Perquè és important la terminologia emprada quan parlem de terrorisme?

Autora: Andrea Zamorano (@zp_andrea)

Els atemptats que va patir Brussel·les el passat 22 de març van comportar, a nivell mediàtic, que durant dies el terrorisme tornés a ser el tema principal de l’agenda informativa. Els principis deontològics de la professió periodística atorguen a aquest tema una especial rellevància. Segons el Tesaure periodístic elaborat pel Dr. Salvador Alsius, professor de la Universitat Pompeu Fabra, cal ser curosos quan parlem de terrorisme per tal de respectar els principi de veritat, justícia i responsabilitat.

Una de les precaucions que hauria de tenir el periodista està relacionada amb l’ús de la terminologia. Diverses guies demanen no relacionar el terrorisme amb comunitats concretes, com el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que recomana el següent: “Evitem identificar els termes terrorista i terrorisme amb una religió o una nacionalitat concretes per no caure en generalitzacions o fomentar estereotips que no responen a la realitat”. Un altre exemple el trobem a les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. El seu dinovè punt diu que “En el cas de tragèdies provocades per grups terroristes les expressions emprades per designar-los han de ser rigoroses i exactes. Convé evitar els malentesos derivables d’expressions com ‘terrorisme basc’ o ‘terrorisme islàmic’, les quals per extensió al·ludeixen a tot el poble basc i a tot l’Islam”.

D’aquestes recomanacions es pot extreure que l’ús de certa terminologia pot vulnerar el principi de justícia pel que fa al tractament de grups socials desfavorits, com és el cas de la comunitat musulmana que, a Europa, es troba en una situació minoritària. Aquest grup social està exposat al racisme i la xenofòbia, per tant, cal evitar estigmatitzar-lo. Això porta a plantejar: com parlar d’aquest tipus d’atacs perpetrats pel grup terrorista Estat Islàmic? I, ho fan bé els mitjans?

Tal com demana el CAC caldria evitar el terme ‘terrorisme islàmic’. Tot i això, alguns mitjans encara l’utilitzen. Ho podem veure en la peça ‘¿Está Bruselas preparada para enfrentar el terrorismo islámico?’ de El País publicada el 23 de març.

Imatge1TerrorismeElPais

Com a substituts o sinònims d’aquest terme els mitjans utilitzen sovint ‘terrorisme islamista’ i ‘terrorisme gihadista’. Alguns exemples són una peça del 23 de març de Barcelona Televisió titulada ‘Brussel·les intenta tornar a la normalitat sota l’efecte dels atemptats gihadistes’ o l’editorial del diari Ara del 5 d’abril ‘La necessitat d’una estratègia global contra el terrorisme islamista’. Seria correcte parlar d’‘islamisme’ o de ‘gihadisme’ en relació als atacs perpetrats pel grup terrorista Estat Islàmic?

Imatge2TerrorismeBTV

En aquest punt hi ha opinions divergents. Gran nombre d’experts accepten i utilitzen el terme ‘gihadista’ però d’altres, com l’islamòloga Dolors Bramon, afirmen que en fem un ús incorrecte. En una entrevista al diari Ara, Bramon explica que “si del terrorisme en volem dir gihad, ens equivoquem, pervertim l’islam i confonem la població”. Segons Bramon no hauríem de parlar de gihadistes de l’Estat Islàmic sinó de “terroristes” o “assassins”. Pel que fa a la paraula ‘islamista’, Bramon explica que l’islamista és “un musulmà desviat” que no té perquè ser terrorista. Per tant, també seria adequat fer-ne la distinció.

La importància de vigilar quin lèxic emprem no és només degut al perill d’estigmatitzar sinó també per la possible legitimació del discurs dels terroristes. El llibre d’estil de Vocento en el punt 1.2.13., apartat c, recalca que “cal extremar la vigilància amb la finalitat de no assumir com a propis el lèxic i els arguments amb que aquelles [les organitzacions terroristes] justifiquen les seves accions”.

Per aquest motiu alguns col·lectius i també mitjans estan substituint el terme ‘Estat Islàmic’ per ‘Daesh’ ja que tal com explica la periodista Amanda Bennet a la peça ‘Daesh? ISIS? Islamic State? Why what we call the Paris attackers matters’ del Washington Post, “els membres de l’Estat Islàmic troben el terme [Daesh] intolerable”. Podem veure’n un exemple en una peça d’Antena 3 publicada el 25 de març.

L’anteriorment citada Dolors Bramon diu en una altra entrevista a Nació Digital que no es pot parlar d’Estat Islàmic perquè “no són ni una cosa ni l’altra”. D’aquesta manera s’hauria de dir ‘mal anomenat Estat Islàmic’ o ‘pretès Estat Islàmic’. Aquests dos conceptes, però, no s’utilitzen gaire als mitjans, presumiblement degut a la seva llargada.

Així doncs, tot i que els mitjans fan un ús molt diferent de la terminologia i tampoc no hi ha consens a l’hora de determinar quins termes s’han d’usar, cal ser conscients de les implicacions deontològiques que pot tenir l’ús d’alguns conceptes.

Anuncis

Els trastorns alimentaris des d’una òptica deontològica

Autora: Marta Casado (@martacasadop)

Per fer un bon tractament deontològic de la informació, i tal com recull, per exemple, el principi de justícia, és imprescindible incloure diferents punts de vista, respectar la presumpció d’innocència o tractar correctament els grups desfavorits. En aquest sentit el principi tercer del codi deontològic de la UNESCO destaca la responsabilitat del periodista a l’hora de defensar els diversos interessos de les persones. Atenent a aquesta mateixa funció social, el correcte tractament per part dels mitjans dels grups desfavorits és imprescindible per a la seva inclusió en la societat. Un d’aquests col∙lectius, sovint poc atès pels mitjans de comunicació, és el conjunt de persones que pateixen trastorns alimentaris.

En el tractament d’aquesta informació en concret, sovint apareixen vulnerats tant el principi de veritat, com el principi de justícia i el principi de responsabilitat.

En referència al primer principi esmentat, el principi de veritat, sovint trobem en els mitjans una manca de contextualització i aprofundiment de la informació. Tal com defensa el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) en l’article 4.1.1.b de les recomanacions sobre el tractament de l’anorèxia i la bulímia nervioses als mitjans de comunicació, aquestes malalties “s’han d’explicar en el seu context, amb els símptomes, el tractament i les possibles conseqüències”. Tot i això, sovint la informació es presenta d’una manera banal, simple i descontextualitzada, que treu importància a la malaltia.

Captura de pantalla 2016-03-29 a las 14.42.32

Dins aquest mateix principi, també cal denunciar la manca de la diferenciació necessària entre informació i opinió. En aquest sentit es manifesta el codi deontològic de la UNESCO, en el seu segon principi, on reconeix la responsabilitat del periodista a l’hora de presentar una informació objectiva; i així mateix ho expressa el codi deontològic de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) en el seu article primer. Per la seva banda, el codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) reconeix en el seu article dissetè la responsabilitat del periodista a l’hora d’establir una “distinció entre els fets que narra i el que poden ser opinions, interpretacions o conjectures”, així com també ho fa el codi deontològic del Col∙legi de Periodistes de Catalunya (CPC) en el seu article primer.

Un exemple de la vulneració d’aquest principi és el cas de notícies on s’identifica la pèrdua de pes amb una millor imatge. Aquesta relació respon als estereotips de bellesa dominants, que ajuden a perpetuar l’ideal de la dona com prima i amb els ossos marcats. En aquest sentit, el CAC assegura en el seu article 4.1.2.b, que cal “defugir els estereotips que perpetuen uns cànons de bellesa extremadament prims”. L’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), va un pas més enllà i recomana, en el punt dos del decàleg de bones pràctiques sobre el foment de l’autoestima i la imatge corporal en els mitjans de comunicació social i la publicitat, “fomentar la diversitat corporal i respectar­la com un fet i una riquesa”.

Quant al principi de responsabilitat, cal tenir en compte la influència dels mitjans a l’hora de modificar les conductes del públic, pel que s’ha d’evitar la transmissió de pautes de comportament que es considerin negatives. Així, tal com recomana l’ACAB en el seu article tres, cal “evitar promoure conductes de risc o dietes no saludables”. En aquest sentit, és erroni divulgar tweets que incitin a l’anorèxia o bulímia, recomanar mesures per aprimar­se, o facilitar l’accés a blocs que inciten a perdre pes. Encara que es faci amb una voluntat de denúncia, els enllaços a aquestes pàgines podrien provocar l’efecte contrari al que es desitja. Precisament sobre aquests es manifesta el CAC en l’article 4.1.1.d, on s’afirma que cal “tenir molta cura amb el tipus d’informació que es proporciona per l’efecte contrari que pot provocar”. Així, es recomana amb especial èmfasi no mencionar el nom de cap medicament per perdre pes; no facilitar adreces d’Internet a webs que promoguin l’anorèxia o la bulímia; no donar llistes de consells ni dietes per aprimar­se; i facilitar informació sobre els trastorns alimentaris.

En referència al principi de justícia és imprescindible, tal com es reconeix als principis deontològics generals, “evitar que el que operen a la societat puguin estigmatitzar a diversos col∙lectius de persones o incidir negativament en la seva consideració pública”. Així, el codi deontològic de la FAPE reconeix, en l’article setè, la necessitat d’un tractament especialment sensible per part del periodista respecte als drets dels més dèbils i discriminats.

Amb tot, és fonamental presentar acuradament les informacions relacionades amb els trastorns alimentaris o altres malalties per evitar, en primer lloc, provocar l’efecte contrari, i promoure conductes inadequades; i, en segon lloc, una estigmatització del col∙lectiu.