domicilio y de su correspondencia».

Conclusió

Cal destacar que no totes les informacions emeses a partir de l’accident de Freginals van ser de baixa qualitat o sensacionalistes: destaquen les cobertures del diari ARA , Vilaweb, El País o Televisió Espanyola, entre d’altres, que es cenyeixen als preceptes establerts anteriorment.

Són els moments de crisi i situacions delicades on els mitjans han d’aportar el millor de sí mateixos. S’ha de fer valdre la responsabilitat social del periodista, ja que com considera el Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO: «la informació es comprèn com un bé social i no com un simple producte» (punt 3).

La millora exigeix elaborar un exercici d’autocrítica sobre què és estrictament informació -el balanç de víctimes, el seguiment de les persones ferides, les reaccions de les autoritats i els actes en commemoració a la tragèdia-, i quin és el contingut que sobrepassa la línia, caient en el sensacionalisme i la morbositat. Han de buscar en tot moment l’equilibri entre la informació, la intimitat, la urgència i el requeriment d’informació, tot prenent consciència de la responsabilitat social, l’abast i la repercussió de la feina del periodista.

Telenovel·la al judici d’Asunta

Autora: Clàudia Bell (@ClauBellCas)

Els processos judicials són llargs i incòmodes pels involucrats en el cas. A més, quan es tracta de casos d’assassinat acostumen a ser dolorosos. No obstant això, els assassinats sempre tendeixen a cridar l’atenció de l’espectador, al qual li agrada consumir informació de com es desenvolupa el procés judicial i qui són els condemnats.

El cas Asunta, nena assassinada pels seus pares segons va dictar l’Audiència Provincial de A Coruña en sentència el passat 12 de novembre de 2015, és un clar exemple de cas d’assassinat que acaba convertint-se en un generador d’audiència molt potent. Les televisions sensacionalistes ho saben i no han dubtat en explotar-ho fins a dia d’avui. El problema sorgeix quan no es tracta el cas com una informació d’àmbit jurídic sinó com un culebrón. En el cas Asunta l’ètica a l’hora de tractar aquesta informació va ser molt discutible i avui dia ho segueix essent.

El passat 24 de febrer al magazine matinal El Programa de Ana Rosa de Telecinco, que porta la informació i la rigorositat com a bandera, va fer un muntatge esgarrifós. Com s’ha pogut seguir en els mitjans, Rosario Porto i Alfonso Basterra (pares adoptius d’Asunta) van ser condemnats per l’Audiència Provincial d’A Coruña a 18 anys de presó per l’assassinat de la seva filla i ells van presentar un recurs d’apel·lació al Tribunal Superior de Justícia de Galícia, el qual es va admetre a tràmit. El 23 de febrer es van presentar als jutjats on van defendre la seva innocència i van demanar l’absolució. La informació presentada en aquest paràgraf sobre el procés judicial seria la informació objectiva sobre l’actualitat del cas Asunta.

 

Tanmateix, la crònica d’El Programa de Ana Rosa sobre l’apel·lació no tracta el contingut de la jornada de judici sinó l’actitud dels acusats. Durant la peça de dos minuts que s’adjunta a continuació, la periodista fa una descripció minuciosa de l’actitud dels acusats. Mentre en un informatiu rigorós es tendiria a presentar amb què es defensen les parts, en aquest cas la periodista construeix missatges com:

  • “Con paso muy tranquilo entraba así en el Tribunal Superior ante uno de los días más importantes de su vida. Ya dentro de la sala mantuvo la misma actitud. Con las piernas y los brazos cruzados mostrando total desacuerdo con la sentencia que lo ha condenado.”
  • “A su lado su mujer, en todo momento han permanecido sentados juntos pero no han hecho ni un sólo gesto de complicidad. Rosario Porto se ha mostrado discreta y en su pelo podemos apreciar algo de dejadez, también en la barba de Alfonso.”
  • “Rosario Porto se preocupa por su imagen.”
  • “Únicamente la vemos emocionarse cuando su abogado recuerda el día que apareció el cuerpo de su hija. ¿Intenta dar pena Rosario Porto o le duele recordar aquél día? “
  • “La mayor parte del tiempo miran al suelo, ¿estan arrepentidos o de verdad les supera la situación? “
  • “Sorprende la frialdad de los padres de Asunta en la que es la última palabra. Alfonso incluso se crece y de sensación de chulería ante la última decisión”

Tots aquests extractes són un atac directe als Codis Deontològics (UNESCO, Federació Internacional de Periodistes i FAPE). En aquest cas, com que el programa és de nivell espanyol em centraré a analitzar els punts violats de codis deontològics espanyols i de nivell superior.

En primer lloc, aquesta peça atempta a la veritat i l’objectivitat (punts 1 i 2 UNESCO i punt 2 FAPE) ja que es descriu l’actitud dels processats amb biaix sensacionalista i interpretatiu. No es fa una “adhesió honesta a la realitat objectiva” (punt 2 UNESCO). Es pot dir, doncs, que no hi ha una distinció clara entre fets i opinions ja que la periodista utilitza un to interpretatiu i abusa del seu poder informatiu (punt 1 FIP). A més, es posa rellevància a aspectes que no tenen interès públic.

Seguidament, quan la periodista descriu el cabell de Rocío Porto, la barba del seu marit i l’actitud d’ambdós amb to despectiu es fa un atac a la imatge dels dos protagonistes (punt 4 FAPE). Per tant, s’atempta contra el punt 6 del codi de la UNESCO ja que es fan “insinuacions malicioses”.

Alhora, es fan servir “expressions injurioses”, tal i com diu el punt 8 de la FIP, que poden fer mal com sorprende la frialdad de los padres de Asunta. En tot moment, doncs, s’intenta “tergiversar” (punt 3 FIP) el judici centrant-se en si estan o no penedits, si s’emocionen, si tenen una actitud xulesca… al marge del que presenten els seus advocats. Es fan “especulacions innecessàries sobre els sentiments i circumstàncies” dels acusats (punt 4 FAPE).

Per evitar que un judici delicat i dolorós es converteixi en una novel·la, el Consell de l’Audiovisual d’Andalusia va fer un seguit de recomanacions als mitjans que cobrissin el judici per l’assassinat de Marta del Castillo (una menor assassinada possiblement per dos joves de la qual encara no s’ha trobat el seu cos). En aquestes recomanacions es demana als mitjans en el punt 1 que no facin judicis paral·lels i que distingeixin entre fets i interpretacions sense opinar ni difondre rumors. Fet que es passa per alt completament a la peça de El Programa d’Ana Rosa.

Un altre punt destacable d’aquestes recomanacions és el punt 2 que demana no convertir un procés judicial en un espectacle. Per tant, es demana no manipular la imatge ni el llenguatge perquè l’espectador no rebi una imatge predeterminada dels acusats. No obstant això, amb aquesta peça l’espectador pot pensar que els pares d’Asunta estan frívols davant d’un judici així i que no cuiden la seva imatge perquè estan deprimits.

Per tant, els mitjans tenen una influència molt gran i davant d’un judici per assassinat han d’anar amb molt de compte de no ferir sensibilitats, sobretot la de familiars i amics. Tanmateix, a El Programa d’Ana Rosa primen el sensacionalisme, la manipulació i la tergiversació i no la rigorositat i professionalitat.

Periodistes, on sou?

Autora: Georgina Garriga (@GeorginaGarriga)

La realitat és imprevista, efímera i incontrolable. Contínuament tenen lloc situacions per les quals gairebé ningú està preparat. La mort de 150 persones el passat dilluns 23 de març en estavellar-se un avió als Alps n’és un exemple. I, en aquests casos, l’únic que podem escollir és com reaccionar davant de la tragèdia. Molts mitjans de comunicació, malauradament, no només no estaven preparats; sinó que tampoc van estar a l’alçada.

Notícies d’aquesta magnitud susciten nombrosos debats deontològics tenint en compte el tipus d’informació amb la què es treballa, sovint, embrutada d’especulacions i rumors que condueixen al sensacionalisme. La tragèdia aèria va culminar amb un total de 150 víctimes mortals que van portar als mitjans a fer-se 150 preguntes que calia respondre amb noms i cognoms. Periodisme o xafarderia?

“Las caras de la tragedia” és el títol sota el qual el diari El País va publicar un foto-relat amb informació personal d’alguns dels 50 passatgers espanyols que van perdre la vida als Alps. “Jefe de recursos humanos, a punto de jubilarse”, “Eduardo, director de una empresa alemana” o “Dos murcianos que iban a recoger un camión” són alguns dels títols que encapçalen les imatges de cadascuna de les víctimes. On queda la responsabilitat del periodista?

D’acord amb les recomanacions del Consell Audivisual de Catalunya pel que fa el tractament informatiu de les tragèdies personals, els mitjans “han d’assegurar una divulgació correcta entre els seus professionals dels drets de les víctimes i els seus familiars”, i han de “prescindir d’aquella informació supèrflua que no proporciona valor afegit informatiu o que pot resultar lesiva en la privadesa dels afectats, i substituir-la per intervencions especialitzades de persones o institucions expertes”. En la línia de El País, El Periódico de Catalunya també va passar per alt aquestes recomanacions amb la publicació d’articles com “Vidas truncadas” centrat en “la aragonesa emigrada Marina Bandrés y su hijo Julián, fatalidad en la ida y vuelta del viaje de una madre y su hijo”. Quin és el valor informatiu d’aquesta notícia més enllà de la xafarderia i la llàgrima fàcil? On queda el dret a la privacitat de les persones afectades i les seves respectives famílies? El diari El Huffington Post sembla ser que tampoc té la resposta. “Pasajeros del A320 de Germanwings: las historias de las víctimas” és el títol de l’espai on El Huffington Post es dedica a publicar un perfil, amb imatges d’arxiu i noms i cognoms, d’algunes de les víctimes mortals de la tragèdia.

El tercer principi del codi de deontologia periodística de la UNESCO es centra en la responsabilitat social del periodista establint que “la informació en periodisme s’entén com un bé social i no pas com un producte. El periodista comparteix la responsabilitat de la informació transmesa i és, per tant, responsable, no només davant dels mitjans si no davant del públic, incloent diversos interessos socials”. De la mateixa manera, el principi de responsabilitat periodística posa èmfasi en la importància de preservar la privadesa de les persones implicades en qualsevol informació. Més encara, en aquest cas concret, on s’ha de lidiar amb un altre element inherent en aquest tipus d’informacions: el dolor.

Emocionar o fer plorar a lectors o espectadors no és periodisme. Els fets tenen prou càrrega emocional per ells sols i no cal que els mitjans magnifiquin aquest efecte. “Plorarà molt quan es trobi sola?”, preguntava el reconegut periodista Josep Cuní a la mare d’una de les víctimes del A320 al seu programa ‘8 al dia’. Frivolitats com aquesta són les que fan canviar de canal. El 9è article recollit al codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya és clar: s’ha de “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”.

Ismael Peña-López, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya, va escriure que “de tan buscar històries humanes estem deshumanitzant la premsa”. I hi ha clares evidències per pensar-ho. En la professió periodística la veritat és el més important, i aconseguir-la passa per evitar caure en el sensacionalisme. Publicar la vida privada de les víctimes d’una tragèdia no millora la qualitat de la informació, sinó que busca l’augment de les audiències jugant amb el dolor i l’aflicció. I això, ni és ètic ni és periodisme.

La responsabilidad de no estigmatizar

Autora: Elisabet Gonzalez (@eliannaaritz)

Hay temas poco conocidos por la mayoría de la gente que de vez en cuando aparecen en los medios de comunicación. Sería el caso de la intersexualidad, una situación en la que no es posible saber con absoluta seguridad cuál es el sexo de un bebé, simplemente observando sus genitales. Esto se debe a que los órganos sexuales externos se sitúan a medio camino entre lo que sería el estándar de un hombre y el de una mujer. En estos casos, recae sobre los medios la responsabilidad de hacer una aproximación a la sociedad de un término muy complejo y desconocido a la vez. Y cuando eso ocurre hay dos opciones: tratar el tema correctamente para que así se normalice o contribuir a convertirlo en estigma.

La gran mayoría de los reportajes publicados entorno al tema caen en la segunda opción, vulnerando así una idea recogida en muchos códigos deontológicos, como en la FIP o la UNESCO:

Federación Internacional de Periodistas (artículo VII): “El periodista se cuidará de los riesgos de una discriminación propagada por los medios de comunicación y hará lo posible para evitar que se facilite tal discriminación, fundamentada especialmente en la raza, el sexo, la moral sexual, la lengua, la religión, las opiniones políticas y demás, así como el origen nacional o social.”

Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura (artículo IX): “el periodista puede contribuir a eliminar la ignorancia y la incomprensión entre los pueblos, a hacer a los ciudadanos de un país sensibles a las necesidades y los deseos de los otros, a asegurar el respeto de los derechos y de la dignidad de todas las naciones, de todos los pueblos y de todos los individuos, sin distinción de raza, sexo, lengua, nacionalidad, religión o convicciones filosóficas”.

El caso es que algunos medios se atreven a juzgar: “a veces, pese al humor macabro de la naturaleza y la rigidez de las burocracias, hay personas que tienen suerte”. Y de este modo, mezclan opinión e información, quebrantando así el articulo 1 recogido en el código del Col·legi de Periodistes de Catalunya: “Observar siempre una clara distinción entre los hechos y opiniones o interpretaciones, evitando toda confusión o distorsión deliberada de ambas cosas, así como la difusión de conjeturas y rumores, como si se tratara de hechos”.

Otros, optan por dramatizar: “Al otro lado del teléfono, reconoce que ha llorado mucho y ha tenido que luchar en una sociedad donde lo correcto es ser lo que se denomina normal”. De forma que caen en un espectacularización gratuita que la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió aconseja no hacer (Artículo 2.1.3): […] “los profesionales deberán ceñirse a los hechos, desterrar los rumores, verificar la procedencia de los datos, contextualizar las noticias y ofrecer suficientes elementos de juicio, así como evitar la espectacularización gratuita.”

Y eso no es todo. También hay quienes eligen narrarlo como si se tratara de un cuento: “Cuando Gabriel J. Martín nació en San Fernando (Cádiz) un 12 de julio de 1971, en plena puesta de sol, sus genitales eran tan ambiguos que el médico los creyó femeninos”, “Y así fue como él se convirtió en ella”, “Y así, Patricia y Gabriel volvieron a encontrarse en el camino”.

Hay, por tanto, una tendencia generalizada en recrearse en los detalles morbosos que hace que nos encontramos con destacados como estos: «Odiaba las muñecas, los vestiditos y los juegos de niñas».

Personas muy vinculadas a este tema tienen una forma muy clara de verlo. Es el caso de Gabriel J. Martín, quién ha vivido esta situación en primera persona: “Aunque en los medios de comunicación aparecen historias muy llamativas de intersexuales, como sería la mía, la mayoría de las veces el sexo está bien asignado des de un principio”. Por tanto, bajo su punto de vista, los medios caen en la espectacularización.

Josefina Mata, creadora de un Festival de Cine i Estudios de Género que busca romper con el sistema dual hombre/mujer, también considera vital no convertirlo en espectáculo: “Hay que tener mucho cuidado al representar audiovisualmente la intersexualidad, debido a que existen pocas representaciones audiovisuales”. Y añade que, por tanto, “existen pocas oportunidades para que las personas intersexuales se identifiquen con una representación mediática o las personas no-intersexuales tengan un acercamiento adecuado al tema”.

#YoVeoSálvame

Autor: Alex Sanchez (@alexsancharagon) L’abril de 2009 naixia a Telecinco un programa que portaria molta cua: Sálvame. Originalment a horari nocturn i després de l’èxit d’aquest, més tard es decideix portar el format a les tardes de la cadena de Mediaset amb el nom de Sálvame Diario. Avui dia, el programa és líder en el seu horari d’emissió, que no és petit, de 16 a 20h.

Des d’aleshores i com tradicionalment ha succeït amb els programes de premsa rosa, són els que més crítiques reben però més audiència tenen. Són programes barats, malgrat els sous dels seus col·laboradors; és a dir, surten a compte. Èticament, però, és adequat el seu contingut?

Sálvame va començar a guanyar queixes a mida que avançava el temps; el 2011 el Comitè d’Autorregulació, un òrgan format pels principals grups mediàtics com Mediaset o Atresmedia que s’encarrega de recopilar les queixes ciutadanes respecte emissions televisives, ja publicava que Sálvame era el programa amb més queixes pels telespectadors. En total, el programa comptava amb 14 sancions i 116 queixes per contingut inapropiat en horari de màxima protecció infantil (de 17 a 20 de la tarda). Segons va publicar El Mundo, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ja advertia el contingut d’inadequat i demanava un canvi d’horari aquell any. Aquests fets no van anar més enllà i no va ser fins l’any passat que el tema es posava seriós. La Comissió Nacional de Mercats i Competència, un òrgan nascut el 2013, va presentar un informe on donava 10 dies a Sálvame perquè canviés el seu horari de restricció a “No recomanat per a menors de 12 anys”, i no de 7, com fins ara. Si no, haurien de pagar una multa que com a mínim costaria 500 mil euros. La raó és l’emissió de continguts inapropiats i la propagació de valors incívics en horari de protecció reforçada, vulnerant la Llei General de Comunicació Audiovisual. Concretament, de l’informe es detallen els principis del Codi d’Autorregulació sobre continguts televisius i infància on el conjunt de mitjans de comunicació hi haurien de col·laborar:

  • Fomentar el control parental, de modo que se facilite a los padres o tutores una selección crítica de los programas que ven los niños.
  • Colaborar en una correcta y adecuada alfabetización de los niños, evitando el lenguaje indecente o insultante, incluyendo, expresamente, los mensajes SMS que aparecen en pantalla.
  • Evitar la incitación a los niños a la imitación de comportamientos perjudiciales o peligrosos para la salud, especialmente: la incitación al consumo de cualquier tipo de droga y el culto a la extrema delgadez.
  • Evitar la utilización instrumental de los conflictos personales y familiares como espectáculo, creando desconcierto en los menores.

Després es detallen les situacions i hores en que aquests principis es vulneren. A l’informe de la CNMC s’hi ha de sumar el suport de l’Observatori de Continguts Televisius Audivosiauls (OCTA), que vetlla per la qualitat de la programació pels infants i titllava Sálvame d’inadequat en l’horari en qüestió pel “sensacionalisme, morbo, violència verbal i denigració de l’altre, llenguatge groller i referències sexuals, invasió de la intimitat i honor de les persones”. El 2013, també, el CAC tornava a denunciar la violència verbal del programa altra vegada. Finalment, Sálvame va voler sortir del pas i va crear dos nous espais: Sálvame Limón, de 16 a 17 on no és horari de màxima protecció i recullen els continguts més “forts”, i Sálvame Naranja durant la resta del programa. Malgrat aquesta mesura, uns dies després, el 18 de desembre de 2014, el CNMC obria un expedient sancionador a Sálvame per a destinar un espai de micro-salut al programa que, segons l’òrgan, no fou més que publicitat encoberta d’Actafarma, una marca de farmacèutics; un fet que l’article 18 de la Llei General de Comunicació Audiovisual prohibeix. Després d’aquestes dues espantades a Sálvame, la cadena va començar una campanya per a que no es tanqués el programa, demanant a la gent que piulés amb el hashtag #YoVeoSálvame, amb l’argument que aquest programa el veu molta gent i no és més que un mer espai d’entreteniment. El propi Jorge Javier Vázquez va comentar al programa Un Tiempo Nuevo que s’estan moderant últimament davant aquests avisos. Aconseguiran tombar el programa o resistirà pel suport popular?

El Consell Superior de l’Audiovisual francès condemna la retransmissió dels atemptats a Charlie Hebdo

Autora: Júlia Regué (@julia_rr9)

Ràdios i televisions franceses que van retransmetre minut a minut els atemptats jihadistes a la redacció de Charlie Hebdo entre el 7 i el 9 de gener han estat amonestades pel Consell Superior de l’Audiovisual de França (CSA). Segons aquest organisme oficial de regulació, els mitjans han comès quatre infraccions greus durant les 56 hores de sotrac nacional.

Les infraccions es concreten en quatre successos emesos per diversos mitjans de comunicació, entre ells: France 24, BFM TV, Euronews, France 2, France 24, iTélé, LCI, TF1, Europe 1, France Info, France inter, RFI, RMC i RTL.

En primer lloc, s’al·lega la difusió de la imatge de l’assassinat del policia rematat al terra pels terroristes quan fugien de la seu de la revista satírica i del tiroteig que es va desencadenar a la impremta de Dammartin-en-Goële, on es refugiaven els germans jihadistes Kouachi. L’emissió d’aquests successos vulnera el sisè punt del codi deontològic Principis internacionals d’ètica professional del periodisme de la UNESCO (1993) sobre el respecte a la intimitat i la dignitat humana, ja que el professional del periodisme ha de vetllar pel respecte i protecció als drets dels individus i a la seva reputació. Alhora, aquestes imatges no respecten el principi de veracitat -per espectacularització i sensacionalisme- i el principi de responsabilitat, per invasió de la privacitat i difusió del dolor i sofriment de l’assassinat del policia.

La família de l’agent Merabet va denunciar immediatament les imatges, pujades a Facebook i retransmeses posteriorment per antena televisiva, però els mitjans en van fer cas omís. Aquest fet vulneraria el tercer principi del codi deontològic de la UNESCO (1993) i del codi deontològic francès, la Charte d’étique professionalle (2011), que considera la responsabilitat social del periodista, que es fa responsable d’allò que difon o publica i que actua en conformitat amb una consciència ètica personal sobre qualsevol circumstància. En algun dels casos, però, es va optar per pixelar una part de la cara del policia acceptant la rectificació.

El CSA també considera que es va posar en risc la vida de les persones segrestades en difondre que estaven amagades dins la impremta, quan encara hi havia els terroristes armats a dins, i que s’informés de la presència d’individus també dins del supermercat Hyper Cacher, controlat pel presumpte còmplice Coulibaly, abans que tots tres terroristes fossin abatuts per la policia. Aquest fet omet el principi de responsabilitat dels periodistes en la primacia de la vida i de la seguretat de les persones relacionada amb la seguretat pública i el terrorisme.

La darrera infracció té a veure amb la identificació dels germans Kouachi abans que la policia francesa ho hagués confirmat. Això suposa una vulneració del principi de justícia, inclòs en el segon punt de la Charte d’étique professionalle (2011), que vetlla per la presumpció d’innocència dels detinguts i sospitosos, així com per a mantenir oculta la identitat de delinqüents fins que no es corrobori la seva participació. Això permet respectar la seva intimitat i no posar en perill l’operació policial.

El que queda pendent al CSA és valorar la retransmissió de la conversa telefònica que Kouachi i Coulibaly van mantenir amb un periodista de la cadena BFM abans de ser abatuts. Tot i això, la difusió del diàleg es va realitzar quan ambdós agressors havien mort, fet que complica la sentència per vulneració d’algun principi deontològic.

Les amonestacions encara no inclouen cap sanció, ja que l’organisme considera que una vegada s’ha cridat l’atenció als mitjans, aquests haurien de cometre la mateixa infracció per a ser castigats. En cas que ho fessin, les sancions anirien des de la imposició de la pantalla en negre fins a la retirada de la concessió per a emetre. Alguns mitjans, com France Info, han advertit que rebutgen el càstig i que recorreran la decisió.