Autora: Clàudia Sacrest (@csacrestm)
L’onada de refugiats va prendre les primeres posicions mediàtiques a l’agost del 2015, quan el flux migratori sobrepassava en escreix les capacitats dels estats de la civilitzada Europa, quedant-ne constància evident de la manca d’assertivitat. El somni occidental va quedar estroncat a les illes gregues o retingut a la plaça de l’estació de Budapest, deixant portades colpidores com la pèrdua de la vida d’Aylan Kurdi, un nen sirià de tres anys, entre la sorra d’una platja turca.
A partir de llavors, les instantànies dels fotoperiodistes han anat omplint els mitjans i les xarxes socials amb més o menys bon gust. En aquest article m’agradaria posar la lupa sobre els tractaments que s’han fet seguint les línies deontològiques correctes, i emmarcant la informació sota el paraigües de la dignitat humana. La realitat és complexa perquè la realitat ho és tot. D’aquí precisament radica la dificultat dels mitjans de comunicació en fragmentar i seleccionar la part representativa d’allò que succeeix, simplificant les vides de milers de persones en exili en una imatge i un titular.
El passat 9 de març La Vanguardia publicava a la web – i a la corresponent edició en paper l’endemà- una crònica sobre el pla de devolució de refugiats a Turquia escrita per la seva corresponsal a Brussel·les, Beatriz Navarro. La foto de Dimitar Dilkoff (AFP) que acompanyava el text mostrava una escena de la vida quotidiana al campament d’Idomeni entre Grècia i Macedònia. Enmig de la incertesa de la boira, es mostra un aspecte de la vida quotidiana de les persones al campament, unes escenes amb les que ens familiaritzem més fàcilment i aconsegueixen gran impacte sense recórrer a sensacionalismes. Així, es respecta el principi de responsabilitat segons el Tesaure periodístic del Dr. Salvador Alsius, professor de la Universitat Pompeu Fabra, un principi que comprèn la privacitat, el dolor, el sofriment i la no invasió de la intimitat. Precisament, no es veu cap expressió de patiment de forma explícita, una de les recomanacions establertes pel CAC sobre el Tractament Informatiu de catàstrofes, accidents i tragèdies personals. Segons la seva dissetena recomanació s’ha de revestir d’especial cura amb les imatges de dolor produïdes en tragèdies lluny de l’àmbit immediat de referència dels mitjans que les emeten, i evitar al màxim l’efecte de banalització del patiment dels “altres”.
Em remeto a aquesta compilació perquè encara que no es tracti d’una tragèdia pròpiament personal o catàstrofe natural, podríem assimilar-hi la crisi humanitària, “que situa l’activitat periodística davant d’un repte d’extraordinària complexitat”. Així doncs, hi ha recomanacions d’aquest compendi que són per analogia perfectament susceptibles a ser considerades per a la cobertura de les persones refugiades. Al veure la fotografia, el lector pot posar-se de seguida a la pell de qui crema uns pantalons per escalfar-se, un recurs al que hauríem optat tots si ens haguéssim trobat en aquestes circumstàncies. A més a més, la finalitat d’informar s’acompleix de forma satisfactòria.
Per altra banda, El País va publicar el dia 17 de març l’anàlisi titulat “¿Qué hacer con los refugiados?” que emprava dues imatges interessants a comentar. La primera era una fotografia de Boris Grdanoski (AP) on mostra com una dona ajuda a rentar-se el cabell a una altra dona, des d’un angle on la privacitat i intimitat es mantenen intactes. La finalitat informativa és donar coneixement de les condicions en què estan sotmesos per coses tan essencials com rentar-se. La melena femenina és en moltes cultures un signe d’identitat que es veuria danyat si optessin per tallar-se el cabell curt i facilitar així aquestes tasques de higiene al campament. L’escena deixa palès que la persona continua valent-se per sí mateixa i la situa a peu d’igualtat amb el lector, allunyant-se de paternalismes – article 16 de Recomanacions del CAC pel Tractament Informatiu de la immigració – o victimitzacions.
Aquesta foto té una simbologia al darrere, que tracta amb cura la dignitat de la persona i la separa del fenomen que està vivint, atribuint-li doncs un caràcter extern. Contraposa el concepte de “persona” amb el de “refugiat”, atribuint així que les circumstàncies adverses amb què s’enfronten aquestes persones són independents a la seva condició d’éssers humans, i que el problema rau en la situació i no pas en el grup d’éssers humans que l’està vivint. Mentre que la situació mereix ser desvalorada, la condició humana i la seva dignitat romanen intactes. És un aspecte contemplat al principi VI del Codi de la UNESCO, qualificat de part fonamental dels valors professionals del periodista, recollit també com a dret fonamental en gran nombre de constitucions de tradició democràtica.
L’anàlisi també va acompanyada d’una altra fotografia, en aquest cas de Matt Cardy (Getty Images). Aquesta instantània mostra un grup de famílies entre les lliteres d’una carpa a Idomeni. L’home que surt en primer pla mira directament a la càmera, al lector, un element indispensable del que es desprèn aquesta situació d’igual a igual entre els humans. Els humans són iguals, les diferències s’estableixen en les circumstàncies. Podríem determinar, doncs, que el tractament tant a La Vanguardia com a El País respecten el principi de responsabilitat (que també preveu el Codi de la UNESCO en el principi III sobre la Responsabilitat Social del Periodista), com la privacitat i intimitat, dolor i sofriment, pròpia imatge i protecció de menors. També queda protegit en especial èmfasi l’ítem de primacia de la vida i seguretat de les persones, d’on es desprèn la prioritat d’ajut humanitari, que es correlacionen amb l’article 9 i 11 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Com a últim punt, m’agradaria citar la publicació del The New York Times al seu magazine publicat al 6 d’abril sobre “Els Nous Europeus” i dedicat a testimonis de persones sirianes acollides per pobles alemanys, així com dels propis voluntaris d’aquests pobles que han contribuït a la seva acollida, com en l’aprenentatge de la llengua alemanya. Des del punt de vista deontològic es cenyeix a les recomanacions del CAC del tractament d’immigració, moltes d’elles convingudes també internacionalment com és el cas del principi VIII del Codi de la UNESCO que defensa els valors universals de la humanitat i la diversitat de les cultures, en pro de la millora democràtica de la societat. En primer lloc, es compta a la persona immigrada com a font informativa, com queda previst en l’article 1 de les recomanacions del CAC a professionals; en cap cas utilitza un llenguatge discriminador i fuig dels tòpics (art. 5 i 6) entre d’altres exemples, com el context adequat. Per altra banda, utilitza en el titular la noció de “nous europeus” que acompleix una finalitat completament inclusiva. Mostra diversos testimonis, com la història de Yasser i la seva experiència, amb una foto feta al seu apartament a Eisenärzt, Alemanya. Un nou europeu. Perquè… què és el que determina la línia on es comença a ser europeu i on es deixa de ser-ho?
Deontologia Periodística 