Periodisme i perspectiva de gènere: 8 de març és cada dia

Autora: Mar Grau Esteve (@margrauesteve)

Vivim en un món indiscutiblement organitzat a partir de dos sistemes de dominació ideològica i material: el patriarcat i el capitalisme, que es retroalimenten mútuament. Ambdós es combinen i comparteixen una mateixa presència en els mitjans de comunicació. Aquests, no només expliquen l’actualitat des del patriarcat, sinó que també el construeixen des del poder sempre pensant des d’una perspectiva econòmica i amb els beneficis dels “clics”.

Fa una setmana va ser 8 de març i milers de dones van protagonitzar la vaga feminista per reivindicar que “no n’hi ha prou!”, que no és possible seguir marcades per les desigualtats, les violències masclistes, i les exclusions socials i laborals. Arribava el dia i els mitjans ho sabien i començaven a omplir els seus logotips de color lila per mostrar suport a la causa feminista. Sembla que no sàpiguen que l’opressió de gènere que pateixen les dones s’exerceix els 365 dies de l’any.

Segons Feminicidio.net un observatori de la societat civil que té l’objectiu de documentar els feminicidis i realitzar periodisme de dades amb perspectiva de gènere, a Espanya hi va haver un total de 99 feminicidis i assassinats l’any 2019 i enguany ja en portem 27. El mes amb més noies assassinades del 2019 va ser el juny, concretament amb 16, aquest febrer n’hi ha hagut nou i, de moment, al març ja se n’ha contat sis.

He decidit analitzar totes les publicacions del mes de juny (2019), del febrer i del març (2020), del mitjà de La Vanguardia per comprovar la rellevància que donen a cada assassinat i si hi ha un tractament igualitari en els diversos mesos. De les 16 noies assassinades al juny, aquest mitjà tan sols va publicar la notícia de 6 d’elles. Aquestes pràctiques no respecten el principi 7 del codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), que recalca la importància “d’extremar la professionalitat periodística amb els més vulnerables”, com serien les dones, ni l’article 12 del Codi Deontològic de Periodistes de Catalunya,  que insta a “salvaguardar la integritat de les persones i la seva dignitat física i moral”. De les poques publicacions que han fet, moltes acaben caient amb el sensacionalisme:

10 de juny de 2019, La Vanguardia. És essencial remarcar que l’home és l’agressor o l’assassí, ja que segons diu el manual de violència d’estil pel tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians no s’ha d’ “amagar o dissimular la intervenció de l’home al titular”.

D’altra banda, de les 15 assassinades que hi ha hagut des de l’1 de febrer de 2020 fins ara totes són anomenades menys quatre. No es tracta d’una mala praxi, sinó d’una bona praxi (millorable) massa puntual i ocasional. A més a més, a vigílies del 8M, van publicar una notícia destinada als feminicidis:

2 de març de 2020, La Vanguardia. Fer peces informatives que mostrin la violència de gènere com un problema estructural de la nostra societat és imprescindible. L’ideal contextualitzar el problema en totes les notícies sobre feminicidis.

Cal respectar el principi de responsabilitat del Tesaure de l’Ètica Periodística, en aquest cas, pel que fa a la violència de gènere. Parlar-ne més enllà de les dates senyalades és clau per a la visibilització i per aconseguir canvis reals i efectius. Les recomanacions del tractament de la violència masclista als mitjans de comunicació de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya aconsellen, en el seu article 3, fer visibles “les aportacions de les dones i presentar-les amb tota la seva autoritat” i “la violència masclista que opera de forma més soterrada”, en l’article 7.

Analitzant un altre mitjà, en aquest cas TV3, des d’inicis de setmana del 8M en el seu espai web, publicava cada dia un reportatge sobre l’opressió que pateixen les dones. El mateix va fer el diari ARA, que va dedicar cada dia la seva portada digital a patrocinar llibres en clau feminista i posant en el logotip el color rosa; tenint en compte que el color del feminisme és el lila, d’aquesta manera perpetuava els estereotips de gènere en considerar que “el rosa és femení”. Aquest fet contradiu la proposta de Guia de Gènere del Diari de Barcelona (UPF), que determina que “els mitjans han de trencar amb els estereotips, passant per una desconstrucció de l’ideari interioritzat”. Com a treball final de l’assignatura Deontologia Periodística a la UPF, aquesta guia s’ha impulsat precisament amb l’objectiu de què el diari pugui néixer amb perspectiva de gènere.

Portada diari ARA. Posar el color rosa pel dia de la dona és perpetuar els estereotips de gènere.

La Maria Sangés, comunicadora, educadora especialitzada en gènere i professora de la Universitat de Barcelona, en unes declaracions per l’Observatori de Deontologia Periodística, critica que els mitjans dediquin tota la setmana a la dona però, en canvi, segueixin parlant de “futbol femení”.  A més a més, també assegura que: “quan tracten temes de feminisme passen per alt moltes discriminacions, no només per ser dones, sinó per ser migrades, pobres… Al 8M tots posen el subjecte en la dona, i dic la dona i no les dones, perquè és un subjecte molt clar sobre una dona blanca, de classe mitjana-alta, que parla la llengua, que té uns estudis, feina… Els mitjans han d’incorporar una mirada molt més interjeccional i holística”. Aquest aspecte, també el tracta la  Guia de Gènere del Diari de Barcelona.

En aquests temes és essencial la responsabilitat social del periodista. Tal com diu el principi III dels Principis Internacionals sobre Ètica Periodística (UNESCO), “en el periodisme, la informació s’entén com un bé social i no com una mercaderia”. Parlar de feminisme quan “queda bé” i “tothom ho fa”, és jugar amb la informació. No només ens hem de posar les ulleres lila el 8M. 8 de març és cada dia.

El sexisme a la premsa esportiva

Autora: Montse Sellarès

A dia d’avui, el sexisme informatiu continua sent una constant a la premsa esportiva. En el cas del panorama mediàtic espanyol, els principals diaris esportius (Marca, As, Mundo Deportivo i Sport) ofereixen un tractament sexualitzat, poc rigorós i diferenciat de les esportistes, fomentant l’estereotipització d’aquest col·lectiu i relegant-lo a un segon pla respecte els seus homòlegs masculins. Així, es vulnera el Principi de justícia del Tesaure de l’ètica periodística elaborat per Salvador Alsius, en el qual s’estipula la necessitat d’evitar un tractament sexista de la dona.

Per corroborar-ho, ens centrem en la cobertura i tractament que els quatre mitjans esmentats van fer de l’Open Australia 2017, un torneig de tennis masculí i femení d’alt nivell que va disputar-se a Austràlia entre els dies 16 i 29 del passat gener.

En primer lloc i si efectuem una anàlisi quantitativa, destaquem que de 200 peces informatives publicades en els diaris esmentats, 162 feien referència a la competició masculina mentre que només les 38 restants tenien com a subjecte una tennista. El què deduïm d’aquestes xifres és que el seguiment del torneig femení va ser puntual i superficial. A més, els seus partits sovint van quedar camuflats entre la multitud de notícies sobre la competició masculina.

Font: Elaboració pròpia

Així, es vulnera l’Article 7 de la Federació Internacional de Periodistes, segons el qual el periodista ha d’”evitar que es faciliti una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i fonamentada especialment en la raça, el sexe,(…)”.

En segon lloc i centrant-nos en una anàlisi qualitativa de les notícies amb les tennistes  com a protagonistes, els diaris esportius han efectuat un tractament sexual, discriminatori i irrespectuós de les esportistes. A tall d’exemple, és rellevant el tracte cossificador que va rebre la tennista Eugenie Bouchard a propòsit de la seva vestimenta. Amb titulars com el de l’AsCiclón Bouchard: victoria 6-0 y 6-4 con un atrevito modelito”, el del Mundo DeportivoBouchard causa sensación con su sugerente modelito en el Open de Australia” o fins i tot el de La VanguardiaEugene Bouchard luce juego y modelito”, es va donar més rellevància a la “provocativa brusa blanca que permetia veure el ventre de la jugadora i la seva mini-faldilla” que a la victòria de la tennista canadenca. Així, s’ha vulnerat l’Article 12 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, segons el qual el periodista ha d’”actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions (…) que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe (…)”.

També són freqüents els comentaris sexistes a propòsit de l’aspecte físic, referències que contribueixen a una cossificació i sexualització de la dona. Per il·lustrar-ho, destaquem la notícia publicada el 30 d’octubre de 2016 al diari AsCibulkova: la atracción total del tenis en 10 detalles y 10 fotos” després que la tennista eslovaca obtingués el seu primer títol a les WTA Final. El rotatiu no informa sobre l’èxit de l’esportista sinó que l’aprofita per oferir 10 detalls sensacionalistes i irrellevants sobre la seva vida personal acompanyades amb imatges on aquesta apareix nua. En aquest sentit, el rotatiu vulnera un dels principis de l’apartat Minimize harm de la Society of Professional Journalists (SPJ) segons el qual cal “evitar complaure a la curiositat morbosa”.

Imatge inclosa en “Cibulkova: la atracción total del tenis en 10 detalles y 10 fotos” publicat a l’As el 30 d’octubre de 2016

Per últim i en relació a l’edat, en les notícies sobre les tennistes que sobrepassen els 30 anys sempre s’incloïa aquesta dada en el titular mentre que, per contra, no se li donava la mateixa rellevància en els seus homòlegs masculins (en escasses ocasions s’esmentava en el titular). Destaquem la notícia del MarcaSerena y Lucic, dos treintañeras en las semifinales del torneu”, la d’El Mundo DeportivoSerena y Lucic, duelo de treintañeras al ataque” o la de l’AsVenus jugarà a sus 36 años la final de Australia con Serena”. El què destaca a propòsit d’aquesta última notícia és que Roger Federer de gairebé 36 anys es va trobar en la mateixa situació que Venus però la seva edat no va aparèixer ni en el titular de la notícia del seu pas a la final (“El pase a la final de Federer en ocho datos de leyenda”, As) ni quan va guanyar el torneig (“Federer gana a Nadal en un partido a cinco sets diez años después”, Mundo Deportivo). Així, es vulnera l’article 33 del Consell d’Europa, el qual dictamina que “els mitjans tenen l’obligació moral (…) de rebutjar tota discriminació per motius de sexe,(…)”, així com també el principi de l’apartat Truth de la SPJ, segons el qual cal “evitar estereotipar per raons de raça, gènere (…)”.

Notícia de l’As publicada el 26 de gener de 2017

Després de l’exposat, concloem que el periodisme esportiu de qualitat, seriós i lliure de sexisme és un repte per assolir. De fet, existeix una clara desavinença entre el masclisme de la premsa esportiva i el discurs oficial de caire ètic, inclusiu i responsable que adopten hipòcritament alguns dels diaris esmentats. Aquest paradoxisme assoleix la seva màxima expressió en una contraportada de l’As del passat setembre de 2016, la qual estava encapçalada amb un article d’opinió titulat “Hay que alejar del deporte a los intolerantes homófobos y machistas”. Amb tot, aquesta censura del masclisme, racisme i homofòbia contrastava de ple amb la imatge que apareixia just a la seva dreta corresponent al cos pràcticament nu amb les natges com a protagonistes d’una model colombiana.

Contraportada de l’As del 15 de setembre de 2016

Davant d’aquest fet i ja per acabar, aportem algunes recomanacions estatals i internacionals pels mitjans esportius per tal de fomentar una informació esportiva lliure de sexisme. Entre ells, destaquem les tres següents:

  1. El “Manifest per a la igualtat i la participació de la dona en l’esport” promogut pel Consell Superior d’Esports el 2009 recomana reflectir en els mitjans una imatge de la dona positiva, diversificada, exempta d’estereotips de gènere i com a model d’èxit personal, professional i social.
  1. L’informe “Esport i dones en els mitjans de comunicació” publicat pel mateix organisme suggereix “augmentar quantitativament la representació de l’esport practicat per dones, tant en els informatius com en els programes esportius i en les retransmissions” i també “evitar la utilització del cos de les esportistes com a reclam informatiu”.
  1. El conjunt d’instruments de Montreal”, document resultant de la Conferència Mundial sobre la Dona i l’Esport de 2002 realitzada a Canadà, recomana “evitar les descripcions físiques que emfatitzin l’aparença física o tots aquells aspectes desvinculats del rendiment atlètic. Així, tal com es considera als atletes en funció de les seves qualitats atlètiques, el mateix hauria de succeir amb les atletes”.

Podrem, doncs, parlar algun dia de periodisme esportiu ètic, seriós i igualitari?