El maquillatge d’Uma Thurman posa en evidència l’ètica periodística d’alguns mitjans

Autora: Núria Garolera (@NuriaGarolera)

L’aparició d’Uma Thurman a l’estrena de The Slap, la nova minisèrie de la cadena NBC, el passat 9 de febrer, va provocar un gran impacte. Si bé la causa de l’enrenou que va encendre les xarxes socials i els mitjans de comunicació no va ser la feina de l’actriu, sinó l’aparent nova imatge que va lluir a la catifa vermella amb un rostre diferent. DailyMail, The Independent, The Huffington Post, El País o El Periódico són algunes de les capçaleres que van informar sobre el pas de l’actriu pel quiròfan o la dismorfofòbia com a trastorn causant d’aquest canvi.

La incertesa sobre la veracitat de la informació o l’interès real d’aquesta no van ser un impediment per a la seva publicació. Però, on va quedar el dret d’Uma Thurman a la seva pròpia intimitat i imatge? Per què no es va evitar, tal com preveu l’article 9 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, la “intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”?

umathurmanA l’esquerra, el rostre de Uma Thurman a l’estrena de The Slap. A la dreta, la comparativa. Font: La Vanguardia

“Es diu Uma Thurman, però ja no és la mateixa”

A nivell nacional, un dels mitjans més durs amb la nova imatge de l’actriu va ser La Vanguardia. Peces informatives, opinions dels seus columnistes de més renom, anàlisis. Fins i tot Màrius Carol, director del diari, va dedicar-li un espai sota el títol L’efecte Zellweger, en el qual feia una crítica ferotge pel presumpte pas de Thurman pel quiròfan i afirmava que “el que no van aconseguir els seus enemics a Kill Bill disparant-li el cap, ho ha fet un cirurgià plàstic amb el seu bisturí”. En el mateix, Carol afegia reflexions sobre el fet que “reconciliar-se amb el rellotge biològic és una mesura que contribueix al benestar personal” o “cal pensar que mantenir la capacitat del desig és el que ens fa sentir joves, no les vegades que passem pel quiròfan”.

Podríem considerar, doncs, que aquesta pressió suscitada pel canvi físic de l’actriu de Hollywood i transportada als mitjans de comunicació ha constituït en alguns casos com l’esmentat, una vulneració de l’article 12 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya segons el qual, els periodistes han d’actuar amb especial “responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe […] evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral.”

“Crec que a ningú li va agradar el meu maquillatge”

Davant de la perplexitat amb la que es va quedar mig món en veure el canvi facial d’Uma Thurman, la sorpresa la va donar la mateixa actriu cinc dies després al reaparèixer en una entrevista al programa Today, en la qual ho negava tot. Unes declaracions que van anar seguides, per part dels mitjans, d’entrevistes i noves informacions sobre el responsable d’aquest canvi, Troy Surratt, el maquillador d’Uma Thurman.

La rectificació com a valor periodístic

Rectificar amb diligència i amb tractament adequat a la circumstància, les informacions –i les informacions que se’n deriven- que s’hagin demostrat falses i que, per tal motiu, resultin perjudicials per als drets o interessos legítims de les persones i/o organismes afectats (Article 3 Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya)

La veracitat és un dels principis fonamentals de la deontologia periodística, i el primer comprimís ètic del periodista, tal i com queda recollit en el Codi Deontològic de la FAPE. El rigor informatiu en l’exercici d’aquesta professió passa, entre d’altres coses, per publicar informacions certes i degudament contrastades. En cas contrari, doncs, el mitjà ha d’actuar mitjançant una rectificació. D’aquesta manera, el periodista, segons l’article cinc de la Declaració de principis sobre la conducte dels periodistes de la FIP, “haurà de fer tot el possible per rectificar qualsevol informació publicada o revelada inexacte o perjudicial”. Una conducta que també preveuen els Principis internacionals de l’ètica periodística de la UNESCO, en el seu cinquè punt sobre l’accés públic a la informació i la participació del públic en el mitjà.

Quina va ser la resposta dels mitjans que s’havien fet ressò de la noticia, quan Uma Thurman ho va desmentir? El diari britànic DailyMail, The Independent o la revista Time, van ser dels primers en rectificar. Una resposta que també va donar, entre d’altres, Pilar Rahola, dedicant de nou la seva columna d’opinió al tema, sota el títol Uma, ‘again’, en la qual posava l’èmfasi en l’error d’haver-se basat en una informació que havia resultat ser falsa. “Un dia d’acudits, indignació, crítica, mofa sobre el nou rostre de l’actriu, i l’endemà, un pam de nas per a tothom, mentre l’actriu i els seus representants s’havien de sentir feliços per haver enredat tot el planeta”, afirmava Pilar Rahola. “Com a operació publicitària, és de traca i mocador i només es pot riure de la broma i aplaudir l’estratagema”.

Considerant-ho o no una operació de màrqueting maquinada pels representants d’Uma Thurman, la resposta de la societat va ser excessiva. Especular ara sobre els motius que hi havien al darrera del maquillatge de l’actriu no pot servir per aportar cap conclusió sobre el perquè mitjans d’arreu del món van decidir tractar l’aparent canvi de cara de l’actriu amb tanta contundència i vulnerant, en molts casos, alguns dels principis deontològics de la professió periodística.

Anuncis

Espolsant-nos la pólvora

Autor: Pau Galí (@paugali10)

En els últims temps, la guerra, la por, l’afany de control sobre els altres països i sobretot en l’àmbit militar, són temes que estan a l’ordre del dia en referència a les principals potències mundials. L’Institut Internacional d’Estocolm per a la Investigació de la Pau s’encarrega de recopilar, analitzar i publicar informes sobre tot el que gira entorn al comerç armamentístic.

Enguany l’informe que publiquen situa a la Xina com a tercer exportador mundial de material bèl·lic (5%) i en disposició del segon pressupost militar més gran del món. Per altra banda, i com a focus principal de l’informe, en primera posició hi trobem els Estats Units, amb una exportació que arriba al 31% i amb un pressupost que és equiparable a la suma dels pressupostos dels deu següents exportadors de la llista.

La gran sorpresa, però, és que Espanya ocupa la setena posició d’aquesta llista, com a segon exportador a Austràlia, fet que suposa un augment del 51% en la venda d’armament. Aquest és un fet rellevant tan per la societat civil espanyola i, malgrat això, com ho han tractat els mitjans?

Com deia anteriorment, que el teu país augmenti les vendes d’armament en una xifra tan significativa com un 51%, hauria de tractar-se d’un fet amb suficient importància com per fer-se’n ressò als mitjans de comunicació del país. Però en aquest cas ens trobem amb que la majoria d’ells ni en parlen, i si en parlen ho fan fent referència a la tercera posició assolida per la Xina. I aquí és on em sorgeix la pregunta: On està l’ètica periodística? Quins conflictes deontològics es plantegen?

En primer lloc i mirant el codi de la UNESCO de principis deontològics, el principi II ens parla de la dedicació periodística per a una realitat objectiva, i en aquest cas ens trobem davant d’una informació poc autèntica i de dedicació poc honesta. Parlar únicament del cas que ens queda més lluny i que influeix menys al nostre país, i obviar el material referent a Espanya es tracta d’una distorsió del context del marc en el qual s’engloba aquest fet, i més encara, tenint en compte la importància que té en aquest cas.

El principi IX ens parla de l’eliminació de la guerra o altres grans mals contra la humanitat. Està clar que en aquest cas no estem parlant de guerra, però si que es tracta d’un tema susceptible de crear controvèrsia i que gira entorn al negoci de la guerra. Per tant, és de principal importància que la societat n’estigui informada.

Per altra banda, penso que el primer principi de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) que fa referència al respecte per la veritat i el rigor també s’està veient vulnerat, atès que segons afirma un reportatge del diari El País, l’informe es limitaria a analitzar només els cinc principals exportadors, quan en realitat aquest informe fa referència als deu primers exportadors mundials. Una falsa justificació per evitar parlar de la situació espanyola.

Des de la perspectiva del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, caldria tenir en compte el tercer criteri de la declaració de principis, que fa una crida a la rectificació per part del mitjà en qüestió davant d’una situació de falsedat.