Autora: Mar Vila Pruneda (@marrvp)
El reguitzell de casos d’abusos sexuals que s’estan donant a conèixer les últimes setmanes als mitjans de comunicació —el més destacat dels quals ha estat el d’una escola dels Maristes de Barcelona— ha provocat que alguns diaris, como ara El Periódico de Catalunya, s’hagin bolcat en tinta i pàgines per destapar delictes, la majoria prescrits. Deontològicament és inqüestionable la dificultat per tractar aquests temes, que van acompanyats d’un dolor extrem de les víctimes i que susceptibles d’espectacularització i afany d’exclusives.
Tal i com el CAC apunta pel que fa al tractament que mereixen casos en què hi hagi una tragèdia personal, s’ha de garantir “el lliure accés i la lliure difusió de la informació sobre aquells fets o circumstàncies de naturalesa dolorosa que desperten l’interès públic”. És indubtable que es tracta d’un tema d’un interès públic extrem, i que el seu tractament està generant situacions que en alguns casos posen en dubte el seu compromís ètic.
El recurs més utilitzat pel periodista de Guillem Sánchez i l’equip de El Periódico durant aquestes setmanes ha estat recórrer a l’anonimat de persones que han volgut denunciar abusos patits ja fa anys, però mai oblidats. D’això n’hem parlat amb Sánchez, qui recentment ha fet el salt de l’ACN a El Periódico, i que està desenvolupant un seguiment que fins ara s’ha fet un lloc a 15 portades d’aquest diari i a gairebé 60 publicacions a la web. En un apartat dedicat exclusivament als “Abusos en los Maristas”, el tractament d’aquests casos està sent segons Sánchez “complicadíssim”.
El Periódico ha habilitat una “bústia de denúncies” per tal que aquells que han estat víctimes d’abusos puguin donar-ho a conèixer. Això comporta un dubte important, ja que fer una crida pública a presentar denúncies a través d’un mitjà de comunicació, com si fos un jutjat de guàrdia, és qüestionable.
Guillem Sánchez, però, defensa que el problema és que es tracta de delictes que abans del 2010 prescrivien als 10 anys després de ser major d’edat. Per tant, Sánchez creu que aquestes persones no veuen cap recorregut legal en el fet de denunciar-ho, i és impossible que els acusats siguin processats. “Jo entenc les crítiques, però estic escoltant molta gent que ens està agraint molt aquesta bústia. Molts no volen remoure el passat perquè el pederasta no ho acabarà pagant, però sí que tenen ganes de compartir-ho. Els periodistes podem fer aquesta feina. A través de la denúncia pública, els mitjans de comunicació poden fer-ho”. Però aquesta bústia pot deixar entreveure la voluntat i afany del diari per voler ser els primers en treure un cas: “Crec que és compatible. No crec que sigui dolent. La majoria dels periodistes aspiren a aixecar temes. I en aquest cas veig que hi ha un interès que és recíproc i compatible. Evidentment al diari li interessa poder explicar aquestes coses. Creiem que estem fent una feina positiva, no és negatiu”.
El tracte amb les fonts, en aquest cas víctimes, està sent molt delicat. També pel fet que no totes les denúncies que han arribat en aquesta bústia són reals, i per tant el filtre que s’està fent és molt curós. “La gent es pensa que tot és fàcil, que obres la bústia i t’arriben totes les fonts. No és cert. Moltes persones han creat comptes de correu falses. Hem de fer una feina molt fina d’aconseguir que aquestes persones puguin arribar a confiar en tu”. En termes deontològics s’ha hagut de protegir el seu anonimat, explicar només les coses que elles volen compartir i no anar més enllà d’on aquestes hagin volgut arribar. “Si se’ns colés només una persona que ens enganya… tota la feina que hem fet fins ara s’enfonsaria i el relat de les persones que han confiat en nosaltres per explicar la seva experiència, es veuria molt compromès”.
Com a contrapartida a la feina de El Periódico, el qual en l’entrevista al pederasta Joaquim Benítez va preservar l’anonimat del lloc i de familiars, veiem un exemple de mala pràctica en una connexió del programa 8 al dia de Josep Cuní, on connecten en directe amb el poble on viu el suposat pederasta i el seu germà. A més, entrevisten al germà de Benítez, que té una discapacitat intel·lectual. “Parlem amb el germà del presumpte pederasta”, titulaven. El Periódico va atendre’s a la demanda de Joaquim Benítez de protegir el seu germà i el poble on viu aquest. 8TV, en canvi, feia la connexió des del poble i entrevistava sense embuts al germà del pederasta.
El CAC fa una recomanació explícita en el fet d’evitar desplegaments desproporcionats de mitjans en casos en què no sigui necessari per la informació. I més específicament, segons l’article 5 del Codi de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE), “el periodista ha d’evitar anomenar a familiars o amics de les persones acusades o condemnades per un delicte, exceptuant els casos en que la menció resulti necessària per a una informació completa o equitativa”. Podem comprovar que l’entrevista al germà no és necessària i que a més aquest té una discapacitat intel·lectual.
Com a conclusió, en un tema que abraça multitud de matisos ètics, El Periódico ha fet un tractament curós a l’hora d’identificar les víctimes i els acusats, posant amb les inicials aquests i preservant el seu anonimat. Tal i com especifica el Col·legi de Periodistes de Catalunya en el seu article 11 de la “Declaració de principis de la professió periodística a Catalunya”, “s’ha d’evitar la identificació de víctimes sobretot en assumptes d’especial transcendència social, com és el cas de delictes sexuals”. “També s’evitarà identificar contra la seva voluntat les persones pròximes o parents innocents d’acusats o convictes en procediments penals”.
Les afectacions personals pel fet que El Periódico hagi acusat els Maristes d’haver encobert tot aquest reguitzell de casos són doloroses per tota una xarxa d’escoles, i també qüestionades per la confusió de protocols vigents en cada cas i època. La sobresaturació diària com a aposta per un tema propi ha comportat inevitablement una focalització en una institució que està personalitzant en els Maristes el que és un problema social. Tot i això, la feina de El Periódico ha estat curosa en el tractament de les fonts (tenint en compte els dubtes que ens pot plantejar la bústia de denúncies habilitada) i necessària per començar a destapar una xacra que no és exclusiva dels Maristes. El tractament d’aquests casos d’abusos sexuals suposa una prova per als mitjans, ja que la frontera entre la denúncia i el sensacionalisme es difuminen perillosament.
Deontologia Periodística 