Coronavirus: l’epidèmia de la por

Autora: Laura Casserres (@LauraCasserres)

Internet bull amb el coronavirus. Durant les darreres setmanes, quantitats astronòmiques de missatges sobre la malaltia bombardegen l’opinió pública mundial, tant a través de les xarxes socials com dels mitjans de comunicació. I els mitjans tenen un paper primordial en el funcionament de les nostres societats. És el que es coneix als codis deontològics de tot el món com la “responsabilitat social” dels mitjans. Segons la UNESCO, el periodisme s’ha d’entendre com un “bé comú” que ha d’estar practicat d’acord amb la “consciència ètica” del professional. En la mateixa línia, el doctor en periodisme Salvador Alsius inclou en el seu Tesaure d’ètica periodística el Principi de Responsabilitat, que abraça les qüestions de seguretat pública, alarmisme i cooperació amb autoritats i responsabilitats públiques.

Una de les funcions socials del periodisme és donar informació de servei, aquella necessària per dur a terme les seves activitats quotidianes. En cas de malaltia, s’expressa entre altres en informar dels riscos amb rigor i transparència i en fer arribar a la població les mesures preventives necessàries que els especialistes de la salut recomanen.

L’oftalmòleg Li Weilang (34) va ser acusat de difusió de rumors després que es fes viral un missatge que va enviar a alguns dels seus companys de professió alertant que havia visitat set pacients amb símptomes molt semblants als de l’epidèmia del SARS (2003). El metge va morir després d’haver-se contagiat del coronavirus el dia 6 de febrer, i el seu cas es va convertir en estel·la de la reivindicació creixent de llibertat d’expressió a la Xina. Font: Getty.

Diverses fonts afirmen que amb una premsa lliure a la Xina l’abast del virus hagués estat menor, al·legat que reforça la tesi formulada al paràgraf anterior. D’una banda, les autoritats haguessin reaccionat amb més rapidesa. De l’altra, la ciutadania s’hagués pogut prevenir. El New York Times se’n fa ressò en una crònica àmplia que repassa la cronologia de la difusió del virus i les polítiques impulsades pel règim xinès.

A la resta del món, la cobertura del coronavirus també és polèmica perquè podem afirmar que, si a la Xina s’amaga i es minimitza, la premsa espanyola, britànica, llatinoamericana o francesa sotmet la ciutadania a una sobre-exposició on el problema no és tant la quantitat de ínputs (inabastable) com les característiques dels mateixos: abunden les conjectures i l’alarmisme. Mitjans i experts d’arreu del món s’han fet ressò d’allò que anomenen “infodèmia”. La BBC alerta que cal tractar la desinformació com un “virus de la vida real” i a casa nostra el 324 alerta de com “l’excés d’informació pot causar pànic”.

En primer lloc, el Principi de Veracitat es vulnera de manera reiterada. En el tesaure ja mencionat, es mencionen aspectes com la precisió, l’exactitud, la contextualització i l’aprofundiment de la informació. Tots ells interrelacionats al voltant del que denominem la bona pràctica periodística. I, evidentment, el màxim exponent de la manca dels requisits anteriors: les especulacions.

En el seu codi deontològic, la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) es mostra contundent en afirmar de manera simple i directa que “el primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat” (article 1). En la mateixa línia, el segon dels Principis Internacionals per la Ètica dels Professionals en el Periodisme de la UNESCO menciona com els fets seran explicats “escrupolosament en el seu context, assenyalant-ne els trets principals sense causar cap tipus de distorsió” amb l’objectiu d’aportar una “fotografia del món el més acurada i comprensible possible”. Informacions que relacionen el coronavirus amb altres fets aïllats, com l’absència de mesures sanitàries en un mercat a Tailàndia, fomenten la incomprensió i el pànic. Segons l’article 30 de la resolució 1.003 del Consell d’Europa, “els elements controvertits o sensacionalistes no es poden confondre amb fonts d’informació importants”.

Quan tots els requisits anteriors fallen, quan es prioritza la immediatesa a la informació de servei, apareix la rumorologia. El seu màxim exponent és l’anunci de cada possible nou contagi per després desmentir-lo, malgrat la flagrant vulneració que comporta de les normes més bàsiques de la deontologia periodística. Sense anar més lluny, l’article 1 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya fa una crida a “difondre únicament informacions contrastades amb diligència, i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”. En la mateixa línia es pronuncia la Federació Internacional de Periodistes (FIP), que en l’article 5 de la Carta Mundial d’Ètica per a Periodistes alerta de com “la noció d’urgència o immediatesa en la difusió de la informació no prevaldrà sobre la verificació”. S’han fet seguiments minut a minut sensacionalistes, especulatius i innecessaris, i enviat alertes a mòbils, inclús per part d’aplicacions que no són mitjans de comunicació.

La majoria de les vegades el possible nou contagi -cada vegada més a prop de casa- s’acaba desmentint. Alguns mitjans compleixen amb la seva obligació de rectificar-com indica l’article 3 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya- però senyalem com, malgrat la correcció, aquesta ja no té el mateix efecte. La última hora d’un possible contagi no només té rellevància per la informació real que conté, sinó que cobra importància quan realimenta una percepció de pànic i de perill imminent. Així doncs, crea una dinàmica d’alerta i una sensació d’allò inevitable que es retroalimenta.

Portada racista francesa. El dia 26 de gener, “Le Courrier Picard” va titular “Alerta groga”. El cas va generar una allau de crítiques a les xarxes socials i el diari va disculpar-se al·legant que s’havia malinterpretat el missatge: segons ells, es tractava d’una referència a l’escala de gravetat de verd a vermell.

En segon lloc, el Principi de Justícia fa especial referència al “respecte als drets dels més dèbils i discriminats” (FAPE, article 7), com els casos de malaltia o de persones racialitzades, en els quals reclama “especial sensibilitat”. La crisi del coronavirus ha generat comportaments racistes i discriminatoris arreu del planeta i han portat a la comunitat xinesa a iniciar una campanya a les xarxes sota el hashtag #Nosoyunvirus. Diversos mitjans com Betevé, el Salto Diario, la CCMA, La Vanguardia i Rac1 se n’han fet ressò. A nivell periodístic, és clau diferenciar a la comunitat xinesa del coronavirus i posar l’accent en les mesures que s’estan prenent, com la quarentena de catorze dies. Sinònims repetits arreu com “el virus xinès” genera confusió i malentesos: el virus no té nacionalitat, l’epidèmia té un epicentre.

La cobertura inadequada de molts mitjans ha generat una onada envers la comunitat xinesa a nivell global. A França va començar una campanya viral a les xarxes socials amb el hashtag “No sóc un virus” o “I’m not a virus”. El cantant Chenta Tsai Tseng va desfilar amb el missatge pintat al tors a la Madrid Fashion Week per la firma Coconutscankill. Font: Instagram (@putochinomaricon).

Sota l’òptica del mateix Principi de Justícia, cal mencionar la sobre-exposició de l’opinió pública a qüestions com la del coronavirus mentre altres casos semblants viuen en el silenci mediàtic més esperpèntic i denigrant possible. El Congo fa un any i mig que afronta un brot d’Èbola més mortífer i menys controlat que el del coronavirus i, com indica Mèdia.cat, només El País se n’ha fet ressò de manera acurada. L’article 10 del Codi de la UNESCO apel·la a la “promoció d’un nou sistema comunicatiu i d’informació global”. Com tots els punts abordats en aquest estudi, la diferència en el tractament d’ambdues malalties i les seves causes és una discussió sensible i que mereix una mirada en profunditat.

Finalment, val la pena tenir presents les condicions que necessiten els professionals per dur a terme la seva feina, emprades en el Principi de Llibertat i especialment observades als codis deontològics d’arreu. Ja hem comentat la situació de la llibertat de premsa a la Xina, però l’opacitat del règim genera una incertesa i desconfiança que també dificulta la feina arreu del món. Un exemple n’és el constant canvi de mètode de diagnòstic.

El periodisme enfronta un gran repte amb la gestió de la crisi del coronavirus i la seva cobertura mediàtica. Després de molta recerca, no he trobat cap tipus de recomanació especialitzada en la gestió de malalties i epidèmies, ni tampoc cap codi deontològic que hi dediqui una part extensa. Més enllà de l’apel·lació al respecte i al dret a la intimitat, no hi ha una normativa pràctica i concreta, que és extremadament necessària tenint en compte els diferents episodis de contagi que es viuen i s’han viscut arreu del món. L’exemple paradigmàtic de la sensació d’inseguretat i pànic actual és la cancel·lació del MWC mentre totes les autoritats sanitàries negaven l’existència de qualsevol tipus de risc.