L’Operació de desmitificar la veritat al periodisme

Autora: Sol Gordillo (@solgordillo_)

L’oportunitat perfecta per analitzar l’ètica de la professió va sorgir el passat diumenge 24 de febrer al programa Salvados de Jordi Évole. Aquest cop, l’edició es va despullar a si mateixa en analitzar el fals documental que es va emetre anys enrere sobre el 23-F, anomenat Operación Palace.

Jordi Évole va ser la cara visible d’un projecte fals, segons ell “un joc”, que pretenia veure les reaccions de la ciutadania presentant el cop d’Estat com una farsa per reforçar la democràcia espanyola. Les reaccions no es varen fer d’esperar. Així com alguns s’ho van prendre com una broma, per altres va ser una gran ofensa.

Enquesta 2014 per La Vanguardia. La majoria d’enquestats van opinar que el documental va ser adequat en aquell moment.

Analitzant el documental, l’equip d’Évole gaudien d’una credibilitat i serietat que els va permetre ser conscients que tenien l’atenció de milers de persones arreu d’Espanya. D’altra banda, el fet que el programa tingués fonts conegudes com Iñaki Gabilondo va ajudar a recrear un escenari encara més versemblant.

En conseqüència, la legitimitat del projecte es va posar en entredit. La Federació d’Associacions de Periodistes (FAPE) va admetre a tràmit denuncies contra el documental. L’Associació d’Usuaris de la Comunicació varen considerar cinc possibles vulneracions a l’ètica periodística:

  • Principi general 1: “El periodista actuarà sempre mantenint els principis de professionalitat i ètica continguts en aquest codi deontològic”.
  • Principi general 2: “El primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat”.
  • Principi general 4: “(…) el periodista respectarà el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge”.
  • Principi d’actuació 13: “El compromís amb la recerca de la veritat portarà sempre el periodista a informar només sobre fets dels quals conegui el seu origen, sense falsificar documents ni ometre informacions essencials, així com a no publicar material informatiu fals, enganyós o deformat”.
  • Principi d’actuació 17: “El periodista ha d’establir sempre una clara i inequívoca distinció entre els fets que narra i el que puguin ser opinions, interpretacions o conjectures, tot i que en l’exercici de la seva activitat professional no està obligat a ser neutral”.

Tanmateix, la FAPE va considerar que el programa no atemptava contra els valors ètics del periodisme, ja que tot havia estat una sàtira, amb la qual cosa no es pot considerar periodisme, i llavors s’havia de respectar “les fronteres de la imaginació, a la creativitat (..)”. Però, tot i això l’organització va contradir-se quan, tenint en compte la temàtica abordada (és a dir, l’esdeveniment del 23-F), va afirmar que els objectius del programa “podrien haver-se intentat amb procediments periodístics ajustats als seus principis deontològics”.

Évole es defensa amb la reflexió de si “una mentida pot explicar una veritat”, tot transformant-la en un joc. Aquest no és el primer cas. Ja va succeir amb Operació Luna sobre l’arribada de l’home a la lluna o Camaleó, sobre l’ (“fals”) assassinat del líder polític Gorbatxov. Les reaccions van ser diferents: operació Luna va tenir molta més acceptació popular, però sobretot pel fet de tractar-se d’una temàtica bastant intranscendent per la vida quotidiana de la gent.

Amb el darrer Salvados d’Évole, les declaracions dels participants i realitzadors van posar en evidencia la capacitat manipuladora dels mitjans de comunicació. Vegem un exemple de com és de fàcil convèncer la gent:

D’altra banda, però, atenent als principals codis deontològics com el de la FAPE, que al seu preàmbul apunta com “l’exercici professional del periodisme representa un important compromís social”, el joc queda al marge de tals definicions. Ja d’entrada, el primer punt que apareix al codi deontològic és el del respecte a la veritat. I un fals documental atempta en tota regla al primer principi. La UNESCO també ratifica al tercer punt del codi deontològic que  la informació no s’ha d’entendre com un producte, si no com un bé social. I alhora, al punt 7 s’indica el respecte a l’interès públic, a les institucions democràtiques i la moral pública.

L’especulació sobre les veritables raons d’un cop d’Estat que va fer trontollar les institucions democràtiques després d’una llarga dictadura sembla no tenir en compte aquest darrer principi. Fins i tot els propis participants com Iñaki Gabilondo es mostren reticents avui dia a proves d’aquest tarannà.

Arribats a aquest punt cal plantejar-se: fins a quin límit els periodistes tenen la potestat de transgredir les normes ètiques de la professió per aconseguir una reacció de les institucions o de la ciutadania? Sota el meu parer, el propòsit del fals documental si bé és innocu, també peca d’innecessari, ja que es pot posar en entredit la confiança amb el periodisme, encara que es tracti d’un joc.

Anuncis

Los que dieron vox a Vox

Autora: Julia Hernández (@juliahponz)

¿Quién sabe de la existencia de Vox? ¿Quién podría decir los puntos principales de su programa político? Probablemente, tú, yo y todos. Pero la pregunta que realmente importa es, ¿quién lo conocía hace medio año? El auge del partido político Vox ha sido uno de los temas más comentados en los medios durante los últimos cuatro meses tanto en televisión, prensa escrita, radio o internet. De un día para otro el palacio de Vistalegre se llenó de 10.000 afines al partido y el Gobierno de Andalucía acabó con 12 escaños de Vox. Pero ¿quién ha empezado?

Centremos el análisis en periodismo en el formato digital, ya que es uno de los más consumidos. Así como la prensa escrita destaca por la calidad informativa, en el mundo digital no está tan claro, un mismo diario produce contenido con una calidad más baja en el mundo online, y es esto lo que puede haber convertido en Vox en mainstream. Pero sobretodo, estos medios con una faceta sensacionalista en las redes, como Okdiario o La Vanguardia. En el estudio realizado el 5 de febrero de 2019, se obtuvo este número de resultados al introducir la palabra “Vox” en los buscadores de estos periódicos digitales.

 

Partiendo de esta base, la actuación de todos los demás medios ha sido el efecto dominó. Plantear un tema de tanta importancia para la ciudadanía, como lo es la política, de una manera soft como analizaremos más adelante, ha sido un error que han cometido la mayoría de los medios. Pero hay muchas otras cosas que han hecho peor.

La actuación de los medios

Los medios son instrumentos para contar la realidad, y tal y como la Federación Internacional de Periodistas (FIP) estipula en su primer artículo, el periodista ha de respetar la verdad y el derecho del público a la verdad. Es cierto que el auge de Vox es un hecho verídico que debería ser conocido, pero el modo en el que ha sido tratado el tema no ha sido el más responsable.

Las formas de presentación del contenido de Vox han sido bastante sensacionalistas durante los últimos meses y esto ha dado audiencia, por lo que los medios digitales no se han cortado en titular y citar de la manera más provocativa. Esta noticia de ABC muestra cómo se ha aprovechado el fenómeno Vox para hablar de una forma banal y sin sentido sobre otras noticias.

 

Además, con el objetivo de generar beneficios, los medios se han limitado a relacionar con las palabras “vox” o “abascal” noticias que no tienen mucho que ver, con el objetivo de colar al público información que genera visitas.

 

Esta noticia, de El País, no menciona ni una vez al partido ni a elementos relacionados de este, pero en sus categorías sí que se incluye el nombre del partido. Esto hace que cuando se busque Vox aparezcan más resultados y más noticias sin sentido del partido. También lo podemos ver en otros ejemplos como “El flechazo de dos rockeros afines a Vox en First dates”, en La Vanguardia.

Okdiario también ha participado en la difusión de noticias de Vox en las que no solo se habla del partido innecesariamente, sino que se da un tratamiento desigual a las partes de la noticia. De acuerdo con el Tesauro sobre la ética periodística, para que la verdad se presente de forma correcta, es necesaria la imparcialidad, algo que no encontramos. Además, es responsabilidad del medio decidir si publicar algo que puede influir positiva o negativamente en la formación de opinión pública. Dentro de esta noticia encontramos un tweet del portavoz de Vox, Francisco Serrano, donde adjunta una columna del ABC.

Para cubrir la necesidad de justicia que necesitan los consumidores de información, se debe ser imparcial en la redacción de noticias, algo que en Okdiario no encontramos en su mayoría.

La realidad política sí se ha reflejado, pero en otros momentos no se ha dado tanta importancia a la creación de partidos políticos, así que esa no es una excusa. Tan solo en La Vanguardia encontramos más resultados para la búsqueda de Vox (91.400) que para la de Podemos/Podem (24.700), una diferencia abismal que remarca la diferencia del trato en los dos casos.

El Tesauro anteriormente mencionado también estipula que los medios deben ejercer una neutralidad valorativa en la selección de las noticias y la presentación, además de incluir diferentes puntos de vista. Esta valoración no significa afirmar que los medios han querido tener, voluntariamente, un trato favorable con Vox, sino que, a causa de la popularidad que ha tenido el partido, se ha informado excesivamente con la intención de ganar en visitas. Por tanto, la pluralidad, es decir, la presencia de diferentes voces en el panorama comunicativo ha quedado más que garantizada, incluso demasiado, ya que las noticias de Vox han acaparado toda la atención. Si los medios no hubiesen dado esta cobertura exhaustiva de Vox, ¿estaría el partido en el lugar que se encuentra ahora?

Caso de La Sexta

Los periodistas, antes que serlo, son personas con una idea de democracia. En el momento en el que piensen que el equilibrio en sociedad puede verse quebrado, actuarán. En casos como la popularidad de Vox o de Trump, la razón dice que cuanta más cancha se le dé, peor para la democracia; pero la emoción se ve movida, en el caso de los diarios, por los beneficios.

La Sexta ha estado vetada por Vox a asistir a sus mítines y ruedas de prensa, pero aún así, Jordi Évole ha conseguido un programa de Salvados sobre el partido. Según el criterio número cuatro del Codi Deontològic de Periodistes de Catalunya y de la FIP, es inaceptable el uso de procedimientos engañosos para obtener información, imágenes o testimonios, y exactamente eso es lo que hizo La Sexta. La otra cara de la moneda se encuentra en la segunda parte del principio, que exime de culpa al periodista si los métodos ilícitos son acontecimientos de interés público. No hay una verdad absoluta sobre si es peor que Vox no permita entrar a sus actos a La Sexta o que se utilicen métodos ilícitos. Pero cierto es que, para preservar tanto la democracia como el buen periodismo, ninguno de los dos casos es un ejemplo a seguir.

Por lo tanto, los periodistas han tratado demasiado exhaustivamente el auge de Vox, dándole un trato desproporcionado al de otros partidos con más años de vida y representación. Además, se le ha dado una popularidad de manera imparcial ya que, sin quererlo, los medios han hecho que no se deje de hablar del partido de Santiago Abascal. Está claro que se debe dar voz a los partidos políticos, pero siempre de una manera proporcional a los demás. También es responsabilidad del medio publicar contenido en el que se desprecie a otros partidos como han hecho algunos medios, o en el que se afirme con total naturalidad que Vox es la solución a problemas que no tienen nada que ver con las decisiones políticas. Sin quererlo, los medios han sido uno de los culpables de hacer popular a un partido con ideas que difieren de los valores actuales, un partido de extrema derecha que está en boca de todos.

 

 

Qué es más importante conservar, ¿la responsabilidad como medios, o como demócratas? Como he dicho antes, antes que periodistas, somos personas. Pero en este caso ni hemos sido periodistas, ni personas.

“Blanqueig” a Nicolás Maduro o informació acurada?

Autor: Adrià Laborda (@Adrilago1998)

Vivim en un món on tot està en constant canvi i on les estructures socials ja no perduren prou temps per solidificar-se com explica el filòsof polonès Zygmunt Bauman a la teoria de la societat líquida. L’exigència dels consumidors per saber l’últim minut de l’actualitat ha arribat fins al límit que ja es critiquen entrevistes que encara no s’han emès, com és el cas del darrer programa de Salvados de la Sexta.

Dijous passat, l’equip del programa es va desplaçar en una visita llampec a Caracas amb l’objectiu que Jordi Évole sotmetés a Nicolás Maduro, per segon cop, a una entrevista molt mediàtica, tenint en compte el moment de crispació i de mobilitzacions que viu el país sud-americà amb la formació d’un govern paral·lel i la pressió per l’Ultimàtum de la Unió Europea. Malgrat que ja havien fet promoció que el primer Salvados de l’any 2019 seria un cara a cara entre Irene Montero i Inés Arrimadas, van optar per canviar la programació a última hora per emetre l’entrevista a Nicolás Maduro.

Les crítiques destructives

El ressò d’aquesta entrevista en exclusiva va generar molta expectació durant el cap de setmana a través de xarxes socials. Tant és així que, abans de l’emissió del programa, Salvados i Jordi Évole van ser el blanc d’una allau de crítiques després que es publiqués el teaser previ. Pilar Marcos, diputada del PP a Madrid, va tuitejar acusant Évole de “blanquejar” la imatge del tirà, criticant la feina del periodista, qüestionant el rigor del programa i la validesa de l’entrevistat. Marcos va afirmar que l’emissió suposava un “flac favor per la població veneçolana”.

A continuació, s’observa la discussió per xarxes socials entre la diputada del PP i el periodista:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Durant tot el cap de setmana es van fer crítiques destructives cap a Salvados, quan encara no s’havia emès res, més enllà del teaser promocional. Un altra exemple són les afirmacions d’una companya de professió com Cristina Seguí, redactora d’Okdiario o vinyetes en contra d’Évole.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Davant l’allau d’insults, el periodista llicenciat a l’UAB va rebre el suport de col·legues com Pepa Bueno, Fer González Gonzo, Ana Pastor, Julia Otero o Gonzalo Domínguez, un dels tres periodistes espanyols detinguts a Veneçuela.

Venezuela. Ultimátum a Maduro

Jordi Évole va aprofitar la seva primera intervenció per definir-se com un “privilegiat” per poder dur a terme la seva feina, fent al·lusió a col·legues de professió que han sigut detinguts o deportats com l’exemple de tres periodistes de l’Agència Efe, que van ser retinguts durant 24 hores, per una suposada “revisió” segons el líder polític. Maduro, davant la primera estocada, responia argumentant que s’ha creat una campanya mediàtica que pretén mostrar Veneçuela com un “monstre en una dictadura”. Certament, si la llibertat dels periodistes queda limitada, és un símptoma evident de la manca democràtica d’un país que no busca la pluralitat.

Analitzant tota la controvèrsia, podem veure com el periodista de la Sexta, seguint el punt  1 i 6 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va informar de manera acurada dels fets amb un compromís amb la veritat, repreguntant i insistint en pràctiques que havien sortit a la llum del líder veneçolà que procurava ocultar com per exemple l’abús de poder amb els mitjans de comunicació.

Després de diverses repreguntes sobre la limitació del dret a una informació verídica com recull el primer punt del Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO, Évole amb un to seriós va reconèixer que estava preocupat per la situació de Veneçuela. Una postura que es va reforçar quan Maduro va insistir a no donar cap pas enrere i assenyalar a Donald Trump i a diversos dirigents polítics europeus com a culpables si es produeix un “vessament de sang” a Veneçuela. La insistència d’Évole preguntant-li fins a quatre cops seguits si s’havia plantejat convocar eleccions, no va fer canviar la idea de Maduro que considerava que ja van haver-hi eleccions presidencials el passat 20 maig. Unes votacions amb la participació electoral més baixa de la història recent de Veneçuela, amb només un 46%.

Un altre dels punts discutit a les xarxes és la tria del convidat, ja que es considera que Maduro és un dictador i que Évole va ser un mer altaveu de les seves consignes demagògiques. Si hagués sigut així, hauria vulnerat el primer article dels Principis d’Actuació de la FAPE. No obstant això, el periodista no es va posicionar a favor de les estratègies de Maduro i va aclarir-li que la violència mai no ha de ser una sortida viable. En aquest cas, Évole ha complert amb el punt 7 de l’Annex D del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, on s’explica que informar dels conflictes, encara que no hi hagi violència, pot ajudar a preservar la pau.

Pel que fa al criteri editorial, el programa Salvados va considerar un moment idoni l’emissió de l’entrevista, ja que Nicolás Maduro és una persona pública electa per la població en el marc d’un tema d’interès com és el de la crisi que pateix aquest país caribeny.

Aquest soroll mediàtic on tothom vol dir la seva ens ha de fer reflexionar; que un professional entrevisti a algú no té res a veure amb què s’avinguin ideològicament amb el convidat. De fet, Juan Cruz, en un article a El País, titula: ¿Me entrevistes o me quieres?, deixant entreveure que ambdues coses són impossibles de conjugar.