L’altra independència

Autor: Narcís Figueras (@figtreesgodmade)

“Artur Mas firmarà aquest vespre el decret de convocatòria del 27 de setembre. La vicepresidenta Neus Munté insisteix que el decret s’ajustarà a la legalitat i que serà la gent qui li donarà el caire plebiscitari”. D’aquesta manera començava el sumari del Telenotícies Migdia de TV3 el dia 3 d’agost. Tot plegat amb un càiron: “Les hores prèvies al decret del 27-S”. Un cop dins del cos de l’informatiu, el presentador repeteix des de plató que “avui és el dia” i que l’aleshores president de la Generalitat signarà “aquest vespre” el decret. A més, afegeix que “el Govern no ha volgut revelar detalls de la signatura del decret” i enllaça amb una connexió des de la plaça Sant Jaume amb la pregunta de la discòrdia: “Sabem ja alguna cosa més d’aquest decret i a quina hora el firmarà Mas?”. La periodista respon: “Doncs l’hora exacta encara no la sabem, es manté de moment en secret […]”. El més probable, efectivament, és que ella no ho sabés en aquell moment i que s’estigués complint amb el deure periodístic de “vigilar escrupolosament” l’Administració perquè fes efectiva la seva obligació de transparència informativa (art. 11, FAPE).

Tanmateix: Són les nou i el TN Vespre comença amb un pla des de l’interior del Palau de la Generalitat amb sis protagonistes dempeus. Primer són Francesc Homs, Jordi Baiget i el mateix Artur Mas els que miren més enllà de les càmeres —potser esperant que el director cridi “acció!”. Tot seguit, Neus Munté, que en aquell moment era portaveu del Govern, fa el mateix gest i finalment Meritxell Borràs també gira el cap buscant l’aprovació d’algú altre a la sala. L’expresidenta del Parlament Núria de Gispert, de fet, no es fixa en l’escena que els ocupa fins que Baiget comença a llegir en veu alta el contingut del decret. La presència de les càmeres —que indiscutiblement hi han de ser— en aquest cas distorsiona la realitat per realimentació i, no només modifica les actituds dels membres del Govern a la imatge, sinó que sembla obvi que aquests s’esperen a actuar —i, per tant, a “representar” la notícia— fins que comença l’informatiu (1.2.2.6, Llibre d’Estil de la CCMA).

Cares_1

Cares_2

Un breu stand-up per recordar que es tractava “segurament de les eleccions més transcendentals de la història recent d’aquest país” dona temps a Artur Mas per arribar al pati dels tarongers. Aventurar futuribles no s’adiu amb la petició del Consell d’Europa (Resolució 1.003, art. 30) de diferenciar clarament els fets importants i el que són meres especulacions i, fer-ho donant per bona la versió d’un determinat actor polític no respon al contingut de l’article primer del Codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que reclama la distinció clara entre fets i opinions, en rebutja la “distorsió deliberada” i censura “la difusió de conjectures i rumors”.

Des d’allà, un —improvisat?— discurs institucional. En conjunt set minuts de directe amb un timing que, com ja va denunciar l’endemà el Sindicat de Periodistes de Catalunya, era massa acurat per no saber l’hora exacta en què tindrien lloc els fets. També és rellevant apuntar que la independència del poder polític (1.1.2.4.1, Llibre d’Estil CCMA) queda compromesa amb aquest tractament i, sobretot, que tenint en compte que es produïa justament quan es donava per encetada la campanya electoral i, per tant, Artur Mas no només era el president en funcions, sinó un dels principals candidats que hi havien de concórrer, el fet de permetre-li de fer el discurs en directe a l’inici del telenotícies —fora de qualsevol espai institucional com podria ser el discurs de Cap d’Any— suposa una violació del punt 1.1.3.1.5. del Llibre d’Estil de la Corporació —sobre Imparcialitat, neutralitat i pluralisme:

“Actuem amb imparcialitat, neutralitat i respecte pel pluralisme. En un conflicte, mantenim l’equilibri raonable a l’hora de donar presència a les parts, sense reduir la informació a la simple cessió acrítica d’espai a aquestes parts. No prenem partit, contextualitzem les notícies i oferim elements de judici a la ciutadania.”

En definitiva, costa d’entendre que, havent repetit en ambdues edicions de l’informatiu del dia que es tractava d’un decret ordinari, “gairebé idèntic al de les darreres eleccions”… el fet que un actor polític determinat pretengui dotar la situació d’elements èpics o de solemnitat provoqui que la cobertura dels mitjans públics també prenguin aquest caire. S’ha d’informar del caràcter solemne que ha tingut l’acte, no pas adoptar-lo. Ho recorda el Consell Europeu (Resolució 1.003, art. 29) quan afirma que la relació entre polítics i periodistes no ha de degenerar en “una connivència que pugui danyar la independència i la imparcialitat de la seva professió” o, a nivell estatal, el llibre d’Estil de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (art. 1. 1. 6.), que especifica que la informació política requereix “un seguiment crític i independent”.

És evident que entre les dues del migdia i les nou del vespre hi havia temps de sobres perquè la Generalitat fes pública l’hora de la signatura. D’altra banda, TV3 té també canals de sobres per informar si s’assabenta d’una informació que, recordem, per l’informatiu de migdia era rellevant però, malauradament, secreta. L’únic rastre, una piulada al compte de Twitter 324 Política: “El president Mas signarà el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S a les 21h”. Feta, però, quan passaven 11 minuts de les 8 del vespre, poc més de tres quarts d’hora abans de l’inici del TN i amb temps insuficient per fer el desplegament de càmeres i periodistes que es va produir. Així doncs, sembla clar que els informatius de TV3 van obviar que coneixien l’hora de la signatura durant la tarda i la piulada anunciant-ho tenia més caràcter d’anunci del telenotícies que de transmissió d’informació. No es va fer “una informació actualitzada i completa” (art. 8, FAPE) quan ja se’n disposava. D’altra banda, desconec si des de la Generalitat es va invocar expressament l’off the record a l’hora de revelar a TV3 l’hora en què se celebraria la signatura però “pel que fa a assumptes relacionats amb les administracions públiques, el dret fonamental a la informació ha de prevaler sempre per damunt de qualsevol restricció que vulneri injustificadament el principi de la transparència informativa a la que estan obligades” (art. 6, Col·legi de Periodistes de Catalunya). De fet, com diu el punt novè de la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa, “els poders públics no s’han de considerar propietaris de la informació” i no se’ls ha de concedir la potestat de censurar-la.

Tuit_les21

En darrer lloc, cal dir que, tot i que algun membre de l’equip del Telenotícies va reconèixer l’errada a nivell individual, no es va complir l’article 3 del Codi del Col·legi de Periodistes que fa referència a la necessitat de “rectificar amb diligència” o, si s’escau, disculpar-se, ni l’apartat 1.1.3.1.2 del Llibre d’Estil de la CCMA dedicat a la veracitat i el rigor: “Reconeixem els errors importants i els corregim amb la màxima diligència i donant a la rectificació una rellevància equivalent”.

A tall de conclusió, sembla evident que el passat 3 d’agost no es va fer una cobertura de la convocatòria electoral tan bona com s’hauria pogut fer, sobretot considerant els principis de veritat (rigor informatiu, neutralitat valorativa, realimentació per presència d’informadors), justícia (imparcialitat, diversitat de punts de vista) i llibertat (control del poder polític, relacions amb les fonts). D’avant d’alguna dada rellevant, es va ignorar el dret del públic a conèixer la veritat (Federació Internacional de Periodistes, art. 1) i es va donar l’esquena a l’“agilitat i la immediatesa per atendre amb celeritat el dret a la informació” (Llibre d’Estil CCMA, 1.1.3.1.3.), unes condicions que, afegeix l’article, no són “excusa per a la pèrdua de la veracitat i la qualitat”. Segurament aquest cas té un caire menys flagrant que d’altres, resulta menys espectacular  i menys evident a simple vista. Ara bé, pren rellevància quan recordem la funció destacada dels mitjans de comunicació —més encara els públics— com a generadors i vehicles del debat públic en el si d’un sistema democràtic o parem esment en la responsabilitat social del periodisme, que té com a destinatari, en últim terme, el gran públic (UNESCO, art. 3).

Anuncis

Convertir un accident en un espectacle

Autora: Jana Homs Donés (@Jana_HomsDones)

Informar sobre un esdeveniment que ha causat víctimes mortals és una de les tasques més complicades a les que s’ha d’enfrontar un periodista. La repercussió mediàtica que aixequen aquests successos promou una cursa entre mitjans de comunicació. Per tenir dades exclusives i diferenciar-se dels altres mitjans, els periodistes sovint cauen en el sensacionalisme i violen els codis deontològics de la professió.

El passat diumenge 20 de març, un autocar va bolcar al mig de l’AP-7 causant 13 víctimes mortals i més de 40 ferits. Els ocupants del vehicle eren estudiants d’Erasmus que havien anat a veure les Falles de València i tornaven cap a Barcelona.

Un dels factors més delicats quan es tracten informacions de sinistres a la carretera és el nombre de víctimes. Algunes vegades els mitjans han de rectificar perquè la primera xifra que publiquen l’han obtingut d’una font pròpia o d’una filtració i no correspon a la realitat. En aquest cas, la conducta dels periodistes va ser la correcta, ja que van esperar-se que el conseller d’interior, Jordi Jané, confirmés la xifra. Malauradament, el conseller es va equivocar i els mitjans van haver de rectificar la informació. Els mitjans van seguir amb diligència l’article 3 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya on remarca que cal “rectificar amb tractament adequat a la circumstància, les informacions que s’hagin demostrat falses”.

Però no tot van ser bones pràctiques per part dels periodistes. El diari Ara titulava així: “Tragèdia a l’AP7 de l’Ebre: 13 estudiants mortes en un accident d’autocar”. La utilització de termes com tragèdia, carnisseria, desgràcia, entre d’altres, espectacularitzen l’esdeveniment sense aportar informació d’interès.

Aquest tractament de caràcter interpretatiu també va tenir cabuda en altres diaris com l’ABC, que anava més enllà de la informació indispensable fent una crònica de les intervencions dels cossos de seguretat i les ambulàncies. L’article relatava escenes com la següent: “Por caminos paralelos a la vía se habían aproximado algunos vecinos de este pequeño pueblo de 400 habitantes, que observaban consternados cómo se recuperaban los cuerpos de las primeras víctimas”.

Les pràctiques deontològicament incorrectes anaven més enllà de les paraules triades per explicar els fets. La Razón posava a la disposició del consumidor “la tragèdia de la AP7 en imágenes”, com si unes fotografies de l’autocar destrossat poguessin explicar els esdeveniments a les persones mandroses de llegir tot l’article. Seguin l’expressió: una imatge val més que mil paraules, La Razón va violar el dret a la intimitat d’algunes de les víctimes publicant fotografies en que es veia clarament com entraven cossos a la furgoneta del tanatori.

image_content_4570652_20160320113504-23

Com molt bé defineix el Consell de l’Audiovisual de Catalunya en el primer punt del tractament de tragèdies, cal tenir en compte “que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa”.

El moment crític a la redacció arriba quan s’acaben les informacions oficials però els lectors segueixen interessats en l’accident. És llavors quan els mitjans contacten amb supervivents, testimonis del sinistre o veïns de la zona. El diari Ara dedica tot un article a un estudiant danès d’Erasmus que tenia bitllet reservat a l’autocar però que a última hora va decidir allargar la seva estada a valència. La història del noi afortunat no té cap tipus d’interès públic, però ven molt. El tercer principi del codi ètic de la UNESCO fa referència a la tasca del periodista com una “responsabilitat social on la informació s’entén com un bé social i no com un producte”.

Les desgràcies humanes són aprofitades pels periodistes fins que no se’ls hi pot extreure més suc. Durant unes hores s’haurà aconseguit incrementat exponencialment les visites del portal web, i l’endemà tot serà menys frenètic a la redacció però ningú revisarà si la feina va estar ben feta.

Ràpids en piular, lents en rectificar, nuls en la disculpa

Autor: Ferran Moreno (@FerranMorenoG)

El passat 13 de febrer a la nit, els principals mitjans catalans van començar a omplir els seus perfils a les xarxes amb la notícia de la mort de l’expresidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals. Concretament, l’ARA, La Vanguardia, El Món i els diferents comptes de la CCMA van començar a piular des de les 22:15h la notícia, seguits per mitjans espanyols com Público, El País o El Mundo que també donaven per bones les informacions.

A les 22:30, el canal 3/24 ja obria la roda informativa amb la mort de Casals. La principal referència era el tuit del president de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez, en què escrivia “la dama del Procés ens ha deixat”. I tot seguit, ho acompanyaven d’una crònica de poc més d’un minut en què es recordaven els últims mesos de la diputada de Junts pel Sí.

CAPTURA1

Sis minuts després, però, diverses personalitats del món de la política publicaven a Twitter que les notícies que estaven difonent els mitjans no eren certes. En un primer instant, era el diputat Jordi Turull qui desmentia les informacions sobre el decés de Casals. L’exconseller de la Presidència Francesc Homs ho faria uns minuts després.

És aleshores, vora a tres quarts d’onze de la nit, quan el canal 3/24 esborra de les pantalles el cartell d’“Última Hora”. Però també és en aquell precís moment quan al programa La Sexta Noche anuncien la defunció de l’expresidenta d’Òmnium. Un desgavell informatiu en què televisions i premsa digital s’havien llançat massa aviat a publicar la notícia de la nit, i que amb més o menys rapidesa, veient els desmentiments a les xarxes, havien de començar a rectificar.

CAPTURA2

Al bloc informatiu de les 23h al 3/24, el canal explica que tot i que l’entorn més proper a Casals n’havia anunciat la mort, la notícia no estava confirmada. Tot i això, no s’ofereix cap disculpa. A les xarxes, tots els comptes de la CCMA avisen que no informaran de la qüestió fins que no hi hagi una confirmació oficial, mentre que a La Sexta, el periodista Iñaki López és l’únic que es disculpa de forma explícita.

La premsa digital també segueix camins diversos. El Món ja ha deixat obertes diverses finestres a la seva web amb aspectes de la vida de la diputada de Junts Pel Sí. La Vanguardia i l’ARA, que havien enviat alertes als dispositius mòbils abans de les 22:30h, comencen a substituir el qualificatiu “morta” per “clínicament morta” a les seves pàgines web. Però, a la vegada, El Periódico piula la mort de Casals quan són les 23:14h, mentre que la periodista Marta Lasalas d’El Nacional publica ja un obituari només sis minuts després, amb el títol “mor Muriel Casals, la independentista serena”. Amb la ja més que evident precipitació, abans de les dotze de la nit, ho canvien pel mateix sistema que l’ARA i La Vanguardia: “Muriel Casals, la independentista serena, clínicament morta”. Un titular que, si bé soluciona qüestions de cura i rigor, en aquell moment dilapida la intimitat de la família.

CAPTURA3

L’article novè del codi del Col·legi de Periodistes diu que els periodistes han de: “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin”.

I no només aquest codi fa referència a la necessitat d’evitar aquestes “especulacions innecessàries”. La FAPE, en el seu quart principi, detalla que “el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre sentiments i circumstàncies” en assumptes en què hi hagi dolor de persones. I agafant el principi de veritat, recorda precisament en el seu segon punt, que “el primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat”, de la mateixa manera que ho fa la UNESCO en el seu primer principi. Un compromís que els mitjans van perdre de vista, durant uns instants, per voler ser els primers en difondre la notícia estrella de la nit. Amb l’excepció, val a dir, de VilaWeb –els únics que no van fer cap esment a les informacions publicades arreu.

Només el 324.cat i Público van esborrar la notícia de les pàgines respectives fins a properes novetats. Tots els altres mitjans van mantenir unes informacions que ja eren obituaris en tota regla i que, possiblement, centrant-nos en el principi de responsabilitat de tot periodista, vulneraven la intimitat de la pròpia Muriel Casals i la dels seus familiars. En aquell moment, ni l’Hospital Clínic, ni la família, ni la formació política de la diputada n’havien anunciat la defunció.

No és la primera vegada que passa. Un cas similar va ser el de Tito Vilanova l’any 2014, quan Twitter i diversos mitjans van avançar la seva mort de forma equivocada. La velocitat de les xarxes empeny els mitjans de comunicació en la determinació de no ser els últims a publicar les notícies. Així ho explica l’Àlex Gutiérrez a l’ARA, en l’article que titula la notícia de la mort de Muriel Casals havia d’esperar”. Però el cert és que tret d’ell mateix en representació de l’ARA, i les disculpes reiterades d’Iñaki López a La Sexta, cap dels altres mitjans de gran abast ha publicat un article, unes línies o una simple nota amb les disculpes pertinents als lectors o espectadors, però en primer terme, a la família de la diputada.

Tal com apunta l’article 3 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya cal “rectificar amb diligència i amb tractament adequat a la circumstància, les informacions –i les opinions que se’n derivin- que s’hagin demostrat falses i que, per tal motiu, resultin perjudicials per als drets o interessos legítims de les persones i/o organismes afectats, sense eludir, si calgués, la disculpa, amb independència d’allò que les lleis disposin al respecte”.

El comunicat oficial que recollia la mort de Casals no arribaria fins la 1:08 de la matinada. Tres hores després que comencés tot el rebombori a les xarxes i als mitjans. Massa ràpids en piular i massa lents en rectificar, però sobretot, nuls en les disculpes.