Quan el periodisme toca fons: El tractament mediàtic de l’assassinat de Gabriel reobre el debat sobre l’ètica periodística

Autor: Pere Simon (@peresimon93)

El cas de l’assassinat de Gabriel, el menor que va desaparèixer el passat 27 de febrer a Las Hortichuelas de Níjar (Almeria) porta des de fa setmanes a primera línia mediàtica de molts mitjans espanyols i catalans. El sensacionalisme i la manca de cura ètica a l’hora de tractar el cas ha tornat a posar sobre la taula les carències que viu avui en dia el periodisme a casa nostra. Com s’ha de tractar un cas d’assassinat com aquest? La nostra obligació a l’hora d’informar correctament i amb dignitat passa per tenir en compte el que, malauradament, molts mitjans semblen obviar: la deontologia periodística.

És difícil que no ens vingui a la memòria el cas de les nenes d’Alcàsser’ (València), que va commocionar la societat espanyola el gener del 1993. El programa De tú a tú (A3) de Nieves Herrero, va convertir la població en un plató televisiu, on familiars i amics de les víctimes van compartir els seus sentiments. Sens dubte, una de les expressions màximes de l’espectacularització del dolor, quan va desaparèixer la frontera entre allò privat i allò públic. Són molts els que consideren que a Alcàsser va néixer el reality show i l’anomenada ‘teleescombreria’. Si ens fixem en l’article 4 del Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), “en el tractament informatiu dels assumptes amb elements de dolor en els afectats, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Va ser el dia on l’ètica periodística va ‘saltar pels aires’. I no va ser l’únic.

Tornem al cas en qüestió per veure com ens ho han explicat els mitjans. En primer lloc, ens fixem en el tractament del llenguatge per tal d’informar. En aquest sentit el diari ABC titulava el passat 12 de març –l’endemà de descobrir el cos sense vida del menor Gabriel–, “El mal estaba en casa”, juntament amb una fotografia en primer pla de la víctima i l’assassina (en aquell moment presumpta assassina) rient. Segons el punt 15 de les ‘recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual’, dins de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’, “en la informació sobre tragèdies personals cal ser particularment amatents amb el lèxic emprat. Convé evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat”.

L’ABC va optar per un titular cinematogràfic. Font: Kiosko.net

Aquesta manca d’ètica ja va estar present quan van trobar el cadàver de Diana Quer el passat 31 de desembre –l’ABC posava en portada una fotografia del cos tapat de la jove, i afegia: “Maniatada, estrangulada y arrojada a un pozo”–. Òbviament, aquests titulars busquen un dramatisme totalment inacceptable.

En casos de tragèdia i mort, els mitjans no han de donar detalls innecessaris ni recrear-s’hi. Font: Kiosko.net

L’altre cara de la moneda la trobem amb un titular purament informatiu, com per exemple el que va utilitzar el Diario de Sevilla: “Hallan el cadáver de Gabriel Cruz en el coche de la novia de su padre”. Ara bé, aquí ens trobem amb un altre conflicte deontològic. És adient dir el nom de la víctima quan és un menor?

L’article 11 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya diu que “s’ha de tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareguin com a víctimes”. A més, el codi deontològic de la FAPE diu, en el punt 4 dels principis generals, que “es tractaran amb especial atenció els assumptes que afectin a la infància i la joventut i es respectarà el dret a la intimitat dels menors”. El sisè principi del codi de la UNESCO també focalitza en la importància del respecte cap a la intimitat i dignitat humana. Així doncs, mencionar el nom del menor es una greu errada deontològica que afecta el principi de responsabilitat.

Podríem posar desenes d’exemples on s’ha fet un tractament mediàtic que s’ha situat a mig camí entre la informació i l’espectacle. Els mitjans audiovisuals –per la seva immediatesa i contingut emotiu– han estat els capdavanters, repetint a totes hores imatges i informacions sobre el cas de Gabriel. Per exemple, TVE, A3 i T5 van emetre en directe el funeral del menor. En el cas d’aquest últim, El Programa de Ana Rosa va connectar en directe amb una reportera que portava dies seguint el cas. Aquesta es va emocionar i no va poder seguir amb la connexió.

El punt 4 de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’ sosté que “cal evitar els desplegaments desproporcionats de mitjans, les connexions innecessàries (…). També l’efecte acumulatiu de l’ús reiteratiu d’unes mateixes imatges”.

Per altra banda, el magazín matinal d’A3, Espejo Público, presentat per Susana Griso, va tractar el cas durant dies, amb tertúlies i especulacions que convertien el plató en un circ mediàtic. Un exemple és quan s’explica amb detalls i material gràfic, les causes de la mort del menor. L’article 15 del manual d’estil periodístic per a informacions sobre casos que afecten a menors és taxatiu: “és en el procés de muntatge on recau la responsabilitat de decidir i triar allò que aporti contingut i, alhora, no incideixi en excés en la figura de les víctimes. Igualment, és en el muntatge on s’ha de valorar allò imprescindible i el que resulta superflu o excessivament punyent”.

 El tractament televisiu del cas ha estat semblant al de Marta del Castillo, la noia que va ser presumptament assassinada a Sevilla el 2009, però que mai se n’ha trobat el cos. Sembla que no se n’aprèn. El cas de Gabriel és l’última mostra de com una part del periodisme espanyol deixa de banda l’ètica de la professió periodística i s’alimenta del ‘morbo’ que generen els casos de desaparicions i assassinats, sempre acompanyats de dolor. El repte de deixar de confondre la informació amb l’espectacle és enorme, però el premi també: fer un periodisme digne i més humà.

Anuncis

La morbositat vs l’ètica en els accidents

Autora: Laura Genovard (@laugenquet)

Els accidents són notícia, i més, si ens són propers. El passat diumenge, 20 de març, 13 joves van morir a la localitat tarragonina de Freginals quan un autobús va col·lidir contra un altre vehicle de matinada.

Al tractar-se d’un fet de proximitat, els mitjans de comunicació locals i nacionals han dut a terme una acurada investigació sobre el cas. Ara bé, fixant-nos en uns quants dels principals diaris de panorama nacional, hem descobert que algunes de  les informacions atorgades als lectors de premsa espanyola, vulneren un seguit dels codis deontològics estipulats en periodisme.

El Periódico  aposta per una descripció detallada de la forma en que van morir les viatgeres. El terme escollit, però, és nociu i desagradable: “aplastadas”.

1 (2)

L’apartat 4.3.2 del Tesaure de l’Ètica Periodística que fa referència al Principi de Responsabilitat assegura que existeixen “expressions que un gran nombre de persones consideren de mal gust i que, per tant, convé que s’evitin com a mínim per raons d’oportunitat”. Així mateix, el quart article dels Principis Generals de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) que el periodista ha de tenir cura a l’hora de tractar el dolor i l’aflicció de les persones “per evitar especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”.

A més, l’ús de la paraula no és aïllat, sinó que es reitera a mesura que es va desenvolupant el relat:

3

La repetició constant no sols presenta l’elecció d’un vocabulari  de mal gust; també permet observar la falta de rigor i varietat en la notícia, ja que no inclou cap sinònim per narrar l’estat de les víctimes després de l’accident. Així doncs, tal com indica el segon Principi internacional d’ètica professional en periodisme de la UNESCO el periodista ha de proporcionar al públic el material adequat que li permeti formar-se una idea exacta i comprensiva del món.

El Periódico no fou l’únic diari que va sobrepassar els límits deontològics. L’ABC va publicar un vídeo on s’emetien imatges de familiars i amics de les víctimes dolguts per les defuncions de les joves estudiants. En el format audiovisual va predominar l’espectacularitat, deixant a un segon pla la informació. Tal com recomana el CAC, Consell Audiovisual de Catalunya, cal procurar que els plans de persones afectades no transgredeixin la seva privadesa. L’emissió d’imatges dels afectats per les pèrdues és una temàtica delicada, i incrementar el zoom no fa més que vulnerar la privacitat d’aquestes persones.

8

Per altra banda, La Vanguardia va publicar una fotografia d’una de les supervivents del seu perfil de Facebook. El codi número set de la FAPE defensa la integritat física i moral de les persones. El codi 13 de la FAPE aposta pel compromís amb la recerca de la veritat, que portarà sempre al periodista a informar només sobre els fets dels que en conegui l’origen. La inclusió d’una fotografia d’un perfil d’una xarxa social denota una falta de contrastació de les fonts, un fet que allunya al testimoni d’oferir la seva pròpia experiència. L’abstracció de dades d’un perfil personal pot conduir a l’obtenció d’informació basada en conjectures, especulacions o rumors, un tipus de dades que poden allunyar-se de la precisió i exactitud requerida per part del periodista. El Tesaure vinculat al Principi de Veritat reitera la importància de l’elecció adequada de les fonts per tal confirmar la seva credibilitat.

El sisè principi del codis ètic de la UNESCO fa referència al respecte a la intimitat i a la dignitat humana. Per una banda, tenim La Vanguardia desobeint aquesta norma amb la fotografia del Facebook:

10

Per altra, tenim El Mundo, que va donar força a la part dramàtica i personal vinculada a la vida privada de les afligides.

5

Ambdós periòdics van revelar una  sèrie de detalls que podien afectar directament a l’entorn més proper de les difuntes. El Mundo va publicar els perfils més íntims d’algunes de les víctimes. El Consell Audiovisual de Catalunya, però, es posiciona en contra d’aquest tipus de detalls. En el cas de la fotografia personal publicada a La Vanguardia succeeix el mateix: el periodista dóna una informació sense cap tipus de permís ni consulta. El CAC considera imprescindible la prèvia notificació als familiars de totes les informacions en relació a les víctimes perquè “ no sempre és rellevant per a l’audiència i, en ocasions, pot incrementar el patiment.”

Així doncs, observem que davant notícies sensacionalistes molts mitjans deixen de consultar els principis deontològics per aconseguir el màxim nombre de detalls per fer de la seves publicacions peces dominades per l’espectacularitat.

La responsabilidad de no estigmatizar

Autora: Elisabet Gonzalez (@eliannaaritz)

Hay temas poco conocidos por la mayoría de la gente que de vez en cuando aparecen en los medios de comunicación. Sería el caso de la intersexualidad, una situación en la que no es posible saber con absoluta seguridad cuál es el sexo de un bebé, simplemente observando sus genitales. Esto se debe a que los órganos sexuales externos se sitúan a medio camino entre lo que sería el estándar de un hombre y el de una mujer. En estos casos, recae sobre los medios la responsabilidad de hacer una aproximación a la sociedad de un término muy complejo y desconocido a la vez. Y cuando eso ocurre hay dos opciones: tratar el tema correctamente para que así se normalice o contribuir a convertirlo en estigma.

La gran mayoría de los reportajes publicados entorno al tema caen en la segunda opción, vulnerando así una idea recogida en muchos códigos deontológicos, como en la FIP o la UNESCO:

Federación Internacional de Periodistas (artículo VII): “El periodista se cuidará de los riesgos de una discriminación propagada por los medios de comunicación y hará lo posible para evitar que se facilite tal discriminación, fundamentada especialmente en la raza, el sexo, la moral sexual, la lengua, la religión, las opiniones políticas y demás, así como el origen nacional o social.”

Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura (artículo IX): “el periodista puede contribuir a eliminar la ignorancia y la incomprensión entre los pueblos, a hacer a los ciudadanos de un país sensibles a las necesidades y los deseos de los otros, a asegurar el respeto de los derechos y de la dignidad de todas las naciones, de todos los pueblos y de todos los individuos, sin distinción de raza, sexo, lengua, nacionalidad, religión o convicciones filosóficas”.

El caso es que algunos medios se atreven a juzgar: “a veces, pese al humor macabro de la naturaleza y la rigidez de las burocracias, hay personas que tienen suerte”. Y de este modo, mezclan opinión e información, quebrantando así el articulo 1 recogido en el código del Col·legi de Periodistes de Catalunya: “Observar siempre una clara distinción entre los hechos y opiniones o interpretaciones, evitando toda confusión o distorsión deliberada de ambas cosas, así como la difusión de conjeturas y rumores, como si se tratara de hechos”.

Otros, optan por dramatizar: “Al otro lado del teléfono, reconoce que ha llorado mucho y ha tenido que luchar en una sociedad donde lo correcto es ser lo que se denomina normal”. De forma que caen en un espectacularización gratuita que la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió aconseja no hacer (Artículo 2.1.3): […] “los profesionales deberán ceñirse a los hechos, desterrar los rumores, verificar la procedencia de los datos, contextualizar las noticias y ofrecer suficientes elementos de juicio, así como evitar la espectacularización gratuita.”

Y eso no es todo. También hay quienes eligen narrarlo como si se tratara de un cuento: “Cuando Gabriel J. Martín nació en San Fernando (Cádiz) un 12 de julio de 1971, en plena puesta de sol, sus genitales eran tan ambiguos que el médico los creyó femeninos”, “Y así fue como él se convirtió en ella”, “Y así, Patricia y Gabriel volvieron a encontrarse en el camino”.

Hay, por tanto, una tendencia generalizada en recrearse en los detalles morbosos que hace que nos encontramos con destacados como estos: «Odiaba las muñecas, los vestiditos y los juegos de niñas».

Personas muy vinculadas a este tema tienen una forma muy clara de verlo. Es el caso de Gabriel J. Martín, quién ha vivido esta situación en primera persona: “Aunque en los medios de comunicación aparecen historias muy llamativas de intersexuales, como sería la mía, la mayoría de las veces el sexo está bien asignado des de un principio”. Por tanto, bajo su punto de vista, los medios caen en la espectacularización.

Josefina Mata, creadora de un Festival de Cine i Estudios de Género que busca romper con el sistema dual hombre/mujer, también considera vital no convertirlo en espectáculo: “Hay que tener mucho cuidado al representar audiovisualmente la intersexualidad, debido a que existen pocas representaciones audiovisuales”. Y añade que, por tanto, “existen pocas oportunidades para que las personas intersexuales se identifiquen con una representación mediática o las personas no-intersexuales tengan un acercamiento adecuado al tema”.