Categoria: Contextualització i aprofundiment de la informació

Els mitjans i la violència de gènere en el 2019

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Clàudia Cebrian Mozas (@claudia_cebrian)

12 són el nombre de víctimes mortals per violència de gènere en aquest 2019, segons l’últim informe del Govern Espanyol. En aquest article s’analitza com els mitjans de comunicació han tractat aquests casos de violència masclista. Concretament, l’anàlisi se centra en els dos diaris generalistes més llegits a l’Estat Espanyol segons dades de l’EGM, El País i El Mundo, i d’aquests diaris s’han estudiat un total de 22 peces informatives que aborden la violència masclista (11 peces de cada diari).

Un dels aspectes fonamentals en el tractament de les notícies sobre violència masclista és l’enfocament que se li dona a la informació. El manual de la violència d’estil per al tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians, explica que “amagar o dissimular la intervenció de l’home amb fórmules que no l’identifiquen com a autor d’una agressió contribueix a llevar-li la responsabilitat”. És per això que és important que sigui l’home el subjecte de la notícia, en tant que agressor o assassí, sempre, és clar, que la investigació ho permeti.

En el següent gràfic es mostra una anàlisi quantitativa dels titulars de les 22 notícies analitzades, classificades segons si el subjecte és l’home, la dona o altres casos.

Així doncs, al gràfic s’observa que de les 11 notícies analitzades del diari El País, n’hi ha quatre en què l’home és el subjecte del titular, mentre que a El Mundo s’observa que només dos titulars dels 11 analitzats tenen a l’home com a subjecte de l’acció. Alguns exemples d’aquests titulars són “Un octogenario asesina a su mujer en Madrid” o “Un hombre asesina a su mujer en Dos Hermanas”.

Pel que fa a la dona com a subjecte de la notícia, El País encapçala dues notícies amb aquesta fórmula, mentre que El Mundo en titula el doble de peces, un total de quatre. Alguns exemples d’aquests titulars són: “La mujer descuartizada en Alcalá murió de dos puñaladas” i “Fin de semana negro: asesinadas dos mujeres en Málaga i Pontevedra”.

Quant a la paraula “detingut”, s’ha observat que hi ha un nombre considerable de titulars que comencen de la següent manera: “detingut un home”. Concretament, El País titula amb aquesta fórmula dues notícies i El Mundo en titula quatre. En aquest cas, és important destacar que tot i que el fet de titular la peça informativa d’aquesta manera es deu, en molts casos, al fet que es vol posar èmfasi en què el presumpte agressor ha estat detingut i que alhora tampoc se sap si és culpable, aquest tipus de titulars també contribueixen a victimitzar indirectament al presumpte autor del crim, perquè remarquen la detenció.  El titular “Detenido un hombre tres hallarse el cuerpo descuratizado de su pareja” n’és un exemple. En aquests casos, es podria optar per no posar la paraula detingut a l’inici, per exemple amb titulars com “Una dona ha estat assassinada i s’ha detingut el presumpte autor”.

Finalment, sobre l’opció “altres”, analitzada en el gràfic, cal destacar que aquest aspecte fa referència a les notícies que no parlen de casos concrets, sinó que analitzen el problema de la violència masclista en un aspecte més general.  La guia pel tractament de violència de gènere de la Federació Internacional de Periodistes aconsella, al punt 4,  “utilitzar estadístiques i background per donar informació de context” de la violència masclista. En aquesta línia, El País ha publicat tres peces de context, amb reportatges sobre el maltractament psicològic o la cronologia de les víctimes, mentre que El Mundo n’ha publicat una.

Un altre dels aspectes fonamentals del tractament de la violència masclista és el contingut. La guia del tractament informatiu de violència de gènere de la comunitat d’Andalusia explica que s’ha de “d’evitar el sensacionalisme. No és necessari mostrar armes, sang ni descripció dels fets d’escàs valor informatiu”. Tot i això,  als dos diaris analitzats hi ha diferents informacions que inciten a cert sensacionalisme amb paraules, imatges i detalls morbosos com ara “descuartizada”, “el trozo de pulmón” o “decenas de puñaladas”. Aquestes expressions, doncs, van en contra dels principis del Code of Ethics de la SPJ, establerts en l’apartat “Minimize harm” on s’afirma que els periodistes “han d’evitar complaure la curiositat sensacionalista”.

Un altre exemple sobre aquest sensacionalisme és la imatge següent, referent a la notícia del Mundo titulada “Detenido en Murcia por agreder a su esposa que se tuvo que esconder en un armario”, i que s’il·lustra amb la fotografia de la dona, tot i que s’hauria de preservar la seva intimitat i viola, per exemple l’article 4.b de la FAPE, segons el qual “Con carácter general deben evitarse expresiones, imágenes o testimonios vejatorios o lesivos para la condición personal de los individuos y su integridad física o moral.”

També és important tenir en compte les recomanacions del CAC sobre violència de gènere, que al punt 2 explica que “cal evitar recollir testimonis del veïnat i dels familiars, si no tenen dades concretes i aprofitables”. De fet, El manual de la violència d’estil per al tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians explica que aquestes fonts poden perjudicar el relat amb frases com “era un home molt amable” i recomana utilitzar fonts expertes. Tot i això, El País ha recorregut a declaracions de veïns en quatre casos dels 11 analitzats, i el Mundo en 3 casos.

Exemples de fonts a notícies de El País

Exemples de fonts a notícies de El Mundo

Aquests tipus de cobertura amb els testimonis van en contra de l’article 2 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes, que recull que s’han de “difondre únicament informacions fonamentades, evitant en qualsevol cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient perquè puguin lesionar la dignitat de les persones”.

Així doncs, podem observar que encara hi ha moltes coses a millorar en el tractament de la informació sobre violència de gènere.  Cal respectar el principi de responsabilitat del Tesaure de Salvador Alsius, sobretot pel fet que la violència de gènere és una matèria d’especial sensibilitat social. És important mostrar els feminicidis i els casos d’agressió masclista com a problemes socials i polítics generalitzats, i sobretot cal sempre tenir en compte la víctima, evitant transgredir la seva privacitat, i sobretot no invisibilitzant l’agressor o assassí en cap cas. A més, la finalitat última del periodisme ha de ser, tal com recull l’article 9 del codi ètic de la UNESCO,  “el comprimís ètic pels valors universals de l’humanisme per tal de evitar (…) qualsevol forma de violència, odi o discriminació per raó de sexe (…)”.

L’era de la subjectivitat implícita: una mirada a la cobertura del judici del procés

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Judit Batlle Frigola (@judit_batlle)

En temps polítics tan convulsos, la manca d’objectivitat palesa a les notícies del judici del procés no és novetat. Molts ja consideren l’objectivitat com una utopia inassolible i que, a la gent, tampoc l’interessa. I si estem parlant de política, menys. Hem arribat a l’era on els lectors volen llegir el que pensen i no el que passa. Per consegüent, els mitjans han adoptat un estil que dista bastant de tractar temes tan polaritzats pel que fa a l’opinió pública de manera allunyada de la seva pròpia línia editorial.

Per tal d’analitzar el grau d’interferència i manipulació de la informació que hi ha hagut dins les notícies del judici del procés independentista, he escollit un dia concret, en aquest cas: el 20 de febrer. Va ser el dia en què va declarar Josep Rull, advocat i polític català associat al Partit Demòcrata que rau a la presó des que 23 de març de 2018 va ser traslladat al centre penitenciari per risc de fuga i acusat de delictes de rebel·lió i malversació de fons després dels fets de l’1 d’octubre.

Com he dit abans, el fet que cada mitjà tingui una línia editorial molt marcada fa que les informacions donades del judici als lectors estigui inevitablement impregnada, en alguns punts de diversos articles, de sensacionalisme més o menys implícit. Per tant, i com a mostra, s’han escollit dos diaris, que tenen versió digital i versió en físic, de dues ideologies marcades antitètiques entre elles: El País, considerat socialdemòcrata i en contra del procés independentista i per tant, de la llibertat dels polítics que estan en presó preventiva i L’Ara, clarament independentista i a favor de la llibertat dels que ells denominen: “presos polítics”.

L’hemeroteca de portades d’ El País ha estat una de les fonts d’informació principal. Quin ha estat la importància que van donar a les declaracions de l’acusat dins els temes del dia? La notícia ocupa un petit requadre a la part baixa i a l’esquerra de la portada, el que indueix a pensar que no l’han considerat dels temes més rellevants. Si contem les notícies relacionades amb la declaració del dia, van ser dues.

La primera comença destacant les funcions passades del conseller, utilitzant el temps verbal en passat: “el que fue”. És a dir, el priva dels seus drets polítics o el seu càrrec perquè resta suspès a causa de la presó preventiva. També fa esment a l’argument de la Fiscalia: “impedir que un ferri que anava a acollir als policies i guàrdies civils restés al port de Palamós”. Esmentar l’acusació en el primer paràgraf sense mencionar la resposta que va rebatre l’acusat cap a la Fiscalia és una manera implícita de posicionar-se. En el següent paràgraf, quan fa menció a l’advocat de la defensa utilitza el verb: “intentar desmentir”, donant a entendre, que no ho va aconseguir perquè l’acusació de la Fiscalia era certa.

Al tercer paràgraf afirma que Rull “va ser un destacat membre de l’ala més sobiranista del partit de Convergència Democràtica de Catalunya i que va ser conseller de Territori “funció de la qual l’allunyava de les decisions més operatives”. Són dues afirmacions que en cap moment són fomentades ni justificades per cap fet rellevant i que semblen meres suposicions del periodista en qüestió. A més, el quart paràgraf reitera, altre cop, l’acusació de la Fiscalia citant, fins i tot, els diferents missatges de Twitter que s’havien presentat en contra de l’acusat.

La notícia finalitza explicant que “té un paper rellevant en els últims passos del procés independentista (…) perquè es va deixar fotografiar en el seu seient treballant amb l’ordinador després de l’aplicació de l’article 155”. És una informació clarament irrellevant i hipotètica que el periodista utilitza per deixar entreveure la seva culpabilitat. Tot i això, la cirereta del pastís es guarda pel final, quan es titlla “d’il·legal” la consulta de l’1 d’octubre.

En cap moment en tota la notícia s’explicita algun argument de la defensa, tota la informació està basada en l’acusació i els seus arguments. Dins aquesta primera perspectiva, podem mencionar dos principis del Tesaure de l’ètica periodística. Per una banda, el principi de veritat que inclou cura i rigor i neutralitat valorativa. Per l’altra banda, el principi de justícia que inclou la imparcialitat i la presumpció d’innocència de detinguts.

Els articles promoguts per la Federació Internacional de Periodistes (Art. 3), el Consell d’Europa (Art. 4), la FAPE (Art. 17) o el Col·legi de Periodistes de Catalunya (Art. 1) fan referència a evitar conjectures o especulacions. És a dir, el periodista no ha de fer cap suposició en base els seus pensaments com hem vist en algun moment de l’article. També és essencial mencionar una cita de Salvador Alsius, creador del tesaure: “Les opinions del periodista no han d’afectar, almenys d’una manera explícita, el contingut de les notícies”. Element que també destaquen els codis promoguts pel Consell d’Europa (Art. 3), la FAPE (Art. 17) o el Col·legi de Periodistes de Catalunya (Art. 1). Un periodista ha de romandre en la distància sense interferir ni amalgamar opinió i fets reals.

L’article 2 del Col·legi de Periodistes de Catalunya afirma que s’han de “difondre únicament informacions fonamentades, evitant en qualsevol cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient perquè puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar un mal o descrèdit injustificats a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d’expressions o qualificatius injuriosos”. En aquest cas, deixar implícita la idea que els polítics que encara no tenen una sentència definitiva, són culpables. No ho especifica directament però sí que ho deixa entreveure.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Una vegada analitzat un dels articles d’ El País, passarem a tractar la seva antítesi: L’Ara. L’Ara comença l’article amb una afirmació dubtosa pel que fa a la seva intencionalitat: “Tercer dia de declaracions i cinquè de judici, amb la intenció del tribunal de prémer l’accelerador per acabar els interrogatoris tan aviat com sigui possible.” Ens deixa entreveure que Manuel Marchena o el tribunal en si tingués algun motiu hipotètic per acabar abans. A aquesta conclusió hi arriba justificant que haurien d’acabar un dijous i, en canvi, s’habilita un dilluns per enllestir tots els interrogatoris pertinents.

En aquest cas, i en el segon paràgraf, veiem com designa el càrrec de Rull com a “diputat de JxCat”, és a dir, encara que estigui a la presó i suspès del seu paper polític, el periodista considera necessari prescindir d’utilitzar el passat, en contra partida amb El País. També cal remarcar l’expressió quan fa referència a la intenció de la Fiscalia “per indagar en la suposada desobediència i la malversació”. Aquest “suposada”, per una banda, posa en dubte l’acusació que, de fet, pot ser pertinent quan la sentència no està encara anunciada. Tot i això, val a dir que de la manera que està feta l’expressió, dona la sensació indirecta que es posiciona cap al bàndol dels acusats, donant a entendre que és invenció de la Fiscalia.

Val a dir com a factor positiu, a més, que és adient el tractament de les declaracions pel que fa a l’acusat i a l’acusació. Quan esmenta una declaració de l’acusació, l’acompanya de la pertinent resposta de l’acusat. Tot i això cal afirmar que en algun cas, sobretot al principi, fa un relatiu abús de les declaracions de Rull. De fet, la notícia és molt llarga, en comparació amb la de El País.

En últim terme, un dels retrets que faria al conjunt de la notícia en si seria algunes expressions i adjectius dubtosos i fàcilment intercanviables per evitar albirs d’ideologia, malgrat creure que no és la intenció del mitjà evitar-los. Un exemple d’aquestes expressions seria: “L’obsessió de Madrigal per conèixer…”, és fàcilment substituïble per “la insistència”. L’Ara utilitza gran espai de la seva secció informativa per explicar el judici, més del triple que El País. “Sobreinformar” o informar en accés, també és posicionar-se. Tot i això aporten diferents fonts o informació addicional com són fragments de diferents documents esmentats al judici.

Deontològicament estem al mateix punt de partida i final que amb el diari El País. És adient tornar a esmentar el principi de veritat i el de justícia del Tesaure. I tornar a fer menció reiterada implícita dels consells i les determinacions per part de diferents organitzacions com són El Col·legi de Periodistes, la FAPE, la FIP, entre d’altres. Cal destacar opinió d’informació. És essencial i crucial pel futur periodisme ser capaç de tenir criteri i tenir la capacitat i l’habilitat suficient per desprendre’t d’ell a l’hora d’escriure i deixar constància d’uns fets. Malgrat això, també és adient afirmar que som a l’era de la subjectivitat informativa, i que l’objectivitat està en crisi. Estarem iniciant una nova etapa del periodisme?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Periodisme de cocció: anàlisi de la cobertura dels baròmetres del CIS

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Oriol Agramunt (@OriolAgramunt)

Les enquestes electorals no són una ciència exacta, sinó que són una estimació que realitzen els sociòlegs a través de l’estadística inferencial. És a dir, obtenen informació sobre la intenció de vot d’una mostra representativa de persones i intenten generalitzar els resultats al conjunt de la població. Les enquestes poden mostrar una tendència general però totes tenen un marge d’error.

A més a més, en els darrers anys, a Espanya, la política s’ha polaritzat. Els parlaments autonòmics i estatals estan més fragmentats, hi ha diferents forces polítiques i la irrupció de Podem i Ciutadans ha desbancat el tradicional binomi Partit Popular-Partit Socialista. És per aquesta raó que és més complicat realitzar prediccions sobre els resultats electorals, ja que hi ha més varietat de partits que opten a governar i cada cop més gent deixa enrere la pràctica de votar al mateix partit i va canviant depenent de les eleccions.

Partint d’aquesta base, alguns mitjans han utilitzat sovint les enquestes i sondejos com a instrument d’influència política. La majoria de diaris encarreguen a empreses privades la seva pròpia enquesta per publicar-la posteriorment. A vegades, algunes d’aquestes enquestes tenen el seu biaix particular i tot i que sovint mostren resultats força semblants, solen afavorir lleugerament al partit polític més afí al mitjà en qüestió.

Algunes de les empreses privades que solen realitzar empreses pels mitjans de comunicació són GAD3,  que sol treballar per La Vanguardia, GESOP, que ho sol fer per El Periódico o NC Report per La Razón. En les últimes enquestes NC Report preveu una majoria parlamentària de PP, Cs i Vox, mentre que GAD3 i GESOP preveuen una majoria de PSOE, Podem i els partits nacionalistes.

De totes formes, hi ha un baròmetre mensual que plasma els resultats obtinguts d’enquestes electorals i altres qüestions a nivell estatal i autonòmic. Es tracta del baròmetre del CIS, el Centre d’Estudis Sociològics. S’entrevisten a 2.500 persones de tot el territori espanyol de forma aleatòria. Al tractar-se d’un organisme oficial i públic, podria considerar-se com el més objectiu ja que no ha de retre comptes amb cap empresa privada que el finança. Ara bé, les especulacions sobre que volen afavorir al partit polític que està en el govern no passen desapercebudes.

Des de que Pedro Sánchez va ser nomenat president d’Espanya, el 2 de juny de 2018, després de la moció de censura a Mariano Rajoy per la condemna per corrupció al seu partit, les seves perspectives electorals van millorar considerablement respecte els mesos anteriors i molts diaris afins a partits de dretes han volgut desacreditar el president del centre d’estudis, el sociòleg José Félix Tezanos, al·legant que vol afavorir al PSOE i influenciar a la gent a l’hora de votar.

Des d’aleshores alguns mitjans com El Mundo, La Razón, El Español, Ok Diario o l’ABC han rebatejat el nom del centre d’estudis sociològics d’Espanya, i ara la majoria li diuen “El CIS de Tezanos”.

Notícia de La Razón on surt “El CIS de Tezanos”
Notícia de El Mundo on surt “El CIS de Tezanos”
Notícia de l’ABC on parla de “El CIS de Tezanos”

En el cas d’Ok Diario va més enllà, i juguen amb el fet que afirmen que el president de la organització cuina els resultats de les enquestes per afavorir als socialistes i l’anomenen “el chef Tezanos”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El sociòleg José Felix Tezanos va ser nomenat president del  CIS al juliol de 2018, poc després del canvi de govern a la Moncloa. Militant del PSOE des del 1973, va abandonar la comissió executiva del seu partit per dirigir el centre d’estudis. Des de la majoria de mitjans anteriorment esmentats sempre s’ha posat en dubte la seva professionalitat, al·legant que ha estat nomenat a dit, en canvi, quan els anteriors presidents del CIS havien estat nombrats pel govern de Mariano Rajoy i publicaven baròmetres que vaticinaven una victòria del Partit Popular, cap d’ells es qüestionava la seva labor com a professionals.

El principi 2 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya (Evitar prejudicis per informacions sense prou fonament) afirma que “No s’han d’usar expressions injurioses ni difondre dades imprecises o sense base suficient que puguin lesionar la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit a entitats públiques o privades”. En aquest cas, cap dels mitjans aporta proves respecte la suposada mala praxis professional de Tezanos.

Per exemple, és el cas de la següent notícia, que parla de la caiguda de Podem a les expectatives electorals incloses dins el baròmetre del mes de febrer de 2018, quan Cristóbal Torres Albero, el predecessor de José Félix Tezanos, n’era el seu president:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com podem veure, en l’entradeta de la notícia s’hi escriu “La primera encuesta del CIS con estimación de voto… confirma que los electores ya no confían en el mensaje de los de Pablo Iglesias”. Es ven de forma dogmàtica, com una veritat absoluta quan, a l’inici d’aquest article ja s’ha explicat que les enquestes electorals no són una ciència exacta.

Un altre cas seria el de El Español, que tampoc acusa a Cristobal Torres de cuinar els resultats a l’estudi del febrer de l’any passat.

Notícia de El Español sobre el baròmetre del CIS del febrer de 2018

Okdiario ha arribat a anomenar “Pinocho Tezanos” al president del CIS. Una calúmnia que pretén danyar la reputació de la persona. Tot i que després al web ho van canviar i van treure el terme pinocho, mai no han fet una disculpa pública.

En el tesaure de l’ètica periodista s’hi pot llegir en el principi de veritat que el periodisme ha d’aportar informacions precises amb cura i rigor, i evitar la difamació i la calúmnia. Fet que també recull el Principi VI dels Principis internacionals de la ètica en el periodisme de la UNESCO (respecte per la privacitat i la dignitat humana) “la protecció de la reputació dels altres, la prohibició de la calúmnia i la difamació”. En els anteriors exemples, al no poder-se provar el que estan explicant, podríem considerar-ho una calúmnia.

Pel que fa a la rectificació, la FIP (Federació Internacional de Periodistes), en el seu article 6, afirma que els periodistes han de rectificar aquelles informacions que siguin errònies o perjudicials.

Així doncs, i en vista dels arguments exposats, m’agradaria que es veiés la parcialitat amb què els anteriors mitjans tracten els resultats del baròmetre del CIS,  quan estimen una pujada o victòria d’un dels seus partits afins, ho tracten com veritats indiscutibles, en canvi, quan preveuen una caiguda electoral d’aquests, dubten de la parcialitat dels encarregats de fer-la.

A tall de conclusió, m’agradaria recalcar la importància de tractar les enquestes i sondejos electorals com el que són, una predicció feta a través de dades recollides després d’entrevistar a un número determinat de persones i generalitzades al número total de la població.

Les preguntes incòmodes i els periodistes valents

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Ariadna Guiu Vila (@ariadnaguiuvila)

“Periodista: persona que té per professió fer reportatges, entrevistes, etc., en algun dels mitjans de comunicació” (DIEC). Però el periodisme és una professió que va més enllà d’aquestes funcions. Segons l’article I de la FIP (Federació Internacional de Periodistes), “el respecte a la veritat i el dret dels ciutadans a la veritat és el primer objectiu del periodisme”. I és que no han estat pocs els periodistes valents que amb l’objectiu principal de perseguir la veritat, s’han enfrontat al poder.

Corria l’any 1995 quan un jove Iñaki Gabilondo, en aquell moment director d’informatius de TVE, li preguntava al president del Govern “¿Organizó usted el GAL, señor González?“. Era el primer cop que un periodista li preguntava obertament i en antena si González era el famós Senyor X. Amb aquest ferm compromís de la cerca de la veritat, el principi d’actuació del codi deontològic de la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas Españoles), determina que el periodista, tal com va fer Gabilondo, “haurà de donar l’oportunitat a la persona afectada d’oferir la seva pròpia versió dels fets”.

Preguntes incòmodes són també les que va sofrir la premiere britànica Theresa May durant la seva visita a Sud-àfrica. El periodista Michael Crick, de la cadena privada Channel 4, li preguntava a May que havia fet ella per lluitar contra l’apartheid. Davant la seva negativa a contestar, el periodista decidia no comprar el discurs oficial i polític que ella li estava responent i li repreguntava la mateixa pregunta. Aquesta actitud va d’acord amb el principi III del codi deontològic de l’IPSO (Independent Press Standards Organisation) que afirma que el periodista “ha de persistir en preguntar”.

En el panorama periodístic espanyol, comptem també amb la figura del periodista incòmode, el nostre particular Follonero: Jordi Évole. Des de l’any 2008, el periodista de Cornellà de Llobregat posa les coses difícils als polítics que s’arrisquen a anar al seu programa Salvados (La Sexta). Évole aconsegueix amb les seves preguntes prendre als poders públics la seva auto consideració de ser propietaris de la informació, tal com afirma el principi IX del Codi Deontològic de la Professió Periodística. Un dels últims exemples és el del programa del passat diumenge dia 2 de febrer, en el qual comptava amb el testimoni del president veneçolà Nicolas Maduro. Només començar l’entrevista, Évole li comentava a Maduro que es “sentia un privilegiat” per poder-li estar fent l’entrevista mentre el seu govern havia retingut a companys periodistes de l’agència EFE.

 

Molt ressò va tenir també el cas del periodista de la CNN, Jim Acosta, i la picabaralla que va mantenir amb el president dels Estats Units, Donald Trump. Un president que desprecia la premsa, a qui considera fake news, i que utilitza les seves xarxes socials per manipular les informacions. Un president que es creu amb la potestat de menystenir el treball dels mitjans. Però es va topar amb Acosta, qui enfront de la negativa de Trump de respondre-li les preguntes sobre la criminalització que estava duent a terme contra la caravana d’immigrants guatemalencs, va decidir que no es quedaria callat. L’actitud d’Acosta s’adhereix perfectament a l’article II (Freedom of the Press) de l’ASNE (American Society of News Editors) que propugna que “la llibertat de premsa […] ha de ser defensada contra qualsevol assalt, tant públic com privat. Els periodistes […] han de vigilar a tots aquells qui volen explotar la premsa amb propòsits egoistes”.

 

Aquesta mateixa actitud mantenia la presentadora i directora d’Els Matins de TV3, Lídia Heredia, en una entrevista amb el president de Ciutadans, Albert Rivera. Davant les acusacions de manipulació i els atacs del polític per les preguntes d’Heredia, la periodista li va contestar si les volia fer ell les preguntes, ja que no permetria que poses en dubte la seva professionalitat.

Potser el més bonic, i també el més ètic de la professió del periodista, és que té la veu per enfrontar-se als poders. I és que els periodistes valents no dubten en fer preguntes incòmodes.

Els trastorns alimentaris des d’una òptica deontològica

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Marta Casado (@martacasadop)

Per fer un bon tractament deontològic de la informació, i tal com recull, per exemple, el principi de justícia, és imprescindible incloure diferents punts de vista, respectar la presumpció d’innocència o tractar correctament els grups desfavorits. En aquest sentit el principi tercer del codi deontològic de la UNESCO destaca la responsabilitat del periodista a l’hora de defensar els diversos interessos de les persones. Atenent a aquesta mateixa funció social, el correcte tractament per part dels mitjans dels grups desfavorits és imprescindible per a la seva inclusió en la societat. Un d’aquests col∙lectius, sovint poc atès pels mitjans de comunicació, és el conjunt de persones que pateixen trastorns alimentaris.

En el tractament d’aquesta informació en concret, sovint apareixen vulnerats tant el principi de veritat, com el principi de justícia i el principi de responsabilitat.

En referència al primer principi esmentat, el principi de veritat, sovint trobem en els mitjans una manca de contextualització i aprofundiment de la informació. Tal com defensa el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) en l’article 4.1.1.b de les recomanacions sobre el tractament de l’anorèxia i la bulímia nervioses als mitjans de comunicació, aquestes malalties “s’han d’explicar en el seu context, amb els símptomes, el tractament i les possibles conseqüències”. Tot i això, sovint la informació es presenta d’una manera banal, simple i descontextualitzada, que treu importància a la malaltia.

Captura de pantalla 2016-03-29 a las 14.42.32

Dins aquest mateix principi, també cal denunciar la manca de la diferenciació necessària entre informació i opinió. En aquest sentit es manifesta el codi deontològic de la UNESCO, en el seu segon principi, on reconeix la responsabilitat del periodista a l’hora de presentar una informació objectiva; i així mateix ho expressa el codi deontològic de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) en el seu article primer. Per la seva banda, el codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) reconeix en el seu article dissetè la responsabilitat del periodista a l’hora d’establir una “distinció entre els fets que narra i el que poden ser opinions, interpretacions o conjectures”, així com també ho fa el codi deontològic del Col∙legi de Periodistes de Catalunya (CPC) en el seu article primer.

Un exemple de la vulneració d’aquest principi és el cas de notícies on s’identifica la pèrdua de pes amb una millor imatge. Aquesta relació respon als estereotips de bellesa dominants, que ajuden a perpetuar l’ideal de la dona com prima i amb els ossos marcats. En aquest sentit, el CAC assegura en el seu article 4.1.2.b, que cal “defugir els estereotips que perpetuen uns cànons de bellesa extremadament prims”. L’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), va un pas més enllà i recomana, en el punt dos del decàleg de bones pràctiques sobre el foment de l’autoestima i la imatge corporal en els mitjans de comunicació social i la publicitat, “fomentar la diversitat corporal i respectar­la com un fet i una riquesa”.

Quant al principi de responsabilitat, cal tenir en compte la influència dels mitjans a l’hora de modificar les conductes del públic, pel que s’ha d’evitar la transmissió de pautes de comportament que es considerin negatives. Així, tal com recomana l’ACAB en el seu article tres, cal “evitar promoure conductes de risc o dietes no saludables”. En aquest sentit, és erroni divulgar tweets que incitin a l’anorèxia o bulímia, recomanar mesures per aprimar­se, o facilitar l’accés a blocs que inciten a perdre pes. Encara que es faci amb una voluntat de denúncia, els enllaços a aquestes pàgines podrien provocar l’efecte contrari al que es desitja. Precisament sobre aquests es manifesta el CAC en l’article 4.1.1.d, on s’afirma que cal “tenir molta cura amb el tipus d’informació que es proporciona per l’efecte contrari que pot provocar”. Així, es recomana amb especial èmfasi no mencionar el nom de cap medicament per perdre pes; no facilitar adreces d’Internet a webs que promoguin l’anorèxia o la bulímia; no donar llistes de consells ni dietes per aprimar­se; i facilitar informació sobre els trastorns alimentaris.

En referència al principi de justícia és imprescindible, tal com es reconeix als principis deontològics generals, “evitar que el que operen a la societat puguin estigmatitzar a diversos col∙lectius de persones o incidir negativament en la seva consideració pública”. Així, el codi deontològic de la FAPE reconeix, en l’article setè, la necessitat d’un tractament especialment sensible per part del periodista respecte als drets dels més dèbils i discriminats.

Amb tot, és fonamental presentar acuradament les informacions relacionades amb els trastorns alimentaris o altres malalties per evitar, en primer lloc, provocar l’efecte contrari, i promoure conductes inadequades; i, en segon lloc, una estigmatització del col∙lectiu.