El cas Relotius: defalliment del periodisme en l’era de les fake news

Autor: Oriol Jové Font (@OriolJove)

Aquest text de l’exeditor de SPIEGEL Claas Relotius ha resultat ser fals després d’una revisió en punts essencials. A més, se sospita que la cobertura completa de Relotius és una falsificació i manipulació generalitzades. SPIEGEL està treballant actualment en el cas Relotius; s’ha establert una comissió d’experts interns i externs, que investigaran els procediments i faran suggeriments per millorar els nostres sistemes de seguretat. Fins la comissió presenti el seu informe, els articles de Relotius romanen sense canvis a l’arxiu, també per permetre una investigació transparent”.

Aquesta és la nota que apareix en els articles publicats per Claas Relotius a la revista alemanya Der Spiegel. El passat desembre, la publicació va emetre un comunicat en el qual explicava que havia acomiadat el periodista després de descobrir que havia inventat testimonis i protagonistes en alguns dels seus reportatges. Relotius, de 33 anys i premiat com a millor periodista de l’any de la CNN i quatre cops amb el guardó més important del periodisme alemany, col·laborava amb el setmanari des de 2011 i ha admès la seva culpa. Feia un any i mig que l’havien contractat i el consideraven “un ídol de la seva generació”.

“Com un dels nostres reporters va falsificar les seves històries i perquè es va sortir amb la seva”. Així titulava la seva portada Der Spiegel el 22 de desembre de 2018, un cop descobert l’engany. (Getty Images)

Der Spiegel va publicar gairebé 60 textos seus, però no va ser l’única publicació en fer-ho. El periodista també va escriure a Süddeutsche Zeitung, Frankfurter Allgemeine Sonntagszeitung, Cicero, Neue Zürcher Zeitung am Sonntag, Financial Times Germany, Taz, World, SZ, Weltwoche o Zeit Online. Alguns textos de Relotius que van ser guardonats van ser L’últim testimoni, sobre una dona nord-americana ha presenciat execucions, Cadells de lleó, sobre dos nens iraquians que van se segrestats per Estat Islàmic, o Número 440, sobre un pres de Guantánamo.

“L’impacte a Alemanya i sobre la credibilitat de Der Spiegel ha sigut brutal”

En aquests moments, hi ha una comissió d’investigació de la publicació que està treballant en el cas per intentar esbrinar l’abast del frau, comprovant totes les fonts dels reportatges de Relotius, però el procés encara trigarà mesos. Ana Carbajosa, corresponsal d’El País a Alemanya, explica a aquest Observatori que “l’impacte a Alemanya va ser brutal, i la credibilitat de Der Spiegel tardarà temps a recuperar-se i suposarà reformes internes”.

Juan Moreno, periodista freelance alemany nascut a Espanya i col·laborador de Der Spiegel, va ser qui va desemmascarar Relotius, arran d’un reportatge que havien d’escriure conjuntament. El reportatge es titulava La frontera de Jaeger i versava sobre una milícia civil nord-americana que es dedica a “caçar” refugiats a la frontera amb Mèxic. Quan Moreno va llegir el text, firmat a mitges, no li encaixaven alguns detalls i va començar a sospitar. Va posar-se en contacte amb el departament de comprovació de dades i documentació, formada per una seixantena de treballadors, i, posteriorment, amb el cap de Societat. Poc a poc, en un gran tràngol personal va anar descobrint, segons relata en un article escrit per Carbajosa a El País, que Relotius mentia.

L’ombra de Jayson Blair

Tot i que no és, ni molt menys, el primer cas de falsejament en els mitjans de comunicació, Carbajosa opina que es tracta d’un dels escàndols “més grans”. La seva explosió ha fet recordar el vell fantasma del cas, l’any 2003, de Jayson Blair, periodista del New York Times que s’inventava fonts i materials i que, a més, va plagiar la meitat dels seus articles. Alguns d’ells, a més, havien aparegut a la portada d’una de les publicacions més prestigioses del món.

El cas de Jayson Blair amb el New York Times és un dels que més s’ha comparat amb el cas Relotius. (PBS)

Una altre cas d’enorme rellevància va ser el de Stephen Glass, que va publicar 40 articles a The New Republic. L’any 1998 es va descobrir que, d’aquestes, 27 contenien fets, fonts o cites inventades de manera total o parcial.

Com Der Spiegel o New York Times, un altre gran diari de prestigi mundial com The Guardian tampoc ha quedat exempt d’engany per part de periodistes. L’any 2016 es va saber que Josep Mayton, periodista freelance, s’hi havia intentat tretze notícies, que comptaven amb fonts que no havien parlat mai –i que fins i tot ho havien refusat–. També va caure en el parany el Washington Post l’any 1981, publicant el reportatge El mundo de Jimmy, sobre un nen de vuit anys addicte a l’heroïna. Janet Cooke, però, que havia rebut un premi Pulitzer per la peça, s’ho havia inventat tot.

Els falsos diaris de Hitler

A Alemanya també s’han recordat recentment del cas de la publicació dels falsos diaris de Hitler el 1983 per part del diari Stern. Entre altres, aquest escàndol va suposar la dimissió dels dos editors de la publicació i presó pel falsificador i el periodista que van perpetrar l’engany. Un cas sonadíssim que s’assembla, salvant les distàncies, als falsejaments de material de Diez Minutos, amb un entrevista imaginària amb Leticia Ortiz (2014) o de Cosmopolitan, amb Scarlett Johanson (2008).

Fins a la data, la publicació dels falsos diaris de Hitler havia estat un dels escàndols més gran de falsejament en el periodisme alemany. (Hipertextual.com)

Segons Carbajosa, aquest cas és molt “singular”, perquè “té la característica de la reincidència, en el temps i en diferents publicacions, i és diferent en el sentit que, ara, amb les xarxes socials, és al·lucinant que ningú se n’adonés i no se l’enxampés abans”. Cal recordar, en aquest sentit, que Relotius havia demanat que alguns dels seus articles no es publiquessin en anglès, cosa que l’hauria delatat més fàcilment.

L’extrema dreta es frega les mans

En el tesaure de l’ètica periodística de Salvador Alsius, aquest cas entra en conflicte directe amb el principi de veritat. En aquest sentit, afectaria el punt d’“elements de ficció i escenificacions”. La veritat, segons queda recollit a Los Elementos del Periodismo (2001), de Kovach i Rosenstiel, és “la primera obligació del periodisme”. De fet, el conflicte que genera un cas d’aquestes dimensions és la primera de les qüestions que recullen els principals codis deontològics de la professió.

En aquest sentit, aquest cas és contrastable amb l’article 2 del codi deontològic de la UNESCO, que diu que “la principal feina del periodista és servir el dret de les persones a obtenir informació vertadera i autèntica a través d’una honesta dedicació a la realitat objectiva”. També amb l’article 1 del codi de la FIP: “El respecte a la veritat i el dret del públic a saber la veritat és el primer deure del periodista”. El punt 2 del codi de la FAPE també recullen punts similars, dient que “el primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat”. Finalment, l’article 4 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa diu que “la difusió de les notícies ha de basar-se en la veracitat, garantida pels mitjans apropiats de verificació i prova”. Basant-nos en aquest punt, a banda de l’engany de Relotius, també cal tenir present la negligència de Der Spiegel de no haver verificat degudament les seves publicacions.

Precisament, en aquest darrer codi hi trobem, en el seu primer punt, la següent declaració: “Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat ètica cap als ciutadans i la societat que s’ha de remarcar en el moment actual, en què la informació i la comunicació juguen un paper molt important en la formació de les actituds personals dels ciutadans i el desenvolupament de la societat i la vida democràtica”.

En aquest sentit, Ana Carbajosa explica la que, segurament, és la pitjor conseqüència d’un engany d’aquestes dimensions, la instrumentalització política: “Pel populisme de dretes, que considera els mitjans tradicionals fàbriques de fake news, això se seguirà utilitzant”.

Una concentració on les relacions van ser més importants que la idea a manifestar

Autora: Alba Giraldo (@albagiraldo98)

El passat 10 de febrer, Ciutadans i PP van convocar una manifestació a la plaça Colón de Madrid en contra de les relacions de Pedro Sánchez amb els líders independentistes, i a favor de la convocatòria d’eleccions generals. En l’acte va participar també Vox. Tot això, sembla que les  reivindicacions no van ser tan importants com la relació que van mantenir els polítics.

Els mitjans van viure de manera molt diferent una mateixa manifestació. A les portades dels diaris del dia següent ja s’apreciaven grans diferències en els punts de vista d’assimilació de l’acte: des de la guerra de xifres d’assistents, fins a qui pertanyia l’èxit de la concentració, a la dreta o a l’esquerra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Als informatius de televisió també s’han vist diferències notables. Per començar, TV3 obria el telenotícies de la nit amb el judici dels líders independentistes, seguia amb la unió dels alcaldes reclamant justícia, i en tercer lloc es parlava de la manifestació de Madrid, donant-li un total de 3 notícies i 5 minuts. Les noticies parlaven de la manifestació en termes generals, esmentant els assistents -només la xifra de 45.000- , per després tractar la relació entre Rivera i Abascal -“però els gestos han acaparat tant o més interès que el missatge polític”.

Imatge amb la que Tv3 introdueix la manifestació

Els informatius de Telecinco i Antena 3 obren els amb la concentració i li dediquen gairebé 10 minuts. Parlen de la manifestació en general i també de la relació entre els líders polítics. Citant a Telecinco: “imatge inèdita en un acte que un cop escoltat l’himne abandonaven immediatament tant el líder de Cs com el de Vox, que haurien evitat saludar-se”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’informatiu de la 1 de TVE és important ja que hi ha hagut polèmica sobre el seu tractament de la manifestació. Ramón Moreno, portaveu del PP a la Comissió Mixta de RTVE, declarava que “la retransmissió va ser un cúmul de manipulacions que demostren la falta de neutralitat d’una cadena pública”. També els ha acusat de reduir “la transcendència, l’objectiu i la massiva participació”. La Plataforma TVE Libre també es va manifestar per Twitter.

La realitat és que els informatius obren amb la concentració de Colón i li dediquen tres peces, uns 5:30 minuts dins del telenotícies. La primera peça dels informatius parla dels tres líders de PP, Cs i Vox, de la relació i la fotografia entre els tres, per després fer un balanç de la manifestació. De manera contrària a les denúncies esmentades anteriorment, es dona informació de les xifres reals emeses per la delegació del govern i els convocants, i es fan servir plans generals.

Imatge d’obertura dels informatius de TVE

L’anàlisi segons els codis deontològics

Segons el primer article del codi deontològic del Col·legi de Periodistes, la tasca del periodista és “informar de manera acurada i precisa”, cercar la veritat i acostar-se a la realitat amb la màxima fidelitat possible. Els mitjans, per tant, han de distingir informació d’opinió i difondre només informacions contrastades, no conjectures i rumors. Aquesta idea ressalta a moltes de les portades per la xifra d’assistents a la manifestació. Alguns diaris, com El Periódico o l’Ara descarten la xifra de 200.000 assistents emesa pels convocants, per parlar directament de 45.000 persones. Això passa també al telenotícies de TV3, que només mencionen la dada de 45.000 assistents.

Com es recull al primer principi del codi deontològic de la UNESCO, les persones tenen dret a una informació vertadera i, per tant, a adquirir una imatge objectiva de la realitat amb informacions precises i completes. En aquest cas, quedarien fora totes les expressions exagerades de la realitat, com per exemple el verb “punxa” o “rotund clamor” utilitzat a moltes portades, tant per referir-se a la dreta, com als socialistes. Una idea que també crida l’atenció perquè cada mitjà té el seu punt de vista contrari: mentre El Periódico assegura que qui punxa és la dreta, La Razón li atribueix a Sánchez.

De la mateixa manera, com afirma el segon principi del codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, s’han d’evitar prejudicis per informacions sense prou fonaments. No s’han de fer servir expressions injurioses ni difondre dades imprecises o sense base suficient que puguin lesionar la dignitat de les persones i desacreditar entitats públiques o privades. En aquest cas, el diari La Razón acusa els socialistes de “desinflar l’assistència”, a l’emetre la xifra de 45.000, i a Sánchez de “depreciar-los”, segons l’ABC. D’altra banda, segons el punt dos del codi de la UNESCO, el periodista ha d’aportar una realitat objectiva, mitjançant la qual els fets s’informen en el seu context adequant, senyalant les connexions essencials i sense causar distorsions. Finalment, com recull el primer punt del codi de la FAPE, el periodista ha de tenir un compromís amb la cerca de la veritat. Haurà de fonamentar les informacions amb el contrast de fonts, donant l’oportunitat als afectats de donar la seva pròpia versió dels fets.

També cal destacar el sensacionalisme en quant al tractament de les noticies, que aniria en contra del principi de veritat. Tots els mitjans analitzats, sense cap excepció, donen especial rellevància a la fotografia entre els tres polítics. Segons el trentè punt del Codi Deontològic Europeu, al periodisme no s’ha de confondre allò conflictiu o espectacular amb allò important des del punt de vista informatiu. Un exemple és una expressió que fa servir TV3: “Els gestos han acaparat tant o més interès que el missatge polític”; o La Razón: “Rivera fuig d’Abascal”.

El manifest, ¿periodístic?

Dins la manifestació, els periodistes Carlos Cuesta, María Claver i Albert Castillón van llegir un manifest. Si bé és cert que aquest estava signat pels partits convocants, al llegir-lo, qui adquireix la responsabilitat del que es diu? És feina del periodista posicionar-se ideològicament de manera tan directa?

Els periodistes en aquest cas no només es posicionaven ideològicament, sinó que promulgaven idees que no es corresponien a la realitat. Segons el cinquè punt del codi deontològic de la FAPE, el periodista establirà una clara i inequívoca distinció entre els fets i les opinions, interpretacions i conjectures. A més, com es recull al punt sis, s’entén contrari a l’ètica de la professió periodística el seu exercici simultani amb la publicitat, o amb aquelles activitats institucionals o privades de comunicació social quan afectin als principis i normes deontològiques del periodisme. Finalment, fent referència al codi de la FAPE ja esmentant amb anterioritat, el periodista no ha de difondre material informatiu fals, enganyós o deformat.

Els tres “Digital”, pseudoperiodisme a Internet

Autor: Nil Montilla (@nilmontilla)

L’arribada dels mitjans digitals ha permès que els ciutadans gaudeixin d’una aparent pluralitat informativa que els permet tenir diferents punts de vista de l’actualitat. Tanmateix, alguns d’aquests mitjans no compleixen les característiques de qualitat bàsiques per tal de donar un bon servei informatiu a la ciutadania. Per a exemplificar-ho, he analitzat la portada del 22 de març de tres publicacions que comparteixen el cognom “digital”: Alerta Digital, Mediterráneo Digital i Periodista Digital.

Alerta Digital és un diari online que compta amb una línia editorial ultradretana -es defineix com “el suport digital dels patriotes espanyols”- i està dirigit per Antonio Robles, aquell home que l’any 2013 besava la bandera franquista en la televisió digital del mitjà o que el 2015 rebia el tricorni que va portar Antonio Tejero durant el “llegendari cop d’Estat” del 23-F.

En la portada del 22 de març, i només observant els titulars, s’hi poden trobar diverses vulneracions dels codis deontològics. En concret, el diari dedica molt d’espai a “notícies” que denuncien el suposat avanç de l’islamisme a Europa, que, en definitiva, donen veu a la xenofòbia i l’odi contra els musulmans.

És molt clar que de forma reiterada Alerta Digital barreja l’opinió i la informació -o pseudoinformació, perquè no són fets contrastats-, i va en contra del Principi de Veracitat del Tesaure de l’ètica periodística. La Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) estableix també en el punt cinquè dels ‘Principis d’actuació’ que “el periodista establirà sempre una clara i inequívoca distinció entre els fets que narra i el que puguin ser opinions, interpretacions o conjectures”.

Tot i que compta amb una secció d’opinió, AD té en portada moltes peces que no estan dins d’aquesta secció però que, tanmateix, donen opinió. Per exemple, el passat dijous obria amb una titulada: “A los líderes europeos: ¿qué clase de monstruos son ustedes?” En aquesta, no es dóna cap tipus d’informació rigorosa, sinó que és una denuncia contra els líders europeus i un suposat pla malèvol per a reduir la població autòctona: aquí ja deixen restes de xenofòbia, masclisme, transfòbia, islamofòbia, homofòbia…

Amb peces així, aquest diari no només no està donant la informació rigorosa a la qual tenen dret els ciutadans (Article 1, Col·legi de Periodistes de Catalunya; Principi 1, Principis Internacionals de l’Ètica Periodística de la UNESCO), sinó que perpetua la discriminació de molts col·lectius. Per esmentar només un dels molts codis que ho defensen, el principi 7 de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) explicita que “el periodista ha de ser conscient del perill de discriminació que és present als mitjans i fer tot el que pugui per evitar la discriminació basada, entre d’altres, en la raça, el sexe, l’orientació sexual, l’idioma, la religió, les opinions polítiques o d’altres, i els orígens nacionals o socials”.

Altres exemples de com l’opinió apareix en les peces suposadament informatives -moltes de les quals no ho són- els trobem en titulars com: “¡Qué bellas tradiciones nos esperan! Un musulmán le da la primera bofetada a la novia el día de su boda para enseñarle quién manda” i “¡Italianos, a por ellos! La tripulación catalana del barco de rescate de ilegales se enfrenta a penas de entre 4 y 7 años de cárcel en Italia”. De fet, l’opinió arriba tant lluny que, en la barra superior, en què apareixen totes les comunitats autònomes, no hi és Catalunya, sinó “Tabàrnia”.

En la majoria de les peces, Alerta Digital no respecta la veritat perquè no s’hi acosta “amb diligència”, perquè no es preocupa per contrastar els fets, perquè critica sense fonaments i perquè insulta per raó de gènere, religió i opinió política. A més, incita a l’odi i a l’exclusió. En la peça anterior, l’autor/a -en la majoria dels casos es vulnera la responsabilitat del periodista d’identificar-se- diu que les dones que es converteixen a l’islam escullen “inferioritat” i “esclavitud”, perquè “el Corà equipara la dona als excrements”.

Per tant, aquest diari vulnera repetidament el Principi de Veracitat (sobretot la neutralitat valorativa), el Principi de Justícia (en el tractament dels grups socials desfavorits) i el Principi de Responsabilitat, perquè arriba a incitar a l’odi especialment contra els musulmans.

La portada de Periodista digital no inclou tantes notícies en clau islamòfoba com AD, però continua amb la barreja d’opinió i informació. Així, per exemple, titula: “El gran Cake Minuesa se disfraza de Mosso para protegir al presidente Boadella delante de la mansión de Puchi”, “La marranada de Podemos en el funeral del valiente guardia civil de Guillena” i “La nueva chapuza de los golpistas catalanes ya tiene su tonto útil: convertir en mártir a Jordi Turull”.

En aquests casos, alguns titulars, com el primer, semblen propis d’una publicació satírica -anomenen “Puchi” a Carles Puigdemont-. Periodista digital també té una línia editorial de dretes i està dirigit pel polèmic Alfonso Rojo. El diari ha estat reprovat per la FAPE en diverses ocasions. Segons informava ’20 Minutos’ l’any 2010, la Comissió de Queixes i Deontologia de la Federació va condemnar-lo per haver “faltat a la veritat”.

En la primera “notícia” de les esmentades es barreja, com s’ha dit, l’opinió –“el gran Cake Minuesa”- i la informació. Tanmateix, això és molt més clar a la segona peça, que comença dient: “No tienen vergüenza alguna. La secretaria general de Podemos en Andalucía, Teresa Rodríguez, se ha quitado el muerto de encima y ha mandado […] a las exequias del cabo primero de la GC […] a un edil de su formación que fue condenado por pegar a un policia local”. Al llarg de la noticia, es dona informació, a diferència del que passava a Alerta Digital, però només des d’un punt de vista i intercalant-hi opinió. Cal recordar, però, que els codis deontològics diuen que sempre s’ha de donar veu a les diferents parts. Per exemple, l’apartat A de l’article 13 dels ‘Principis d’actuació’ del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística diu que el periodista “haurà de fonamentar les informacions que difongui, la qual cosa inclou el deure de contrastar les fonts i el de donar l’oportunitat a la persona afectada d’oferir la seva pròpia versió dels fets”.

Finalment, la darrera “notícia” comença parlant del “circo catalán” i de la sessió d’investidura del 22 de març, en la qual “se daran cita los payasos con menos gracia del universo”. A continuació, comença a afegir fragments dels editorials de diaris com La Razón, ABC o El Mundo en contra de la investidura. Tanmateix, no hi ha ni rastre d’informació contrastada.

Aquest diari, doncs, si bé no dóna tant d’espai als atacs xenòfobs, també barreja constantment la informació i la opinió, i no fa un tractament rigorós ni exhaustiu de la informació. Es dedica a parlar només de la versió que li interessa, burlant-se d’aquells amb els quals no està d’acord (“La marranada de Podemos”, el “caradura Torrent”, el “tonto útil” de Jordi Turull…).

Finalment, Mediterráneo Digital és el diari que completa aquesta tríada del pseudoperiodisme. El mitjà, que es defineix com a “políticament incorrecte”, dóna especial rellevància a totes aquelles notícies -inventades o no- que suposadament demostrin la maldat del feminisme i dels immigrants. De fet, a la mateixa portada hi ha una secció titulada “Mundo feminazi” -una paraula molt pejorativa per a referir-se al feminisme-.

De vegades, el diari titula notícies d’altres països com si tinguessin lloc a Espanya, per intentar desprestigiar algun moviment o ètnia. Per exemple, “Las feministas piden que mirar a una mujer en la calle sea multado con 1.500 euros”-, en comptes de dir que l’Alt Consell d’Igualtat de França ha proposat sancionar l’assetjament contra les dones al carrer amb multes de fins a 1.500€.

D’altra banda, MD no respecta la presumpció d’innocència i explicita sempre la nacionalitat de les persones involucrades amb presumptes delictes, amb la voluntat de discriminar col·lectius desfavorits. Així, titula “Detenidos dos sudamericanos por violar a una menor en una furgoneta”, contravenint els criteris que diuen que no s’ha d’esmentar la nacionalitat si no té rellevància informativa, per no perpetuar la discriminació, i sense dir ni una sola vegada la paraula “presumptes”.

Per acabar, Mediterráneo Digital es caracteritza, en un nivell molt superior als diaris anteriors, per donar espai a notícies falses, com s’encarrega de demostrar el projecte ‘Maldito Bulo’, un grup de periodistes que destapen les desinformacions, especialment les que circulen per la xarxa. Fins ara, i segons podem saber amb una extensió per al navegador, ‘Maldito Bulo’ ha desmentit 21 informacions de Mediterráneo Digital, lluny de les 4 d’Alerta Digital i les 2 de Periodista Digital. La més recent la va publicar MD el passat 20 de març, dient que “El primer ‘puente feminista’ de la historia, construido solo por mujeres, se derrumba en 24 horas”. Per això, ‘Maldito Bulo’ va demostrar que el pont havia estat construït majoritàriament per homes i que les imatges que proporcionava el diari eren “de posts del dia de la dona”. També era fals que l’empresa constructora estigués regida i dirigida “fonamentalment per homes” i que Leonor Flores hagués treballat en el projecte.

Aquest diari, doncs, va molt més enllà de barrejar opinió i informació i de donar espai a la discriminació: directament dóna informacions falses, les conegudes ‘Fake News’. Per això, podem dir que vulnera l’article primer dels Principis d’Actuació de la FAPE:  “El compromís amb la recerca de la veritat portarà sempre al periodista a informar només sobre fets dels quals en conegui l’origen, sense falsificar documents ni ometre informacions essencials, així com a no publicar material informatiu fals, enganyós o deformat”. A més, Mediterráneo Digital tampoc rectifica quan altres periodistes, com els de Maldito Bulo, demostren que el que havia publicat és una falsedat.

La manera de treballar d’aquests tres mitjans demostra que la pluralitat de mitjans online no sempre significa pluralitat de punts de vista, i que tenir una plataforma a internet no suposa fer periodisme de qualitat. Aquests tres mitjans barregen constantment opinió i informació, perpetuen la discriminació per gènere, ètnia, procedència o ideologia, no identifiquen les peces -i per tant no se’n responsabilitzen- i, fins i tot, s’inventen algunes informacions. Així, després d’aquest petit anàlisi, puc concloure que aquesta tríada de digitals vulnera sistemàticament el Principi de Veracitat, de Justícia i de Responsabilitat i articles com el setè dels Principis Generals de la FAPE -sobre respectar “els drets dels més dèbils i discriminats”- o el segon dels Principis de l’Ètica Periodística de l’UNESCO, “la dedicació del periodista a la realitat objectiva”.

Why are Western deaths more valuable? Journalism ethics in covering terrorist attacks

Autora: Maria Garrido (@mariagarridos)

Terrorist attacks have been increasing during the last years in Europe; in fact, during the period of 2016-2017 there was an average of one attack each month. We are living in a wave of terror provoked by the recent massacres such as the attack in Bataclan (Paris) on November 2015 or even closer, the one in La Rambla, Barcelona, last summer, when 16 people died.

The relevant question here is: What is the role of the media in covering terrorist attacks? It is essential for our democracy that journalists work well. This includes not entering the game of the terrorists and not producing “free advertisement” for them. When I say free advertisement I mean that, for example, when Daesh publishes a new video on their YouTube channel decapitating western journalists, our work is to inform but not to reproduce those kind of videos hundreds of times because this is what they want.

Moreover, we are bombarded by the media with news and information about terrorist attacks that happen in Europe, whereas they misinform us about the situation in Asia or Africa. A revealing example is the day after the Bataclan attack in Paris, where 153 people died. Here we can see some French newspapers front pages dedicated completely to the tragedy and with titles such as L’HORREUR (Horror), CARNAGES A PARIS (Carnage in Paris), LA GUERRE EN PLEIN PARIS (The war in Paris) … Not only French media made this, but several European media made a lot of noise about what had happened.

Why don’t we report in the same way about the attacks that happen in the East? The article 10 of International Principles of Professional Ethics in Journalism (UNESCO) focuses on the promotion of a new world information and communication orders. According to this principle, the European citizens may be informed equally about terrorist attacks here and all parts of the world.

To some extent it is normal to receive more information about European tragedies because we are more interested in what happens around us. This is known as a geographical factor: we are all more impacted by the tragedies that affect people who live close to us and have a culture similar to ours. Nonetheless, it is not acceptable to publish hundreds of newspapers front pages with these attacks and do not even explain that, for example, in the Arabic peninsula there is a “Bataclan attack” every week. The International Federation of Journalists (IFJ) Declaration of Principles on the Conduct of Journalists alert that “malicious misrepresentation” is a professional offence that should be avoided.

After this general debate about ethics, is interesting to analyze the professional ethics used by journalists in reporting this kind of news. First of all, we should examine the front pages about Bataclan and La Rambla attacks with their titles and photos.

We can see the ABC newspaper front page about the Bataclan Daesh attack (November 2015). They chose a sensationalist photograph featuring a young man who was a victim of the attack, naked and hurt. Furthermore, the title MATANZA EN PARIS (Killing in Paris) left a bitter aftertaste of sensationalism without information. According to the article 4 of the National Press Photographers Association (NPPA) Code of Ethics, journalists should “treat all the subjects with respect and dignity”. As the NPAA advocates: “Give special consideration to vulnerable subjects and have compassion for victims of crimes or tragedies. Interfere in moments of private mourning only when the public has a justifiable need to be a witness”.  Conversely, there is the cover of ARA of the day after the Rambla attack. They didn’t use images to respect the victims, and they also chose “Sense por” (Without fear) as a title, a powerful message to the terrorists to show them that people are not based on the hate like them.

Another controversial question about the La Rambla attack was the treatment about Julian Cadman, the seven-year-old Australian boy. The boy was with his Australian mother on La Rambla in Barcelona at the time of the attack. The mother suffered injuries and was hospitalized, but the child disappeared the first 2-3 days. Nobody knew anything and the authorities were looking if he was in a hospital and did not want anything to be published.

Even so, many media such as Público, decided to publish the photograph of the child because the parents explained what had happened in their social networks. It is clear that journalists have a social function, but this is a very sensitive issue and they should have waited for more information from the authorities, because everyone believed he was missing when he had actually died in a hospital hours after the attack.

In the article 2.1. of the Recommendations on the coverage of terrorist acts by the Catalan Audiovisual Council (CAC) it is explained: “In terrorist acts, the identity of the victims can only be disseminated once it is facilitated, officially, by the authorities, who, in turn, can only provide the identity after informing the relatives. In any case, it is necessary to avoid that the relatives of the victims find out about it through the media”.

To finish with this overview about journalism ethics in terrorism attacks, another element should be highlighted. Most of the examined media abandoned the coverage of the problem after the attack, especially the one in Barcelona. This goes against the Ethics Code of Journalists of Catalonia, which in the article 8 of annex 5 states: “Do not abandon the coverage after the high point of the resolution, reconstruct it and reconcile it”. In the case of Spain, it is clear that the attack was eclipsed by the Catalan Independence theme. It is necessary for our democracy that citizens know that terrorist attacks have not finished yet. They are still a central problem in many territories across the globe.