Periodistes, on sou?

Autora: Georgina Garriga (@GeorginaGarriga)

La realitat és imprevista, efímera i incontrolable. Contínuament tenen lloc situacions per les quals gairebé ningú està preparat. La mort de 150 persones el passat dilluns 23 de març en estavellar-se un avió als Alps n’és un exemple. I, en aquests casos, l’únic que podem escollir és com reaccionar davant de la tragèdia. Molts mitjans de comunicació, malauradament, no només no estaven preparats; sinó que tampoc van estar a l’alçada.

Notícies d’aquesta magnitud susciten nombrosos debats deontològics tenint en compte el tipus d’informació amb la què es treballa, sovint, embrutada d’especulacions i rumors que condueixen al sensacionalisme. La tragèdia aèria va culminar amb un total de 150 víctimes mortals que van portar als mitjans a fer-se 150 preguntes que calia respondre amb noms i cognoms. Periodisme o xafarderia?

“Las caras de la tragedia” és el títol sota el qual el diari El País va publicar un foto-relat amb informació personal d’alguns dels 50 passatgers espanyols que van perdre la vida als Alps. “Jefe de recursos humanos, a punto de jubilarse”, “Eduardo, director de una empresa alemana” o “Dos murcianos que iban a recoger un camión” són alguns dels títols que encapçalen les imatges de cadascuna de les víctimes. On queda la responsabilitat del periodista?

D’acord amb les recomanacions del Consell Audivisual de Catalunya pel que fa el tractament informatiu de les tragèdies personals, els mitjans “han d’assegurar una divulgació correcta entre els seus professionals dels drets de les víctimes i els seus familiars”, i han de “prescindir d’aquella informació supèrflua que no proporciona valor afegit informatiu o que pot resultar lesiva en la privadesa dels afectats, i substituir-la per intervencions especialitzades de persones o institucions expertes”. En la línia de El País, El Periódico de Catalunya també va passar per alt aquestes recomanacions amb la publicació d’articles com “Vidas truncadas” centrat en “la aragonesa emigrada Marina Bandrés y su hijo Julián, fatalidad en la ida y vuelta del viaje de una madre y su hijo”. Quin és el valor informatiu d’aquesta notícia més enllà de la xafarderia i la llàgrima fàcil? On queda el dret a la privacitat de les persones afectades i les seves respectives famílies? El diari El Huffington Post sembla ser que tampoc té la resposta. “Pasajeros del A320 de Germanwings: las historias de las víctimas” és el títol de l’espai on El Huffington Post es dedica a publicar un perfil, amb imatges d’arxiu i noms i cognoms, d’algunes de les víctimes mortals de la tragèdia.

El tercer principi del codi de deontologia periodística de la UNESCO es centra en la responsabilitat social del periodista establint que “la informació en periodisme s’entén com un bé social i no pas com un producte. El periodista comparteix la responsabilitat de la informació transmesa i és, per tant, responsable, no només davant dels mitjans si no davant del públic, incloent diversos interessos socials”. De la mateixa manera, el principi de responsabilitat periodística posa èmfasi en la importància de preservar la privadesa de les persones implicades en qualsevol informació. Més encara, en aquest cas concret, on s’ha de lidiar amb un altre element inherent en aquest tipus d’informacions: el dolor.

Emocionar o fer plorar a lectors o espectadors no és periodisme. Els fets tenen prou càrrega emocional per ells sols i no cal que els mitjans magnifiquin aquest efecte. “Plorarà molt quan es trobi sola?”, preguntava el reconegut periodista Josep Cuní a la mare d’una de les víctimes del A320 al seu programa ‘8 al dia’. Frivolitats com aquesta són les que fan canviar de canal. El 9è article recollit al codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya és clar: s’ha de “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”.

Ismael Peña-López, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya, va escriure que “de tan buscar històries humanes estem deshumanitzant la premsa”. I hi ha clares evidències per pensar-ho. En la professió periodística la veritat és el més important, i aconseguir-la passa per evitar caure en el sensacionalisme. Publicar la vida privada de les víctimes d’una tragèdia no millora la qualitat de la informació, sinó que busca l’augment de les audiències jugant amb el dolor i l’aflicció. I això, ni és ètic ni és periodisme.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s