“El crimen de la Guardia Urbana”: el morbo frente la información

Autor: Iñaki Martínez Azpiroz (@InaMA_1998)

El “crimen de la Guardia Urbana” es el nombre con el que se conoce un caso de presunto asesinato que se habría cometido en mayo de 2017. Un agente de la Guardia Urbana de Barcelona apareció calcinado dentro del maletero de un coche, cerca del pantano de Foix. El Guardia Urbana asesinado era pareja de Rosa Peral, la primera persona investigada; el segundo investigado el examante de Peral, Albert López. Muchos medios de comunicación adoptaron un tono morboso para tratar el presunto asesinato. Entre otros, se encuentran ejemplos en Ara, Crónica Global o Rac1.

En el ‘Telenotícies migdia’ de TV3 del pasado 31 de enero, se publicó una pieza con motivo de la previa de la vista oral que las dos personas investigadas iban a hacer ante un jurado popular. En las imágenes, los investigados reconstruyen el caso ante la juez y el fiscal en las supuestas escenas del crimen.

Desde un punto de vista informativo, estas imágenes no dan ningún dato que ayude a entender el caso, más allá de constatar que ambos investigados tienen versiones contradictorias. Reflejo de ello es el inicio de la pieza. Aparece Rosa Peral, en primer plano, diciendo: “¿A quién llamo? ¿A Mossos voy a llamar, como chillando…? [llora] Es que no os dais cuenta realmente del daño que ha hecho [Albert]. No sé si lo pensáis o no”.

¿Esta pieza de TV3 se ajusta a las líneas de la deontología periodística? Se deben analizar dos derechos de las personas investigadas en el caso: el derecho a la intimidad, y el derecho a la presunción de inocencia.

El libro de estilo de TV3, en su punto 1.2.2.3.1. Dret a la intimitat, habla sobre la ponderación entre el derecho a la intimidad y el derecho a la información. “[…] La libertad de información prevale como criterio general cuando colisiona con el derecho al derecho al honor, a la intimidad y a la propia imagen, siempre que la información sea veraz y tenga relevancia o interés público […]” Es un criterio compartido también con códigos deontológicos como el de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE), que en punto 4ª de sus principios generales señala que “sólo la defensa del interés público justifica las intromisiones o indagaciones sobre la vida privada de una persona sin su previo consentimiento”. Las imágenes expuestas en la pieza de TV3 no aportan, en general, valor informativo; aportan detalles irrelevantes para conocer “curiosidades” del caso. Para ello enseñan el rostro de las dos personas -cabe recordar- que aún no han sido juzgadas.

Además de violar el derecho a la propia imagen de Rosa Peral y Albert López, la pieza también podría estar vulnerando el derecho a la presunción de inocencia. Es verdad que en ningún momento se tilda a los investigados como asesinos, pero el relato denota mentiras, engaños y sospechas sobre las dos personas. Son conjeturas; la justicia aún no se había pronunciado. Varios códigos deontológicos dan pistas en este sentido. La FAPE afirma en el artículo 5 de sus principios generales que “el periodista debe […] evitar al máximo las posibles consecuencias dañosas derivadas del cumplimiento de sus deberes informativos” sobre las personas investigadas por la justicia. Por su parte, el código deontológico del Col·legi de Periodistes de Catalunya, dicta en su artículo 10 que los periodistas “evitarán los prejuicios, así como someter a los implicados a juicios paralelos” en cuanto a su culpabilidad en un delito.

Con todo, la pieza sirve más para mantener la atención de la audiencia que para aportar un nuevo conocimiento. El relato está hecho con un afán de espectacularización y sensacionalismo. En este sentido, el Consejo de Europa, en el artículo 30 de su resolución 1.003, es tajante: no se debe confundir el conflicto o lo espectacular con aquello informativamente relevante.

Los medios de comunicación, y en mayor medida las televisiones públicas, deben atenerse al estricto valor informativo de sus noticias. El entretenimiento tiene su espacio en los medios de comunicación, y es una de las funciones que cumple el periodismo. Sin embargo, desvirtuar los espacios informativos con otras finalidades choca con el derecho del ciudadano a recibir una información veraz.

La intención de la pieza es clara. En una de las imágenes, Rosa Peral habla en el juzgado: “Me asomo y digo ‘¿qué quieres?’, y lo veo [a Albert] con una braga tapándose hasta aquí [señala la altura de la nariz], con ropa oscura, y con un hacha en la mano”. Son diez segundos de imagen. ¿Qué aportan? Morbo.

Persones refugiades als mitjans (2015-2020): principals conflictes deontològics

Autora: Cristina de la Rosa García (@CrisdlRosaG)

A l’abril de 2015, més de 600 persones van morir en el naufragi d’una embarcació que pretenia arribar a Lampedusa (Itàlia). Aquell estiu va quedat marcat per la intensificació de la cobertura mediàtica de la situació d’aquells qui migraven des d’Orient Mitjà i Àfrica cap als països europeus. A major nombre de peces relacionades amb el tema, major diversitat de posicions i exemples que xoquen amb la normalitat deontològica.

Al setembre de 2015, la fotografia del “petit Aylan” obre el debat a la societat, a la política i als mitjans. Alhora, Hongria tanca frontera amb Sèrbia – Nilufer Demir

D’acord amb les pràctiques observades, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) ha redactat una breu guia per al tractament mediàtic de les persones refugiades. El document utilitza els termes “persones refugiades” i no “refugiats”. Seguint la responsabilitat deontològica, no podem identificar l’individu amb una de les seves qualitats. En el cas de la salut mental, l’associació Obertament recomana els mitjans no utilitzar “un esquizofrènic” o “un anorèxic”, si no “una persona anorèxica”, donat que “les persones són més que la seva malaltia”. De la mateixa manera, una persona refugiada és més que la seva excepcional -i transitòria- condició de migrant de guerra.

En aquest fragment d’Intereconomía del 2015, l’allau de xifres crea una presentació informativa que contrasta amb l’opinió posterior. Els mitjans tenen obligació deontològica sobre tot tipus de peces, informatives o opinatives.

La major part de persones que arriben a costes europees en aquestes condicions venen dels conflictes a Síria (fugen del Govern i de l’ISIS), Afganistan, Iraq o Somàlia, o fugen de la repressió dictatorial d’Eritrea.  No obstant això, molts cops les xifres es confonen als mitjans i fan pensar que la major part d’aquestes rutes a través del Mediterrani les han utilitzades persones en condició de migrant econòmic. A més, l’exaltació de les xifres de migrants resulta en titulars grandiloqüents (“Más de 2000 immigrantes han entrado en Hungría por Serbia en las últimas 24 horas”) o en comparacions poc útils més enllà de l’alarmisme (“Peor que Bosnia”) que contradiuen el principi de veritat deontològic.

El periodisme té un compromís deontològic amb l’ajuda humanitària. Presentar l’acollida de persones refugiades com un atemptat a la identitat occidental tergiversa aquesta tasca – Libertad Digital

Alguns professionals de la informació són conscients d’aquesta tergiversació -voluntària o involuntària: el 2018, The Guardian va publicar un article en què desmentia cinc mites amplament difosos. No obstant això, poques peces aprofundeixen en les causes d’aquesta “crisi dels refugiats”. En primer lloc, l’expressió “crisi” -que s’utilitza en la major part de titulars- ofereix una imatge de “problema” que pot connotar negativament les persones refugiades, en comptes de la situació que les fa esdevenir refugiades.

A banda, com dèiem, es tendeix a parlar d’aquesta “crisi” com un problema espontani. D’entre les peces que realitzen cert anàlisi casuístic, els mitjans culpabilitzen ISIS, la guerra -en abstracte- o, si pertoca, els contrabandistes -que són fruit, i no causa, de la destrucció de les àrees d’on parteixen els migrants. Així doncs, les víctimes són les persones refugiades i, en última instància, els països europeus, que gasten milions en la seva acollida, argument econòmic que es reutilitza constantment des de discursos xenòfobs. En els darrers anys, els titulars de la premsa han derivat des de la “solució” del pacte amb el president de Turquia per la retenció dels migrants, fins a acusar el mateix Erdoğan d’utilitzar aquesta funció de control fronterer de la Unió Europea com arma de doble tall. La falta de context afecta el rigor informatiu, malgrat que la FAPE reconeix la veritat com “primer compromís ètic del periodista”, tal com s’explicita en el segon punt dels principis generals del seu codi deontològic.

“Llegan a España 194 refugiados sirios pese a los 6 atentados yihadistas que ha sufrido Europa en 2017” – Intereconomía. Associar “psicosi”, “terrorisme”, “crisi de refugiats” i “matança” en un titular també perpetua connotacions indesitjables.

D’altra banda, els discursos que relacionen les persones refugiades amb el terrorisme recorren amb freqüència a l’atemptat de París de 2016. Després del bombardeig mediàtic que una catàstrofe així suposa -començant pel conservador diari hongarés Magyar Idõk-, és responsabilitat dels mitjans “evitar les generalitzacions, els maniqueismes i la simplificació de les informacions”, com recomana el Col·legi de Periodistes en la seva guia específica.

Des de 1983, la Unesco apel·la al principi deontològic de responsabilitat per la prevenció davant de “qualsevol forma d’apologia o incitació a totes les formes de violència, odi o discriminació, especialment el racisme” (article 9 del seu Codi internacional d’ètica periodística). Posar en primer terme la condició de “refugiat” d’un violador o qualsevol altre tipus de delinqüent no aporta dades rellevants més enllà de l’encasellament social de totes les persones refugiades. La deontologia, però, no és una ciència exacta. Així, alguns mitjans han tatxat de “silenci mediàtic” el fet de no incloure la nacionalitat o la condició de migrant de la persona en informacions en què aquesta no sigui absolutament rellevant.

En definitiva, parafrasegem la Federació Internacional de Periodistes i la Comissió Europea en la conclusió de la guia Human Rights Reporting sobre minories ètniques i refugiats: “Els periodistes no poden curar la societat o desfer els danys a les persones refugiades. Però, escrivint sobre elles, poden reflectir les múltiples perspectives i tractar de mostrar que la majoria de famílies volen el mateix: viure en seguretat, pau i condicions decents”.

Morbositat i espectacularització: la premsa esportiva i la mort del futbolista Emiliano Sala

Autor: Guillem Fabo (@guillemfabo)

El futbolista argentí Emiliano Sala va morir en un accident aeri el 21 de gener del 2019. Els principals diaris esportius a Espanya van fer un seguiment ampli del succés en les seves edicions digitals que no s’adequa a les prescripcions dels codis deontològics nacionals. Des de la desaparició del jugador fins al rescat del cadàver i la celebració del funeral, Marca, As, Sport i Mundo Deportivo van publicar múltiples peces que vulneren els principis ètics de la professió periodística.

El tractament que aquests quatre diaris van fer de la mort de Sala és un exemple de sobreatenció mediàtica d’una tragèdia. Marca, As, Sport i Mundo Deportivo no van respectar el sentit de la mesura i la proporcionalitat que promou el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) en les seves Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. A més, aquestes publicacions, en lloc de prescindir de les informacions que poguessin vulnerar la privadesa dels afectats (Art. 5 – Recomanacions adreçades especialment a les empreses audiovisuals), van difondre-les.

Mundo Deportivo va fer un seguiment de l’accident deontològicament qüestionable tenint en compte el principi de responsabilitat. Les peces “El padre de Emiliano Sala rompe su silencio tras hallarse el avión“, “A Emiliano Sala le obligaron a subir a la avioneta” o “El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’són invasions a la intimitat que es recreen en el dolor i patiment dels familiars i amics del futbolista. Aquestes tres peces també vulneren el principi de veracitat, ja que són textos sensacionalistes que busquen la morbositat de la tragèdia.

Mundo Deportivo es recrea en el patiment de la parella de la víctima
(El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’)

Segons les Recomanacions del CAC, els mitjans de comunicació han de tractar les persones afectades per alguna tragèdia amb una atenció especialment prudent i escrupolosa (Art. 2 – Recomanacions finals adreçades a la consideració general). En aquest sentit, el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya sosté que les persones particularment més vulnerables han de ser tractades amb respecte i dignitat per evitar “intromissions innecessàries” i “especulacions gratuïtes sobre els seus sentiments i circumstàncies” (Art. 9). En aquest sentit, la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa també adverteix que el periodista haurà d’evitar les especulacions en les seves circumstàncies (Art. 4).

En la línia de Mundo Deportivo, el diari As va publicar en la seva edició digital una entrada titulada “Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala” que incorporava un vídeo amb alguns dels gols que Sala havia marcat durant la seva trajectòria. Aquesta peça buscava satisfer la morbositat dels lectors. “Ha sido encontrado el cuerpo sin vida del delantero argentino. Queremos recordar como homenaje algunos de los grandes goles de su carrera“, van afegir a l’entrada quan els equips de rescat van trobar el cos.

As va publicar una recopilació dels millors gols de Sala (Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala)

D’altra banda, el diari Marca va incloure dues captures de pantalla de les converses per WhatsApp de Sala quan organitzava el viatge i una fotografia de les restes de l’avioneta sinistrada en l’entrada “Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff“. En una altra peça, Marca va publicar un àudio del futbolista que va enviar mentre viatjava. Aquestes dues entrades d’aquest diari també buscaven la morbositat. Sobre les possibles causes de l’accident, el diari Marca contradiu l’article 17 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa perquè en la peça “Emiliano Sala: un caso abierto con muchas incógnitas por resolver” especula sobre les possibles causes de l’accident sense determinar si són opinions, interpretacions o conjectures.

Marca va publicar missatges de WhatsApp del futbolista i una fotografia de les restes de l’avioneta (Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff)

El diari Sport, que també va fer un seguiment exhaustiu del succés, va publicar una crònica del funeral del futbolista. La frase inicial del text fou la següent: “El pequeño pueblo de Progreso vivió ayer el que probablemente sea el día más triste de su historia“. Sobre l’ús del lèxic que s’ha d’emprar en informacions sobre tragèdies, les Recomanacions del CAC estableixen que s’han d’evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat d’un esdeveniment (Art. 15 – Recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual).

Marca va arribar a publicar un article d’opinió d’un periodista que havia entrevistat Sala dos mesos abans. El diari presenta l’article amb l’avanttítol “La opinión del periodista que le entrevistó en MARCA hace dos meses“. El periodista utilitza adjectius i expressions que contradiuen les prescripcions anteriorment esmentades: “El mar no puede haber cortado su camino. Los sueños de Sala merecen un milagro“. Un altre exemple més de com la premsa esportiva va buscar i aprofundir en la morbositat i l’espectacularització de l’accident.

Els mitjans i la violència de gènere en el 2019

Autora: Clàudia Cebrian Mozas (@claudia_cebrian)

12 són el nombre de víctimes mortals per violència de gènere en aquest 2019, segons l’últim informe del Govern Espanyol. En aquest article s’analitza com els mitjans de comunicació han tractat aquests casos de violència masclista. Concretament, l’anàlisi se centra en els dos diaris generalistes més llegits a l’Estat Espanyol segons dades de l’EGM, El País i El Mundo, i d’aquests diaris s’han estudiat un total de 22 peces informatives que aborden la violència masclista (11 peces de cada diari).

Un dels aspectes fonamentals en el tractament de les notícies sobre violència masclista és l’enfocament que se li dona a la informació. El manual de la violència d’estil per al tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians, explica que “amagar o dissimular la intervenció de l’home amb fórmules que no l’identifiquen com a autor d’una agressió contribueix a llevar-li la responsabilitat”. És per això que és important que sigui l’home el subjecte de la notícia, en tant que agressor o assassí, sempre, és clar, que la investigació ho permeti.

En el següent gràfic es mostra una anàlisi quantitativa dels titulars de les 22 notícies analitzades, classificades segons si el subjecte és l’home, la dona o altres casos.

Així doncs, al gràfic s’observa que de les 11 notícies analitzades del diari El País, n’hi ha quatre en què l’home és el subjecte del titular, mentre que a El Mundo s’observa que només dos titulars dels 11 analitzats tenen a l’home com a subjecte de l’acció. Alguns exemples d’aquests titulars són “Un octogenario asesina a su mujer en Madrid” o “Un hombre asesina a su mujer en Dos Hermanas”.

Pel que fa a la dona com a subjecte de la notícia, El País encapçala dues notícies amb aquesta fórmula, mentre que El Mundo en titula el doble de peces, un total de quatre. Alguns exemples d’aquests titulars són: “La mujer descuartizada en Alcalá murió de dos puñaladas” i “Fin de semana negro: asesinadas dos mujeres en Málaga i Pontevedra”.

Quant a la paraula “detingut”, s’ha observat que hi ha un nombre considerable de titulars que comencen de la següent manera: “detingut un home”. Concretament, El País titula amb aquesta fórmula dues notícies i El Mundo en titula quatre. En aquest cas, és important destacar que tot i que el fet de titular la peça informativa d’aquesta manera es deu, en molts casos, al fet que es vol posar èmfasi en què el presumpte agressor ha estat detingut i que alhora tampoc se sap si és culpable, aquest tipus de titulars també contribueixen a victimitzar indirectament al presumpte autor del crim, perquè remarquen la detenció.  El titular “Detenido un hombre tres hallarse el cuerpo descuratizado de su pareja” n’és un exemple. En aquests casos, es podria optar per no posar la paraula detingut a l’inici, per exemple amb titulars com “Una dona ha estat assassinada i s’ha detingut el presumpte autor”.

Finalment, sobre l’opció “altres”, analitzada en el gràfic, cal destacar que aquest aspecte fa referència a les notícies que no parlen de casos concrets, sinó que analitzen el problema de la violència masclista en un aspecte més general.  La guia pel tractament de violència de gènere de la Federació Internacional de Periodistes aconsella, al punt 4,  “utilitzar estadístiques i background per donar informació de context” de la violència masclista. En aquesta línia, El País ha publicat tres peces de context, amb reportatges sobre el maltractament psicològic o la cronologia de les víctimes, mentre que El Mundo n’ha publicat una.

Un altre dels aspectes fonamentals del tractament de la violència masclista és el contingut. La guia del tractament informatiu de violència de gènere de la comunitat d’Andalusia explica que s’ha de “d’evitar el sensacionalisme. No és necessari mostrar armes, sang ni descripció dels fets d’escàs valor informatiu”. Tot i això,  als dos diaris analitzats hi ha diferents informacions que inciten a cert sensacionalisme amb paraules, imatges i detalls morbosos com ara “descuartizada”, “el trozo de pulmón” o “decenas de puñaladas”. Aquestes expressions, doncs, van en contra dels principis del Code of Ethics de la SPJ, establerts en l’apartat “Minimize harm” on s’afirma que els periodistes “han d’evitar complaure la curiositat sensacionalista”.

Un altre exemple sobre aquest sensacionalisme és la imatge següent, referent a la notícia del Mundo titulada “Detenido en Murcia por agreder a su esposa que se tuvo que esconder en un armario”, i que s’il·lustra amb la fotografia de la dona, tot i que s’hauria de preservar la seva intimitat i viola, per exemple l’article 4.b de la FAPE, segons el qual “Con carácter general deben evitarse expresiones, imágenes o testimonios vejatorios o lesivos para la condición personal de los individuos y su integridad física o moral.”

També és important tenir en compte les recomanacions del CAC sobre violència de gènere, que al punt 2 explica que “cal evitar recollir testimonis del veïnat i dels familiars, si no tenen dades concretes i aprofitables”. De fet, El manual de la violència d’estil per al tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians explica que aquestes fonts poden perjudicar el relat amb frases com “era un home molt amable” i recomana utilitzar fonts expertes. Tot i això, El País ha recorregut a declaracions de veïns en quatre casos dels 11 analitzats, i el Mundo en 3 casos.

Exemples de fonts a notícies de El País

Exemples de fonts a notícies de El Mundo

Aquests tipus de cobertura amb els testimonis van en contra de l’article 2 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes, que recull que s’han de “difondre únicament informacions fonamentades, evitant en qualsevol cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient perquè puguin lesionar la dignitat de les persones”.

Així doncs, podem observar que encara hi ha moltes coses a millorar en el tractament de la informació sobre violència de gènere.  Cal respectar el principi de responsabilitat del Tesaure de Salvador Alsius, sobretot pel fet que la violència de gènere és una matèria d’especial sensibilitat social. És important mostrar els feminicidis i els casos d’agressió masclista com a problemes socials i polítics generalitzats, i sobretot cal sempre tenir en compte la víctima, evitant transgredir la seva privacitat, i sobretot no invisibilitzant l’agressor o assassí en cap cas. A més, la finalitat última del periodisme ha de ser, tal com recull l’article 9 del codi ètic de la UNESCO,  “el comprimís ètic pels valors universals de l’humanisme per tal de evitar (…) qualsevol forma de violència, odi o discriminació per raó de sexe (…)”.

VENEZUELA: CAOS DESINFORMATIU

Autora: Maria Alba Abeledo (@maalba_)

Cada dia ens bombardegen amb noves notícies sobre la situació a Venezuela. Míssils informatius com els que es llancen a la frontera, on camions d’ajut humanitària intenten accedir al país. Des de fa setmanes, el país viu en l’obscuritat total: literal i metafòricament.

Cada bàndol descriu les seves versions dels fets, res no resulta oficial, i la població en pateix les inhumanes conseqüències. Quan ens enfrontem a una problemàtica d’aquest tarannà, tot el procés periodístic es veu afectat per una incertesa general, una necessitat ulterior de contrastar les fonts i una demanda generalitzar per saber el què al minut que hagi passat. Res no és tangible: qui és el president oficial? Què és i no legal? Hi ha espai per judicis de valor? Qui ens pot explicar realment què s’està vivint allà?

La sensibilitat dels fets exigeix una cura molt detallada en el vocabulari, i també deixa entreveure els possibles biaixos ideològics d’un mitjà. A partir d’un mapa publicat per 20minutos, podem veure quins països van reconèixer Guaidó com a president, quins no ho varen fer i quins es van mantenir al marge. Això repercutirà en els respectius diaris de referència d’una manera o altra. Alguns, malauradament, es veuran supeditats a les ordres directes d’una política absolutista i censatària, encara que potser no reconeguda com a tal pels seus dirigents.

Les primeres notícies: l’autoproclamació de Juan Guaidó

A Espanya, El País publica el mateix dia 23 la crònica de dos corresponsals, un Caracas i l’altre a Washington: “El líder opositor venezolano se declara presidente interino apoyado por Trump”, resa el titular. “Todas las potencias americanas, salvo México, respaldan a Juan Guaidó. Maduro anuncia la ruptura de relaciones con Washington”. Un llenguatge clar i concís, escollit amb cura de no cometre cap error.

Al dia següent, un extens article analitza la figura de Juan Guaidó, “El delfín de Leopldo López que tomo por sopresa el mando de la oposición”, fent un repàs de la seva carrera política i recents declaracions. És interessant veure que aquest article compta amb la marca distintiva de The Trust Project, un consorci internacional de mitjans de comunicació amb seu al Centre Markkula per a l’Ètica Aplicada de la Universitat de Santa Clara. Aquest ha establert uns criteris de confiança i un ús adient de les plataformes tecnològiques que assegurin el compromís del periodisme amb la “transparència, precisió, inclusió i imparcialitat”.

Com procedir davant els fets

És impossible d’analitzar un per un tots els mitjans a escala global, però només observant-ne les capçaleres més importants d’aquests veiem com la majoria n’ha fet una cobertura exhaustiva des d’aleshores. Cal preguntar-se si tots compten amb corresponsals fiables, o si reprodueixen titulars aliens per por a quedar-se enrere. En casos com aquests, també és usual la presentació de notícies d’agència directament. Això suposa un perill inherent: els conglomerats mediàtics mundials es mouen en fluxos molt reduïts, a càrrec de gegants mediàtics com Associated Press o Reuters, que dibuixen una ideologia determinada a escala global. Així, Estats Units emetrà les notícies sota la seva perspectiva, i seran eminentment enfocades des de i per a l’hemisferi nord. Fent autocrítica, hauríem de preguntar-nos si la visió generalitzada que tenim sobre Amèrica Llatina no ha estat condicionada pel govern d’Estats Units, que, òbviament, presenta uns interessos amagats. És exigir un periodisme que analitzi aquests fets amb precisió quelcom gairebé quimèric?

Setmanes després de l’anunci de Guaidó, el caos era generalitzat. Estats Units va acusar les forces de Maduro d’incendiar un comboi d’ajut humanitari, però The New York Times va destapar que es tractava d’una fake new, a partir d’una acurada reconstrucció dels fets:  Footage Contradicts U.S. Claim That Nicolás Maduro Burned Aid Convoy.

El més probable és que fou un manifestant opositor el causant de l’incendi. Això és exemple d’un bon treball periodístic, doncs la línia editorial d’un mitjà no ha de respondre a ideologies, sinó a la màxima de presentar la informació més fiable vers el lector, encara que aquesta no sigui la veritat que ell vulgui escoltar.  No deixa de respondre als principis I i II de la Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO.

Buscar culpables: judicis de valor sobre el conflicte

Si ens volem moure en el pol oposat, molts mitjans també responen davant una crida per les imatges més sensacionalistes del conflicte. Russia Today, conglomerat mediàtic d’una de les grans potències mundials sota el govern de Putin, fa una cobertura del conflicte des de diversos fronts, tenint en compte la relació col·laboracionista entre aquest i Maduro.

El 24 de febrer es publica una notícia on es dona veu a una fotoperiodista xilena, víctima dels avalots mentre cobria els disturbis a la frontera, citant-la al titular:  ‘They attacked civilians, they are not heroes’: Journalist recounts trampling by Venezuela defectors. El vídeo parla per sí sol.

Imatges de ferides en primer plànol –que m’abstindré d’adjuntar- i maximització del caos sense explicar les raons al darrere ni la situació inhumana dels habitants del país. Tot respon a una desinformació que busca un click ràpid i fàcil. El problema no són els fets, sinó el focus.

L’elecció de què mostrar i què citar no és banal: saben de la influència que aquestes tindran sobre la gent, i més valent-se d’una història humana. Un mitjà que es defineix com aquell que “obté les històries que els mitjans mainstream no t’explicaran”.

A Xina, suport de Maduro, la situació presenta una altra particularitat. ChinaDaily.com és la versió anglesa d’un dels diaris amb més seus I difusió de la República Popular, propietari del mateix Partit Comunista de Xina. Tot i el format modern i global del seu web, la cobertura sobre Venezuela resulta escassa. A la barra de recerca, per “Venezuela” o “Maduro” trobem varies notícies. Però per “Guaidó”, només això:

Els algoritmes no enganyen. Quant als moviments polítics de Maduro, en diversos articles es curen de mantenir el to informatiu afegint a cada frase “segons Maduro” o la citacions literals de forma freqüent. Però una mera reproducció de paraules –d’ideologia- sense gaire més interpretació, no deixa de ser una acceptació d’aquestes, al no contrastar-les amb d’altres.

Aquests darrers exemples, són clares vulneracions dels principis de responsabilitat que podem veure al Tesaure de l’ètica periodística (del Dr. Salvador Alsius); o, si més no, víctimes del principi de llibertat per un condicionament polític extern.

Deontologia incendiada

Autor: Martí Odriozola (@martiodriozola)

Informar d’una tragèdia no és fàcil. I si hi ha menors, encara menys. Partint d’aquesta base, és necessari que, en situacions complexes, els periodistes facin un exercici d’autoanàlisi per evitar caure en errors deontològics. Situem-nos. Diumenge 3 de març. Set del matí. Barri de Les Corts. I un incendi d’origen encara desconegut causa dues morts. Evidentment, la notícia apareix com a última hora al Twitter, als mitjans digitals i als butlletins de ràdio, i els informatius de televisió del migdia en fan el seguiment. I no és una tasca senzilla. Donem un cop d’ull al que van fer diferents televisions: tres públiques –TV3, Betevé i La1– i tres privades –Cuatro, La Sexta i Telecinco–. Les sis van caure en els mateixos paranys.

D’entrada, sorprèn que la majoria de mitjans diuen l’adreça del pis sinistrat i donen tota mena de detalls sobre la seva ubicació. Quin interès tenen aquestes dades? Per què hem de dir el carrer, el número i el pis de l’incendi? No és suficient dir el barri? I si hi ha un familiar o amic que no en sabia res i se n’assabenta per la televisió? És oportú tenir present que, moltes vegades, tenir la informació no és sinònim d’haver-la de difondre. I, en aquest cas, l’adreça no és rellevant ni té interès públic i, per tant, hem d’obviar-la.

En segon lloc, moltes de les televisions obren les seves peces amb les imatges de les flames gravades per testimonis quan el foc encara era viu. A més, només TV3 atribueix l’autoria de les imatges. Ara bé, és necessari mostrar-les? Què ens aporten informativament? Quin impacte emocional pot tenir per la família veure les flames que han acabat amb la vida dels seus familiars? Massa sovint, l’espectacularitat s’emet sense filtres.

En tercer lloc, en totes les peces apareixen com a testimonis persones veïnes de l’edifici o properes al lloc del sinistre que expliquen què van sentir i com van viure els fets. I en la meitat dels informatius apareixia una menor donant la seva versió. De fet, casualitat o no, era la mateixa nena qui parlava a les tres televisions. Calia? Com de necessari és que una nena faci de testimoni? No hi havia més gent? El que diu té prou rellevància per justificar-ho? Cal plantejar-se més a fons si és necessari incloure menors en aquest tipus de notícies.

En quart lloc, les diferents peces informatives abusen dels plans de la gent que ha estat desallotjada de casa seva com a conseqüència de l’incendi: persones amb pijama o amb els seus nadons en braços i en una situació que no és còmode i agradable per elles. Quina novetat ens aporta? Què hi treu l’espectador de veure les desgràcies de la gent? Són necessaris uns plans tan tancats? Per voler-ho explicar tot, a vegades ens passem de frenada.

Per acabar, a títol anecdòtic, més d’un mitjà col·loca al mateix nivell les dues víctimes mortals i el gos que vivia amb elles al pis; “dues persones i el seu animal de companyia han perdut la vida”, diuen a Betevé. Des del respecte pels animals, potser convindria diferenciar-los una mica més. També és bo mencionar que TV3 és l’únic canal que fa esment a una explosió com a possible causa de l’incendi, en una versió explicada pels testimonis que s’oposava amb la dels bombers; el que uns deien que era causa, pels bombers podia ser conseqüència.

En relació al tesaure de l’ètica periodística, la cobertura de l’incendi de Les Corts es pot relacionar, fonamentalment, amb el principi de responsabilitat, lligat a la invasió de la intimitat, la privacitat i la protecció dels menors, així com al dolor i al sofriment. D’altra banda, també manté un cert vincle amb el principi de veracitat i el rigor informatiu, associat a les fonts i a la precisió i exactitud, per exemple, a l’hora d’explicar les causes –encara desconegudes– de l’incendi. També cal mencionar la selecció de les imatges, que tendeixen a l’espectacularització del sinistre.

En tot aquest assumpte, és imprescindible citar les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals, que fan referència explícita als diferents elements analitzats. D’entrada, el CAC és taxatiu i sentencia que, en aquests casos, “cal evitar, en general i fins on sigui possible, recórrer a la participació de menors”. Afegeix que no haurien d’emetre’s “primers plans o plans curts de persones en situació de patiment” i mai sense el seu consentiment explícit i recorda que “incrementar pel zoom la sensació de proximitat […] sovint pot vulnerar la seva privadesa”. El CAC també subratlla que “convé extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat”. Queda palès, doncs, que els mitjans comentats es van distanciar d’aquestes premisses.

En la mateixa línia, el Col·legi de Periodistes defensa que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables” i la FAPE afegeix que “en el tractament informatiu dels assumptes en què hi hagi elements de dolor en les persones afectades, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Per la seva part, la UNESCO insisteix en el fet que “una part integral dels estàndards professionals dels periodistes és el respecte pel dret de l’individu a la intimitat i la dignitat humana”. Per la seva banda, el llibre d’estil de la CCMA defensa que “a les informacions sobre catàstrofes” cal evitar recrear-se “en el dolor de les víctimes i del seu entorn afectiu”. I el de RTVE manté que “en el cas de tragèdies, els professionals de RTVE han d’adoptar les màximes precaucions per preservar la intimitat i el respecte al dolor de les víctimes”.

Feta la radiografia, es fa palès que a nivell teòric i discursiu, els diferents actors periodístics tenen clara quina ha de ser la manera d’informar d’una tragèdia com un incendi mortal, però, a la pràctica, els professionals no ho apliquen com caldria. S’han de fomentar, doncs, els processos de revisió i autoavaluació que garanteixin una pràctica periodística rigorosa, respectuosa i d’acord amb l’ètica que ha de bastir qualsevol notícia. Només així farem un bon periodisme.

Tot i disposar del material, en aquest article no s’han inclòs imatges de les peces estudiades per no reincidir en els errors deontològics analitzats. Es poden consultar en els enllaços que apareixen al segon paràgraf de l’escrit.

El tractament mediàtic de les dones esclavitzades sexualment per Daesh: denúncia o sensacionalisme?

Autora: Pilar Tomás (@pilartomas_)

El conflicte sirià és escenari de brutals atrocitats des de fa ja gairebé vuit anys. En aquest context, les veus femenines són silenciades i maltractades, especialment les de l’ètnia yazidita, històricament perseguida. Milers d’aquestes dones són assassinades cada any per Daesh, mentre que moltes d’altres són segrestades pel grup terrorista per convertir-les en les seves esclaves sexuals.

Segons les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya sobre el tractament del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual, cal “donar visibilitat a les històries de vida” de les dones afectades (art. 2). Amb tot, són molts els mitjans que subestimen la importància de difondre el seu testimoni.

Un exemple d’aquesta pràctica reprovable és el reportatge ‘La esquizofrénica relación de Estado Islámico con las mujeres’, publicat per BBC Mundo el 28 d’agost del 2015. A part de l’evident càrrega estigmatitzant de l’adjectiu “esquizofrènica”, la peça parla de les joves yazidites consultant suposats experts –entre aquests, un exmembre d’Al-Qaeda–, abans que les mateixes dones, que són cosificades en referir-se a elles com a “piezas clave”.

Prescindir de la veu de les joves yazidites suposa contravenir el segon principi del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que estableix que cal donar “oportunitat de resposta” a la persona afectada. De la mateixa manera, la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) considera que el periodista ha d’oferir als afectats donar “la seva pròpia versió dels fets” (art. 3.1.A).

Captura de pantalla del reportatge publicat a BBC Mundo

Paradoxalment, tot i que el reportatge només recull el testimoni directe d’una dels milers de dones esclavitzades per Daesh –descrita com “una que recientemente logró huir”–, les fotografies que l’acompanyen sí que mostren primers plans de diverses de les joves i el seu nom i cognom, a més de peus de foto que les criminalitzen explicant els seus “volguts” vincles amb els terroristes.

Això vulnera el principi de privacitat –el dret a la pròpia imatge– i dignitat humana, recollits per la UNESCO (art. 6) o la resolució 1.003 del Consell d’Europa (art. 33). A més, contradiu les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya citades anteriorment, que subratllen que cal evitar que aquestes joves puguin “ser identificades en absència del seu consentiment” (art. 9).

Més enllà d’aquest reportatge, n’hi ha molts d’altres que sí que narren a les històries de vida de les dones esclavitzades sexualment per Daesh, malgrat que sovint són notícies que recorren al sensacionalisme per atreure l’atenció dels lectors.

Aquest és el cas del reportatge ‘Hablan las esclavas sexuales del ISIS: “Nos olían, nos violaban, nos torturaban…”’, publicat a El Confidencial el 4 de juny del 2015. El titular, que respon a la lògica del clickbait, difon el testimoni d’una jove de 17 anys. Al llarg del text, es reprodueixen tota mena de detalls dels maltractaments que va patir: “Me pegaban y violaban incluso dos a la vez” o “Sus guardas me violaban al menos cinco veces cada día”.

Segons la periodista i traductora kurda Amina Hussein, reportatges com aquest no respecten “el dret a la privacitat i a la intimitat” de les dones alliberades del Daesh perquè difonen “massa detalls sexuals” que, considera, són “innecessaris”. Hussein, que ha entrevistat diverses d’aquestes joves yazidites, assegura que li han explicat que sovint els periodistes els fan preguntes com “què et van fer, exactament?” o “com et violaven?”.

A part, les declaracions que inclou el reportatge de El Confidencial evidencien que la jove entrevistada està vivint una situació traumàtica:

Captures de pantalla extretes del reportatge publicat a El Confidencial

El reportatge desobeeix diverses de les recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals, atès que vulnera la dignitat de la jove en una situació en què “la seva capacitat de decidir lliurement es veu greument afectada”, amb l’agreujant que es tracta d’una menor d’edat. Per això, la peça també contradiu el Decàleg per a un tractament informatiu adequat de les persones joves, de la Secretaria de Joventut de la Generalitat, que emfatitza que cal respectar el seu “dret a la intimitat, a la imatge i a la dignitat” (art. 7).

“Ser la seva veu”

En paraules de Hussein, el tractament mediàtic desitjable d’aquesta mena de casos consisteix a “explicar la història” de les dones yazidites –“quants anys tenen, com va ser el seu segrest per part dels terroristes i quina mena de tortura van patir”– evitant caure en l’“espectacularització”. “Cal ser la seva veu”, conclou la periodista.

En aquest sentit, el reportatge que Hussein va publicar el 6 de març del 2019 a Pikara MagazineMujeres yazidíes, de esclavas sexuales a guerrilleras’ constitueix un exemple de bona pràctica deontològica. En ell, narra el testimoni de dues dones que havien estat esclavitzades per Daesh i, lluny de victimitzar-les, parla d’elles com a “supervivents” i “guerrilleres”.

Això no significa que la periodista eviti fer referència a les històries personals de les joves; al contrari, dona visibilitat i denuncia els maltractaments que van patir, tot fugint del sensacionalisme i rebutjant que aquests les defineixin. Per això, dedica la major part del text a contextualitzar políticament i socialment la situació de les dues entrevistades, així com la dels milers de yazidites que han estat segrestades per Daesh des que l’any 2014 el grup terrorista va instaurar el seu califat en territori iraquià i sirià.