Quan el periodisme toca fons: El tractament mediàtic de l’assassinat de Gabriel reobre el debat sobre l’ètica periodística

Autor: Pere Simon (@peresimon93)

El cas de l’assassinat de Gabriel, el menor que va desaparèixer el passat 27 de febrer a Las Hortichuelas de Níjar (Almeria) porta des de fa setmanes a primera línia mediàtica de molts mitjans espanyols i catalans. El sensacionalisme i la manca de cura ètica a l’hora de tractar el cas ha tornat a posar sobre la taula les carències que viu avui en dia el periodisme a casa nostra. Com s’ha de tractar un cas d’assassinat com aquest? La nostra obligació a l’hora d’informar correctament i amb dignitat passa per tenir en compte el que, malauradament, molts mitjans semblen obviar: la deontologia periodística.

És difícil que no ens vingui a la memòria el cas de les nenes d’Alcàsser’ (València), que va commocionar la societat espanyola el gener del 1993. El programa De tú a tú (A3) de Nieves Herrero, va convertir la població en un plató televisiu, on familiars i amics de les víctimes van compartir els seus sentiments. Sens dubte, una de les expressions màximes de l’espectacularització del dolor, quan va desaparèixer la frontera entre allò privat i allò públic. Són molts els que consideren que a Alcàsser va néixer el reality show i l’anomenada ‘teleescombreria’. Si ens fixem en l’article 4 del Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), “en el tractament informatiu dels assumptes amb elements de dolor en els afectats, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Va ser el dia on l’ètica periodística va ‘saltar pels aires’. I no va ser l’únic.

Tornem al cas en qüestió per veure com ens ho han explicat els mitjans. En primer lloc, ens fixem en el tractament del llenguatge per tal d’informar. En aquest sentit el diari ABC titulava el passat 12 de març –l’endemà de descobrir el cos sense vida del menor Gabriel–, “El mal estaba en casa”, juntament amb una fotografia en primer pla de la víctima i l’assassina (en aquell moment presumpta assassina) rient. Segons el punt 15 de les ‘recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual’, dins de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’, “en la informació sobre tragèdies personals cal ser particularment amatents amb el lèxic emprat. Convé evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat”.

L’ABC va optar per un titular cinematogràfic. Font: Kiosko.net

Aquesta manca d’ètica ja va estar present quan van trobar el cadàver de Diana Quer el passat 31 de desembre –l’ABC posava en portada una fotografia del cos tapat de la jove, i afegia: “Maniatada, estrangulada y arrojada a un pozo”–. Òbviament, aquests titulars busquen un dramatisme totalment inacceptable.

En casos de tragèdia i mort, els mitjans no han de donar detalls innecessaris ni recrear-s’hi. Font: Kiosko.net

L’altre cara de la moneda la trobem amb un titular purament informatiu, com per exemple el que va utilitzar el Diario de Sevilla: “Hallan el cadáver de Gabriel Cruz en el coche de la novia de su padre”. Ara bé, aquí ens trobem amb un altre conflicte deontològic. És adient dir el nom de la víctima quan és un menor?

L’article 11 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya diu que “s’ha de tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareguin com a víctimes”. A més, el codi deontològic de la FAPE diu, en el punt 4 dels principis generals, que “es tractaran amb especial atenció els assumptes que afectin a la infància i la joventut i es respectarà el dret a la intimitat dels menors”. El sisè principi del codi de la UNESCO també focalitza en la importància del respecte cap a la intimitat i dignitat humana. Així doncs, mencionar el nom del menor es una greu errada deontològica que afecta el principi de responsabilitat.

Podríem posar desenes d’exemples on s’ha fet un tractament mediàtic que s’ha situat a mig camí entre la informació i l’espectacle. Els mitjans audiovisuals –per la seva immediatesa i contingut emotiu– han estat els capdavanters, repetint a totes hores imatges i informacions sobre el cas de Gabriel. Per exemple, TVE, A3 i T5 van emetre en directe el funeral del menor. En el cas d’aquest últim, El Programa de Ana Rosa va connectar en directe amb una reportera que portava dies seguint el cas. Aquesta es va emocionar i no va poder seguir amb la connexió.

El punt 4 de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’ sosté que “cal evitar els desplegaments desproporcionats de mitjans, les connexions innecessàries (…). També l’efecte acumulatiu de l’ús reiteratiu d’unes mateixes imatges”.

Per altra banda, el magazín matinal d’A3, Espejo Público, presentat per Susana Griso, va tractar el cas durant dies, amb tertúlies i especulacions que convertien el plató en un circ mediàtic. Un exemple és quan s’explica amb detalls i material gràfic, les causes de la mort del menor. L’article 15 del manual d’estil periodístic per a informacions sobre casos que afecten a menors és taxatiu: “és en el procés de muntatge on recau la responsabilitat de decidir i triar allò que aporti contingut i, alhora, no incideixi en excés en la figura de les víctimes. Igualment, és en el muntatge on s’ha de valorar allò imprescindible i el que resulta superflu o excessivament punyent”.

 El tractament televisiu del cas ha estat semblant al de Marta del Castillo, la noia que va ser presumptament assassinada a Sevilla el 2009, però que mai se n’ha trobat el cos. Sembla que no se n’aprèn. El cas de Gabriel és l’última mostra de com una part del periodisme espanyol deixa de banda l’ètica de la professió periodística i s’alimenta del ‘morbo’ que generen els casos de desaparicions i assassinats, sempre acompanyats de dolor. El repte de deixar de confondre la informació amb l’espectacle és enorme, però el premi també: fer un periodisme digne i més humà.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s