El coronavirus infecta les televisions espanyoles: mancances deontològiques en la cobertura informativa

Autor: Adrián Soler (@AdnSoler)

Dimarts 25 de febrer de 2020 es va detectar el primer cas de coronavirus Catalunya –que també va ser el primer de la península Ibèrica. Ja feia qüestió de dies que Itàlia patia les conseqüències d’una expansió del virus que va provocar el confinament d’algunes regions del nord. En tractar-se d’una qüestió d’extrema sensibilitat social, s’ha de tenir cura a l’hora de donar informació i cal que aquesta sigui precisa, acurada i responsable.

Però alguns mitjans, en comptes d’atendre als principi de veritat i responsabilitat –descrits al Tesaure de l’ètica periodística de Salvador Alsius– i informar de forma acurada i precisa, s’han immers en un clima de sensacionalisme que, fins a cert punt, podria arribar a provocar alarmisme social i contribuir a la desinformació –el pitjor en una situació com aquesta.

Les especulacions, o associacions estranyes han fet que la qualitat informativa disminueixi en la cerca del clic fàcil, amb titulars com «El Papa, amb un constipat en ple auge del coronavirus a Itàlia» (Informativos Telecinco). Al subtitular, Telecinco afegia: «El personal mèdic del Vaticà està disponible 24 hores al dia per a detectar possibles casos de coronavirus». Això va en contra del primer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que especifica que s’han d’evitar «la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets». També contradiu el punt 4 la Resolució 1.003 del Consell d’Europa: «els titulars han de reflectir el més acuradament possible els fets i dades presentades» a la notícia. Però a més a més, en una situació com l’actual, la difusió d’aquest tipus d’associacions pot contribuir a crear alarmisme i una falsa sensació de pandèmia sense control.

Hi ha situacions en què, de tant parlar-ne, pot moure’s un punt i canviar completament la notícia. Va ser el cas de la presentadora d’Antena 3 Noticias el matí del passat dimecres 26, que va dir que hi havia «28.000 morts i 81.000 infectats», quan en realitat eren només 2.800 els que havien mort en aquell moment. Això, a més de contradir el principi de veracitat que tots els codis deontològics exigeixen, contribueix a la desinformació –ja que no hi va haver rectificació posterior (tercer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes)– i l’alarmisme. Dues possibles conseqüències d’un periodisme ràpid amb mancança de qualitat.

D’això últim –precisament– en parla el document Periodismo preventivo y cobertura de situacions de riesgo, un manual que va publicar UNICEF i ANDI (Red Andina por los Derechos de la Infancia) per tractar la grip aviar a Amèrica Llatina. Aquesta guia especifica que cal contextualitzar la informació, donar estadístiques, diversificar fonts… Però sobretot, distingeix entre dos tipus de moments. D’una banda el periodisme preventiu –que es fa per anticipar crisis i conscienciar a la població perquè prengui mesures preventives. D’altra banda, el periodisme de crisi –quan ja hi ha risc real i s’han detectat casos de contagis en persones de la malaltia en qüestió. En aquest punt ens trobàvem la setmana del 24 de febrer. «El periodisme de perill/crisi té com a important missió informar la societat d’una manera equilibrada, evitant sensacionalismes que poden donar lloc a pànic», segons el mateix manual.

I a la manera d’informar també hi influeix tot el que envolta al periodista. Per exemple, si els teleespectadors veuen a la televisió periodistes amb mascaretes que fins i tot folren el micròfon amb paper film, tot això contribueix també a desinformar, ja que l’OMS havia advertit en reiterades ocasions que les mascaretes no serveixen per evitar el contagi. Aquest attrezzo catastròfic també pot anar en contra del periodista i el mitjà, ja que li treu credibilitat a la informació. Tot això va en contra de l’article 10 de la Carta Ética Mundial para Periodistas de la Federació Internacional de Periodistes, que diu que és una falta «greu» la distorsió malintencionada de la informació i també incompleix el segon principi de la International Principles of Professional Ethics in Journalism de la UNESCO, que especifica que l’objectiu del periodista és proveir als ciutadans d’una imatge acurada i comprensiva del món per fer que «els esdeveniments que ocorren siguin entesos de la manera més objectiva possible».

També hi ha casos en què el periodista és responsable i contribueix –mitjançant dades exactes– a disminuir l’alarmisme social. És per això que va ser molt aplaudit el directe de Lorenzo Milá a Televisió Espanyola.

És a dir, s’han de publicar les dades de la pandèmia, informar a la població sobre els símptomes i també sobre les capacitats que té el país per fer front a la situació. La informació juga un paper essencial en la cobertura d’aquests conflictes, i els periodistes en són una peça clau. Cuidar cadascuna de les intervencions i notícies, seguint les recomanacions de l’ètica i la responsabilitat periodístiques depèn d’ells.

El límite de las imágenes: el caso de Felipe Gómez-Alonzo

Autor: Javier Pérez Ramírez (@javierburfis)

Estas últimas semanas España y el mundo se han visto conmocionados por el caso del pequeño Julen, del que varios medios de comunicación han intentado sacar tajada; pero esto no va sobre el caso Julen. Paralelamente, se estaba dando el caso del retorno al país del niño guatemalteco de 8 años que falleció en custodia de los Estados Unidos en Nochebuena. El pequeño Felipe Gómez-Alonzo había sido detenido junto a su padre el 18 de diciembre en Texas por entrar, según las autoridades, ilegalmente en el país.

Mientras sucedía este retorno para que su familia pudiese decidir qué hacer con el féretro, se hacían labores de búsqueda del famoso caso del ‘pequeño Julen’, en el que el niño cayó en un pozo de Totalán (Málaga) a 71 metros de profundidad. La cobertura que se hizo del suceso fue cuestionable deontológicamente, pero eso ya es otro caso. Volviendo al caso de Felipe Gómez, el domingo 27 de enero (justo un día después de que encontraran el cuerpo sin vida de Julen) TV3 elaboró un sumario de noticias breves del mundo, entre las que se incluyó la información del entierro del niño guatemalteco.

La noticia que se está tratando dura 28 segundos en un total de un bloque de 1:20. Evidentemente es obvio que se le dé una cobertura mayor al caso de Julen por proximidad e interés general, pero según el Código Deontológico de la UNESCO, más en concreto en su décimo principio, se debe promocionar una nueva manera de transmitir información a escala internacional. Sin embargo, no es el tiempo lo que cojea en esta pieza, si no las imágenes que se ven en ella.

 

El metraje que se utiliza para ilustrar la noticia contiene imágenes explícitas del féretro abierto, mostrando al pequeño Felipe de 8 años ya fallecido y embalsamado, mientras la familia del mismo. Estas imágenes chocan nada más verlas, pues no suelen aparecer este tipo de momentos tan íntimos. De hecho, los puntos 11 y 12 del Código Deontológico del Col·legi de Periodistes de Catalunya respaldan la postura de no ver estas imágenes en televisión, pues se deben proteger los derechos de los menores de edad, evitando difundir la identidad del menor (y más si es víctima). En este caso podría entenderse que se difundiese el nombre del niño, si la familia así lo quiso, pero en ningún caso filmado en las circunstancias que se dan. Atendiendo al libro de estilo de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), de la que forma parte TV3, se pretende “garantizar el bienestar físico y emocional de los niños” que aparecen en las informaciones (2.3.3.1. La intervenció dels menors)

Además, se tiende a pensar que los muertos no tienen derechos. Es, en parte cierto, pero no lo es cuando se trata del derecho al honor y a la propia imagen, y mucho menos cuando hay menores. El punto 12 del Código Deontológico del CPC decreta que se debe “salvaguardar la dignidad de las personas y su integridad física y moral”. De igual manera, el tesaure de la ética periodística elaborado por el Dr. Salvador Alsius, en el que choca con el punto número 4 de principio de responsabilidad, pues las imágenes violan el derecho a la intimidad y sus sub-puntos 4.2.1., 4.2.2. y 4.2.3.

Desde la deontología, la distorsión y el uso inadvertido de la imagen de las personas pueden causar daños morales y materiales. El artículo nº4 del código deontológico de la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas en España) deja claro que en elementos de dolor o aflicción, “el periodista evitará la intromisión gratuita, al igual que el nº6 que exige máximo rigor en el tratamiento de información relacionada con menores de edad. A nadie se le habría ocurrido poner una imagen del rescate de Julen o de su entierro; de hecho, el único material gráfico que se publicó del niño malacitano fueron dibujos y fotos en las que solo aparecían las autoridades en labores de rescate.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Retomando de nuevo el Código Deontológico de la UNESCO y su tercer principio, la responsabilidad del periodista pasa por actuar bajo una determinada “consciencia ética”, utilizando la información como un bien social y no como una mercancía. El hecho de acceder a un funeral, además de un menor, ya podría ser cuestionable en sí mismo, pero hay maneras y maneras; por ejemplo, la BBC que se emite en América Latina también compartió un vídeo similar en su página web, pero no muestra de manera tan explícita el cuerpo del pequeño Felipe.