Diana Quer: una vulneració contínua dels codis ètics dos anys després

Autora: Paula Solé Jiménez (@paulasj_2)

“Notícies com aquesta, acompanyades de la infame fotografia del cadàver de la meva filla, tantes vegades denunciada, generen un dolor addicional innecessari a una família ja destrossada i evidencien de nou els dubtosos criteris ètics de determinats mitjans de comunicació”. Juan Carlos Quer, el pare de Diana Quer, assassinada l’agost del 2016 a per El Chicle, expressava amb aquestes paraules la seva indignació davant la publicació per part d’alguns mitjans de comunicació aquest març de l’escrit de la Fiscalia, que inclou detalls molt específics sobre com va morir la jove.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tot i que alguns d’ells hi entren amb més detalls que d’altres, publicant aquesta informació tots atempten contra el principi de responsabilitat, concretament, pel que fa la invasió de la privacitat i el tractament de persones en situació de dolor i patiment.

Molts van optar per difondre el relat de la Fiscalia sobre com El Chicle va matar Diana Quer. Per exemple, La Vanguardia publicava: “Teniendo a la joven a su merced, atada, sometida y aterrorizada, la desnudó y la violó”, detalls que també donen altres mitjans com ABC o Europa Press. Aquest grau d’especificitat, però, no és important perquè el públic entengui la informació principal: per què la Fiscalia demana la presó permanent revisable per l’acusat. Per tant, no hi ha un interès públic al darrera que justifiqui la intromissió en la intimitat que fereix la dignitat de la víctima i agreuja el dolor de la família.

Aleshores, què porta als mitjans a la intromissió gratuïta i a l’espectacularització? En els darrers anys, els casos com Diana Quer, el petit Gabriel o, més recentment, el petit Julen, s’han convertit en circs mediàtics. Un dels motius que pot explicar la continua vulneració dels codis deontològics són els interessos empresarials, que alhora lesionen el principi de llibertat. Segons la FAPE, el periodista ha de reclamar per ell i pels qui treballin sota les seves ordres el dret i el deure d’una informació professional actualitzada i completa. El Col·legi de Periodistes indica que han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos que posi en qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció. Amb cobertures com aquesta, el que busquen molts mitjans és construir una informació que enganxi l’audiència perquè això afavoreix la inversió en publicitat. Per aquest motiu, casos com aquest es podrien estar utilitzant per als interessos econòmics de l’empresa. Això ens pot portar a reflexionar sobre els mitjans: són empreses que ofereixen un servei públic molt important però, alhora, necessiten beneficis per subsistir. Titulars tan sensacionalistes com el primer afavoreixen el clickbait, no són informació de qualitat i qüestionen la seva professionalitat.

Així, s’està apostant per l’anomenat infotainment (sobretot en televisió), un fenomen que consisteix en convertir la informació en entreteniment i que neix del sensacionalisme informatiu que ha aflorat els darrers anys. Un dels perills d’aquesta necessitat de mantenir l’audiència enganxada és la falta de novetats, el que va portar els mitjans a especular sobre les possibles causes de la desaparició. Això atempta contra el primer deure del periodista: la cerca de la veritat.

Diversos mitjans van publicar notícies sobre el caràcter de la jove. Per exemple, Antena 3 difonia un perfil psicològic on assegurava que “havia patit anorexia” o que tenia “conductes tristes i plors ocasionals, però mai conductes agressives ni aïllament”. Altres, explicaven que tenia la costum d’escapar-se o que es barallava contínuament amb la seva germana. Van jugar a fer suposicions sobre la vida de la jove, establint una connexió entre aquestes i la seva desaparició.

Quan ja ho havien explicat tot, van passar a investigar la família: la retirada de la custodia de l’altra filla a la mare de Diana Quer o la mala relació que aquesta tenia amb Diana Quer. Així, van posar Diana López al centre de la desaparició de la seva filla, assenyalant-la indirectament com a possible culpable.  També es va especular sobre la seva germana, sobre unes suposades denúncies al seu pare, el divorci o els diners en pensions que gastaven cada mes.

Els mitjans van jugar a omplir hores de continguts amb suposicions dures que no aportaven informació sobre la verdadera investigació i la majoria van resultar ser falses. Per situacions com aquesta, el Col·legi de Periodistes incideix en l’obligació d’esmentar tant les informacions com les interpretacions resultants que s’hagin demostrat falses o errònies. Tot i això, cap mitjà va demanar perdó per haver fet especulacions que van lesionar la dignitat de la família Quer i van agreujar el seu dolor.

Anuncis

El sensacionalisme amenaça el periodisme de qualitat?

Autora: Judit Huguet (@judit_huguet)

Sabem que hi ha mitjans o, més ben dit, ‘pseudomitjans’, que publiquen informació que no es pot considerar realment periodisme i que no respecta molts dels codis deontològics d’aquesta professió. Aquí en tenim alguns exemples de part d’alguns d’aquests ‘pseudomitjans’ com El Español, El Huffington Post o Mediterráneo Digital.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Però, no són només aquests mitjans que ja tots esperàvem, sinó que d’altres que teòricament són seriosos també han caigut en aquestes males pràctiques per aconseguir més clicks i visualitzacions. Alguns d’ells ho fan en seccions pròpies on publiquen informació de caràcter més sensacionalista, tot i que no és així en tots els casos.

En primer lloc, tenim una notícia força recent. Mitjans com La Vanguardia o elNacional.cat van difondre que Malú i Albert Rivera buscaven casa. El primer diari va explicar amb tot luxe de detalls en la seva secció de ‘Gente’ la finca en què tenia intenció d’instal·lar-se la parella, el barri en què es trobava i quins famosos més hi vivien.

De la mateixa manera, elNacional.cat ho va fer en l’apartat de ‘En blau’, titulant la peça “Albert Rivera i Malú fan la passa definitiva per consolidar la seva relació”. En ella, publiquen informació similar a la de l’anterior diari, citant també com a font el programa Socialité de Telecinco. Si això no fos prou, aquest mitjà digital va fer un seguiment d’aquesta notícia i, dos dies més tard, va publicar que Malú es va comprar una casa sola. Aquí cita a la revista Lecturas i fa broma amb una fotografia força ridícula del líder de Ciutadans, alimentant aquest sensacionalisme.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

És sorprenent que mitjans que publiquen contingut seriós com, per exemple, el judici del procés, donin espai també a aquest tipus d’articles que no aporten res informativament i que tampoc ajuden a la creació d’una opinió pública lliure i formada. En les seccions que he comentat anteriorment sobre aquests mitjans, ‘Gente’ i ‘En Blau’ també fan ressò d’altres notícies com “Terelu Campos renuncia a tener pareja”, “¿Le fue infiel María Lapiedra a Gustavo González durante su relación?” o “Per què Letícia no permet que Elionor vagi mai d’excursió amb les amigues”, que, si no ens ho diguessin, passarien perfectament per peces de revistes del cor com Pronto o Lecturas. Fins i tot, La Vanguardia fa publicitat de publicacions d’aquest tipus (Semana, Love, Diez Minutos…), incloent-ne les portades i anunciant algunes de les notícies del seu interior.

De la mateixa manera, elNacional.cat i Europa Press van publicar notícies relacionades amb Victoria Federica, la filla petita de la Infanta Elena i Jaime de Marichalar. ElNacional.cat va fer pública un article sobre “els vicis” de la noia: fumar, jugar a jocs d’atzar, comprar bosses cares i anar de festa per Madrid. Tot això acompanyat d’una fotografia de la jove fumant. En la notícia, la compara amb el seu pare i amb el seu tiet, Álvaro de Marichalar, i destaca els seus mals costums.

M’ha semblat encara més greu que una agència de notícies com Europa Press publiqui que Victoria Federica gaudeix de la nit madrilenya sense la seva suposada parella, el torero Gonzalo Caballero. Sí que és cert que es tracta de la Casa Reial, però ni ella és la filla dels Reis ni això té cap tipus d’interès rellevant per a la ciutadania.

Seguim amb la família reial amb una notícia de El Mundo titulada “Froilán, un rebelde con causa”, en què introdueixen al jove com “el gra de la família”. En ella parlen de la relació de Froilán amb Vox. Una de les frases que m’ha semblat força sorprenent, per no dir més, és: “Nadie le puede negar a un chico de 20 años que le gusten las chicas o que vaya de discotecas, lo contrario sería una anormalidad”. Així, el que està fent el diari és titllar d’anormal l’homosexualitat.

La secció ‘Yo Dona’ d’aquest mateix mitjà és també força qüestionable. Inclou notícies com “Aplícate bien el corrector de ojeras de una vez por todas con estos sencillos consejos” o “La nueva forma de llevar las joyas según las prescriptoras de moda”. És una manera de dir, després de tota aquesta informació rellevant sobre l’actualitat, posem un apartat per les dones de color rosa on es parli de maquillatge i moda. Per aquest motiu, em sembla una secció força sexista i amb un tipus de contingut que, en la meva opinió, no és gaire adequat per a un mitjà. El diari La Razón també publica informació d’aquest tipus en el seu apartat ‘Familia y Mujer’. Alguns dels titulars són “Claves para cuidarse a partir de los 30” o “¿Qué buscan las familias a la hora de elegir un banco?”. Per altra banda, el Periódico va fer difusió de la següent notícia, explicant amb pèls i senyals la vida de la jove i la seva obsessió per assemblar-se a Meghan Markle. Igual que en els altres casos, aquesta informació busca el sensacionalisme i la xafarderia més que formar als ciutadans, perquè realment no aporta res.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El diari ABC també ha publicat fa poc notícies de contingut més aviat ridícul o morbós. Una d’elles explica que un pare entrena al seu gos perquè vigili que la seva filla faci els deures i no miri el mòbil, cosa que és bastant irrellevant i poc interessant com perquè en faci ressò un mitjà d’aquest tipus. L’altra és sobre la història d’una jove vestida de núvia que plora davant la tomba del seu promès. En ella s’explica que el seu promès havia mort pocs dies abans de la boda i que ella havia anat a veure’l al cementiri aquell dia. En la meva opinió, aquesta notícia és un pèl massa sensacionalista.

Per últim, el diari ARA ha difós dues notícies que són també poc serioses i d’interès qüestionable: l’anell de matrimoni que li va regalar el promès de Jennifer Lopez, Alex Rodriguez, a l’artista i, un dia després, l’acusació d’infidelitat de Rodriguez per part d’un exjugador de la lliga de beisbol nord-americana.

Després de presentar aquests exemples, anem a veure què en diuen els principals codis deontològics. Alguns dels casos presentats es podrien incloure en el principi de veritat, que menciona el sensacionalisme i l’espectacularització. Està clar que en tots ells estan propiciant el ‘clickbait’ i viralitzant continguts sensacionalistes en diaris de referència com La Vanguardia, El Mundo o l’ARA.

Del codi deontològic del Consell d’Europa en podem extreure diferents punts. En primer lloc, el tercer article destaca la diferenciació entre notícies i opinions, que queda molt borrosa en la majoria d’articles, com per exemple els de la Casa Reial o els de Malú i Rivera. En ells, són comuns els judicis de valor i les valoracions per part dels redactors. A més, l’article 15 explica que la informació no ha de ser tractada com una mercaderia sinó com un dret fonamental dels ciutadans. En aquest sentit, s’explicita que ni la qualitat de les informacions ni de les opinions ha d’estar mediatitzada per augmentar el nombre de lectors. Tal com hem vist, alguns mitjans publiquen aquest tipus de contingut morbós únicament per augmentar els clicks, allunyant-se una mica de la seva funció com a periodistes. Per últim, també cal tenir en compte el punt 23, el respecte al dret de les persones a la seva vida íntima. Es diu que les persones que tenen funcions en la vida pública tenen el dret a la protecció de la seva vida privada, excepte en els casos en què això pugui tenir incidències sobre la vida pública. Així, les notícies sobre Albert Rivera podrien transgredir en certa manera aquest dret.

Pel que fa al codi deontològic de la FAPE, en el segon article s’afirma que el compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat i, en el quart, el fet que el periodista ha de respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge. De la mateixa manera, el codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya marca 12 criteris bàsics, alguns d’ells aplicables a aquests casos. En primer lloc, l’article 1 parla de l’obligació d’informar de manera acurada i precisa, distingint entre informacions i opinions i evitant la difusió de rumors, tal com han fet alguns dels mitjans anteriors, que van publicar les peces sense assegurar del cert que fos així (cas Victoria Federica, Malú i Rivera…) i fonamentant-se únicament en revistes o programes del cor. Això també ho podem relacionar amb el punt 2, que tracta d’evitar utilitzar expressions injurioses ni difondre dades imprecises que puguin lesionar la dignitat de les persones. Per últim, l’article 9 menciona la importància de respectar el dret a la privacitat i evitar les intromissions innecessàries en la vida de les persones.

El codi deontològic de la UNESCO inclou en el seu article 2 la dedicació del periodista cap a la realitat objectiva, és a dir, que els professionals de la comunicació han de publicar informació autèntica sense cap mena de distorsió que permeti al públic tenir un material adequat que faciliti la formació d’una mirada acurada i comprensiva del món.

A tall de conclusió, puc afirmar que és molt sorprenent i qüestionable que mitjans seriosos difonguin aquest tipus d’informació perquè, en la meva opinió, fa que els ciutadans puguin perdre la confiança en aquest mitjà i en tot el que publiquen. Basar aquestes peces en revistes del cor també és un fet més que desacredita una mica aquests mitjans. Està clar que la majoria ho fan per augmentar els lectors, enganxar-los amb dades morboses i no quedar-se enrere en aquest tipus de contingut, ja que, com hem vist, no són pocs els que en fan ressò.

L’era de la subjectivitat implícita: una mirada a la cobertura del judici del procés

Autora: Judit Batlle Frigola (@judit_batlle)

En temps polítics tan convulsos, la manca d’objectivitat palesa a les notícies del judici del procés no és novetat. Molts ja consideren l’objectivitat com una utopia inassolible i que, a la gent, tampoc l’interessa. I si estem parlant de política, menys. Hem arribat a l’era on els lectors volen llegir el que pensen i no el que passa. Per consegüent, els mitjans han adoptat un estil que dista bastant de tractar temes tan polaritzats pel que fa a l’opinió pública de manera allunyada de la seva pròpia línia editorial.

Per tal d’analitzar el grau d’interferència i manipulació de la informació que hi ha hagut dins les notícies del judici del procés independentista, he escollit un dia concret, en aquest cas: el 20 de febrer. Va ser el dia en què va declarar Josep Rull, advocat i polític català associat al Partit Demòcrata que rau a la presó des que 23 de març de 2018 va ser traslladat al centre penitenciari per risc de fuga i acusat de delictes de rebel·lió i malversació de fons després dels fets de l’1 d’octubre.

Com he dit abans, el fet que cada mitjà tingui una línia editorial molt marcada fa que les informacions donades del judici als lectors estigui inevitablement impregnada, en alguns punts de diversos articles, de sensacionalisme més o menys implícit. Per tant, i com a mostra, s’han escollit dos diaris, que tenen versió digital i versió en físic, de dues ideologies marcades antitètiques entre elles: El País, considerat socialdemòcrata i en contra del procés independentista i per tant, de la llibertat dels polítics que estan en presó preventiva i L’Ara, clarament independentista i a favor de la llibertat dels que ells denominen: “presos polítics”.

L’hemeroteca de portades d’ El País ha estat una de les fonts d’informació principal. Quin ha estat la importància que van donar a les declaracions de l’acusat dins els temes del dia? La notícia ocupa un petit requadre a la part baixa i a l’esquerra de la portada, el que indueix a pensar que no l’han considerat dels temes més rellevants. Si contem les notícies relacionades amb la declaració del dia, van ser dues.

La primera comença destacant les funcions passades del conseller, utilitzant el temps verbal en passat: “el que fue”. És a dir, el priva dels seus drets polítics o el seu càrrec perquè resta suspès a causa de la presó preventiva. També fa esment a l’argument de la Fiscalia: “impedir que un ferri que anava a acollir als policies i guàrdies civils restés al port de Palamós”. Esmentar l’acusació en el primer paràgraf sense mencionar la resposta que va rebatre l’acusat cap a la Fiscalia és una manera implícita de posicionar-se. En el següent paràgraf, quan fa menció a l’advocat de la defensa utilitza el verb: “intentar desmentir”, donant a entendre, que no ho va aconseguir perquè l’acusació de la Fiscalia era certa.

Al tercer paràgraf afirma que Rull “va ser un destacat membre de l’ala més sobiranista del partit de Convergència Democràtica de Catalunya i que va ser conseller de Territori “funció de la qual l’allunyava de les decisions més operatives”. Són dues afirmacions que en cap moment són fomentades ni justificades per cap fet rellevant i que semblen meres suposicions del periodista en qüestió. A més, el quart paràgraf reitera, altre cop, l’acusació de la Fiscalia citant, fins i tot, els diferents missatges de Twitter que s’havien presentat en contra de l’acusat.

La notícia finalitza explicant que “té un paper rellevant en els últims passos del procés independentista (…) perquè es va deixar fotografiar en el seu seient treballant amb l’ordinador després de l’aplicació de l’article 155”. És una informació clarament irrellevant i hipotètica que el periodista utilitza per deixar entreveure la seva culpabilitat. Tot i això, la cirereta del pastís es guarda pel final, quan es titlla “d’il·legal” la consulta de l’1 d’octubre.

En cap moment en tota la notícia s’explicita algun argument de la defensa, tota la informació està basada en l’acusació i els seus arguments. Dins aquesta primera perspectiva, podem mencionar dos principis del Tesaure de l’ètica periodística. Per una banda, el principi de veritat que inclou cura i rigor i neutralitat valorativa. Per l’altra banda, el principi de justícia que inclou la imparcialitat i la presumpció d’innocència de detinguts.

Els articles promoguts per la Federació Internacional de Periodistes (Art. 3), el Consell d’Europa (Art. 4), la FAPE (Art. 17) o el Col·legi de Periodistes de Catalunya (Art. 1) fan referència a evitar conjectures o especulacions. És a dir, el periodista no ha de fer cap suposició en base els seus pensaments com hem vist en algun moment de l’article. També és essencial mencionar una cita de Salvador Alsius, creador del tesaure: “Les opinions del periodista no han d’afectar, almenys d’una manera explícita, el contingut de les notícies”. Element que també destaquen els codis promoguts pel Consell d’Europa (Art. 3), la FAPE (Art. 17) o el Col·legi de Periodistes de Catalunya (Art. 1). Un periodista ha de romandre en la distància sense interferir ni amalgamar opinió i fets reals.

L’article 2 del Col·legi de Periodistes de Catalunya afirma que s’han de “difondre únicament informacions fonamentades, evitant en qualsevol cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient perquè puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar un mal o descrèdit injustificats a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d’expressions o qualificatius injuriosos”. En aquest cas, deixar implícita la idea que els polítics que encara no tenen una sentència definitiva, són culpables. No ho especifica directament però sí que ho deixa entreveure.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Una vegada analitzat un dels articles d’ El País, passarem a tractar la seva antítesi: L’Ara. L’Ara comença l’article amb una afirmació dubtosa pel que fa a la seva intencionalitat: “Tercer dia de declaracions i cinquè de judici, amb la intenció del tribunal de prémer l’accelerador per acabar els interrogatoris tan aviat com sigui possible.” Ens deixa entreveure que Manuel Marchena o el tribunal en si tingués algun motiu hipotètic per acabar abans. A aquesta conclusió hi arriba justificant que haurien d’acabar un dijous i, en canvi, s’habilita un dilluns per enllestir tots els interrogatoris pertinents.

En aquest cas, i en el segon paràgraf, veiem com designa el càrrec de Rull com a “diputat de JxCat”, és a dir, encara que estigui a la presó i suspès del seu paper polític, el periodista considera necessari prescindir d’utilitzar el passat, en contra partida amb El País. També cal remarcar l’expressió quan fa referència a la intenció de la Fiscalia “per indagar en la suposada desobediència i la malversació”. Aquest “suposada”, per una banda, posa en dubte l’acusació que, de fet, pot ser pertinent quan la sentència no està encara anunciada. Tot i això, val a dir que de la manera que està feta l’expressió, dona la sensació indirecta que es posiciona cap al bàndol dels acusats, donant a entendre que és invenció de la Fiscalia.

Val a dir com a factor positiu, a més, que és adient el tractament de les declaracions pel que fa a l’acusat i a l’acusació. Quan esmenta una declaració de l’acusació, l’acompanya de la pertinent resposta de l’acusat. Tot i això cal afirmar que en algun cas, sobretot al principi, fa un relatiu abús de les declaracions de Rull. De fet, la notícia és molt llarga, en comparació amb la de El País.

En últim terme, un dels retrets que faria al conjunt de la notícia en si seria algunes expressions i adjectius dubtosos i fàcilment intercanviables per evitar albirs d’ideologia, malgrat creure que no és la intenció del mitjà evitar-los. Un exemple d’aquestes expressions seria: “L’obsessió de Madrigal per conèixer…”, és fàcilment substituïble per “la insistència”. L’Ara utilitza gran espai de la seva secció informativa per explicar el judici, més del triple que El País. “Sobreinformar” o informar en accés, també és posicionar-se. Tot i això aporten diferents fonts o informació addicional com són fragments de diferents documents esmentats al judici.

Deontològicament estem al mateix punt de partida i final que amb el diari El País. És adient tornar a esmentar el principi de veritat i el de justícia del Tesaure. I tornar a fer menció reiterada implícita dels consells i les determinacions per part de diferents organitzacions com són El Col·legi de Periodistes, la FAPE, la FIP, entre d’altres. Cal destacar opinió d’informació. És essencial i crucial pel futur periodisme ser capaç de tenir criteri i tenir la capacitat i l’habilitat suficient per desprendre’t d’ell a l’hora d’escriure i deixar constància d’uns fets. Malgrat això, també és adient afirmar que som a l’era de la subjectivitat informativa, i que l’objectivitat està en crisi. Estarem iniciant una nova etapa del periodisme?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Quan la ficció adultera l’essència del periodisme

Autor: Pedro Ruiz (@PedroRuCl_)

Dades, testimonis o la personalitat d’una persona constitueixen, sovint, les bases que inspiren les converses o entrevistes fictícies que es publiquen als mitjans de comunicació. En altres paraules, es genera una peça periodística en forma d’entrevista sense que el periodista hagi parlat realment amb l’altre interlocutor. Aquesta situació s’ha produït al suplement El País Semanal, que publicava el 17 de gener d’aquest any una entrevista fictícia a Manuel Vázquez Montalbán feta per l’escriptor Carlos Zanón.

De fet, a partir del subtítol, ja ens adonem que Zanón ens introdueix en una dimensió imaginària que dista del principi de veritat: “El muerto –va ser l’any 2003– asegura que sigue escribiendo, ríe a menudo e incluso sigue la política”. L’autor de la novel·la ‘Carvalho: problemas de identidad’ no només es permet la llicència de ressuscitar al mític detectiu creat per MVM, sinó que també reviu al seu artífex. Al cos de l’entrevista, posa en boca de Montalbán que “el fascismo que se refugió en los salones se está quitando la corbata y lanza a sus lobeznos al dominio de las calles” sobre l’actual situació política espanyola.

Dissortadament, no es tracta del primer precedent d’aquest gènere d’artificialitat que té cabuda als mitjans de comunicació. Un altre cas molt rellevant i controvertit va ser l’entrevista fictícia de la revista del cor Diez Minutos a l’aleshores Princesa Letizia Ortiz. El 22 de maig de 2014 va transcendir aquesta peça a la citada publicació amb motiu del desè aniversari de bodes amb el Rei Felip VI. Malgrat que adverteixen que és una entrevista “inventada”, la volen dotar d’un cert rigor afirmant que “recreamos con datos contrastados y testimonios fiables la conversación que podría haber tenido con nuestra revista”, no s’amaguen indicant que és un “ejercicio de osadía” i que “nos atrevemos a suponer lo que contestaría”.

Aquesta entrevista va aixecar molta polseguera, ja que el Col·legi Oficial de Periodistes de la Regió de Múrcia va presentar una denúncia a la Federación de Asociaciones de Periodistas de España. Entenien que aquesta entrevista “desprestigiava la professió” i que contravenia alguns principis deontològics. La Comissió d’Arbitratge, Queixes i Deontologia de la FAPE va determinar el 22 de juliol de 2014 que, efectivament, “no es tractava d’una bona pràctica periodística”, al·legant que podia afectar el dret a la intimitat i a la pròpia imatge de la Reina Letizia. Alguns usuaris a Twitter van ser molt irònics amb aquesta publicació:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Des de l’òptica deontològica, es vulnera clarament el principi de la veritat, sobretot pel que es refereix pels elements de fabulació que s’inclouen i perquè posa en entredit l’honestedat del periodista o autor de la peça. De fet, incompleix els articles 1 i 2 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que demanen “informar de forma acurada i precisa”. Tampoc es constata el compromís amb “la recerca de la veritat” i, contràriament al que demana el citat article 2, es difonen “dades imprecises”. També contravé els articles 1 i 5 dels Principis d’Actuació del Codi Deontològic de la FAPE, que apel·la a distingir entre “informacions i opinions, interpretacions o conjectures”, o el 4 del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, que reclama l’execució “d’activitats verificadores i oportunes i amb imparcialitat”.

Recentment, aquest gènere ‘pseudoperiodístic’ també l’han explotat amb personalitats polítiques, especialment durant períodes de campanya electoral. És el que va fer eldiario.es pels comicis del 26 de juny de 2016, que va entrevistar falsament als cinc principals líders (Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera i Garzón), o la secció ‘Conversaciones Imposibles’ que va crear el diari El Mundo per les eleccions andaluses del 2 de desembre de 2018, amb personalitats fictíciament entrevistades com Alfonso Guerra o Teresa Rodríguez.

Un altre exemple il·lustratiu és la conversa que va publicar el 2013 el periodista Enric González a El Mundo entre els presidents John Fitzgerald Kennedy i Barack Obama, una trobada que resulta impossible.

Per a més inri, hi ha dos autors prolífics i que, per tant, són paradigmàtics d’aquest gènere fictici. Es tracta de Nahuel Maciel, que publicà algunes entrevistes fictícies a escriptors com Gabriel García Márquez al diari argentí El Cronista Universal i que, més endavant, va donar peu a un llibre que portava per títol ‘Elogio de la utopía, que desenvolupa una nova conversa amb García Márquez falsa, així com un pròleg –que també va resultar ser mentida– d’Eduardo Galeano.

L’altre exemple és el de Tommasso Debenedetti, considerat el “campió italià de la mentida”. Entre la llista de “víctimes” de Debenedetti, hi trobem el Dalai-Lama, el Papa Benet XVI, Noam Chomsky o Mijaíl Gorbachov. Mai va arribar a entrevistar-los. Qui va descobrir aquesta mala praxi de Debenedetti va ser Philip Roth, quan una periodista que el va entrevistar pel suplement Il Venerdì del diari La Repubblica li va preguntar si estava “decebut” amb Barack Obama. Roth ho va desmentir, i va negar que hagués dit en una entrevista –que no havia fet– al diari Libero on deia de l’expresident nord-americà que li semblava “antipàtic” i “ineficient”. En una entrevista al diari El País, aquest inventor d’entrevistes arguïa que la seva idea és “ser un periodista cultural seriós i honrat”, però que “la informació d’Itàlia està basada en la falsificació” i que ell només ho fa per “poder publicar i jugar fins al final per a denunciar aquest estat de coses”.

Aquest model de fabulació i banalització troba un gran aliat en el terrorífic lema de “no deixis que la realitat t’espatlli un bon titular”. Un dels deures de la professió és precisament ser estrictament veraços i tenir com a eina de treball la realitat per explicar-la tal com és. En tant que un dels principals agents de creació d’opinió pública, el periodisme hauria de preferir que l’espatllés. Vivim una realitat molt complexa i que ens qüestiona com a dotadors d’informació com per perdre’ns en elements propis de la ficció. Això, a parer meu, millor deixem-ho al món del cinema, de les sèries o les novel·les. Un crossover entre periodisme i literatura fictícia desmunta els pilars de l’ofici. Sense veritat, s’obstrueix una de les vitals vàlvules cardíaques del periodisme.

El cas Relotius: defalliment del periodisme en l’era de les fake news

Autor: Oriol Jové Font (@OriolJove)

Aquest text de l’exeditor de SPIEGEL Claas Relotius ha resultat ser fals després d’una revisió en punts essencials. A més, se sospita que la cobertura completa de Relotius és una falsificació i manipulació generalitzades. SPIEGEL està treballant actualment en el cas Relotius; s’ha establert una comissió d’experts interns i externs, que investigaran els procediments i faran suggeriments per millorar els nostres sistemes de seguretat. Fins la comissió presenti el seu informe, els articles de Relotius romanen sense canvis a l’arxiu, també per permetre una investigació transparent”.

Aquesta és la nota que apareix en els articles publicats per Claas Relotius a la revista alemanya Der Spiegel. El passat desembre, la publicació va emetre un comunicat en el qual explicava que havia acomiadat el periodista després de descobrir que havia inventat testimonis i protagonistes en alguns dels seus reportatges. Relotius, de 33 anys i premiat com a millor periodista de l’any de la CNN i quatre cops amb el guardó més important del periodisme alemany, col·laborava amb el setmanari des de 2011 i ha admès la seva culpa. Feia un any i mig que l’havien contractat i el consideraven “un ídol de la seva generació”.

“Com un dels nostres reporters va falsificar les seves històries i perquè es va sortir amb la seva”. Així titulava la seva portada Der Spiegel el 22 de desembre de 2018, un cop descobert l’engany. (Getty Images)

Der Spiegel va publicar gairebé 60 textos seus, però no va ser l’única publicació en fer-ho. El periodista també va escriure a Süddeutsche Zeitung, Frankfurter Allgemeine Sonntagszeitung, Cicero, Neue Zürcher Zeitung am Sonntag, Financial Times Germany, Taz, World, SZ, Weltwoche o Zeit Online. Alguns textos de Relotius que van ser guardonats van ser L’últim testimoni, sobre una dona nord-americana ha presenciat execucions, Cadells de lleó, sobre dos nens iraquians que van se segrestats per Estat Islàmic, o Número 440, sobre un pres de Guantánamo.

“L’impacte a Alemanya i sobre la credibilitat de Der Spiegel ha sigut brutal”

En aquests moments, hi ha una comissió d’investigació de la publicació que està treballant en el cas per intentar esbrinar l’abast del frau, comprovant totes les fonts dels reportatges de Relotius, però el procés encara trigarà mesos. Ana Carbajosa, corresponsal d’El País a Alemanya, explica a aquest Observatori que “l’impacte a Alemanya va ser brutal, i la credibilitat de Der Spiegel tardarà temps a recuperar-se i suposarà reformes internes”.

Juan Moreno, periodista freelance alemany nascut a Espanya i col·laborador de Der Spiegel, va ser qui va desemmascarar Relotius, arran d’un reportatge que havien d’escriure conjuntament. El reportatge es titulava La frontera de Jaeger i versava sobre una milícia civil nord-americana que es dedica a “caçar” refugiats a la frontera amb Mèxic. Quan Moreno va llegir el text, firmat a mitges, no li encaixaven alguns detalls i va començar a sospitar. Va posar-se en contacte amb el departament de comprovació de dades i documentació, formada per una seixantena de treballadors, i, posteriorment, amb el cap de Societat. Poc a poc, en un gran tràngol personal va anar descobrint, segons relata en un article escrit per Carbajosa a El País, que Relotius mentia.

L’ombra de Jayson Blair

Tot i que no és, ni molt menys, el primer cas de falsejament en els mitjans de comunicació, Carbajosa opina que es tracta d’un dels escàndols “més grans”. La seva explosió ha fet recordar el vell fantasma del cas, l’any 2003, de Jayson Blair, periodista del New York Times que s’inventava fonts i materials i que, a més, va plagiar la meitat dels seus articles. Alguns d’ells, a més, havien aparegut a la portada d’una de les publicacions més prestigioses del món.

El cas de Jayson Blair amb el New York Times és un dels que més s’ha comparat amb el cas Relotius. (PBS)

Una altre cas d’enorme rellevància va ser el de Stephen Glass, que va publicar 40 articles a The New Republic. L’any 1998 es va descobrir que, d’aquestes, 27 contenien fets, fonts o cites inventades de manera total o parcial.

Com Der Spiegel o New York Times, un altre gran diari de prestigi mundial com The Guardian tampoc ha quedat exempt d’engany per part de periodistes. L’any 2016 es va saber que Josep Mayton, periodista freelance, s’hi havia intentat tretze notícies, que comptaven amb fonts que no havien parlat mai –i que fins i tot ho havien refusat–. També va caure en el parany el Washington Post l’any 1981, publicant el reportatge El mundo de Jimmy, sobre un nen de vuit anys addicte a l’heroïna. Janet Cooke, però, que havia rebut un premi Pulitzer per la peça, s’ho havia inventat tot.

Els falsos diaris de Hitler

A Alemanya també s’han recordat recentment del cas de la publicació dels falsos diaris de Hitler el 1983 per part del diari Stern. Entre altres, aquest escàndol va suposar la dimissió dels dos editors de la publicació i presó pel falsificador i el periodista que van perpetrar l’engany. Un cas sonadíssim que s’assembla, salvant les distàncies, als falsejaments de material de Diez Minutos, amb un entrevista imaginària amb Leticia Ortiz (2014) o de Cosmopolitan, amb Scarlett Johanson (2008).

Fins a la data, la publicació dels falsos diaris de Hitler havia estat un dels escàndols més gran de falsejament en el periodisme alemany. (Hipertextual.com)

Segons Carbajosa, aquest cas és molt “singular”, perquè “té la característica de la reincidència, en el temps i en diferents publicacions, i és diferent en el sentit que, ara, amb les xarxes socials, és al·lucinant que ningú se n’adonés i no se l’enxampés abans”. Cal recordar, en aquest sentit, que Relotius havia demanat que alguns dels seus articles no es publiquessin en anglès, cosa que l’hauria delatat més fàcilment.

L’extrema dreta es frega les mans

En el tesaure de l’ètica periodística de Salvador Alsius, aquest cas entra en conflicte directe amb el principi de veritat. En aquest sentit, afectaria el punt d’“elements de ficció i escenificacions”. La veritat, segons queda recollit a Los Elementos del Periodismo (2001), de Kovach i Rosenstiel, és “la primera obligació del periodisme”. De fet, el conflicte que genera un cas d’aquestes dimensions és la primera de les qüestions que recullen els principals codis deontològics de la professió.

En aquest sentit, aquest cas és contrastable amb l’article 2 del codi deontològic de la UNESCO, que diu que “la principal feina del periodista és servir el dret de les persones a obtenir informació vertadera i autèntica a través d’una honesta dedicació a la realitat objectiva”. També amb l’article 1 del codi de la FIP: “El respecte a la veritat i el dret del públic a saber la veritat és el primer deure del periodista”. El punt 2 del codi de la FAPE també recullen punts similars, dient que “el primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat”. Finalment, l’article 4 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa diu que “la difusió de les notícies ha de basar-se en la veracitat, garantida pels mitjans apropiats de verificació i prova”. Basant-nos en aquest punt, a banda de l’engany de Relotius, també cal tenir present la negligència de Der Spiegel de no haver verificat degudament les seves publicacions.

Precisament, en aquest darrer codi hi trobem, en el seu primer punt, la següent declaració: “Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat ètica cap als ciutadans i la societat que s’ha de remarcar en el moment actual, en què la informació i la comunicació juguen un paper molt important en la formació de les actituds personals dels ciutadans i el desenvolupament de la societat i la vida democràtica”.

En aquest sentit, Ana Carbajosa explica la que, segurament, és la pitjor conseqüència d’un engany d’aquestes dimensions, la instrumentalització política: “Pel populisme de dretes, que considera els mitjans tradicionals fàbriques de fake news, això se seguirà utilitzant”.

L’Operació de desmitificar la veritat al periodisme

Autora: Sol Gordillo (@solgordillo_)

L’oportunitat perfecta per analitzar l’ètica de la professió va sorgir el passat diumenge 24 de febrer al programa Salvados de Jordi Évole. Aquest cop, l’edició es va despullar a si mateixa en analitzar el fals documental que es va emetre anys enrere sobre el 23-F, anomenat Operación Palace.

Jordi Évole va ser la cara visible d’un projecte fals, segons ell “un joc”, que pretenia veure les reaccions de la ciutadania presentant el cop d’Estat com una farsa per reforçar la democràcia espanyola. Les reaccions no es varen fer d’esperar. Així com alguns s’ho van prendre com una broma, per altres va ser una gran ofensa.

Enquesta 2014 per La Vanguardia. La majoria d’enquestats van opinar que el documental va ser adequat en aquell moment.

Analitzant el documental, l’equip d’Évole gaudien d’una credibilitat i serietat que els va permetre ser conscients que tenien l’atenció de milers de persones arreu d’Espanya. D’altra banda, el fet que el programa tingués fonts conegudes com Iñaki Gabilondo va ajudar a recrear un escenari encara més versemblant.

En conseqüència, la legitimitat del projecte es va posar en entredit. La Federació d’Associacions de Periodistes (FAPE) va admetre a tràmit denuncies contra el documental. L’Associació d’Usuaris de la Comunicació varen considerar cinc possibles vulneracions a l’ètica periodística:

  • Principi general 1: “El periodista actuarà sempre mantenint els principis de professionalitat i ètica continguts en aquest codi deontològic”.
  • Principi general 2: “El primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat”.
  • Principi general 4: “(…) el periodista respectarà el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge”.
  • Principi d’actuació 13: “El compromís amb la recerca de la veritat portarà sempre el periodista a informar només sobre fets dels quals conegui el seu origen, sense falsificar documents ni ometre informacions essencials, així com a no publicar material informatiu fals, enganyós o deformat”.
  • Principi d’actuació 17: “El periodista ha d’establir sempre una clara i inequívoca distinció entre els fets que narra i el que puguin ser opinions, interpretacions o conjectures, tot i que en l’exercici de la seva activitat professional no està obligat a ser neutral”.

Tanmateix, la FAPE va considerar que el programa no atemptava contra els valors ètics del periodisme, ja que tot havia estat una sàtira, amb la qual cosa no es pot considerar periodisme, i llavors s’havia de respectar “les fronteres de la imaginació, a la creativitat (..)”. Però, tot i això l’organització va contradir-se quan, tenint en compte la temàtica abordada (és a dir, l’esdeveniment del 23-F), va afirmar que els objectius del programa “podrien haver-se intentat amb procediments periodístics ajustats als seus principis deontològics”.

Évole es defensa amb la reflexió de si “una mentida pot explicar una veritat”, tot transformant-la en un joc. Aquest no és el primer cas. Ja va succeir amb Operació Luna sobre l’arribada de l’home a la lluna o Camaleó, sobre l’ (“fals”) assassinat del líder polític Gorbatxov. Les reaccions van ser diferents: operació Luna va tenir molta més acceptació popular, però sobretot pel fet de tractar-se d’una temàtica bastant intranscendent per la vida quotidiana de la gent.

Amb el darrer Salvados d’Évole, les declaracions dels participants i realitzadors van posar en evidencia la capacitat manipuladora dels mitjans de comunicació. Vegem un exemple de com és de fàcil convèncer la gent:

D’altra banda, però, atenent als principals codis deontològics com el de la FAPE, que al seu preàmbul apunta com “l’exercici professional del periodisme representa un important compromís social”, el joc queda al marge de tals definicions. Ja d’entrada, el primer punt que apareix al codi deontològic és el del respecte a la veritat. I un fals documental atempta en tota regla al primer principi. La UNESCO també ratifica al tercer punt del codi deontològic que  la informació no s’ha d’entendre com un producte, si no com un bé social. I alhora, al punt 7 s’indica el respecte a l’interès públic, a les institucions democràtiques i la moral pública.

L’especulació sobre les veritables raons d’un cop d’Estat que va fer trontollar les institucions democràtiques després d’una llarga dictadura sembla no tenir en compte aquest darrer principi. Fins i tot els propis participants com Iñaki Gabilondo es mostren reticents avui dia a proves d’aquest tarannà.

Arribats a aquest punt cal plantejar-se: fins a quin límit els periodistes tenen la potestat de transgredir les normes ètiques de la professió per aconseguir una reacció de les institucions o de la ciutadania? Sota el meu parer, el propòsit del fals documental si bé és innocu, també peca d’innecessari, ja que es pot posar en entredit la confiança amb el periodisme, encara que es tracti d’un joc.

El tractament dels bombardejos de Ghouta

Autora: Clàudia Ferràndiz (@claudiafl27)

Ghouta Oriental és un suburbi de Damasc, capital de Síria, ocupat pels rebels. Des del 2013, ha estat en el punt de mira de Bashar Al-Assad. En els darrers dies, els atacs aeris i terrestres s’han intensificat, causant centenars de morts i més d’un miler de ferits. Són perpetrats per l’exèrcit sirià i l’aviació russa. Malgrat que Assad reafirma que el seu objectiu no són civils, moltes de les víctimes són menors. L’ONU ha fet una crida a aturar els atacs en aquesta regió. Aquest territori va començar a formar part de l’agenda mediàtica l’agost de 2013, quan el règim sirià va utilitzar armes químiques. El balanç de víctimes mortals d’aquell atac va ser de més de 1.500 persones.

Aquest article analitzarà la cobertura que han fet els principals canals de televisió d’Espanya i Catalunya dels darrers bombardejos de Ghouta, agafant com a referència codis deontològics tant nacionals com internacionals, així com els quatre principis de l’ètica periodística recollits en el tesaure de Salvador Alsius. Els mitjans analitzats són Antena 3, La Sexta, TVE, Telecinco i TV3.

El primer aspecte que cal valorar són les imatges, ja que ens trobem davant de mitjans televisius. En aquest sentit, els canals tendeixen a repetir els mateixos vídeos en bucle. Generalment, tots recorren al material facilitat pel Damascus Media Center. Aquestes imatges vulneren diversos drets, sobretot perquè hi ha múltiples imatges de menors, sovint ferits, i d’adults ensangonats. Aquí en podem veure un recull:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Recull d’imatges publicades per Antena 3, La Sexta, TVE, Telecinco i TV3.

Com es pot contemplar, el rostre dels infants és completament identificable. En cap moment es pixelen. La Federació Internacional de Periodistes (FIP), a les recomanacions a l’hora de tractar temes que involucren als infants, recomana que se salvaguardi la identitat d’aquests, també visualment, excepte si és necessari per a l’interès públic. En aquest cas, que el rostre dels nens no s’identifiqués no minvaria la qualitat de la informació.

També ens endinsem en el caos que hi ha en els hospitals, tot i que el quart criteri de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) apunta que les intromissions en la intimitat cal vigilar-les, sobretot si es tracta de persones ingressades en hospital, i encara més si afecten la infància i la joventut.

A més, tots aquests elements poden ferir la sensibilitat de l’espectador. En general aquest no és avisat de la duresa dels vídeos fins que no s’hi troba i ho comprova per ell mateix. El llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) remarca en el punt 2.4 de pràctiques professionals de la Corporació que, a l’hora de mostrar continguts violents, adverteixen “prèviament que poden ferir la sensibilitat” i ho senyalitzen. Tanmateix, només La Sexta avisa en una ocasió que les imatges poden ferir la sensibilitat.

El punt cinc de l’annex D del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) apunta que s’han d’explorar els conflictes en la seva complexitat i “ocupar-se de les causes diverses que els han generat”. TV3 és qui contextualitza i fa un millor seguiment del conflicte. TVE, d’altra banda, també aporta un bon context, comparant l’estratègia d’Assad sobre Ghouta amb la d’Alep. En canvi, els altres mitjans se centren a mostrar el patiment de la població, sobretot dels infants, i no aporten un relat profund sobre què passa. Antena 3 ni tan sols comenta que l’aviació russa està participant en els atacs.

En aquesta línia, la Xarxa Internacional dels Drets de l’Infant apunta que és important proveir sempre un text contextual acurat d’acord amb la història o les imatges dels nens que es mostrin en pantalla. Però molts mitjans incompleixen aquesta recomanació, apostant per un relat desproveït de rerefons, on sembla que només es volen apel·lar a les emocions de l’espectador.

I això ens porta a tractar el tema de sensacionalisme. Si bé és cert que cal ensenyar a l’espectador com de terrible és la situació a Ghouta, s’abusa d’imatges de ferits, hospitals i persones mortes. La FAPE apunta en el quart punt que el periodista ha de respectar el dret a la intimitat i la imatge de les persones. En certa mesura, aquesta intromissió pot estar justificada per l’interès públic de la informació, però amb un exemple ja n’hi ha prou; no calen desenes d’imatges de ferits. L’annex D del codi deontològic del CPC considera que “els mitjans han d’evitar el sensacionalisme” quan es tracten conflictes bèl·lics. La FIP, a les guies i principis per tractar informació que involucra infants, també apunta que cal “evitar la presentació sensacionalista”. Tanmateix, alguns mitjans recorren a titulars fàcils que saben que cridaran l’atenció de l’espectador:

Titulars publicats pels mitjans estudiats. De dalt a baix, La Sexta, TV3 i Antena 3.

En el primer cas, sobretot, es busca el clic fàcil: imatges d’horror, bebè… Paraules que sovint generen morbo i desperten la curiositat de l’espectador.

D’altres mitjans aposten per un vocabulari sensacionalista, com Telecinco. No només ensenya imatges de nens plorant, ferits o desconcertats, sinó que es recrea en el seu dolor: “niños aterrorizados, pequeños heridos y el llanto escalofriante de estos tres hermanos”, “entre el polvo, más niños heridos”.

L’últim punt important a tractar és el tema de les fonts. En un complex conflicte com aquest, gairebé tots els mitjans utilitzen les mateixes. No només la majoria d’imatges són del Media Damascus Center, sinó que la majoria de mitjans recorren a fonts oficials (el mateix govern d’Assad, l’ONU, el govern rus) i activistes rebels. TV3, però, aporta també declaracions d’un metge de Ghouta, del portaveu dels Cascos Blancs a Ghouta i d’un veí de Douma. Tot i això, com recomana l’annex D de la deontologia del CPC, s’haurien de tenir en compte “terceres fonts que enriqueixin la visió del conflicte”, com ara experts.

De totes maneres, hi ha un aspecte que sí que han acomplert positivament els canals de televisió analitzats. Tal com es recomana al punt quatre de l’annex D del codi deontològic del CPC, han donat veu als grups que treballen per la pau, especialment als esforços que fa la societat civil per atendre les víctimes.

En definitiva, mitjançant la cobertura que molts mitjans d’àmbit nacional i estatal han fet del conflicte de Ghouta, s’ha incomplert el principi de responsabilitat, ja que han envaït la intimitat i el dret a la pròpia imatge tant de menors com d’adults, i també el seu dolor i sofriment, probablement sense el seu consentiment. Amb això han incomplert el novè principi del codi deontològic del CPC, que apunta que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables”. El sisè principi de l’ètica periodística de la UNESCO també reafirma que el periodista ha de respectar la privacitat i la dignitat humana. A més, han mostrat moltes imatges que poden ferir la sensibilitat sense que l’espectador fos prèviament advertit.

D’altra banda, les imatges i les fonts (exceptuant les de TV3) eren les mateixes. No hi havia diversitat de punts de vista, atemptant així contra els principis de justícia i veritat. En la mateixa línia, en general no han contextualitzat i aprofundit suficientment la informació.

Quin seria el bon tractament informatiu?

Potser caldria replantejar la manera com s’informa de conflictes bèl·lics en què la població pateix tant. El model clàssic de bateria d’imatges de persones, adults i infants, patint s’ha de renovar. De fet, la Xarxa Internacional de Drets de l’Infant apunta que els mitjans sovint recorren a imatges de nens quan són “víctimes de guerra” i, l’abús d’aquestes, acaba comportant que “perdin la seva individualitat i humanitat”. És a dir, l’espectador acaba acostumant-se a tot això. A vegades, no calen imatges de ferits: els crits dels nens i els carrers destruïts, a banda de testimonis que voluntàriament vulguin donar la seva veu, poden ser suficients. Els crits poden transportar l’espectador a la devastació i el terror que s’està vivint a Ghouta.

La cadena britànica BBC ofereix un exemple de millor tractament informatiu dels bombardejos a Ghouta. Tot i que sí que hi trobem presència de nens, no n’abusen tant com en altres cadenes, encara que això no implica que no ofereixin prou informació. A més, en els casos dels qui estan ferits greument, en pixelen els rostres, de manera que no se’ls reconegui. Aposten per altres recursos que poden conscienciar l’espectador, sense vulnerar el dret a la intimitat i la privacitat de desenes d’infants. Donen el testimoni d’una mare el fill de la qual està a punt de morir i que, sembla que voluntàriament, vol dirigir-se als mitjans. Avisen prèviament a l’espectador de la duresa de les imatges. Així, no es fereix tant la sensibilitat de l’espectador, en tant que no es veuen cossos ensangonats i imatges desagradables, però sí es produeix un efecte de conscienciació.