El tractament dels bombardejos de Ghouta

Autora: Clàudia Ferràndiz (@claudiafl27)

Ghouta Oriental és un suburbi de Damasc, capital de Síria, ocupat pels rebels. Des del 2013, ha estat en el punt de mira de Bashar Al-Assad. En els darrers dies, els atacs aeris i terrestres s’han intensificat, causant centenars de morts i més d’un miler de ferits. Són perpetrats per l’exèrcit sirià i l’aviació russa. Malgrat que Assad reafirma que el seu objectiu no són civils, moltes de les víctimes són menors. L’ONU ha fet una crida a aturar els atacs en aquesta regió. Aquest territori va començar a formar part de l’agenda mediàtica l’agost de 2013, quan el règim sirià va utilitzar armes químiques. El balanç de víctimes mortals d’aquell atac va ser de més de 1.500 persones.

Aquest article analitzarà la cobertura que han fet els principals canals de televisió d’Espanya i Catalunya dels darrers bombardejos de Ghouta, agafant com a referència codis deontològics tant nacionals com internacionals, així com els quatre principis de l’ètica periodística recollits en el tesaure de Salvador Alsius. Els mitjans analitzats són Antena 3, La Sexta, TVE, Telecinco i TV3.

El primer aspecte que cal valorar són les imatges, ja que ens trobem davant de mitjans televisius. En aquest sentit, els canals tendeixen a repetir els mateixos vídeos en bucle. Generalment, tots recorren al material facilitat pel Damascus Media Center. Aquestes imatges vulneren diversos drets, sobretot perquè hi ha múltiples imatges de menors, sovint ferits, i d’adults ensangonats. Aquí en podem veure un recull:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Recull d’imatges publicades per Antena 3, La Sexta, TVE, Telecinco i TV3.

Com es pot contemplar, el rostre dels infants és completament identificable. En cap moment es pixelen. La Federació Internacional de Periodistes (FIP), a les recomanacions a l’hora de tractar temes que involucren als infants, recomana que se salvaguardi la identitat d’aquests, també visualment, excepte si és necessari per a l’interès públic. En aquest cas, que el rostre dels nens no s’identifiqués no minvaria la qualitat de la informació.

També ens endinsem en el caos que hi ha en els hospitals, tot i que el quart criteri de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) apunta que les intromissions en la intimitat cal vigilar-les, sobretot si es tracta de persones ingressades en hospital, i encara més si afecten la infància i la joventut.

A més, tots aquests elements poden ferir la sensibilitat de l’espectador. En general aquest no és avisat de la duresa dels vídeos fins que no s’hi troba i ho comprova per ell mateix. El llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) remarca en el punt 2.4 de pràctiques professionals de la Corporació que, a l’hora de mostrar continguts violents, adverteixen “prèviament que poden ferir la sensibilitat” i ho senyalitzen. Tanmateix, només La Sexta avisa en una ocasió que les imatges poden ferir la sensibilitat.

El punt cinc de l’annex D del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) apunta que s’han d’explorar els conflictes en la seva complexitat i “ocupar-se de les causes diverses que els han generat”. TV3 és qui contextualitza i fa un millor seguiment del conflicte. TVE, d’altra banda, també aporta un bon context, comparant l’estratègia d’Assad sobre Ghouta amb la d’Alep. En canvi, els altres mitjans se centren a mostrar el patiment de la població, sobretot dels infants, i no aporten un relat profund sobre què passa. Antena 3 ni tan sols comenta que l’aviació russa està participant en els atacs.

En aquesta línia, la Xarxa Internacional dels Drets de l’Infant apunta que és important proveir sempre un text contextual acurat d’acord amb la història o les imatges dels nens que es mostrin en pantalla. Però molts mitjans incompleixen aquesta recomanació, apostant per un relat desproveït de rerefons, on sembla que només es volen apel·lar a les emocions de l’espectador.

I això ens porta a tractar el tema de sensacionalisme. Si bé és cert que cal ensenyar a l’espectador com de terrible és la situació a Ghouta, s’abusa d’imatges de ferits, hospitals i persones mortes. La FAPE apunta en el quart punt que el periodista ha de respectar el dret a la intimitat i la imatge de les persones. En certa mesura, aquesta intromissió pot estar justificada per l’interès públic de la informació, però amb un exemple ja n’hi ha prou; no calen desenes d’imatges de ferits. L’annex D del codi deontològic del CPC considera que “els mitjans han d’evitar el sensacionalisme” quan es tracten conflictes bèl·lics. La FIP, a les guies i principis per tractar informació que involucra infants, també apunta que cal “evitar la presentació sensacionalista”. Tanmateix, alguns mitjans recorren a titulars fàcils que saben que cridaran l’atenció de l’espectador:

Titulars publicats pels mitjans estudiats. De dalt a baix, La Sexta, TV3 i Antena 3.

En el primer cas, sobretot, es busca el clic fàcil: imatges d’horror, bebè… Paraules que sovint generen morbo i desperten la curiositat de l’espectador.

D’altres mitjans aposten per un vocabulari sensacionalista, com Telecinco. No només ensenya imatges de nens plorant, ferits o desconcertats, sinó que es recrea en el seu dolor: “niños aterrorizados, pequeños heridos y el llanto escalofriante de estos tres hermanos”, “entre el polvo, más niños heridos”.

L’últim punt important a tractar és el tema de les fonts. En un complex conflicte com aquest, gairebé tots els mitjans utilitzen les mateixes. No només la majoria d’imatges són del Media Damascus Center, sinó que la majoria de mitjans recorren a fonts oficials (el mateix govern d’Assad, l’ONU, el govern rus) i activistes rebels. TV3, però, aporta també declaracions d’un metge de Ghouta, del portaveu dels Cascos Blancs a Ghouta i d’un veí de Douma. Tot i això, com recomana l’annex D de la deontologia del CPC, s’haurien de tenir en compte “terceres fonts que enriqueixin la visió del conflicte”, com ara experts.

De totes maneres, hi ha un aspecte que sí que han acomplert positivament els canals de televisió analitzats. Tal com es recomana al punt quatre de l’annex D del codi deontològic del CPC, han donat veu als grups que treballen per la pau, especialment als esforços que fa la societat civil per atendre les víctimes.

En definitiva, mitjançant la cobertura que molts mitjans d’àmbit nacional i estatal han fet del conflicte de Ghouta, s’ha incomplert el principi de responsabilitat, ja que han envaït la intimitat i el dret a la pròpia imatge tant de menors com d’adults, i també el seu dolor i sofriment, probablement sense el seu consentiment. Amb això han incomplert el novè principi del codi deontològic del CPC, que apunta que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables”. El sisè principi de l’ètica periodística de la UNESCO també reafirma que el periodista ha de respectar la privacitat i la dignitat humana. A més, han mostrat moltes imatges que poden ferir la sensibilitat sense que l’espectador fos prèviament advertit.

D’altra banda, les imatges i les fonts (exceptuant les de TV3) eren les mateixes. No hi havia diversitat de punts de vista, atemptant així contra els principis de justícia i veritat. En la mateixa línia, en general no han contextualitzat i aprofundit suficientment la informació.

Quin seria el bon tractament informatiu?

Potser caldria replantejar la manera com s’informa de conflictes bèl·lics en què la població pateix tant. El model clàssic de bateria d’imatges de persones, adults i infants, patint s’ha de renovar. De fet, la Xarxa Internacional de Drets de l’Infant apunta que els mitjans sovint recorren a imatges de nens quan són “víctimes de guerra” i, l’abús d’aquestes, acaba comportant que “perdin la seva individualitat i humanitat”. És a dir, l’espectador acaba acostumant-se a tot això. A vegades, no calen imatges de ferits: els crits dels nens i els carrers destruïts, a banda de testimonis que voluntàriament vulguin donar la seva veu, poden ser suficients. Els crits poden transportar l’espectador a la devastació i el terror que s’està vivint a Ghouta.

La cadena britànica BBC ofereix un exemple de millor tractament informatiu dels bombardejos a Ghouta. Tot i que sí que hi trobem presència de nens, no n’abusen tant com en altres cadenes, encara que això no implica que no ofereixin prou informació. A més, en els casos dels qui estan ferits greument, en pixelen els rostres, de manera que no se’ls reconegui. Aposten per altres recursos que poden conscienciar l’espectador, sense vulnerar el dret a la intimitat i la privacitat de desenes d’infants. Donen el testimoni d’una mare el fill de la qual està a punt de morir i que, sembla que voluntàriament, vol dirigir-se als mitjans. Avisen prèviament a l’espectador de la duresa de les imatges. Així, no es fereix tant la sensibilitat de l’espectador, en tant que no es veuen cossos ensangonats i imatges desagradables, però sí es produeix un efecte de conscienciació.

Anuncis

Ràpids en piular, lents en rectificar, nuls en la disculpa

Autor: Ferran Moreno (@FerranMorenoG)

El passat 13 de febrer a la nit, els principals mitjans catalans van començar a omplir els seus perfils a les xarxes amb la notícia de la mort de l’expresidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals. Concretament, l’ARA, La Vanguardia, El Món i els diferents comptes de la CCMA van començar a piular des de les 22:15h la notícia, seguits per mitjans espanyols com Público, El País o El Mundo que també donaven per bones les informacions.

A les 22:30, el canal 3/24 ja obria la roda informativa amb la mort de Casals. La principal referència era el tuit del president de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez, en què escrivia “la dama del Procés ens ha deixat”. I tot seguit, ho acompanyaven d’una crònica de poc més d’un minut en què es recordaven els últims mesos de la diputada de Junts pel Sí.

CAPTURA1

Sis minuts després, però, diverses personalitats del món de la política publicaven a Twitter que les notícies que estaven difonent els mitjans no eren certes. En un primer instant, era el diputat Jordi Turull qui desmentia les informacions sobre el decés de Casals. L’exconseller de la Presidència Francesc Homs ho faria uns minuts després.

És aleshores, vora a tres quarts d’onze de la nit, quan el canal 3/24 esborra de les pantalles el cartell d’“Última Hora”. Però també és en aquell precís moment quan al programa La Sexta Noche anuncien la defunció de l’expresidenta d’Òmnium. Un desgavell informatiu en què televisions i premsa digital s’havien llançat massa aviat a publicar la notícia de la nit, i que amb més o menys rapidesa, veient els desmentiments a les xarxes, havien de començar a rectificar.

CAPTURA2

Al bloc informatiu de les 23h al 3/24, el canal explica que tot i que l’entorn més proper a Casals n’havia anunciat la mort, la notícia no estava confirmada. Tot i això, no s’ofereix cap disculpa. A les xarxes, tots els comptes de la CCMA avisen que no informaran de la qüestió fins que no hi hagi una confirmació oficial, mentre que a La Sexta, el periodista Iñaki López és l’únic que es disculpa de forma explícita.

La premsa digital també segueix camins diversos. El Món ja ha deixat obertes diverses finestres a la seva web amb aspectes de la vida de la diputada de Junts Pel Sí. La Vanguardia i l’ARA, que havien enviat alertes als dispositius mòbils abans de les 22:30h, comencen a substituir el qualificatiu “morta” per “clínicament morta” a les seves pàgines web. Però, a la vegada, El Periódico piula la mort de Casals quan són les 23:14h, mentre que la periodista Marta Lasalas d’El Nacional publica ja un obituari només sis minuts després, amb el títol “mor Muriel Casals, la independentista serena”. Amb la ja més que evident precipitació, abans de les dotze de la nit, ho canvien pel mateix sistema que l’ARA i La Vanguardia: “Muriel Casals, la independentista serena, clínicament morta”. Un titular que, si bé soluciona qüestions de cura i rigor, en aquell moment dilapida la intimitat de la família.

CAPTURA3

L’article novè del codi del Col·legi de Periodistes diu que els periodistes han de: “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin”.

I no només aquest codi fa referència a la necessitat d’evitar aquestes “especulacions innecessàries”. La FAPE, en el seu quart principi, detalla que “el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre sentiments i circumstàncies” en assumptes en què hi hagi dolor de persones. I agafant el principi de veritat, recorda precisament en el seu segon punt, que “el primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat”, de la mateixa manera que ho fa la UNESCO en el seu primer principi. Un compromís que els mitjans van perdre de vista, durant uns instants, per voler ser els primers en difondre la notícia estrella de la nit. Amb l’excepció, val a dir, de VilaWeb –els únics que no van fer cap esment a les informacions publicades arreu.

Només el 324.cat i Público van esborrar la notícia de les pàgines respectives fins a properes novetats. Tots els altres mitjans van mantenir unes informacions que ja eren obituaris en tota regla i que, possiblement, centrant-nos en el principi de responsabilitat de tot periodista, vulneraven la intimitat de la pròpia Muriel Casals i la dels seus familiars. En aquell moment, ni l’Hospital Clínic, ni la família, ni la formació política de la diputada n’havien anunciat la defunció.

No és la primera vegada que passa. Un cas similar va ser el de Tito Vilanova l’any 2014, quan Twitter i diversos mitjans van avançar la seva mort de forma equivocada. La velocitat de les xarxes empeny els mitjans de comunicació en la determinació de no ser els últims a publicar les notícies. Així ho explica l’Àlex Gutiérrez a l’ARA, en l’article que titula la notícia de la mort de Muriel Casals havia d’esperar”. Però el cert és que tret d’ell mateix en representació de l’ARA, i les disculpes reiterades d’Iñaki López a La Sexta, cap dels altres mitjans de gran abast ha publicat un article, unes línies o una simple nota amb les disculpes pertinents als lectors o espectadors, però en primer terme, a la família de la diputada.

Tal com apunta l’article 3 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya cal “rectificar amb diligència i amb tractament adequat a la circumstància, les informacions –i les opinions que se’n derivin- que s’hagin demostrat falses i que, per tal motiu, resultin perjudicials per als drets o interessos legítims de les persones i/o organismes afectats, sense eludir, si calgués, la disculpa, amb independència d’allò que les lleis disposin al respecte”.

El comunicat oficial que recollia la mort de Casals no arribaria fins la 1:08 de la matinada. Tres hores després que comencés tot el rebombori a les xarxes i als mitjans. Massa ràpids en piular i massa lents en rectificar, però sobretot, nuls en les disculpes.

Quan no val tot

Autor: Santiago José Sánchez (@santisanchez94)

El diari digital El Español publicava el passat dissabte una suposada informació exclusiva sobre la contractació com a assessora de Nuria Sánchez, l’exparella del regidor de l’Ajuntament de Madrid Guillermo Zapata. El titular deia això: “Guillermo Zapata contrata como asesora a la expareja con la que abortó en 2014”. El propi Zapata es va fer ressò de la notícia a les xarxes socials i va citar el tuit de la notícia de El Español afegint-hi: “Gracias por convertir el hecho más doloroso de mi vida en espectáculo para atacar un proyecto político”. La piulada va tenir més de 6.700 retuits i 3.500 ‘m’agrada’, i va rebre missatges de suport per part d’altres membres de l’Ajuntament de Madrid. La relació entre Nuria Sánchez i Guillermo Zapata es va fer pública en un article que tots dos van signar a eldiario.es on explicaven com va ser la seva experiència personal quan van decidir avortar. El text s’emmarcava uns dies abans d’una mobilització en contra de la llei impulsada per l’exministre Alberto Ruiz Gallardón, l’any 2014. Guillermo Zapata no es tractava llavors d’una persona pública, perquè no ocupava cap càrrec.

Captura de pantalla 2016-02-19 a las 16.33.44

Guillermo Zapata va ser notícia quan van sortir a la llum uns tuits seus en els quals frivolitzava sobre l’Holocaust i sobre els crims de les nenes d’Alcàsser, segons ell, en clau d’humor negre i com a resposta a un article de Nacho Vigalondo a El País. Aquests missatges li van sortir cars: el jutge de l’Audiencia Nacional Santiago Pedraz va ordenar l’apertura de judici oral per suposats delictes d’humiliació a les víctimes.

La contextualització sobre els fets i sobre qui és Guillermo Zapata resulta necessària per tal d’analitzar el tractament informatiu que ha fet El Español a la notícia de la contractació de la seva exparella . El cas dels tuits de Zapata també donaria molt de si, per tal d’analitzar si es va incórrer en un delicte d’humiliació o de banalització de l’Holocaust, inexistent al codi penal espanyol, però penat amb presó a Alemanya.

En primer lloc, el que el diari dirigit per Pedro J. Ramírez venia com a informació exclusiva no ho era com a tal, perquè la contractació de Nuria Sánchez es va fer pública en els registres de personal adscrit als districtes de l’Ajuntament de Madrid. El fet de catalogar com a exclusiva una informació que no ho és, posa en perill el principi deontològic de veritat. Si atenem als codis deontològics de la professió periodística, en el cas de la Federació d’Associacions de Premsa d’Espanya (FAPE) ens trobem que la publicació de la notícia vulnera l’article 13 del codi, que fa referència al compromís de cerca de la veritat i a la no publicació d’informacions falses, enganyoses o deformades. En aquest cas, ens trobaríem amb una clara deformació de la informació en tant que es presenta com a exclusiva una notícia que no ho és. L’apartat b) d’aquest article 13 fa referència a la rectificació de les informacions en casos de deformacions. Si bé és cert que El Español va modificar la peça publicada originalment, no hi ha hagut cap tipus de rectificació pública sobre el tractament de les informacions al titular, i menys encara, sobre la suposada exclusivitat de la notícia: simplement van suprimir aquella part on ho afirmaven.

El principi de responsabilitat també quedaria lesionat pel tractament informatiu de la publicació. Tot i que Nuria Sánchez i Guillermo Zapata van fer pública la seva decisió de sotmetre’s a un avortament voluntari, ho van fer en un context on cap dels dos es tractava d’una persona pública. Segons l’article 9 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, els periodistes hauran de respectar el dret a la intimitat de les persones “especialment en situacions o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. En aquest cas, la inclusió de la informació sobre l’avortament de Nuria Sánchez resulta innecessària per informar sobre la seva contractació. I és més, la importància que es dona al fet d’haver avortat porta implícit un judici moral per tal d’haver-ho fet. Els Principis Internacionals d’Ètica Profesional del Periodisme, aprovats per l’UNESCO l’any 1983, sancionen la discriminació per conviccions filosòfiques, al seu principi 9, en tant que tot periodista ha de respectar els drets i la dignitat de les persones “sense distinció de raça, sexe, nacionalitat, llengua religió o convicció filosòfica.

Ara bé, la informació publicada sí que té un interès públic per un suposat cas de contractacions irregulars, és a dir, a dit. Tot i això, la notícia dóna per suposat que és un cas d’irregularitats, i no té en compte les opinions de Zapata mateix o si la contractació pot respondre a motius purament professionals. Així, el diari El Español vulnera el principi de justícia perquè no té en compte la presumpció d’innocència i titlla el cas d’”enchufismo”. La vulneració del principi de presumpció d’innocència està sancionada pel Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, aprovat pel Consell d’Europa l’any 1993. En concret viola l’article 22, que especifica que les informacions i les opinions “han de respectar la presumpció d’innocència principalment en els aspectes que romanen sub iudice”. L’article també afegeix un altre aspecte que també incompleix la publicació de El Español: la no realització de judicis paral·lels. A més, no inclou totes les opinions ni els punts de vista. Si ho haguessin fet, Zapata podria haver donat explicacions sobre la polèmica contractació. O bé hauria quedat en evidència i El Español hagués destapat un cas de corrupció.