Silenci i solidaritat

Autor: Pau Solé Vilella

El passat 31 de gener la majoria de mitjans obrien la secció d’internacional amb la notícia dels periodistes detinguts (o retinguts) a Veneçuela, després d’entrar a una zona de màxima seguretat sense estar acreditats, segons les autoritats veneçolanes.

Els tres periodistes de l’Agència EFE van esdevenir un símbol de la llibertat de premsa i mitjans i periodistes es van bolcar de seguida a mostrar-los solidaritat i a exigir-ne a Maduro l’alliberament. D’alguna manera, la retenció d’aquests periodistes era una evidència que la República Bolivarina de Veneçuela no respectava la llibertat de premsa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Jordi Évole, per la seva banda, obria el Salvados a Nicolás Maduro preguntant-li per les detencions dels periodistes i considerant-se “un afortunat” per poder estar fent-li una entrevista al líder chavista.

Curiosament, molts dels mitjans que apuntaven en aquesta direcció, no es van pronunciar amb tanta intensitat uns dies abans, quan la Policia Nacional espanyola va detenir el fotoperiodista de La Directa, Carles Palacio, per la seva suposada vinculació amb el tall de les vies de l’AVE del passat 1 d’octubre, malgrat ser-hi exercint com a periodista.

Nicole Kramm

No pretenc aquí entrar a valorar aquestes detencions ni a posar sobre la taula els diferents elements que podrien ajudar a emetre un judici al respecte. El que vull mostrar és el contrast existent entre la cobertura mediàtica i l’onada de solidaritat que van despertar les detencions referides i el silenci que envolta un fet recent que va afectar una fotoperiodista a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia.

El passat 24 de febrer, una periodista xilena, Nicole Kramm, va resultar ferida al pont Simón Bolívar, a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia, enmig de les desercions de dos sergents de la Guardia Nacional. La periodista, que en aquells moments estava treballant per un mitjà rus i un de turc, va ser atropellada pels desertors que van creuar la frontera cap a Colòmbia, a la ciutat de Cúcuta.

Post al Facebook de Nicole Kramm del 24 de febrer

“Estuve a un pelo de quedar abajo de la tanqueta, me asusté y me la llore toda cuando no podía pararme porque no sentía las piernas, pero ya pasó lo peor”, va publicar Kramm unes hores més tard al seu compte de Facebook. I més tard, en declaracions a Tele Sur, va afirmar que s’havia tractat d’un “atemptat” i va afegir: querían matar a la gente civil que estaba parada en la frontera. A toda velocidad. Me salvé por poco. No puedo creer que los presenten como héroes”.

Moment de l’atropellament en què va quedar ferida la fotoperiodista:

Un altre cop, no pretenc analitzar els fets ni a oferir els elements que en pretenguin la comprensió. El que vull fer notar és que la solidaritat demostrada pels periodistes de l’Agència EFE, contrasta amb el silenci mediàtic al voltant de l’atropellament per part de policies contraris al chavisme a la fotoperiodista Nicole Kramm.

Vídeo de la televisió pública veneçolana, després de l’atropellament:

Els mitjans occidentals van romandre en silenci. També ho van fer els xilens, els del país de Kramm. Tot i això, El Desconcierto, El Ciudadano i Politika, en canvi, van ser dels pocs que van fer seguiment dels fets ocorreguts a una compatriota seva. Fins i tot, periodistes d’alguns d’aquests mitjans van difondre una declaració per mostrar el seu suport a Kramm i van denunciar la manca de cobertura de la resta de mitjans.

TeleSur, per la seva banda, n’ha fet un important seguiment i prova d’això és el següent vídeo:

Però fora de Xile, els mitjans tampoc se’n van fer ressò. L’atropellament no havia estat comès pel chavisme i la majoria de mitjans van optar per silenciar-ho. Així doncs, l’atropellament de Kramm no va omplir les pàgines dels diaris que dies abans havien estat denunciant les detencions dels periodistes d’EFE.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un silenci, que per cert, s’assembla molt al que envolta la recent deportació del periodista de La Haine, Jorge Correa “Boro”. El periodista va ser retingut i expulsat a l’aeroport de Panamà, quan es disposava a arribar a Veneçuela, com a periodista l’Assemblea Internacional dels Pobles.

Deontologia

El codi deontològic del Col·legi de Periodistes apunta en el punt número 1 que “el professional del periodisme està compromès amb la recerca de la veritat i, conseqüentment, té l’obligació d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible. Els mitjans han d’observar sempre una clara distinció entre les informacions i les opinions, difondre únicament informacions contrastades amb diligència, i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”.

El principi de veritat és sense dubte un dels pilars que ha de guiar la nostra professió i moltes vegades una de les maneres més eficaces d’obviar aquest principi és negant o no explicant una realitat. El problema de tot plegat ve quan dues situacions semblants es tracten de manera diferent en funció dels interessos del mitjà. En aquest sentit, em sembla que mostrar solidaritat amb els nostres companys de professió quan aquests són suposades víctimes del govern veneçolà i invisibilitzar un atropellament comès pels contraris del chavisme és faltar al principi de veritat. El codi deontològic, a més, apunta que “com a norma general, els professionals de la informació han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos, ja sigui d’àmbit polític, comercial, econòmic, financer o familiar, que posi en qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció”. Per tant, evitar que la informació quedi condicionada pels conflictes d’interessos contribueix a construir informació imparcial i creïble.

D’altra banda, prenent com a referència el codi ètic d’un dels mitjans utilitzats, El País, veiem clarament com el diari en aquest cas ha entrat en clara contradicció amb els seus principis. El País, un diari que es defineix “amb vocació global i especialment llatinoamericana”, es caracteritza per posar molt el focus a les qüestions de l’Amèrica llatina i per tant, porta temps oferint una important cobertura de Veneçuela. Malgrat que el codi assenyala que el diari “rebutja qualsevol condicionament procedent de grups econòmics de pressió”, sembla difícil creure que en aquest cas El País hagi esquivat interessos econòmics del seu grup. Tot plegat, com hem vist, fa que el diari no hagi complert amb els seus principis, els quals apunten el següent: “el diari s’esforça per presentar diàriament una informació veraç, el més complerta possible, interessant, actual i d’alta qualitat, de manera que ajudi al lector a entendre la realitat”.

Així doncs, i com a conclusió, penso que silenciar l’atropellament de la fotoperiodista xilena és faltar el principi de veritat i evidencia que la informació al voltant de Veneçuela és interessada i difícilment es produeix de manera independent. I el més preocupant potser és que la solidaritat mostrada pels detinguts no s’hagi sentit quan una altra companya de professió ha vist perillar la seva vida.

Els mitjans que perpetuen el masclisme a l’esport

Autor: Alex Hernández (@AlexHernandez_4)

L’esport i les dones. Una combinació que hauria de produir-se amb total naturalitat i hauria d’estar incorporada en l’imaginari col·lectiu de tota la societat. Fixem-nos, però, que he hagut de construir la frase en condicional, ja que realment estem encara lluny de deixar enrere aquests estereotips que vinculen l’esport als homes i que provoquen que les dones no tinguin les mateixes oportunitats dins d’aquest món.

Assimilant que es produeixen aquestes situacions a la societat, cal preguntar-se qui i com pot aconseguir que aquesta tendència canviï. Hi ha una resposta que sembla evident: els mitjans de comunicació. No hi ha cap altre “poder” amb capacitat d’arribar a més gent i de reconstruir els idearis que predominen a la societat. Això, però, és la teoria. Una teoria massa idealista. Com es mostrarà al llarg d’aquesta anàlisi, els mitjans de comunicació (especialment els més importants) no contribueixen a millorar la situació. Més aviat al contrari.

A Espanya hi ha quatre grans diaris esportius: Marca, As, Mundo Deportivo i Sport. A banda de caracteritzar-se per fer informació relacionada amb el futbol, tots quatre mitjans ho fan per un aspecte molt negatiu: fan informació masculina. El 99% de les seves notícies tenen a veure amb esports practicats per homes. Les dones queden en un segon (o tercer) pla. El primer cap de setmana de març vaig realitzar una anàlisi per veure quantes notícies sobre esport femení publicaven al llarg del dissabte i del diumenge (quan hi ha més activitat esportiva). A l’As en vaig trobar un total de 6, al Marca 4, a l’Sport 8 i al Mundo Deportivo 0 (sí, zero). En total, en tot un cap de setmana es van publicar 18 notícies sobre esport femení. En comparació amb totes les notícies que es realitzen en un cap de setmana, la quantitat és ínfima. A tot això, cal sumar-hi el fet que la diversitat de notícies és nul·la. A l’As, per exemple, la majoria parlaven sobre un mateix tema. En aquest cas, la selecció espanyola femenina.

Una de les notícies que més em va cridar l’atenció va ser una del diari Sport. La notícia es titulava “La Balón de Oro Ada Hegerberg no jugará mundial”. Una notícia d’absoluta rellevància perquè la millor futbolista del món no participarà en la competició més important del món. Doncs no. La informació no apareixia com un element principal de la pàgina web, sinó que quedava difuminada entre altres notícies. Preocupant. Us imagineu que Messi no participés en una Copa del Món? Seria notícia mundial durant mesos i mesos. Però Hegerberg és una dona i “no interessa” donar-li visibilitat.

El problema, però, és que això no acaba aquí. No només es menyspreen els mèrits esportius de les dones, sinó que quan es parla de dones es fa en un to sexista i extraesportiu. Blogs com TikitakAS (de l’As) o otromundo (de Mundo Deportivo) contribueixen a aquesta estereotipzació. Per què en aquests diaris han d’aparèixer informacions com “El elegante desnudo de Dulceida” o “Las 40 mujeres más famoses que sigue Cristiano en Instagram”? Això és sexisme pur i dur.

Totes aquestes accions van en contra dels principis que s’estableixen a la guia Hablamos de deporte: en femenino y masculino, publicada pel Consell Superior d’Esports. A l’article 5.4 de la guia es determina que “cal evitar els prejudicis sexistes i els estereotips recomanats al gènere femení”. Es recomana, per exemple que no es tractin temes extraesportius referents a les dones. Aquesta guia, a més, explica que en cas de dubte, el millor és utilitzar la regla de la inversió, és a dir, canviar el sexe de referència per veure si la informació tractada és adient.

D’altra banda, en els principals codis deontològics nacions i transnacionals també s’estableix la importància de no discriminar per raons de sexe. A l’article 12 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya es requereix “actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creença o extracció social i cultural”. En la mateixa línia, els codis d’institucions com IPSO o la Nation Union of Journalists es diu “cal evitar referències pejoratives respecte al gènere” o que “no s’ha de produir material que provoqui odi o discriminació en matèries de gènere”.

I ja no parlem de l’ús del llenguatge. Majoritàriament es fa referència a “la dona de…”, “la representant de…”. La dona mai pren importància per si mateixa. Amb aquest fet no s’aconsegueix complir, ni de lluny, una de les recomanacions que s’estableixen en la guia Deportes y mujeres en los medios de comunicación, també del CSD. A l’article 2.7 es precisa que “s’ha d’utilitzar un llenguatge inclusiu que visibilitzi a les esportistes (…) i eliminar el vocabulari sexista”.

El 8M tothom és feminista

El 8 de març, els mateixos mitjans esportius que ignoren les fites de l’esport femení durant l’any, agafen la bandera lila i s’alcen com els principals defensors del feminisme. El color lila predomina a les seves pàgines i, aquest dia sí, les principals notícies del dia són relatives a dones i esport. El diari Sport, per exemple, publicava en la portada del dia (i també a la pàgina web) una peça que es titulava “Las mujeres del Barça”. El problema, però, és que aquestes notícies es publiquin un dia concret i no amb la regularitat necessària.

En la mateixa línia, a les pàgines web dels diaris Marca i Mundo Deportivo es podien llegir entrevistes a periodistes com Natàlia Arroyo, conèixer les nutricionistes dels equips de primera o llegir un munt de notícies sobre esport i dones sota l’epígraf “8M” o “Día de la mujer”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els mitjans, doncs, tenen una feina enorme per canviar el seu enfocament de la informació esportiva. Es tracta d’incorporar definitivament les dones dins l’esport i naturalitzar-ho. Una recomanació que podria resumir tot aquest article es troba a la mateixa guia de Deportes y mujeres en los medios de comunicación. Al primer article “es recomana augmentar quantitativament la representació de l’esport practicat per dones, tant en els informatius i programes esportius com a les retransmissions”. Si un partit entre l’Atlètic de Madrid i el Barça de Lliga Iberdrola emplena el Wanda Metropolitano amb 60.739 i bat un rècord mundial, se li ha de donar el ressò que mereix. Cal eliminar la idea “d’esport femení”. Al cap i a la fi és esport, ni més ni menys.

“Vides humanes, com la meva o la seva, lector”

Autora: Laura Roig Casanovas

Responsabilitat davant la vida dels altres. Davant l’ètica. Davant el periodisme, en general. Responsabilitat davant la privadesa, la intimitat, la protecció, el dolor i el patiment. Sobretot davant de tot allò que comporta més delicadesa i sensibilitat.

Davant l’accident de tren de Santiago de Compostela l’any 2013, La Voz de Galicia o El Correo varen il·lustrar les seves portades amb imatges que no adjuntaré, ja que penso que no s’han de continuar difonent. Imatges de ferits i fins i tot de morts, a primer pla, per a causar impressió i mostrar sense filtres les conseqüències del succés. Aquest és un dels molts casos on, el periodista, en escollir-les, no va ser respectar la privacitat d’aquelles persones vulnerables pel fet del moment. Recordem, així, que l’article 9 del Col·legi de Periodistes de Catalunya remarca que cal respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en casos que generin situacions d’aflicció o dolor.

Podríem complementar-ho amb exemples més recents. El País, El Mundo o l’ABC, davant l’atemptat de La Rambla, varen publicar fotografies en portada on hi havia cossos sense vida o primers plans de ferits. Tal com ens recorda el codi deontològic de Berria, “per il·lustrar accidents, atemptats i catàstrofes, no es publicaran fotografies de primeríssims plans”. I aquests tampoc els afegiré. Penso que no era necessari usar aquestes fotografies per mostrar la magnitud de la tragèdia.

“Unidos contra el terrorismo” acompanyat d’aquest llaç blanc, del diari La Razón, considero que va ser un bon exemple. El lector, només amb el titular i els coneixements previs, ja s’imagina la desgràcia. El diari Sport crec que també va actuar de manera responsable. “Tots units fem força” amb la imatge  de Barcelona des de la part més alçada de la ciutat. En aquell moment, no considero que fos necessari impactar. Només calia, amb respecte, informar.

Los nombres del horror”: exemple d’un bon ús del principi de responsabilitat

El Periódico, diumenge 10 de febrer, va publicar un especial sobre els refugiats: un homenatge a tots aquells que, intentant creuar el Mediterrani, han perdut la vida. L’editorial, aquell dia, començava així:

La portada de l’especial “Más Periódico” impactava. Mostrava una imatge d’una pastera plena de gent, des de dalt, al mig de l’aigua. Envoltats d’un fons blau infinit, s’observaven persones. En mig de l’oceà. I un número gegant al centre de la pàgina no et deixava indiferent. 35.597. Des del principi, doncs, el mitjà es manté al marge de qualsevol vulnerabilitat. Sense anar més enllà, en aquesta fotografia hi poden haver menors perfectament. Tal com recorden els principis generals de la FAPE, el periodista ha de respectar la intimitat prestant especial atenció als menors en les imatges. Al decidir publicar aquesta, no corre el perill de desobeir-hi.

“La travesía de la muerte” o “La frontera más peligrosa” són alguns dels titulars que acompanyava un dels reportatges de l’interior. Tractant la desigualtat, l’exclusió, els beneficis econòmics o l’“Encropolítica”, per analitzar les polítiques migratòries. Tractant el capitalisme neoliberal, el dret a la vida i les causes per les quals fugen. També els obstacles que es troben en el camí i la teoria “efecte trucada”. El reportatge de Javier de Lucas parla de tots aquests aspectes, per referir-se als refugiats. Per informar-nos. Per fer-nos reflexionar sobre la crisi d’humanitat que defineix els nostres temps. Hi incloïa un infograma del total d’immigrants arribats a les costes europees l’any 2018, i un gràfic de les arribades i xifres de morts. Del milió que varen arribar l’any 2015, aquest any passat, en varen arribar 116.000. Així que evitant qualsevol contingut sensibilitzador, l’autor ens intentava contextualitzar i informar sobre la tragèdia.

La  ONG UNITED, recull totes les morts que hi ha hagut intentant arribar a Europa des de l’any 1993 en “The List”. Un Excel d’una cinquantena de pàgines que recollia dades com el lloc, la data i la causa de la mort de cada migrant. 35.597 noms.

Penso que veure el número en portada impactava. Però quan em vaig trobar aquesta llista davant els meus ulls, anava passant les pàgines i veia que no s’acabaven, vaig adonar-me’n de la necessitat que hi ha de crear una consciència col·lectiva. I de com de bé va fer-ho El Periódico aquell dia. El camí fàcil hauria sigut  buscar milers d’imatges de ferits, malalts i de cadàvers. D’aquesta manera, també m’haguera commogut. Però tal com anomenen les recomanacions a la informació audiovisual del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, no haurien de ser emeses fotografies de primers plans de persones en situacions de patiment. I aquest mitjà va decidir publicar una cinquantena de pàgines plenes de noms em van fer donar compte que estem parlant de vides. Que totes tenen nom, any de naixement, identitat, origen. I que totes elles, també, tenen data final. Penso que el mitjà va tenir present l’ètica, en tant a respectar la privacitat de totes aquestes persones.

Aquell dia El Periódico ho va aconseguir. Va emocionar. I ho va fer amb respecte a la vida i a la dignitat humana. I també amb respecte davant la vulnerabilitat d’un fet tan delicat com el dels refugiats. Com deia Javier de Lucas al reportatge, “vides humanes, com la meva o la seva, lector”.

“Menes”, de menors a criminals en una sola etiqueta

Autora: Marta Nin (@martaninloscos)

El dissabte 9 de març, un grup de 25 encaputxats va accedir a l’alberg Cal Ganxo, a Castelldefels, i va agredir els menors migrants que s’hi allotgen des del desembre de 2018, així com els seus educadors. Un dels menors va haver de ser ingressat per lleus contusions a l’Hospital de Viladecans i, a més, el centre va patir algunes destrosses materials.

Tal com afirmava el diari Ara, aquesta era la tercera agressió racista contra menors estrangers en només en deu dies. El 3 de març se n’havia produït una a Canet de Mar, quan un home va entrar amb un matxet a una casa de colònies i va amenaçar de mort a la cinquantena de joves d’entre 15 i 18 anys que s’hi acullen. Tres dies abans, una vintena de veïns del mateix poble havia insultat tres dels nois quan tornaven de la biblioteca, on havien anat per contactar amb les seves famílies.

Una de les protestes que es van fer en contra de les agressions va ser el 16 de març, en què més de 300 persones van concentrar-se a Plaça Sant Jaume, convocades per l’associació d’Ex-menors no acompanyats. “Volem treballar, tirar endavant… l’etiqueta de “mena”, al cap i a la fi, ens l’han posat per anomenar-nos d’alguna manera però som igual que tothom i tenim els mateixos drets i les mateixes opcions que tothom a ser persones”, deia Hind Rhora, representant de l’associació, al TN Vespre de TV3. I és que l’augment de les actituds xenòfobes vers aquest col·lectiu es deu, en gran part, a la manera com les institucions polítiques i els mitjans de comunicació n’han tractat la seva arribada a l’Estat, fet que ha provocat una allau de notícies allunyades de la deontologia periodística. En molts casos, s’ha oblidat la situació de vulnerabilitat d’aquests menors que arriben sense cap tutor adult i s’ha normalitzat posar-los sota l’etiqueta “MENA” (Menor Estranger No Acompanyat). Aquest sobrenom, a més, va moltes vegades unit a un discurs negatiu i criminalitzador que els mitjans retroalimenten diàriament. Les següents imatges en són només alguns exemples:

Davant l’agressió sexual a una noia a Santa Coloma de Gramenet el 12 de novembre de 2018, La Sexta publicava aquesta notícia. Al titular, indica que els 15 detinguts són menors migrants, mentre que al subtítol ho desmenteix, dient que són dos menors i la resta adults.

Alerta Digital publicava la nacionalitat i donava dades irrellevants per a la notícia: es relaciona que els agressors estiguessin infectats per sarna amb el fet que feia uns dies, un “mena” fos diagnosticat de la mateixa infecció, fet que porta a la criminalització del col·lectiu sencer. Cal destacar que també es donen informacions no contrastades, com que els nois havien estat arrestats feia uns dies per “suposats” robatoris amb violència.

La Vanguardia feia el mateix amb un cas de sis violacions a Barcelona, en què, malgrat que cita com a font els Mossos d’Esquadra, utilitza l’etiqueta “mena” per a referir-se al presumpte agressor. Altres mitjans com la Cope, El País o La Razón posen el focus en “la problemàtica” que l’arribada d’aquests menors suposa, usant connotacions negatives com “llegada masiva”, “fugados”, etc.

En tots aquests casos es veu una clara vulneració dels codis que marquen la deontologia periodística. Segons indica el tesaure de l’ètica periodística, no es compleixen, principalment, els principis de justícia -quant al tractament de grups socials desfavorits- i el de responsabilitat -en matèria d’especial sensibilitat social. Tal com s’indicava anteriorment, i segons la Guia sobre el tractament de diversitat cultural, cal evitar la informació del país d’origen si no és estrictament necessari –el que es fa amb la violació de Santa Coloma de Gramenet, en què s’especifica que és magrebí- així com les generalitzacions. De la mateixa manera, i seguint les recomanacions del CAC sobre el tractament de la immigració, cal evitar relacionar un determinat col·lectiu  de persones migrades, com serien els menors migrants no acompanyats, amb una activitat il·legal, com les agressions o els robatoris. Cal tenir molt en compte també, a tall de resum, l’annex F del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes, que indica que el tractament dels mitjans és influent a l’hora de provocar una actitud negativa de la societat vers els immigrants. Remarca la necessitat d’evitar etiquetes -“menes”- i d’actuar amb especial responsabilitat i rigor en col·lectius vulnerables. Quan, a més, es tracta de menors, hi ha un decàleg que recull el tractament adequat per aquest col·lectiu: es destaca l’evitament d’estereotips així com el tractament en la diversitat.

En l’àmbit estatal i transnacional, els punts número 7 tant de la FAPE com del FIP, insisteixen en l’extrema cura dels periodistes cap als col·lectius més vulnerables i discriminats, i l’intent per facilitar aquesta discriminació.

Malgrat que la majoria de mitjans perpetuïn aquesta discriminació, cal remarcar també la professionalitat d’altres. Sense anar massa lluny i tornant a l’inici, n’és un clar exemple l’entrevista que Lídia Heredia va fer a l’alcaldessa de Castelldefels María Miranda a Els Matins de TV3. Mentre que aquesta repetia constantment en el discurs l’etiqueta “mena”, en contrast amb “els joves del poble”, Heredia es limitava a termes com “menors migrants o estrangers”. Aquests matisos són els que acaben determinant la professionalitat i el rigor d’un periodista. Altres mitjans a destacar són, per exemple, La Directa o Mèdia.cat, que han volgut contextualitzar i donar veu a aquests col·lectius, sense caure en els estereotips i anant més enllà de les simples etiquetes.

La privacitat de les víctimes a examen

Autora: Nura Portella Genestar (@NuraPortella)

Cada dia, a les carreteres espanyoles succeeixen accidents de trànsit i els periodistes hem d’informar sobre aquests amb molta més assiduïtat de la que ens agradaria. Fa onze anys, a un petit poble del centre de Menorca, Alaior, van morir tres nois d’entre devuit i vint anys a la carretera. Tornaven de festa, el conductor havia begut i anava 200km/h a una carretera on el límit és noranta. A aquesta velocitat, el cotxe va sortir de la calçada i es va estavellar. Llavors, la burilla d’una cigarreta va incendiar el vehicle i tres dels quatre ocupants van morir calcinats, mentre que el restant va sortir gairebé il·lès. Eren amics i la desgràcia va tenir lloc durant la nit de reis. Tot plegat, va cridar l’atenció de la premsa, des de en l’àmbit local fins a l’estatal. La cobertura que se’n va fer però, deixa molt de banda els principis deontològics que haurien de regir el periodisme. Per veure-ho, ens fixarem en com van tractar l’accident El País i Última Hora, diari local de l’illa.

Per començar amb l’anàlisi, del primer que ens n’adonem és que, El País si bé comença la notícia posant només el nom de pila dels tres nois morts, al final s’hi inclou un petit perfil de cada un, afegint-hi cognoms, edat i la seva professió.

A Última Hora aquests noms són el primer que llegeix el lector.

Si bé hi ha qui ho pot entendre aquest com un homenatge a les víctimes, és molt important recordar que la mort és quelcom extremadament íntim i el fet de posar els seus noms sencers (ni tan sols les inicials) és una vulneració molt important a aquesta intimitat, sobretot de cara a les seves famílies. En l’àmbit local, tots els veïns d’Alaior (10.000 habitants) es coneixen entre ells i afegir els seus noms a la notícia només farà alimentar els tafaners; a escala estatal, els noms són completament irrellevants.  El que més destaca del tractament que en fan els mitjans però, és l’especularització de l’accident i la intromissió en la privacitat de les víctimes.

Aquest paràgraf d’Última Hora reuneix totes les característiques d’una notícia que no té en compte els codis deontològics. Només de llegir-la, pots tenir la sensació que es tracta d’una novel·la d’acció en lloc d’un accident de trànsit real on hi han mort dues persones. Àngel s’ha convertit en un superheroi que ha de salvar els seus amics en lloc d’una víctima més i a partir d’aquest moment tothom coneixerà la seva història fins al més mínim detall. De la notícia en si, només és important saber que ell va sobreviure i va trucar a emergències, tot el que hi afegeix Josep Pons Fraga (redactor de la notícia i director del diari) és innecessari, morbós i fins i tot desagradable. Cal recordar que Àngel va sobreviure a la desgràcia i que per culpa de tractaments periodístics com aquest pot tenir problemes a l’hora de superar el xoc.

Per la seva part, El País es mostra molt més professional en aquest aspecte, ja que el seu grau de morbositat és molt menor que el del diari abans esmentat, però així i tot, cau en la temptació d’incloure alguns elements més propis de la ficció en una notícia sobre una tragèdia que són fàcilment estalviaves.

Última Hora, però, porta fins a l’últim nivell el morbo a l’explicar com el pare d’una de les víctimes va intentar sufocar el foc amb una mànega sense saber que dins el cotxe hi estava atrapat el seu fill.

Si bé aquesta història és interessant a nivell periodístic i s’ha de reproduir, des del diari s’explica des d’una òptica purament sensacionalista i morbosa. En aquesta part de la notícia, el redactor cerca la llàgrima fàcil del lector i el llenguatge literari que utilitza el pot arribar a distreure, semblant de nou, un relat de ficció.

Aquesta manca de sensibilitat i les intrusions en un moment extremadament delicat pel poble en què va succeir l’accident, i sobretot per les famílies, atempten, fonamentalment, contra el principi de responsabilitat de l’ètica periodística.

És evident que un accident com aquest havia d’aparèixer als mitjans de comunicació, pel dia en el qual va ocórrer, l’edat dels joves, i les seves conseqüències. Però l’interès general no justifica ni de bon tros la intromissió en el dolor portada a terme pels diaris.

El sensacionalisme amenaça el periodisme de qualitat?

Autora: Judit Huguet (@judit_huguet)

Sabem que hi ha mitjans o, més ben dit, ‘pseudomitjans’, que publiquen informació que no es pot considerar realment periodisme i que no respecta molts dels codis deontològics d’aquesta professió. Aquí en tenim alguns exemples de part d’alguns d’aquests ‘pseudomitjans’ com El Español, El Huffington Post o Mediterráneo Digital.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Però, no són només aquests mitjans que ja tots esperàvem, sinó que d’altres que teòricament són seriosos també han caigut en aquestes males pràctiques per aconseguir més clicks i visualitzacions. Alguns d’ells ho fan en seccions pròpies on publiquen informació de caràcter més sensacionalista, tot i que no és així en tots els casos.

En primer lloc, tenim una notícia força recent. Mitjans com La Vanguardia o elNacional.cat van difondre que Malú i Albert Rivera buscaven casa. El primer diari va explicar amb tot luxe de detalls en la seva secció de ‘Gente’ la finca en què tenia intenció d’instal·lar-se la parella, el barri en què es trobava i quins famosos més hi vivien.

De la mateixa manera, elNacional.cat ho va fer en l’apartat de ‘En blau’, titulant la peça “Albert Rivera i Malú fan la passa definitiva per consolidar la seva relació”. En ella, publiquen informació similar a la de l’anterior diari, citant també com a font el programa Socialité de Telecinco. Si això no fos prou, aquest mitjà digital va fer un seguiment d’aquesta notícia i, dos dies més tard, va publicar que Malú es va comprar una casa sola. Aquí cita a la revista Lecturas i fa broma amb una fotografia força ridícula del líder de Ciutadans, alimentant aquest sensacionalisme.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

És sorprenent que mitjans que publiquen contingut seriós com, per exemple, el judici del procés, donin espai també a aquest tipus d’articles que no aporten res informativament i que tampoc ajuden a la creació d’una opinió pública lliure i formada. En les seccions que he comentat anteriorment sobre aquests mitjans, ‘Gente’ i ‘En Blau’ també fan ressò d’altres notícies com “Terelu Campos renuncia a tener pareja”, “¿Le fue infiel María Lapiedra a Gustavo González durante su relación?” o “Per què Letícia no permet que Elionor vagi mai d’excursió amb les amigues”, que, si no ens ho diguessin, passarien perfectament per peces de revistes del cor com Pronto o Lecturas. Fins i tot, La Vanguardia fa publicitat de publicacions d’aquest tipus (Semana, Love, Diez Minutos…), incloent-ne les portades i anunciant algunes de les notícies del seu interior.

De la mateixa manera, elNacional.cat i Europa Press van publicar notícies relacionades amb Victoria Federica, la filla petita de la Infanta Elena i Jaime de Marichalar. ElNacional.cat va fer pública un article sobre “els vicis” de la noia: fumar, jugar a jocs d’atzar, comprar bosses cares i anar de festa per Madrid. Tot això acompanyat d’una fotografia de la jove fumant. En la notícia, la compara amb el seu pare i amb el seu tiet, Álvaro de Marichalar, i destaca els seus mals costums.

M’ha semblat encara més greu que una agència de notícies com Europa Press publiqui que Victoria Federica gaudeix de la nit madrilenya sense la seva suposada parella, el torero Gonzalo Caballero. Sí que és cert que es tracta de la Casa Reial, però ni ella és la filla dels Reis ni això té cap tipus d’interès rellevant per a la ciutadania.

Seguim amb la família reial amb una notícia de El Mundo titulada “Froilán, un rebelde con causa”, en què introdueixen al jove com “el gra de la família”. En ella parlen de la relació de Froilán amb Vox. Una de les frases que m’ha semblat força sorprenent, per no dir més, és: “Nadie le puede negar a un chico de 20 años que le gusten las chicas o que vaya de discotecas, lo contrario sería una anormalidad”. Així, el que està fent el diari és titllar d’anormal l’homosexualitat.

La secció ‘Yo Dona’ d’aquest mateix mitjà és també força qüestionable. Inclou notícies com “Aplícate bien el corrector de ojeras de una vez por todas con estos sencillos consejos” o “La nueva forma de llevar las joyas según las prescriptoras de moda”. És una manera de dir, després de tota aquesta informació rellevant sobre l’actualitat, posem un apartat per les dones de color rosa on es parli de maquillatge i moda. Per aquest motiu, em sembla una secció força sexista i amb un tipus de contingut que, en la meva opinió, no és gaire adequat per a un mitjà. El diari La Razón també publica informació d’aquest tipus en el seu apartat ‘Familia y Mujer’. Alguns dels titulars són “Claves para cuidarse a partir de los 30” o “¿Qué buscan las familias a la hora de elegir un banco?”. Per altra banda, el Periódico va fer difusió de la següent notícia, explicant amb pèls i senyals la vida de la jove i la seva obsessió per assemblar-se a Meghan Markle. Igual que en els altres casos, aquesta informació busca el sensacionalisme i la xafarderia més que formar als ciutadans, perquè realment no aporta res.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El diari ABC també ha publicat fa poc notícies de contingut més aviat ridícul o morbós. Una d’elles explica que un pare entrena al seu gos perquè vigili que la seva filla faci els deures i no miri el mòbil, cosa que és bastant irrellevant i poc interessant com perquè en faci ressò un mitjà d’aquest tipus. L’altra és sobre la història d’una jove vestida de núvia que plora davant la tomba del seu promès. En ella s’explica que el seu promès havia mort pocs dies abans de la boda i que ella havia anat a veure’l al cementiri aquell dia. En la meva opinió, aquesta notícia és un pèl massa sensacionalista.

Per últim, el diari ARA ha difós dues notícies que són també poc serioses i d’interès qüestionable: l’anell de matrimoni que li va regalar el promès de Jennifer Lopez, Alex Rodriguez, a l’artista i, un dia després, l’acusació d’infidelitat de Rodriguez per part d’un exjugador de la lliga de beisbol nord-americana.

Després de presentar aquests exemples, anem a veure què en diuen els principals codis deontològics. Alguns dels casos presentats es podrien incloure en el principi de veritat, que menciona el sensacionalisme i l’espectacularització. Està clar que en tots ells estan propiciant el ‘clickbait’ i viralitzant continguts sensacionalistes en diaris de referència com La Vanguardia, El Mundo o l’ARA.

Del codi deontològic del Consell d’Europa en podem extreure diferents punts. En primer lloc, el tercer article destaca la diferenciació entre notícies i opinions, que queda molt borrosa en la majoria d’articles, com per exemple els de la Casa Reial o els de Malú i Rivera. En ells, són comuns els judicis de valor i les valoracions per part dels redactors. A més, l’article 15 explica que la informació no ha de ser tractada com una mercaderia sinó com un dret fonamental dels ciutadans. En aquest sentit, s’explicita que ni la qualitat de les informacions ni de les opinions ha d’estar mediatitzada per augmentar el nombre de lectors. Tal com hem vist, alguns mitjans publiquen aquest tipus de contingut morbós únicament per augmentar els clicks, allunyant-se una mica de la seva funció com a periodistes. Per últim, també cal tenir en compte el punt 23, el respecte al dret de les persones a la seva vida íntima. Es diu que les persones que tenen funcions en la vida pública tenen el dret a la protecció de la seva vida privada, excepte en els casos en què això pugui tenir incidències sobre la vida pública. Així, les notícies sobre Albert Rivera podrien transgredir en certa manera aquest dret.

Pel que fa al codi deontològic de la FAPE, en el segon article s’afirma que el compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat i, en el quart, el fet que el periodista ha de respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge. De la mateixa manera, el codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya marca 12 criteris bàsics, alguns d’ells aplicables a aquests casos. En primer lloc, l’article 1 parla de l’obligació d’informar de manera acurada i precisa, distingint entre informacions i opinions i evitant la difusió de rumors, tal com han fet alguns dels mitjans anteriors, que van publicar les peces sense assegurar del cert que fos així (cas Victoria Federica, Malú i Rivera…) i fonamentant-se únicament en revistes o programes del cor. Això també ho podem relacionar amb el punt 2, que tracta d’evitar utilitzar expressions injurioses ni difondre dades imprecises que puguin lesionar la dignitat de les persones. Per últim, l’article 9 menciona la importància de respectar el dret a la privacitat i evitar les intromissions innecessàries en la vida de les persones.

El codi deontològic de la UNESCO inclou en el seu article 2 la dedicació del periodista cap a la realitat objectiva, és a dir, que els professionals de la comunicació han de publicar informació autèntica sense cap mena de distorsió que permeti al públic tenir un material adequat que faciliti la formació d’una mirada acurada i comprensiva del món.

A tall de conclusió, puc afirmar que és molt sorprenent i qüestionable que mitjans seriosos difonguin aquest tipus d’informació perquè, en la meva opinió, fa que els ciutadans puguin perdre la confiança en aquest mitjà i en tot el que publiquen. Basar aquestes peces en revistes del cor també és un fet més que desacredita una mica aquests mitjans. Està clar que la majoria ho fan per augmentar els lectors, enganxar-los amb dades morboses i no quedar-se enrere en aquest tipus de contingut, ja que, com hem vist, no són pocs els que en fan ressò.

L’era de la subjectivitat implícita: una mirada a la cobertura del judici del procés

Autora: Judit Batlle Frigola (@judit_batlle)

En temps polítics tan convulsos, la manca d’objectivitat palesa a les notícies del judici del procés no és novetat. Molts ja consideren l’objectivitat com una utopia inassolible i que, a la gent, tampoc l’interessa. I si estem parlant de política, menys. Hem arribat a l’era on els lectors volen llegir el que pensen i no el que passa. Per consegüent, els mitjans han adoptat un estil que dista bastant de tractar temes tan polaritzats pel que fa a l’opinió pública de manera allunyada de la seva pròpia línia editorial.

Per tal d’analitzar el grau d’interferència i manipulació de la informació que hi ha hagut dins les notícies del judici del procés independentista, he escollit un dia concret, en aquest cas: el 20 de febrer. Va ser el dia en què va declarar Josep Rull, advocat i polític català associat al Partit Demòcrata que rau a la presó des que 23 de març de 2018 va ser traslladat al centre penitenciari per risc de fuga i acusat de delictes de rebel·lió i malversació de fons després dels fets de l’1 d’octubre.

Com he dit abans, el fet que cada mitjà tingui una línia editorial molt marcada fa que les informacions donades del judici als lectors estigui inevitablement impregnada, en alguns punts de diversos articles, de sensacionalisme més o menys implícit. Per tant, i com a mostra, s’han escollit dos diaris, que tenen versió digital i versió en físic, de dues ideologies marcades antitètiques entre elles: El País, considerat socialdemòcrata i en contra del procés independentista i per tant, de la llibertat dels polítics que estan en presó preventiva i L’Ara, clarament independentista i a favor de la llibertat dels que ells denominen: “presos polítics”.

L’hemeroteca de portades d’ El País ha estat una de les fonts d’informació principal. Quin ha estat la importància que van donar a les declaracions de l’acusat dins els temes del dia? La notícia ocupa un petit requadre a la part baixa i a l’esquerra de la portada, el que indueix a pensar que no l’han considerat dels temes més rellevants. Si contem les notícies relacionades amb la declaració del dia, van ser dues.

La primera comença destacant les funcions passades del conseller, utilitzant el temps verbal en passat: “el que fue”. És a dir, el priva dels seus drets polítics o el seu càrrec perquè resta suspès a causa de la presó preventiva. També fa esment a l’argument de la Fiscalia: “impedir que un ferri que anava a acollir als policies i guàrdies civils restés al port de Palamós”. Esmentar l’acusació en el primer paràgraf sense mencionar la resposta que va rebatre l’acusat cap a la Fiscalia és una manera implícita de posicionar-se. En el següent paràgraf, quan fa menció a l’advocat de la defensa utilitza el verb: “intentar desmentir”, donant a entendre, que no ho va aconseguir perquè l’acusació de la Fiscalia era certa.

Al tercer paràgraf afirma que Rull “va ser un destacat membre de l’ala més sobiranista del partit de Convergència Democràtica de Catalunya i que va ser conseller de Territori “funció de la qual l’allunyava de les decisions més operatives”. Són dues afirmacions que en cap moment són fomentades ni justificades per cap fet rellevant i que semblen meres suposicions del periodista en qüestió. A més, el quart paràgraf reitera, altre cop, l’acusació de la Fiscalia citant, fins i tot, els diferents missatges de Twitter que s’havien presentat en contra de l’acusat.

La notícia finalitza explicant que “té un paper rellevant en els últims passos del procés independentista (…) perquè es va deixar fotografiar en el seu seient treballant amb l’ordinador després de l’aplicació de l’article 155”. És una informació clarament irrellevant i hipotètica que el periodista utilitza per deixar entreveure la seva culpabilitat. Tot i això, la cirereta del pastís es guarda pel final, quan es titlla “d’il·legal” la consulta de l’1 d’octubre.

En cap moment en tota la notícia s’explicita algun argument de la defensa, tota la informació està basada en l’acusació i els seus arguments. Dins aquesta primera perspectiva, podem mencionar dos principis del Tesaure de l’ètica periodística. Per una banda, el principi de veritat que inclou cura i rigor i neutralitat valorativa. Per l’altra banda, el principi de justícia que inclou la imparcialitat i la presumpció d’innocència de detinguts.

Els articles promoguts per la Federació Internacional de Periodistes (Art. 3), el Consell d’Europa (Art. 4), la FAPE (Art. 17) o el Col·legi de Periodistes de Catalunya (Art. 1) fan referència a evitar conjectures o especulacions. És a dir, el periodista no ha de fer cap suposició en base els seus pensaments com hem vist en algun moment de l’article. També és essencial mencionar una cita de Salvador Alsius, creador del tesaure: “Les opinions del periodista no han d’afectar, almenys d’una manera explícita, el contingut de les notícies”. Element que també destaquen els codis promoguts pel Consell d’Europa (Art. 3), la FAPE (Art. 17) o el Col·legi de Periodistes de Catalunya (Art. 1). Un periodista ha de romandre en la distància sense interferir ni amalgamar opinió i fets reals.

L’article 2 del Col·legi de Periodistes de Catalunya afirma que s’han de “difondre únicament informacions fonamentades, evitant en qualsevol cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient perquè puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar un mal o descrèdit injustificats a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d’expressions o qualificatius injuriosos”. En aquest cas, deixar implícita la idea que els polítics que encara no tenen una sentència definitiva, són culpables. No ho especifica directament però sí que ho deixa entreveure.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Una vegada analitzat un dels articles d’ El País, passarem a tractar la seva antítesi: L’Ara. L’Ara comença l’article amb una afirmació dubtosa pel que fa a la seva intencionalitat: “Tercer dia de declaracions i cinquè de judici, amb la intenció del tribunal de prémer l’accelerador per acabar els interrogatoris tan aviat com sigui possible.” Ens deixa entreveure que Manuel Marchena o el tribunal en si tingués algun motiu hipotètic per acabar abans. A aquesta conclusió hi arriba justificant que haurien d’acabar un dijous i, en canvi, s’habilita un dilluns per enllestir tots els interrogatoris pertinents.

En aquest cas, i en el segon paràgraf, veiem com designa el càrrec de Rull com a “diputat de JxCat”, és a dir, encara que estigui a la presó i suspès del seu paper polític, el periodista considera necessari prescindir d’utilitzar el passat, en contra partida amb El País. També cal remarcar l’expressió quan fa referència a la intenció de la Fiscalia “per indagar en la suposada desobediència i la malversació”. Aquest “suposada”, per una banda, posa en dubte l’acusació que, de fet, pot ser pertinent quan la sentència no està encara anunciada. Tot i això, val a dir que de la manera que està feta l’expressió, dona la sensació indirecta que es posiciona cap al bàndol dels acusats, donant a entendre que és invenció de la Fiscalia.

Val a dir com a factor positiu, a més, que és adient el tractament de les declaracions pel que fa a l’acusat i a l’acusació. Quan esmenta una declaració de l’acusació, l’acompanya de la pertinent resposta de l’acusat. Tot i això cal afirmar que en algun cas, sobretot al principi, fa un relatiu abús de les declaracions de Rull. De fet, la notícia és molt llarga, en comparació amb la de El País.

En últim terme, un dels retrets que faria al conjunt de la notícia en si seria algunes expressions i adjectius dubtosos i fàcilment intercanviables per evitar albirs d’ideologia, malgrat creure que no és la intenció del mitjà evitar-los. Un exemple d’aquestes expressions seria: “L’obsessió de Madrigal per conèixer…”, és fàcilment substituïble per “la insistència”. L’Ara utilitza gran espai de la seva secció informativa per explicar el judici, més del triple que El País. “Sobreinformar” o informar en accés, també és posicionar-se. Tot i això aporten diferents fonts o informació addicional com són fragments de diferents documents esmentats al judici.

Deontològicament estem al mateix punt de partida i final que amb el diari El País. És adient tornar a esmentar el principi de veritat i el de justícia del Tesaure. I tornar a fer menció reiterada implícita dels consells i les determinacions per part de diferents organitzacions com són El Col·legi de Periodistes, la FAPE, la FIP, entre d’altres. Cal destacar opinió d’informació. És essencial i crucial pel futur periodisme ser capaç de tenir criteri i tenir la capacitat i l’habilitat suficient per desprendre’t d’ell a l’hora d’escriure i deixar constància d’uns fets. Malgrat això, també és adient afirmar que som a l’era de la subjectivitat informativa, i que l’objectivitat està en crisi. Estarem iniciant una nova etapa del periodisme?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.