Persones refugiades als mitjans (2015-2020): principals conflictes deontològics

Autora: Cristina de la Rosa García (@CrisdlRosaG)

A l’abril de 2015, més de 600 persones van morir en el naufragi d’una embarcació que pretenia arribar a Lampedusa (Itàlia). Aquell estiu va quedat marcat per la intensificació de la cobertura mediàtica de la situació d’aquells qui migraven des d’Orient Mitjà i Àfrica cap als països europeus. A major nombre de peces relacionades amb el tema, major diversitat de posicions i exemples que xoquen amb la normalitat deontològica.

Al setembre de 2015, la fotografia del “petit Aylan” obre el debat a la societat, a la política i als mitjans. Alhora, Hongria tanca frontera amb Sèrbia – Nilufer Demir

D’acord amb les pràctiques observades, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) ha redactat una breu guia per al tractament mediàtic de les persones refugiades. El document utilitza els termes “persones refugiades” i no “refugiats”. Seguint la responsabilitat deontològica, no podem identificar l’individu amb una de les seves qualitats. En el cas de la salut mental, l’associació Obertament recomana els mitjans no utilitzar “un esquizofrènic” o “un anorèxic”, si no “una persona anorèxica”, donat que “les persones són més que la seva malaltia”. De la mateixa manera, una persona refugiada és més que la seva excepcional -i transitòria- condició de migrant de guerra.

En aquest fragment d’Intereconomía del 2015, l’allau de xifres crea una presentació informativa que contrasta amb l’opinió posterior. Els mitjans tenen obligació deontològica sobre tot tipus de peces, informatives o opinatives.

La major part de persones que arriben a costes europees en aquestes condicions venen dels conflictes a Síria (fugen del Govern i de l’ISIS), Afganistan, Iraq o Somàlia, o fugen de la repressió dictatorial d’Eritrea.  No obstant això, molts cops les xifres es confonen als mitjans i fan pensar que la major part d’aquestes rutes a través del Mediterrani les han utilitzades persones en condició de migrant econòmic. A més, l’exaltació de les xifres de migrants resulta en titulars grandiloqüents (“Más de 2000 immigrantes han entrado en Hungría por Serbia en las últimas 24 horas”) o en comparacions poc útils més enllà de l’alarmisme (“Peor que Bosnia”) que contradiuen el principi de veritat deontològic.

El periodisme té un compromís deontològic amb l’ajuda humanitària. Presentar l’acollida de persones refugiades com un atemptat a la identitat occidental tergiversa aquesta tasca – Libertad Digital

Alguns professionals de la informació són conscients d’aquesta tergiversació -voluntària o involuntària: el 2018, The Guardian va publicar un article en què desmentia cinc mites amplament difosos. No obstant això, poques peces aprofundeixen en les causes d’aquesta “crisi dels refugiats”. En primer lloc, l’expressió “crisi” -que s’utilitza en la major part de titulars- ofereix una imatge de “problema” que pot connotar negativament les persones refugiades, en comptes de la situació que les fa esdevenir refugiades.

A banda, com dèiem, es tendeix a parlar d’aquesta “crisi” com un problema espontani. D’entre les peces que realitzen cert anàlisi casuístic, els mitjans culpabilitzen ISIS, la guerra -en abstracte- o, si pertoca, els contrabandistes -que són fruit, i no causa, de la destrucció de les àrees d’on parteixen els migrants. Així doncs, les víctimes són les persones refugiades i, en última instància, els països europeus, que gasten milions en la seva acollida, argument econòmic que es reutilitza constantment des de discursos xenòfobs. En els darrers anys, els titulars de la premsa han derivat des de la “solució” del pacte amb el president de Turquia per la retenció dels migrants, fins a acusar el mateix Erdoğan d’utilitzar aquesta funció de control fronterer de la Unió Europea com arma de doble tall. La falta de context afecta el rigor informatiu, malgrat que la FAPE reconeix la veritat com “primer compromís ètic del periodista”, tal com s’explicita en el segon punt dels principis generals del seu codi deontològic.

“Llegan a España 194 refugiados sirios pese a los 6 atentados yihadistas que ha sufrido Europa en 2017” – Intereconomía. Associar “psicosi”, “terrorisme”, “crisi de refugiats” i “matança” en un titular també perpetua connotacions indesitjables.

D’altra banda, els discursos que relacionen les persones refugiades amb el terrorisme recorren amb freqüència a l’atemptat de París de 2016. Després del bombardeig mediàtic que una catàstrofe així suposa -començant pel conservador diari hongarés Magyar Idõk-, és responsabilitat dels mitjans “evitar les generalitzacions, els maniqueismes i la simplificació de les informacions”, com recomana el Col·legi de Periodistes en la seva guia específica.

Des de 1983, la Unesco apel·la al principi deontològic de responsabilitat per la prevenció davant de “qualsevol forma d’apologia o incitació a totes les formes de violència, odi o discriminació, especialment el racisme” (article 9 del seu Codi internacional d’ètica periodística). Posar en primer terme la condició de “refugiat” d’un violador o qualsevol altre tipus de delinqüent no aporta dades rellevants més enllà de l’encasellament social de totes les persones refugiades. La deontologia, però, no és una ciència exacta. Així, alguns mitjans han tatxat de “silenci mediàtic” el fet de no incloure la nacionalitat o la condició de migrant de la persona en informacions en què aquesta no sigui absolutament rellevant.

En definitiva, parafrasegem la Federació Internacional de Periodistes i la Comissió Europea en la conclusió de la guia Human Rights Reporting sobre minories ètniques i refugiats: “Els periodistes no poden curar la societat o desfer els danys a les persones refugiades. Però, escrivint sobre elles, poden reflectir les múltiples perspectives i tractar de mostrar que la majoria de famílies volen el mateix: viure en seguretat, pau i condicions decents”.