Etiqueta: espectacularització

El coronavirus infecta les televisions espanyoles: mancances deontològiques en la cobertura informativa

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Adrián Soler (@AdnSoler)

Dimarts 25 de febrer de 2020 es va detectar el primer cas de coronavirus Catalunya –que també va ser el primer de la península Ibèrica. Ja feia qüestió de dies que Itàlia patia les conseqüències d’una expansió del virus que va provocar el confinament d’algunes regions del nord. En tractar-se d’una qüestió d’extrema sensibilitat social, s’ha de tenir cura a l’hora de donar informació i cal que aquesta sigui precisa, acurada i responsable.

Però alguns mitjans, en comptes d’atendre als principi de veritat i responsabilitat –descrits al Tesaure de l’ètica periodística de Salvador Alsius– i informar de forma acurada i precisa, s’han immers en un clima de sensacionalisme que, fins a cert punt, podria arribar a provocar alarmisme social i contribuir a la desinformació –el pitjor en una situació com aquesta.

Les especulacions, o associacions estranyes han fet que la qualitat informativa disminueixi en la cerca del clic fàcil, amb titulars com «El Papa, amb un constipat en ple auge del coronavirus a Itàlia» (Informativos Telecinco). Al subtitular, Telecinco afegia: «El personal mèdic del Vaticà està disponible 24 hores al dia per a detectar possibles casos de coronavirus». Això va en contra del primer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que especifica que s’han d’evitar «la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets». També contradiu el punt 4 la Resolució 1.003 del Consell d’Europa: «els titulars han de reflectir el més acuradament possible els fets i dades presentades» a la notícia. Però a més a més, en una situació com l’actual, la difusió d’aquest tipus d’associacions pot contribuir a crear alarmisme i una falsa sensació de pandèmia sense control.

Hi ha situacions en què, de tant parlar-ne, pot moure’s un punt i canviar completament la notícia. Va ser el cas de la presentadora d’Antena 3 Noticias el matí del passat dimecres 26, que va dir que hi havia «28.000 morts i 81.000 infectats», quan en realitat eren només 2.800 els que havien mort en aquell moment. Això, a més de contradir el principi de veracitat que tots els codis deontològics exigeixen, contribueix a la desinformació –ja que no hi va haver rectificació posterior (tercer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes)– i l’alarmisme. Dues possibles conseqüències d’un periodisme ràpid amb mancança de qualitat.

D’això últim –precisament– en parla el document Periodismo preventivo y cobertura de situacions de riesgo, un manual que va publicar UNICEF i ANDI (Red Andina por los Derechos de la Infancia) per tractar la grip aviar a Amèrica Llatina. Aquesta guia especifica que cal contextualitzar la informació, donar estadístiques, diversificar fonts… Però sobretot, distingeix entre dos tipus de moments. D’una banda el periodisme preventiu –que es fa per anticipar crisis i conscienciar a la població perquè prengui mesures preventives. D’altra banda, el periodisme de crisi –quan ja hi ha risc real i s’han detectat casos de contagis en persones de la malaltia en qüestió. En aquest punt ens trobàvem la setmana del 24 de febrer. «El periodisme de perill/crisi té com a important missió informar la societat d’una manera equilibrada, evitant sensacionalismes que poden donar lloc a pànic», segons el mateix manual.

I a la manera d’informar també hi influeix tot el que envolta al periodista. Per exemple, si els teleespectadors veuen a la televisió periodistes amb mascaretes que fins i tot folren el micròfon amb paper film, tot això contribueix també a desinformar, ja que l’OMS havia advertit en reiterades ocasions que les mascaretes no serveixen per evitar el contagi. Aquest attrezzo catastròfic també pot anar en contra del periodista i el mitjà, ja que li treu credibilitat a la informació. Tot això va en contra de l’article 10 de la Carta Ética Mundial para Periodistas de la Federació Internacional de Periodistes, que diu que és una falta «greu» la distorsió malintencionada de la informació i també incompleix el segon principi de la International Principles of Professional Ethics in Journalism de la UNESCO, que especifica que l’objectiu del periodista és proveir als ciutadans d’una imatge acurada i comprensiva del món per fer que «els esdeveniments que ocorren siguin entesos de la manera més objectiva possible».

També hi ha casos en què el periodista és responsable i contribueix –mitjançant dades exactes– a disminuir l’alarmisme social. És per això que va ser molt aplaudit el directe de Lorenzo Milá a Televisió Espanyola.

És a dir, s’han de publicar les dades de la pandèmia, informar a la població sobre els símptomes i també sobre les capacitats que té el país per fer front a la situació. La informació juga un paper essencial en la cobertura d’aquests conflictes, i els periodistes en són una peça clau. Cuidar cadascuna de les intervencions i notícies, seguint les recomanacions de l’ètica i la responsabilitat periodístiques depèn d’ells.

Morbositat i espectacularització: la premsa esportiva i la mort del futbolista Emiliano Sala

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Guillem Fabo (@guillemfabo)

El futbolista argentí Emiliano Sala va morir en un accident aeri el 21 de gener del 2019. Els principals diaris esportius a Espanya van fer un seguiment ampli del succés en les seves edicions digitals que no s’adequa a les prescripcions dels codis deontològics nacionals. Des de la desaparició del jugador fins al rescat del cadàver i la celebració del funeral, Marca, As, Sport i Mundo Deportivo van publicar múltiples peces que vulneren els principis ètics de la professió periodística.

El tractament que aquests quatre diaris van fer de la mort de Sala és un exemple de sobreatenció mediàtica d’una tragèdia. Marca, As, Sport i Mundo Deportivo no van respectar el sentit de la mesura i la proporcionalitat que promou el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) en les seves Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. A més, aquestes publicacions, en lloc de prescindir de les informacions que poguessin vulnerar la privadesa dels afectats (Art. 5 – Recomanacions adreçades especialment a les empreses audiovisuals), van difondre-les.

Mundo Deportivo va fer un seguiment de l’accident deontològicament qüestionable tenint en compte el principi de responsabilitat. Les peces “El padre de Emiliano Sala rompe su silencio tras hallarse el avión“, “A Emiliano Sala le obligaron a subir a la avioneta” o “El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’” són invasions a la intimitat que es recreen en el dolor i patiment dels familiars i amics del futbolista. Aquestes tres peces també vulneren el principi de veracitat, ja que són textos sensacionalistes que busquen la morbositat de la tragèdia.

Mundo Deportivo es recrea en el patiment de la parella de la víctima
(El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’)

Segons les Recomanacions del CAC, els mitjans de comunicació han de tractar les persones afectades per alguna tragèdia amb una atenció especialment prudent i escrupolosa (Art. 2 – Recomanacions finals adreçades a la consideració general). En aquest sentit, el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya sosté que les persones particularment més vulnerables han de ser tractades amb respecte i dignitat per evitar “intromissions innecessàries” i “especulacions gratuïtes sobre els seus sentiments i circumstàncies” (Art. 9). En aquest sentit, la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa també adverteix que el periodista haurà d’evitar les especulacions en les seves circumstàncies (Art. 4).

En la línia de Mundo Deportivo, el diari As va publicar en la seva edició digital una entrada titulada “Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala” que incorporava un vídeo amb alguns dels gols que Sala havia marcat durant la seva trajectòria. Aquesta peça buscava satisfer la morbositat dels lectors. “Ha sido encontrado el cuerpo sin vida del delantero argentino. Queremos recordar como homenaje algunos de los grandes goles de su carrera“, van afegir a l’entrada quan els equips de rescat van trobar el cos.

As va publicar una recopilació dels millors gols de Sala (Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala)

D’altra banda, el diari Marca va incloure dues captures de pantalla de les converses per WhatsApp de Sala quan organitzava el viatge i una fotografia de les restes de l’avioneta sinistrada en l’entrada “Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff“. En una altra peça, Marca va publicar un àudio del futbolista que va enviar mentre viatjava. Aquestes dues entrades d’aquest diari també buscaven la morbositat. Sobre les possibles causes de l’accident, el diari Marca contradiu l’article 17 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa perquè en la peça “Emiliano Sala: un caso abierto con muchas incógnitas por resolver” especula sobre les possibles causes de l’accident sense determinar si són opinions, interpretacions o conjectures.

Marca va publicar missatges de WhatsApp del futbolista i una fotografia de les restes de l’avioneta (Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff)

El diari Sport, que també va fer un seguiment exhaustiu del succés, va publicar una crònica del funeral del futbolista. La frase inicial del text fou la següent: “El pequeño pueblo de Progreso vivió ayer el que probablemente sea el día más triste de su historia“. Sobre l’ús del lèxic que s’ha d’emprar en informacions sobre tragèdies, les Recomanacions del CAC estableixen que s’han d’evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat d’un esdeveniment (Art. 15 – Recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual).

Marca va arribar a publicar un article d’opinió d’un periodista que havia entrevistat Sala dos mesos abans. El diari presenta l’article amb l’avanttítol “La opinión del periodista que le entrevistó en MARCA hace dos meses“. El periodista utilitza adjectius i expressions que contradiuen les prescripcions anteriorment esmentades: “El mar no puede haber cortado su camino. Los sueños de Sala merecen un milagro“. Un altre exemple més de com la premsa esportiva va buscar i aprofundir en la morbositat i l’espectacularització de l’accident.

Diana Quer: una vulneració contínua dels codis ètics dos anys després

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Paula Solé Jiménez (@paulasj_2)

“Notícies com aquesta, acompanyades de la infame fotografia del cadàver de la meva filla, tantes vegades denunciada, generen un dolor addicional innecessari a una família ja destrossada i evidencien de nou els dubtosos criteris ètics de determinats mitjans de comunicació”. Juan Carlos Quer, el pare de Diana Quer, assassinada l’agost del 2016 a per El Chicle, expressava amb aquestes paraules la seva indignació davant la publicació per part d’alguns mitjans de comunicació aquest març de l’escrit de la Fiscalia, que inclou detalls molt específics sobre com va morir la jove.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tot i que alguns d’ells hi entren amb més detalls que d’altres, publicant aquesta informació tots atempten contra el principi de responsabilitat, concretament, pel que fa la invasió de la privacitat i el tractament de persones en situació de dolor i patiment.

Molts van optar per difondre el relat de la Fiscalia sobre com El Chicle va matar Diana Quer. Per exemple, La Vanguardia publicava: “Teniendo a la joven a su merced, atada, sometida y aterrorizada, la desnudó y la violó”, detalls que també donen altres mitjans com ABC o Europa Press. Aquest grau d’especificitat, però, no és important perquè el públic entengui la informació principal: per què la Fiscalia demana la presó permanent revisable per l’acusat. Per tant, no hi ha un interès públic al darrera que justifiqui la intromissió en la intimitat que fereix la dignitat de la víctima i agreuja el dolor de la família.

Aleshores, què porta als mitjans a la intromissió gratuïta i a l’espectacularització? En els darrers anys, els casos com Diana Quer, el petit Gabriel o, més recentment, el petit Julen, s’han convertit en circs mediàtics. Un dels motius que pot explicar la continua vulneració dels codis deontològics són els interessos empresarials, que alhora lesionen el principi de llibertat. Segons la FAPE, el periodista ha de reclamar per ell i pels qui treballin sota les seves ordres el dret i el deure d’una informació professional actualitzada i completa. El Col·legi de Periodistes indica que han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos que posi en qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció. Amb cobertures com aquesta, el que busquen molts mitjans és construir una informació que enganxi l’audiència perquè això afavoreix la inversió en publicitat. Per aquest motiu, casos com aquest es podrien estar utilitzant per als interessos econòmics de l’empresa. Això ens pot portar a reflexionar sobre els mitjans: són empreses que ofereixen un servei públic molt important però, alhora, necessiten beneficis per subsistir. Titulars tan sensacionalistes com el primer afavoreixen el clickbait, no són informació de qualitat i qüestionen la seva professionalitat.

Així, s’està apostant per l’anomenat infotainment (sobretot en televisió), un fenomen que consisteix en convertir la informació en entreteniment i que neix del sensacionalisme informatiu que ha aflorat els darrers anys. Un dels perills d’aquesta necessitat de mantenir l’audiència enganxada és la falta de novetats, el que va portar els mitjans a especular sobre les possibles causes de la desaparició. Això atempta contra el primer deure del periodista: la cerca de la veritat.

Diversos mitjans van publicar notícies sobre el caràcter de la jove. Per exemple, Antena 3 difonia un perfil psicològic on assegurava que “havia patit anorexia” o que tenia “conductes tristes i plors ocasionals, però mai conductes agressives ni aïllament”. Altres, explicaven que tenia la costum d’escapar-se o que es barallava contínuament amb la seva germana. Van jugar a fer suposicions sobre la vida de la jove, establint una connexió entre aquestes i la seva desaparició.

Quan ja ho havien explicat tot, van passar a investigar la família: la retirada de la custodia de l’altra filla a la mare de Diana Quer o la mala relació que aquesta tenia amb Diana Quer. Així, van posar Diana López al centre de la desaparició de la seva filla, assenyalant-la indirectament com a possible culpable.  També es va especular sobre la seva germana, sobre unes suposades denúncies al seu pare, el divorci o els diners en pensions que gastaven cada mes.

Els mitjans van jugar a omplir hores de continguts amb suposicions dures que no aportaven informació sobre la verdadera investigació i la majoria van resultar ser falses. Per situacions com aquesta, el Col·legi de Periodistes incideix en l’obligació d’esmentar tant les informacions com les interpretacions resultants que s’hagin demostrat falses o errònies. Tot i això, cap mitjà va demanar perdó per haver fet especulacions que van lesionar la dignitat de la família Quer i van agreujar el seu dolor.

Quan el periodisme toca fons: El tractament mediàtic de l’assassinat de Gabriel reobre el debat sobre l’ètica periodística

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Pere Simon (@peresimon93)

El cas de l’assassinat de Gabriel, el menor que va desaparèixer el passat 27 de febrer a Las Hortichuelas de Níjar (Almeria) porta des de fa setmanes a primera línia mediàtica de molts mitjans espanyols i catalans. El sensacionalisme i la manca de cura ètica a l’hora de tractar el cas ha tornat a posar sobre la taula les carències que viu avui en dia el periodisme a casa nostra. Com s’ha de tractar un cas d’assassinat com aquest? La nostra obligació a l’hora d’informar correctament i amb dignitat passa per tenir en compte el que, malauradament, molts mitjans semblen obviar: la deontologia periodística.

És difícil que no ens vingui a la memòria el ‘cas de les nenes d’Alcàsser’ (València), que va commocionar la societat espanyola el gener del 1993. El programa De tú a tú (A3) de Nieves Herrero, va convertir la població en un plató televisiu, on familiars i amics de les víctimes van compartir els seus sentiments. Sens dubte, una de les expressions màximes de l’espectacularització del dolor, quan va desaparèixer la frontera entre allò privat i allò públic. Són molts els que consideren que a Alcàsser va néixer el reality show i l’anomenada ‘teleescombreria’. Si ens fixem en l’article 4 del Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), “en el tractament informatiu dels assumptes amb elements de dolor en els afectats, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Va ser el dia on l’ètica periodística va ‘saltar pels aires’. I no va ser l’únic.

Tornem al cas en qüestió per veure com ens ho han explicat els mitjans. En primer lloc, ens fixem en el tractament del llenguatge per tal d’informar. En aquest sentit el diari ABC titulava el passat 12 de març –l’endemà de descobrir el cos sense vida del menor Gabriel–, “El mal estaba en casa”, juntament amb una fotografia en primer pla de la víctima i l’assassina (en aquell moment presumpta assassina) rient. Segons el punt 15 de les ‘recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual’, dins de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’, “en la informació sobre tragèdies personals cal ser particularment amatents amb el lèxic emprat. Convé evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat”.

L’ABC va optar per un titular cinematogràfic. Font: Kiosko.net

Aquesta manca d’ètica ja va estar present quan van trobar el cadàver de Diana Quer el passat 31 de desembre –l’ABC posava en portada una fotografia del cos tapat de la jove, i afegia: “Maniatada, estrangulada y arrojada a un pozo”–. Òbviament, aquests titulars busquen un dramatisme totalment inacceptable.

En casos de tragèdia i mort, els mitjans no han de donar detalls innecessaris ni recrear-s’hi. Font: Kiosko.net

L’altre cara de la moneda la trobem amb un titular purament informatiu, com per exemple el que va utilitzar el Diario de Sevilla: “Hallan el cadáver de Gabriel Cruz en el coche de la novia de su padre”. Ara bé, aquí ens trobem amb un altre conflicte deontològic. És adient dir el nom de la víctima quan és un menor?

L’article 11 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya diu que “s’ha de tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareguin com a víctimes”. A més, el codi deontològic de la FAPE diu, en el punt 4 dels principis generals, que “es tractaran amb especial atenció els assumptes que afectin a la infància i la joventut i es respectarà el dret a la intimitat dels menors”. El sisè principi del codi de la UNESCO també focalitza en la importància del respecte cap a la intimitat i dignitat humana. Així doncs, mencionar el nom del menor es una greu errada deontològica que afecta el principi de responsabilitat.

Podríem posar desenes d’exemples on s’ha fet un tractament mediàtic que s’ha situat a mig camí entre la informació i l’espectacle. Els mitjans audiovisuals –per la seva immediatesa i contingut emotiu– han estat els capdavanters, repetint a totes hores imatges i informacions sobre el cas de Gabriel. Per exemple, TVE, A3 i T5 van emetre en directe el funeral del menor. En el cas d’aquest últim, El Programa de Ana Rosa va connectar en directe amb una reportera que portava dies seguint el cas. Aquesta es va emocionar i no va poder seguir amb la connexió.

El punt 4 de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’ sosté que “cal evitar els desplegaments desproporcionats de mitjans, les connexions innecessàries (…). També l’efecte acumulatiu de l’ús reiteratiu d’unes mateixes imatges”.

Per altra banda, el magazín matinal d’A3, Espejo Público, presentat per Susana Griso, va tractar el cas durant dies, amb tertúlies i especulacions que convertien el plató en un circ mediàtic. Un exemple és quan s’explica amb detalls i material gràfic, les causes de la mort del menor. L’article 15 del manual d’estil periodístic per a informacions sobre casos que afecten a menors és taxatiu: “és en el procés de muntatge on recau la responsabilitat de decidir i triar allò que aporti contingut i, alhora, no incideixi en excés en la figura de les víctimes. Igualment, és en el muntatge on s’ha de valorar allò imprescindible i el que resulta superflu o excessivament punyent”.

 El tractament televisiu del cas ha estat semblant al de Marta del Castillo, la noia que va ser presumptament assassinada a Sevilla el 2009, però que mai se n’ha trobat el cos. Sembla que no se n’aprèn. El cas de Gabriel és l’última mostra de com una part del periodisme espanyol deixa de banda l’ètica de la professió periodística i s’alimenta del ‘morbo’ que generen els casos de desaparicions i assassinats, sempre acompanyats de dolor. El repte de deixar de confondre la informació amb l’espectacle és enorme, però el premi també: fer un periodisme digne i més humà.

La morbositat vs l’ètica en els accidents

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Laura Genovard (@laugenquet)

Els accidents són notícia, i més, si ens són propers. El passat diumenge, 20 de març, 13 joves van morir a la localitat tarragonina de Freginals quan un autobús va col·lidir contra un altre vehicle de matinada.

Al tractar-se d’un fet de proximitat, els mitjans de comunicació locals i nacionals han dut a terme una acurada investigació sobre el cas. Ara bé, fixant-nos en uns quants dels principals diaris de panorama nacional, hem descobert que algunes de  les informacions atorgades als lectors de premsa espanyola, vulneren un seguit dels codis deontològics estipulats en periodisme.

El Periódico  aposta per una descripció detallada de la forma en que van morir les viatgeres. El terme escollit, però, és nociu i desagradable: “aplastadas”.

1 (2)

L’apartat 4.3.2 del Tesaure de l’Ètica Periodística que fa referència al Principi de Responsabilitat assegura que existeixen “expressions que un gran nombre de persones consideren de mal gust i que, per tant, convé que s’evitin com a mínim per raons d’oportunitat”. Així mateix, el quart article dels Principis Generals de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) que el periodista ha de tenir cura a l’hora de tractar el dolor i l’aflicció de les persones “per evitar especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”.

A més, l’ús de la paraula no és aïllat, sinó que es reitera a mesura que es va desenvolupant el relat:

3

La repetició constant no sols presenta l’elecció d’un vocabulari  de mal gust; també permet observar la falta de rigor i varietat en la notícia, ja que no inclou cap sinònim per narrar l’estat de les víctimes després de l’accident. Així doncs, tal com indica el segon Principi internacional d’ètica professional en periodisme de la UNESCO el periodista ha de proporcionar al públic el material adequat que li permeti formar-se una idea exacta i comprensiva del món.

El Periódico no fou l’únic diari que va sobrepassar els límits deontològics. L’ABC va publicar un vídeo on s’emetien imatges de familiars i amics de les víctimes dolguts per les defuncions de les joves estudiants. En el format audiovisual va predominar l’espectacularitat, deixant a un segon pla la informació. Tal com recomana el CAC, Consell Audiovisual de Catalunya, cal procurar que els plans de persones afectades no transgredeixin la seva privadesa. L’emissió d’imatges dels afectats per les pèrdues és una temàtica delicada, i incrementar el zoom no fa més que vulnerar la privacitat d’aquestes persones.

8

Per altra banda, La Vanguardia va publicar una fotografia d’una de les supervivents del seu perfil de Facebook. El codi número set de la FAPE defensa la integritat física i moral de les persones. El codi 13 de la FAPE aposta pel compromís amb la recerca de la veritat, que portarà sempre al periodista a informar només sobre els fets dels que en conegui l’origen. La inclusió d’una fotografia d’un perfil d’una xarxa social denota una falta de contrastació de les fonts, un fet que allunya al testimoni d’oferir la seva pròpia experiència. L’abstracció de dades d’un perfil personal pot conduir a l’obtenció d’informació basada en conjectures, especulacions o rumors, un tipus de dades que poden allunyar-se de la precisió i exactitud requerida per part del periodista. El Tesaure vinculat al Principi de Veritat reitera la importància de l’elecció adequada de les fonts per tal confirmar la seva credibilitat.

El sisè principi del codis ètic de la UNESCO fa referència al respecte a la intimitat i a la dignitat humana. Per una banda, tenim La Vanguardia desobeint aquesta norma amb la fotografia del Facebook:

10

Per altra, tenim El Mundo, que va donar força a la part dramàtica i personal vinculada a la vida privada de les afligides.

5

Ambdós periòdics van revelar una  sèrie de detalls que podien afectar directament a l’entorn més proper de les difuntes. El Mundo va publicar els perfils més íntims d’algunes de les víctimes. El Consell Audiovisual de Catalunya, però, es posiciona en contra d’aquest tipus de detalls. En el cas de la fotografia personal publicada a La Vanguardia succeeix el mateix: el periodista dóna una informació sense cap tipus de permís ni consulta. El CAC considera imprescindible la prèvia notificació als familiars de totes les informacions en relació a les víctimes perquè “ no sempre és rellevant per a l’audiència i, en ocasions, pot incrementar el patiment.”

Així doncs, observem que davant notícies sensacionalistes molts mitjans deixen de consultar els principis deontològics per aconseguir el màxim nombre de detalls per fer de la seves publicacions peces dominades per l’espectacularitat.

La responsabilidad de no estigmatizar

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Elisabet Gonzalez (@eliannaaritz)

Hay temas poco conocidos por la mayoría de la gente que de vez en cuando aparecen en los medios de comunicación. Sería el caso de la intersexualidad, una situación en la que no es posible saber con absoluta seguridad cuál es el sexo de un bebé, simplemente observando sus genitales. Esto se debe a que los órganos sexuales externos se sitúan a medio camino entre lo que sería el estándar de un hombre y el de una mujer. En estos casos, recae sobre los medios la responsabilidad de hacer una aproximación a la sociedad de un término muy complejo y desconocido a la vez. Y cuando eso ocurre hay dos opciones: tratar el tema correctamente para que así se normalice o contribuir a convertirlo en estigma.

La gran mayoría de los reportajes publicados entorno al tema caen en la segunda opción, vulnerando así una idea recogida en muchos códigos deontológicos, como en la FIP o la UNESCO:

Federación Internacional de Periodistas (artículo VII): “El periodista se cuidará de los riesgos de una discriminación propagada por los medios de comunicación y hará lo posible para evitar que se facilite tal discriminación, fundamentada especialmente en la raza, el sexo, la moral sexual, la lengua, la religión, las opiniones políticas y demás, así como el origen nacional o social.”

Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura (artículo IX): “el periodista puede contribuir a eliminar la ignorancia y la incomprensión entre los pueblos, a hacer a los ciudadanos de un país sensibles a las necesidades y los deseos de los otros, a asegurar el respeto de los derechos y de la dignidad de todas las naciones, de todos los pueblos y de todos los individuos, sin distinción de raza, sexo, lengua, nacionalidad, religión o convicciones filosóficas”.

El caso es que algunos medios se atreven a juzgar: “a veces, pese al humor macabro de la naturaleza y la rigidez de las burocracias, hay personas que tienen suerte”. Y de este modo, mezclan opinión e información, quebrantando así el articulo 1 recogido en el código del Col·legi de Periodistes de Catalunya: “Observar siempre una clara distinción entre los hechos y opiniones o interpretaciones, evitando toda confusión o distorsión deliberada de ambas cosas, así como la difusión de conjeturas y rumores, como si se tratara de hechos”.

Otros, optan por dramatizar: “Al otro lado del teléfono, reconoce que ha llorado mucho y ha tenido que luchar en una sociedad donde lo correcto es ser lo que se denomina normal”. De forma que caen en un espectacularización gratuita que la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió aconseja no hacer (Artículo 2.1.3): […] “los profesionales deberán ceñirse a los hechos, desterrar los rumores, verificar la procedencia de los datos, contextualizar las noticias y ofrecer suficientes elementos de juicio, así como evitar la espectacularización gratuita.”

Y eso no es todo. También hay quienes eligen narrarlo como si se tratara de un cuento: “Cuando Gabriel J. Martín nació en San Fernando (Cádiz) un 12 de julio de 1971, en plena puesta de sol, sus genitales eran tan ambiguos que el médico los creyó femeninos”, “Y así fue como él se convirtió en ella”, “Y así, Patricia y Gabriel volvieron a encontrarse en el camino”.

Hay, por tanto, una tendencia generalizada en recrearse en los detalles morbosos que hace que nos encontramos con destacados como estos: «Odiaba las muñecas, los vestiditos y los juegos de niñas».

Personas muy vinculadas a este tema tienen una forma muy clara de verlo. Es el caso de Gabriel J. Martín, quién ha vivido esta situación en primera persona: “Aunque en los medios de comunicación aparecen historias muy llamativas de intersexuales, como sería la mía, la mayoría de las veces el sexo está bien asignado des de un principio”. Por tanto, bajo su punto de vista, los medios caen en la espectacularización.

Josefina Mata, creadora de un Festival de Cine i Estudios de Género que busca romper con el sistema dual hombre/mujer, también considera vital no convertirlo en espectáculo: “Hay que tener mucho cuidado al representar audiovisualmente la intersexualidad, debido a que existen pocas representaciones audiovisuales”. Y añade que, por tanto, “existen pocas oportunidades para que las personas intersexuales se identifiquen con una representación mediática o las personas no-intersexuales tengan un acercamiento adecuado al tema”.