Etiqueta: desinformació

El coronavirus infecta les televisions espanyoles: mancances deontològiques en la cobertura informativa

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Adrián Soler (@AdnSoler)

Dimarts 25 de febrer de 2020 es va detectar el primer cas de coronavirus Catalunya –que també va ser el primer de la península Ibèrica. Ja feia qüestió de dies que Itàlia patia les conseqüències d’una expansió del virus que va provocar el confinament d’algunes regions del nord. En tractar-se d’una qüestió d’extrema sensibilitat social, s’ha de tenir cura a l’hora de donar informació i cal que aquesta sigui precisa, acurada i responsable.

Però alguns mitjans, en comptes d’atendre als principi de veritat i responsabilitat –descrits al Tesaure de l’ètica periodística de Salvador Alsius– i informar de forma acurada i precisa, s’han immers en un clima de sensacionalisme que, fins a cert punt, podria arribar a provocar alarmisme social i contribuir a la desinformació –el pitjor en una situació com aquesta.

Les especulacions, o associacions estranyes han fet que la qualitat informativa disminueixi en la cerca del clic fàcil, amb titulars com «El Papa, amb un constipat en ple auge del coronavirus a Itàlia» (Informativos Telecinco). Al subtitular, Telecinco afegia: «El personal mèdic del Vaticà està disponible 24 hores al dia per a detectar possibles casos de coronavirus». Això va en contra del primer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que especifica que s’han d’evitar «la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets». També contradiu el punt 4 la Resolució 1.003 del Consell d’Europa: «els titulars han de reflectir el més acuradament possible els fets i dades presentades» a la notícia. Però a més a més, en una situació com l’actual, la difusió d’aquest tipus d’associacions pot contribuir a crear alarmisme i una falsa sensació de pandèmia sense control.

Hi ha situacions en què, de tant parlar-ne, pot moure’s un punt i canviar completament la notícia. Va ser el cas de la presentadora d’Antena 3 Noticias el matí del passat dimecres 26, que va dir que hi havia «28.000 morts i 81.000 infectats», quan en realitat eren només 2.800 els que havien mort en aquell moment. Això, a més de contradir el principi de veracitat que tots els codis deontològics exigeixen, contribueix a la desinformació –ja que no hi va haver rectificació posterior (tercer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes)– i l’alarmisme. Dues possibles conseqüències d’un periodisme ràpid amb mancança de qualitat.

D’això últim –precisament– en parla el document Periodismo preventivo y cobertura de situacions de riesgo, un manual que va publicar UNICEF i ANDI (Red Andina por los Derechos de la Infancia) per tractar la grip aviar a Amèrica Llatina. Aquesta guia especifica que cal contextualitzar la informació, donar estadístiques, diversificar fonts… Però sobretot, distingeix entre dos tipus de moments. D’una banda el periodisme preventiu –que es fa per anticipar crisis i conscienciar a la població perquè prengui mesures preventives. D’altra banda, el periodisme de crisi –quan ja hi ha risc real i s’han detectat casos de contagis en persones de la malaltia en qüestió. En aquest punt ens trobàvem la setmana del 24 de febrer. «El periodisme de perill/crisi té com a important missió informar la societat d’una manera equilibrada, evitant sensacionalismes que poden donar lloc a pànic», segons el mateix manual.

I a la manera d’informar també hi influeix tot el que envolta al periodista. Per exemple, si els teleespectadors veuen a la televisió periodistes amb mascaretes que fins i tot folren el micròfon amb paper film, tot això contribueix també a desinformar, ja que l’OMS havia advertit en reiterades ocasions que les mascaretes no serveixen per evitar el contagi. Aquest attrezzo catastròfic també pot anar en contra del periodista i el mitjà, ja que li treu credibilitat a la informació. Tot això va en contra de l’article 10 de la Carta Ética Mundial para Periodistas de la Federació Internacional de Periodistes, que diu que és una falta «greu» la distorsió malintencionada de la informació i també incompleix el segon principi de la International Principles of Professional Ethics in Journalism de la UNESCO, que especifica que l’objectiu del periodista és proveir als ciutadans d’una imatge acurada i comprensiva del món per fer que «els esdeveniments que ocorren siguin entesos de la manera més objectiva possible».

També hi ha casos en què el periodista és responsable i contribueix –mitjançant dades exactes– a disminuir l’alarmisme social. És per això que va ser molt aplaudit el directe de Lorenzo Milá a Televisió Espanyola.

És a dir, s’han de publicar les dades de la pandèmia, informar a la població sobre els símptomes i també sobre les capacitats que té el país per fer front a la situació. La informació juga un paper essencial en la cobertura d’aquests conflictes, i els periodistes en són una peça clau. Cuidar cadascuna de les intervencions i notícies, seguint les recomanacions de l’ètica i la responsabilitat periodístiques depèn d’ells.

VENEZUELA: CAOS DESINFORMATIU

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Maria Alba Abeledo (@maalba_)

Cada dia ens bombardegen amb noves notícies sobre la situació a Venezuela. Míssils informatius com els que es llancen a la frontera, on camions d’ajut humanitària intenten accedir al país. Des de fa setmanes, el país viu en l’obscuritat total: literal i metafòricament.

Cada bàndol descriu les seves versions dels fets, res no resulta oficial, i la població en pateix les inhumanes conseqüències. Quan ens enfrontem a una problemàtica d’aquest tarannà, tot el procés periodístic es veu afectat per una incertesa general, una necessitat ulterior de contrastar les fonts i una demanda generalitzar per saber el què al minut que hagi passat. Res no és tangible: qui és el president oficial? Què és i no legal? Hi ha espai per judicis de valor? Qui ens pot explicar realment què s’està vivint allà?

La sensibilitat dels fets exigeix una cura molt detallada en el vocabulari, i també deixa entreveure els possibles biaixos ideològics d’un mitjà. A partir d’un mapa publicat per 20minutos, podem veure quins països van reconèixer Guaidó com a president, quins no ho varen fer i quins es van mantenir al marge. Això repercutirà en els respectius diaris de referència d’una manera o altra. Alguns, malauradament, es veuran supeditats a les ordres directes d’una política absolutista i censatària, encara que potser no reconeguda com a tal pels seus dirigents.

Les primeres notícies: l’autoproclamació de Juan Guaidó

A Espanya, El País publica el mateix dia 23 la crònica de dos corresponsals, un Caracas i l’altre a Washington: “El líder opositor venezolano se declara presidente interino apoyado por Trump”, resa el titular. “Todas las potencias americanas, salvo México, respaldan a Juan Guaidó. Maduro anuncia la ruptura de relaciones con Washington”. Un llenguatge clar i concís, escollit amb cura de no cometre cap error.

Al dia següent, un extens article analitza la figura de Juan Guaidó, “El delfín de Leopldo López que tomo por sopresa el mando de la oposición”, fent un repàs de la seva carrera política i recents declaracions. És interessant veure que aquest article compta amb la marca distintiva de The Trust Project, un consorci internacional de mitjans de comunicació amb seu al Centre Markkula per a l’Ètica Aplicada de la Universitat de Santa Clara. Aquest ha establert uns criteris de confiança i un ús adient de les plataformes tecnològiques que assegurin el compromís del periodisme amb la “transparència, precisió, inclusió i imparcialitat”.

Com procedir davant els fets

És impossible d’analitzar un per un tots els mitjans a escala global, però només observant-ne les capçaleres més importants d’aquests veiem com la majoria n’ha fet una cobertura exhaustiva des d’aleshores. Cal preguntar-se si tots compten amb corresponsals fiables, o si reprodueixen titulars aliens per por a quedar-se enrere. En casos com aquests, també és usual la presentació de notícies d’agència directament. Això suposa un perill inherent: els conglomerats mediàtics mundials es mouen en fluxos molt reduïts, a càrrec de gegants mediàtics com Associated Press o Reuters, que dibuixen una ideologia determinada a escala global. Així, Estats Units emetrà les notícies sota la seva perspectiva, i seran eminentment enfocades des de i per a l’hemisferi nord. Fent autocrítica, hauríem de preguntar-nos si la visió generalitzada que tenim sobre Amèrica Llatina no ha estat condicionada pel govern d’Estats Units, que, òbviament, presenta uns interessos amagats. És exigir un periodisme que analitzi aquests fets amb precisió quelcom gairebé quimèric?

Setmanes després de l’anunci de Guaidó, el caos era generalitzat. Estats Units va acusar les forces de Maduro d’incendiar un comboi d’ajut humanitari, però The New York Times va destapar que es tractava d’una fake new, a partir d’una acurada reconstrucció dels fets:  Footage Contradicts U.S. Claim That Nicolás Maduro Burned Aid Convoy.

El més probable és que fou un manifestant opositor el causant de l’incendi. Això és exemple d’un bon treball periodístic, doncs la línia editorial d’un mitjà no ha de respondre a ideologies, sinó a la màxima de presentar la informació més fiable vers el lector, encara que aquesta no sigui la veritat que ell vulgui escoltar.  No deixa de respondre als principis I i II de la Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO.

Buscar culpables: judicis de valor sobre el conflicte

Si ens volem moure en el pol oposat, molts mitjans també responen davant una crida per les imatges més sensacionalistes del conflicte. Russia Today, conglomerat mediàtic d’una de les grans potències mundials sota el govern de Putin, fa una cobertura del conflicte des de diversos fronts, tenint en compte la relació col·laboracionista entre aquest i Maduro.

El 24 de febrer es publica una notícia on es dona veu a una fotoperiodista xilena, víctima dels avalots mentre cobria els disturbis a la frontera, citant-la al titular:  ‘They attacked civilians, they are not heroes’: Journalist recounts trampling by Venezuela defectors. El vídeo parla per sí sol.

Imatges de ferides en primer plànol –que m’abstindré d’adjuntar- i maximització del caos sense explicar les raons al darrere ni la situació inhumana dels habitants del país. Tot respon a una desinformació que busca un click ràpid i fàcil. El problema no són els fets, sinó el focus.

L’elecció de què mostrar i què citar no és banal: saben de la influència que aquestes tindran sobre la gent, i més valent-se d’una història humana. Un mitjà que es defineix com aquell que “obté les històries que els mitjans mainstream no t’explicaran”.

A Xina, suport de Maduro, la situació presenta una altra particularitat. ChinaDaily.com és la versió anglesa d’un dels diaris amb més seus I difusió de la República Popular, propietari del mateix Partit Comunista de Xina. Tot i el format modern i global del seu web, la cobertura sobre Venezuela resulta escassa. A la barra de recerca, per “Venezuela” o “Maduro” trobem varies notícies. Però per “Guaidó”, només això:

Els algoritmes no enganyen. Quant als moviments polítics de Maduro, en diversos articles es curen de mantenir el to informatiu afegint a cada frase “segons Maduro” o la citacions literals de forma freqüent. Però una mera reproducció de paraules –d’ideologia- sense gaire més interpretació, no deixa de ser una acceptació d’aquestes, al no contrastar-les amb d’altres.

Aquests darrers exemples, són clares vulneracions dels principis de responsabilitat que podem veure al Tesaure de l’ètica periodística (del Dr. Salvador Alsius); o, si més no, víctimes del principi de llibertat per un condicionament polític extern.

Els tres “Digital”, pseudoperiodisme a Internet

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Nil Montilla (@nilmontilla)

L’arribada dels mitjans digitals ha permès que els ciutadans gaudeixin d’una aparent pluralitat informativa que els permet tenir diferents punts de vista de l’actualitat. Tanmateix, alguns d’aquests mitjans no compleixen les característiques de qualitat bàsiques per tal de donar un bon servei informatiu a la ciutadania. Per a exemplificar-ho, he analitzat la portada del 22 de març de tres publicacions que comparteixen el cognom “digital”: Alerta Digital, Mediterráneo Digital i Periodista Digital.

Alerta Digital és un diari online que compta amb una línia editorial ultradretana -es defineix com “el suport digital dels patriotes espanyols”- i està dirigit per Antonio Robles, aquell home que l’any 2013 besava la bandera franquista en la televisió digital del mitjà o que el 2015 rebia el tricorni que va portar Antonio Tejero durant el “llegendari cop d’Estat” del 23-F.

En la portada del 22 de març, i només observant els titulars, s’hi poden trobar diverses vulneracions dels codis deontològics. En concret, el diari dedica molt d’espai a “notícies” que denuncien el suposat avanç de l’islamisme a Europa, que, en definitiva, donen veu a la xenofòbia i l’odi contra els musulmans.

És molt clar que de forma reiterada Alerta Digital barreja l’opinió i la informació -o pseudoinformació, perquè no són fets contrastats-, i va en contra del Principi de Veracitat del Tesaure de l’ètica periodística. La Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) estableix també en el punt cinquè dels ‘Principis d’actuació’ que “el periodista establirà sempre una clara i inequívoca distinció entre els fets que narra i el que puguin ser opinions, interpretacions o conjectures”.

Tot i que compta amb una secció d’opinió, AD té en portada moltes peces que no estan dins d’aquesta secció però que, tanmateix, donen opinió. Per exemple, el passat dijous obria amb una titulada: “A los líderes europeos: ¿qué clase de monstruos son ustedes?” En aquesta, no es dóna cap tipus d’informació rigorosa, sinó que és una denuncia contra els líders europeus i un suposat pla malèvol per a reduir la població autòctona: aquí ja deixen restes de xenofòbia, masclisme, transfòbia, islamofòbia, homofòbia…

Amb peces així, aquest diari no només no està donant la informació rigorosa a la qual tenen dret els ciutadans (Article 1, Col·legi de Periodistes de Catalunya; Principi 1, Principis Internacionals de l’Ètica Periodística de la UNESCO), sinó que perpetua la discriminació de molts col·lectius. Per esmentar només un dels molts codis que ho defensen, el principi 7 de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) explicita que “el periodista ha de ser conscient del perill de discriminació que és present als mitjans i fer tot el que pugui per evitar la discriminació basada, entre d’altres, en la raça, el sexe, l’orientació sexual, l’idioma, la religió, les opinions polítiques o d’altres, i els orígens nacionals o socials”.

Altres exemples de com l’opinió apareix en les peces suposadament informatives -moltes de les quals no ho són- els trobem en titulars com: “¡Qué bellas tradiciones nos esperan! Un musulmán le da la primera bofetada a la novia el día de su boda para enseñarle quién manda” i “¡Italianos, a por ellos! La tripulación catalana del barco de rescate de ilegales se enfrenta a penas de entre 4 y 7 años de cárcel en Italia”. De fet, l’opinió arriba tant lluny que, en la barra superior, en què apareixen totes les comunitats autònomes, no hi és Catalunya, sinó “Tabàrnia”.

En la majoria de les peces, Alerta Digital no respecta la veritat perquè no s’hi acosta “amb diligència”, perquè no es preocupa per contrastar els fets, perquè critica sense fonaments i perquè insulta per raó de gènere, religió i opinió política. A més, incita a l’odi i a l’exclusió. En la peça anterior, l’autor/a -en la majoria dels casos es vulnera la responsabilitat del periodista d’identificar-se- diu que les dones que es converteixen a l’islam escullen “inferioritat” i “esclavitud”, perquè “el Corà equipara la dona als excrements”.

Per tant, aquest diari vulnera repetidament el Principi de Veracitat (sobretot la neutralitat valorativa), el Principi de Justícia (en el tractament dels grups socials desfavorits) i el Principi de Responsabilitat, perquè arriba a incitar a l’odi especialment contra els musulmans.

La portada de Periodista digital no inclou tantes notícies en clau islamòfoba com AD, però continua amb la barreja d’opinió i informació. Així, per exemple, titula: “El gran Cake Minuesa se disfraza de Mosso para protegir al presidente Boadella delante de la mansión de Puchi”, “La marranada de Podemos en el funeral del valiente guardia civil de Guillena” i “La nueva chapuza de los golpistas catalanes ya tiene su tonto útil: convertir en mártir a Jordi Turull”.

En aquests casos, alguns titulars, com el primer, semblen propis d’una publicació satírica -anomenen “Puchi” a Carles Puigdemont-. Periodista digital també té una línia editorial de dretes i està dirigit pel polèmic Alfonso Rojo. El diari ha estat reprovat per la FAPE en diverses ocasions. Segons informava ’20 Minutos’ l’any 2010, la Comissió de Queixes i Deontologia de la Federació va condemnar-lo per haver “faltat a la veritat”.

En la primera “notícia” de les esmentades es barreja, com s’ha dit, l’opinió –“el gran Cake Minuesa”- i la informació. Tanmateix, això és molt més clar a la segona peça, que comença dient: “No tienen vergüenza alguna. La secretaria general de Podemos en Andalucía, Teresa Rodríguez, se ha quitado el muerto de encima y ha mandado […] a las exequias del cabo primero de la GC […] a un edil de su formación que fue condenado por pegar a un policia local”. Al llarg de la noticia, es dona informació, a diferència del que passava a Alerta Digital, però només des d’un punt de vista i intercalant-hi opinió. Cal recordar, però, que els codis deontològics diuen que sempre s’ha de donar veu a les diferents parts. Per exemple, l’apartat A de l’article 13 dels ‘Principis d’actuació’ del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística diu que el periodista “haurà de fonamentar les informacions que difongui, la qual cosa inclou el deure de contrastar les fonts i el de donar l’oportunitat a la persona afectada d’oferir la seva pròpia versió dels fets”.

Finalment, la darrera “notícia” comença parlant del “circo catalán” i de la sessió d’investidura del 22 de març, en la qual “se daran cita los payasos con menos gracia del universo”. A continuació, comença a afegir fragments dels editorials de diaris com La Razón, ABC o El Mundo en contra de la investidura. Tanmateix, no hi ha ni rastre d’informació contrastada.

Aquest diari, doncs, si bé no dóna tant d’espai als atacs xenòfobs, també barreja constantment la informació i la opinió, i no fa un tractament rigorós ni exhaustiu de la informació. Es dedica a parlar només de la versió que li interessa, burlant-se d’aquells amb els quals no està d’acord (“La marranada de Podemos”, el “caradura Torrent”, el “tonto útil” de Jordi Turull…).

Finalment, Mediterráneo Digital és el diari que completa aquesta tríada del pseudoperiodisme. El mitjà, que es defineix com a “políticament incorrecte”, dóna especial rellevància a totes aquelles notícies -inventades o no- que suposadament demostrin la maldat del feminisme i dels immigrants. De fet, a la mateixa portada hi ha una secció titulada “Mundo feminazi” -una paraula molt pejorativa per a referir-se al feminisme-.

De vegades, el diari titula notícies d’altres països com si tinguessin lloc a Espanya, per intentar desprestigiar algun moviment o ètnia. Per exemple, “Las feministas piden que mirar a una mujer en la calle sea multado con 1.500 euros”-, en comptes de dir que l’Alt Consell d’Igualtat de França ha proposat sancionar l’assetjament contra les dones al carrer amb multes de fins a 1.500€.

D’altra banda, MD no respecta la presumpció d’innocència i explicita sempre la nacionalitat de les persones involucrades amb presumptes delictes, amb la voluntat de discriminar col·lectius desfavorits. Així, titula “Detenidos dos sudamericanos por violar a una menor en una furgoneta”, contravenint els criteris que diuen que no s’ha d’esmentar la nacionalitat si no té rellevància informativa, per no perpetuar la discriminació, i sense dir ni una sola vegada la paraula “presumptes”.

Per acabar, Mediterráneo Digital es caracteritza, en un nivell molt superior als diaris anteriors, per donar espai a notícies falses, com s’encarrega de demostrar el projecte ‘Maldito Bulo’, un grup de periodistes que destapen les desinformacions, especialment les que circulen per la xarxa. Fins ara, i segons podem saber amb una extensió per al navegador, ‘Maldito Bulo’ ha desmentit 21 informacions de Mediterráneo Digital, lluny de les 4 d’Alerta Digital i les 2 de Periodista Digital. La més recent la va publicar MD el passat 20 de març, dient que “El primer ‘puente feminista’ de la historia, construido solo por mujeres, se derrumba en 24 horas”. Per això, ‘Maldito Bulo’ va demostrar que el pont havia estat construït majoritàriament per homes i que les imatges que proporcionava el diari eren “de posts del dia de la dona”. També era fals que l’empresa constructora estigués regida i dirigida “fonamentalment per homes” i que Leonor Flores hagués treballat en el projecte.

Aquest diari, doncs, va molt més enllà de barrejar opinió i informació i de donar espai a la discriminació: directament dóna informacions falses, les conegudes ‘Fake News’. Per això, podem dir que vulnera l’article primer dels Principis d’Actuació de la FAPE:  “El compromís amb la recerca de la veritat portarà sempre al periodista a informar només sobre fets dels quals en conegui l’origen, sense falsificar documents ni ometre informacions essencials, així com a no publicar material informatiu fals, enganyós o deformat”. A més, Mediterráneo Digital tampoc rectifica quan altres periodistes, com els de Maldito Bulo, demostren que el que havia publicat és una falsedat.

La manera de treballar d’aquests tres mitjans demostra que la pluralitat de mitjans online no sempre significa pluralitat de punts de vista, i que tenir una plataforma a internet no suposa fer periodisme de qualitat. Aquests tres mitjans barregen constantment opinió i informació, perpetuen la discriminació per gènere, ètnia, procedència o ideologia, no identifiquen les peces -i per tant no se’n responsabilitzen- i, fins i tot, s’inventen algunes informacions. Així, després d’aquest petit anàlisi, puc concloure que aquesta tríada de digitals vulnera sistemàticament el Principi de Veracitat, de Justícia i de Responsabilitat i articles com el setè dels Principis Generals de la FAPE -sobre respectar “els drets dels més dèbils i discriminats”- o el segon dels Principis de l’Ètica Periodística de l’UNESCO, “la dedicació del periodista a la realitat objectiva”.

Guia de mitjans: Recomanacions per informar sobre salut mental

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Elsa Cano (@canoelsa4)

Una de cada 4 persones té o tindrà un problema mental al llarg de la seva vida (segons apunten les dades de la OMS). Tot i que ens trobem davant d’una realitat que ens afecta a tots, els temes de salut mental són quelcom no cobert pels mitjans de comunicació, o fins i tot infreqüents o aïllats. Segons el Departament de Salut de la Generalitat, el 23,7% de la població catalana amb més de 18 anys presentarà al llarg de la seva vida un trastorn mental. La societat empra els mitjans de comunicació com a instruments per relacionar-se amb la realitat que l’envolta. Així doncs, partint d’aquesta idea, els MCM tenen un rol fonamental en la percepció social de les malalties mentals.

Els errors o les estigmatitzacions més freqüents en les que cauen els mitjans són el fet que tracten amb alarmisme els temes de salut mental, a més de recolzar els interessos de la indústria farmacèutica, agreujant l’estigmatització del col·lectiu. També es relaciona a les persones diagnosticades amb un trastorn amb l’agressivitat o la bogeria.

El paper dels mitjans de comunicació

Estem davant d’un tema d’interès públic, per aquest motiu el periodista ha d’anar molt amb compte. De fet, en diferents codis ètics, i relacionat amb el Principi de Justícia, podem veure les persones que pateixen malalties mentals estan dins la categoria de grup socialment desfavorit, i si es cau en estigmatitzacions i estereotips es pot “incidir negativament en la seva consideració pública”. A més, d’agreujar el patiment i la discriminació tant del propi afectat com el de les persones que l’envolten.

Per poder establir quins són els millors procediments per informar sobre un fet implicat en alguna malaltia mental ens basarem amb els criteris que ofereix Obertament, una organització que lluita contra la discriminació que pateixen les persones que tenen o han tingut algun trastorn de caràcter mental. I també la guia d’estil de la Confederació Espanyola d’Agrupacions de famílies i malalts mentals. De fet, algunes persones poden arribar a amagar que han estat diagnosticades per por al rebuig social.

Segons ambdues entitats: la premsa comet un error bàsic en el moment de parlar dels trastorns mentals, la desinformació. A continuació presentarem els errors més freqüents:

ERRORS FREQÜENTS
Falsa infreqüència Els MCM presenten els temes de salut mental com un fenomen aïllat o infreqüent. Quan els problemes de salut mental poden afectar el 25% de la població (Font: OMS)
Acusacions enganyoses Es presenta que les persones que estan diagnosticades amb malaltia de salut mental tenen conductes violentes, perilloses o improvisades. Quan aquestes poden ser tan violentes com la resta de la societat.
Generalitzar S’usen etiquetes com “els malalts mentals són” o “els esquizofrènics es comporten” i així es generalitza i es creen tòpics sense cap mena de base científica, ja que cada persona que té un problema de salut mental el viu i l’afecta de manera distinta.
Fal·làcia paternalista S’acostuma a tractar a les persones amb problemes de salut mental amb actituds paternalistes i compassives. Quan la gran majoria de persones diagnosticades són totalment capaces de participar en activitats laborals, comunitàries o socials.
Confusió terminològica Moltes vegades es confon el trastorn mentals amb discapacitats psíquiques o demències. Quan el trastorn mental no disminueix ni deteriora les facultats mentals. De fet, les altera de forma esporàdica, no crònica.
Falses barreres Es creu que es tracta de persones incapacitades per tenir una vida normalitzada o que els trastorns mentals són incurables. Si la persona diagnosticada es troba en un ambient adequat i un entorn social i familiar favorable, podrà superar les limitacions que el trastorn li puguin causar.
Fotografies no informatives Les notícies que tracten temes de trastorns mentals acostumen a anar acompanyades amb imatges que transmeten idees d’aïllament social, foscor, patiment… aconseguint despertar compassió o bé rebuig.
Mal ús del lèxic No podem utilitzar etiquetes com “esquizofrènic” o “bipolar” per referir-nos a personalitats duals o múltiples. Cal diferenciar en el fet que l’esquizofrènia i el trastorn bipolar no són trastorns de personalitat. Sinó que l’esquizofrènia és un trastorn psicòtic i el trastorn bipolar un trastorn de l’estat d’ànim.

Seguidament mostrarem alguns exemples de mala praxi duta a terme per algun mitjà de comunicació en el moment de cobrir una notícia relacionada amb les malalties mentals.

1. La Razón (3 d’octubre del 2011). Es van perpetuar 3 crims diferents de caràcter violent a Madrid i a Jaén. Sense citar cap font específica, s’assegura que els homicides eren persones amb trastorns mentals tals com el trastorn de personalitat o la depressió.

Titular 2

Mala praxi:

Tota la notícia inspira alarmisme i sensacionalisme. Tant amb el llenguatge emprat com amb l’ús de les fonts i la narració dels esdeveniments.

  • Sensacionalisme: Y, en cuanto al caso de Ciudad Lineal, parece evidente que la naturaleza de su crimen pone en entredicho su equilibrio mental. Dóna a entendre que una persona sense problemes de salut mental no pot cometre un crim violent. Així doncs, crea una relació de causa conseqüència, entre desequilibri mental i assassinat violent.
  • Ús de les fonts i les declaracions: Tot i que alguna font, com Julio Bobes, president de la Sociedad Española de Psiquiatría Biológica, assegura que cal evitar l’estigmatització. L’autor de la notícia va incloent diferents declaracions amb les quals realimenten la relació de l’actitud violenta amb la malaltia mental.
    • El trastorno puede «producir tal distorsión de la realidad» que haga creer «que no se precisa de ayuda»
    • «Puede existir un porcentaje descontrolado. Pero crímenes como estos son imprevisibles. No pueden ponerse mecanismos para evitarlos»
  • Alarmisme: El fragment que presentem a continuació es podria qualificar d’alarmant i amb la intenció de provocar preocupació al lector: Ni mucho menos todos los enfermos mentales están diagnosticados. «Entre el 15 y el 20 por ciento de aquellos con trastornos más graves permanecen sin diagnosticar», asegura Julio Bobes, presidente de la Sociedad Española de Psiquiatría Biológica (SEPB). ¿Los motivos? Vivir en zonas menos pobladas y más alejadas de núcleos urbanos, donde reina la inaccesibilidad a los centros de salud. O no contar con ningún apoyo familiar.

2. Antena3 Noticias (8 d’octubre del 2015). Augmenten els trastorns mentals en la població més jove. Mala praxi: Inclou una il·lustració que evoca a pensar i a relacionar la malaltia mental amb l’aïllament, foscor o patiment.

Captura de pantalla 2016-03-29 a les 8.52.34

3. Diari de Girona (20 de gener del 2015). L’autor de l’article exposa una vivència que va tenir amb una persona diagnosticada amb trastorn bipolar. Mala praxi: En aquest cas veiem un mal ús de la terminologia, ja que utilitza la bipolaritat per referir-se a personalitat dual o múltiple. A més d’emprar unes descripcions lleugerament sensacionalistes: Fa uns anys vaig tenir una intensa amistat amb una persona extraordinària, però tenia un transfons inquietant torbador. Aviat ens vàrem adonar que hi havia un forat negre, era la típica maníaca depressiva; mesos després pel seu extrem comportament van descobrir que era una semimalalta bipolar moderada. Els seus continuats canvis anímics la delataven.

Titular

Arribats a aquest punt es presentaran diferents tècniques i recomanacions per evitar peces periodístiques com les que hem vista anteriorment. Ens centrarem en les notícies i les entrevistes. Sempre caldrà tenir present que no es pot caure en l’alarmisme, el sensacionalisme i les falses relacions de causa – efecte.

NOTÍCIES
Et fet que el protagonista de la notícia tingui un trastorn mental és necessari per entendre el context de la notícia? Estar diagnosticat amb una malaltia de salut mental no justificaria un caràcter o comportament violent o agressiu. Així evitaríem falses relacions de causa – conseqüència entre malaltia mental i violència.
Quin tipus de font s’han d’utilitzar? Cal evitar els testimonis no relacionats familiarment amb la persona amb el trastorn mental? Cal evitar l’especulació i l’opinió no justificada sobre la salut mental de les persones implicades. Sempre en el cas que no es disposi d’informació verídica.
És rellevant que s’esmenti el trastorn mental de la persona implicada en el titular o a l’inici de la notícia? S’ha d’intentar respectar el dret a la intimitat de les persones (present en el codi deontològic) amb problemes de salut mental i dels seus familiars.
Quin ha estat el context en el qual la persona amb trastorn mental ha estat involucrada amb l’acte violent? En moltes ocasions, les persones amb problemes de salut mental, tenen més probabilitat de ser la víctima d’aquesta violència, i no tant de dur a terme actes violents.

 

ENTREVISTES
No començar l’entrevista amb una persona amb problemes de salut mental preguntant el seu diagnòstic. S’hauria d’esperar a què la persona entrevistada qui li exposi el seu diagnòstic o sinó fer la pregunta al final. Així s’evitarà marcar l’entrevista amb estereotips derivats del diagnòstic.
Ser respectuós i respectar a l’entrevistat. La persona entrevistada serà lliure de donar les declaracions que trobi convenients. Cal tenir en compte que en moltes ocasions estarà compartint experiències doloroses.
Encarar l’entrevista per ressaltar les històries de superació personal, de recuperació i vida normalitzada. I així evitar transmetre patiment, aïllament social o compassió en el to del text, les imatges o els àudios de recurs que il·lustrin la notícia.
Evitar en tot moment el sensacionalisme. Cal que la notícia no s’emmarqui ni es tituli ressaltant les experiències traumàtiques o morboses de l’entrevistat.