Els mitjans i la violència de gènere en el 2019

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Clàudia Cebrian Mozas (@claudia_cebrian)

12 són el nombre de víctimes mortals per violència de gènere en aquest 2019, segons l’últim informe del Govern Espanyol. En aquest article s’analitza com els mitjans de comunicació han tractat aquests casos de violència masclista. Concretament, l’anàlisi se centra en els dos diaris generalistes més llegits a l’Estat Espanyol segons dades de l’EGM, El País i El Mundo, i d’aquests diaris s’han estudiat un total de 22 peces informatives que aborden la violència masclista (11 peces de cada diari).

Un dels aspectes fonamentals en el tractament de les notícies sobre violència masclista és l’enfocament que se li dona a la informació. El manual de la violència d’estil per al tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians, explica que “amagar o dissimular la intervenció de l’home amb fórmules que no l’identifiquen com a autor d’una agressió contribueix a llevar-li la responsabilitat”. És per això que és important que sigui l’home el subjecte de la notícia, en tant que agressor o assassí, sempre, és clar, que la investigació ho permeti.

En el següent gràfic es mostra una anàlisi quantitativa dels titulars de les 22 notícies analitzades, classificades segons si el subjecte és l’home, la dona o altres casos.

Així doncs, al gràfic s’observa que de les 11 notícies analitzades del diari El País, n’hi ha quatre en què l’home és el subjecte del titular, mentre que a El Mundo s’observa que només dos titulars dels 11 analitzats tenen a l’home com a subjecte de l’acció. Alguns exemples d’aquests titulars són “Un octogenario asesina a su mujer en Madrid” o “Un hombre asesina a su mujer en Dos Hermanas”.

Pel que fa a la dona com a subjecte de la notícia, El País encapçala dues notícies amb aquesta fórmula, mentre que El Mundo en titula el doble de peces, un total de quatre. Alguns exemples d’aquests titulars són: “La mujer descuartizada en Alcalá murió de dos puñaladas” i “Fin de semana negro: asesinadas dos mujeres en Málaga i Pontevedra”.

Quant a la paraula “detingut”, s’ha observat que hi ha un nombre considerable de titulars que comencen de la següent manera: “detingut un home”. Concretament, El País titula amb aquesta fórmula dues notícies i El Mundo en titula quatre. En aquest cas, és important destacar que tot i que el fet de titular la peça informativa d’aquesta manera es deu, en molts casos, al fet que es vol posar èmfasi en què el presumpte agressor ha estat detingut i que alhora tampoc se sap si és culpable, aquest tipus de titulars també contribueixen a victimitzar indirectament al presumpte autor del crim, perquè remarquen la detenció.  El titular “Detenido un hombre tres hallarse el cuerpo descuratizado de su pareja” n’és un exemple. En aquests casos, es podria optar per no posar la paraula detingut a l’inici, per exemple amb titulars com “Una dona ha estat assassinada i s’ha detingut el presumpte autor”.

Finalment, sobre l’opció “altres”, analitzada en el gràfic, cal destacar que aquest aspecte fa referència a les notícies que no parlen de casos concrets, sinó que analitzen el problema de la violència masclista en un aspecte més general.  La guia pel tractament de violència de gènere de la Federació Internacional de Periodistes aconsella, al punt 4,  “utilitzar estadístiques i background per donar informació de context” de la violència masclista. En aquesta línia, El País ha publicat tres peces de context, amb reportatges sobre el maltractament psicològic o la cronologia de les víctimes, mentre que El Mundo n’ha publicat una.

Un altre dels aspectes fonamentals del tractament de la violència masclista és el contingut. La guia del tractament informatiu de violència de gènere de la comunitat d’Andalusia explica que s’ha de “d’evitar el sensacionalisme. No és necessari mostrar armes, sang ni descripció dels fets d’escàs valor informatiu”. Tot i això,  als dos diaris analitzats hi ha diferents informacions que inciten a cert sensacionalisme amb paraules, imatges i detalls morbosos com ara “descuartizada”, “el trozo de pulmón” o “decenas de puñaladas”. Aquestes expressions, doncs, van en contra dels principis del Code of Ethics de la SPJ, establerts en l’apartat “Minimize harm” on s’afirma que els periodistes “han d’evitar complaure la curiositat sensacionalista”.

Un altre exemple sobre aquest sensacionalisme és la imatge següent, referent a la notícia del Mundo titulada “Detenido en Murcia por agreder a su esposa que se tuvo que esconder en un armario”, i que s’il·lustra amb la fotografia de la dona, tot i que s’hauria de preservar la seva intimitat i viola, per exemple l’article 4.b de la FAPE, segons el qual “Con carácter general deben evitarse expresiones, imágenes o testimonios vejatorios o lesivos para la condición personal de los individuos y su integridad física o moral.”

També és important tenir en compte les recomanacions del CAC sobre violència de gènere, que al punt 2 explica que “cal evitar recollir testimonis del veïnat i dels familiars, si no tenen dades concretes i aprofitables”. De fet, El manual de la violència d’estil per al tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians explica que aquestes fonts poden perjudicar el relat amb frases com “era un home molt amable” i recomana utilitzar fonts expertes. Tot i això, El País ha recorregut a declaracions de veïns en quatre casos dels 11 analitzats, i el Mundo en 3 casos.

Exemples de fonts a notícies de El País

Exemples de fonts a notícies de El Mundo

Aquests tipus de cobertura amb els testimonis van en contra de l’article 2 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes, que recull que s’han de “difondre únicament informacions fonamentades, evitant en qualsevol cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient perquè puguin lesionar la dignitat de les persones”.

Així doncs, podem observar que encara hi ha moltes coses a millorar en el tractament de la informació sobre violència de gènere.  Cal respectar el principi de responsabilitat del Tesaure de Salvador Alsius, sobretot pel fet que la violència de gènere és una matèria d’especial sensibilitat social. És important mostrar els feminicidis i els casos d’agressió masclista com a problemes socials i polítics generalitzats, i sobretot cal sempre tenir en compte la víctima, evitant transgredir la seva privacitat, i sobretot no invisibilitzant l’agressor o assassí en cap cas. A més, la finalitat última del periodisme ha de ser, tal com recull l’article 9 del codi ètic de la UNESCO,  “el comprimís ètic pels valors universals de l’humanisme per tal de evitar (…) qualsevol forma de violència, odi o discriminació per raó de sexe (…)”.

VENEZUELA: CAOS DESINFORMATIU

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Maria Alba Abeledo (@maalba_)

Cada dia ens bombardegen amb noves notícies sobre la situació a Venezuela. Míssils informatius com els que es llancen a la frontera, on camions d’ajut humanitària intenten accedir al país. Des de fa setmanes, el país viu en l’obscuritat total: literal i metafòricament.

Cada bàndol descriu les seves versions dels fets, res no resulta oficial, i la població en pateix les inhumanes conseqüències. Quan ens enfrontem a una problemàtica d’aquest tarannà, tot el procés periodístic es veu afectat per una incertesa general, una necessitat ulterior de contrastar les fonts i una demanda generalitzar per saber el què al minut que hagi passat. Res no és tangible: qui és el president oficial? Què és i no legal? Hi ha espai per judicis de valor? Qui ens pot explicar realment què s’està vivint allà?

La sensibilitat dels fets exigeix una cura molt detallada en el vocabulari, i també deixa entreveure els possibles biaixos ideològics d’un mitjà. A partir d’un mapa publicat per 20minutos, podem veure quins països van reconèixer Guaidó com a president, quins no ho varen fer i quins es van mantenir al marge. Això repercutirà en els respectius diaris de referència d’una manera o altra. Alguns, malauradament, es veuran supeditats a les ordres directes d’una política absolutista i censatària, encara que potser no reconeguda com a tal pels seus dirigents.

Les primeres notícies: l’autoproclamació de Juan Guaidó

A Espanya, El País publica el mateix dia 23 la crònica de dos corresponsals, un Caracas i l’altre a Washington: “El líder opositor venezolano se declara presidente interino apoyado por Trump”, resa el titular. “Todas las potencias americanas, salvo México, respaldan a Juan Guaidó. Maduro anuncia la ruptura de relaciones con Washington”. Un llenguatge clar i concís, escollit amb cura de no cometre cap error.

Al dia següent, un extens article analitza la figura de Juan Guaidó, “El delfín de Leopldo López que tomo por sopresa el mando de la oposición”, fent un repàs de la seva carrera política i recents declaracions. És interessant veure que aquest article compta amb la marca distintiva de The Trust Project, un consorci internacional de mitjans de comunicació amb seu al Centre Markkula per a l’Ètica Aplicada de la Universitat de Santa Clara. Aquest ha establert uns criteris de confiança i un ús adient de les plataformes tecnològiques que assegurin el compromís del periodisme amb la “transparència, precisió, inclusió i imparcialitat”.

Com procedir davant els fets

És impossible d’analitzar un per un tots els mitjans a escala global, però només observant-ne les capçaleres més importants d’aquests veiem com la majoria n’ha fet una cobertura exhaustiva des d’aleshores. Cal preguntar-se si tots compten amb corresponsals fiables, o si reprodueixen titulars aliens per por a quedar-se enrere. En casos com aquests, també és usual la presentació de notícies d’agència directament. Això suposa un perill inherent: els conglomerats mediàtics mundials es mouen en fluxos molt reduïts, a càrrec de gegants mediàtics com Associated Press o Reuters, que dibuixen una ideologia determinada a escala global. Així, Estats Units emetrà les notícies sota la seva perspectiva, i seran eminentment enfocades des de i per a l’hemisferi nord. Fent autocrítica, hauríem de preguntar-nos si la visió generalitzada que tenim sobre Amèrica Llatina no ha estat condicionada pel govern d’Estats Units, que, òbviament, presenta uns interessos amagats. És exigir un periodisme que analitzi aquests fets amb precisió quelcom gairebé quimèric?

Setmanes després de l’anunci de Guaidó, el caos era generalitzat. Estats Units va acusar les forces de Maduro d’incendiar un comboi d’ajut humanitari, però The New York Times va destapar que es tractava d’una fake new, a partir d’una acurada reconstrucció dels fets:  Footage Contradicts U.S. Claim That Nicolás Maduro Burned Aid Convoy.

El més probable és que fou un manifestant opositor el causant de l’incendi. Això és exemple d’un bon treball periodístic, doncs la línia editorial d’un mitjà no ha de respondre a ideologies, sinó a la màxima de presentar la informació més fiable vers el lector, encara que aquesta no sigui la veritat que ell vulgui escoltar.  No deixa de respondre als principis I i II de la Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO.

Buscar culpables: judicis de valor sobre el conflicte

Si ens volem moure en el pol oposat, molts mitjans també responen davant una crida per les imatges més sensacionalistes del conflicte. Russia Today, conglomerat mediàtic d’una de les grans potències mundials sota el govern de Putin, fa una cobertura del conflicte des de diversos fronts, tenint en compte la relació col·laboracionista entre aquest i Maduro.

El 24 de febrer es publica una notícia on es dona veu a una fotoperiodista xilena, víctima dels avalots mentre cobria els disturbis a la frontera, citant-la al titular:  ‘They attacked civilians, they are not heroes’: Journalist recounts trampling by Venezuela defectors. El vídeo parla per sí sol.

Imatges de ferides en primer plànol –que m’abstindré d’adjuntar- i maximització del caos sense explicar les raons al darrere ni la situació inhumana dels habitants del país. Tot respon a una desinformació que busca un click ràpid i fàcil. El problema no són els fets, sinó el focus.

L’elecció de què mostrar i què citar no és banal: saben de la influència que aquestes tindran sobre la gent, i més valent-se d’una història humana. Un mitjà que es defineix com aquell que “obté les històries que els mitjans mainstream no t’explicaran”.

A Xina, suport de Maduro, la situació presenta una altra particularitat. ChinaDaily.com és la versió anglesa d’un dels diaris amb més seus I difusió de la República Popular, propietari del mateix Partit Comunista de Xina. Tot i el format modern i global del seu web, la cobertura sobre Venezuela resulta escassa. A la barra de recerca, per “Venezuela” o “Maduro” trobem varies notícies. Però per “Guaidó”, només això:

Els algoritmes no enganyen. Quant als moviments polítics de Maduro, en diversos articles es curen de mantenir el to informatiu afegint a cada frase “segons Maduro” o la citacions literals de forma freqüent. Però una mera reproducció de paraules –d’ideologia- sense gaire més interpretació, no deixa de ser una acceptació d’aquestes, al no contrastar-les amb d’altres.

Aquests darrers exemples, són clares vulneracions dels principis de responsabilitat que podem veure al Tesaure de l’ètica periodística (del Dr. Salvador Alsius); o, si més no, víctimes del principi de llibertat per un condicionament polític extern.

Deontologia incendiada

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Martí Odriozola (@martiodriozola)

Informar d’una tragèdia no és fàcil. I si hi ha menors, encara menys. Partint d’aquesta base, és necessari que, en situacions complexes, els periodistes facin un exercici d’autoanàlisi per evitar caure en errors deontològics. Situem-nos. Diumenge 3 de març. Set del matí. Barri de Les Corts. I un incendi d’origen encara desconegut causa dues morts. Evidentment, la notícia apareix com a última hora al Twitter, als mitjans digitals i als butlletins de ràdio, i els informatius de televisió del migdia en fan el seguiment. I no és una tasca senzilla. Donem un cop d’ull al que van fer diferents televisions: tres públiques –TV3, Betevé i La1– i tres privades –Cuatro, La Sexta i Telecinco–. Les sis van caure en els mateixos paranys.

D’entrada, sorprèn que la majoria de mitjans diuen l’adreça del pis sinistrat i donen tota mena de detalls sobre la seva ubicació. Quin interès tenen aquestes dades? Per què hem de dir el carrer, el número i el pis de l’incendi? No és suficient dir el barri? I si hi ha un familiar o amic que no en sabia res i se n’assabenta per la televisió? És oportú tenir present que, moltes vegades, tenir la informació no és sinònim d’haver-la de difondre. I, en aquest cas, l’adreça no és rellevant ni té interès públic i, per tant, hem d’obviar-la.

En segon lloc, moltes de les televisions obren les seves peces amb les imatges de les flames gravades per testimonis quan el foc encara era viu. A més, només TV3 atribueix l’autoria de les imatges. Ara bé, és necessari mostrar-les? Què ens aporten informativament? Quin impacte emocional pot tenir per la família veure les flames que han acabat amb la vida dels seus familiars? Massa sovint, l’espectacularitat s’emet sense filtres.

En tercer lloc, en totes les peces apareixen com a testimonis persones veïnes de l’edifici o properes al lloc del sinistre que expliquen què van sentir i com van viure els fets. I en la meitat dels informatius apareixia una menor donant la seva versió. De fet, casualitat o no, era la mateixa nena qui parlava a les tres televisions. Calia? Com de necessari és que una nena faci de testimoni? No hi havia més gent? El que diu té prou rellevància per justificar-ho? Cal plantejar-se més a fons si és necessari incloure menors en aquest tipus de notícies.

En quart lloc, les diferents peces informatives abusen dels plans de la gent que ha estat desallotjada de casa seva com a conseqüència de l’incendi: persones amb pijama o amb els seus nadons en braços i en una situació que no és còmode i agradable per elles. Quina novetat ens aporta? Què hi treu l’espectador de veure les desgràcies de la gent? Són necessaris uns plans tan tancats? Per voler-ho explicar tot, a vegades ens passem de frenada.

Per acabar, a títol anecdòtic, més d’un mitjà col·loca al mateix nivell les dues víctimes mortals i el gos que vivia amb elles al pis; “dues persones i el seu animal de companyia han perdut la vida”, diuen a Betevé. Des del respecte pels animals, potser convindria diferenciar-los una mica més. També és bo mencionar que TV3 és l’únic canal que fa esment a una explosió com a possible causa de l’incendi, en una versió explicada pels testimonis que s’oposava amb la dels bombers; el que uns deien que era causa, pels bombers podia ser conseqüència.

En relació al tesaure de l’ètica periodística, la cobertura de l’incendi de Les Corts es pot relacionar, fonamentalment, amb el principi de responsabilitat, lligat a la invasió de la intimitat, la privacitat i la protecció dels menors, així com al dolor i al sofriment. D’altra banda, també manté un cert vincle amb el principi de veracitat i el rigor informatiu, associat a les fonts i a la precisió i exactitud, per exemple, a l’hora d’explicar les causes –encara desconegudes– de l’incendi. També cal mencionar la selecció de les imatges, que tendeixen a l’espectacularització del sinistre.

En tot aquest assumpte, és imprescindible citar les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals, que fan referència explícita als diferents elements analitzats. D’entrada, el CAC és taxatiu i sentencia que, en aquests casos, “cal evitar, en general i fins on sigui possible, recórrer a la participació de menors”. Afegeix que no haurien d’emetre’s “primers plans o plans curts de persones en situació de patiment” i mai sense el seu consentiment explícit i recorda que “incrementar pel zoom la sensació de proximitat […] sovint pot vulnerar la seva privadesa”. El CAC també subratlla que “convé extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat”. Queda palès, doncs, que els mitjans comentats es van distanciar d’aquestes premisses.

En la mateixa línia, el Col·legi de Periodistes defensa que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables” i la FAPE afegeix que “en el tractament informatiu dels assumptes en què hi hagi elements de dolor en les persones afectades, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Per la seva part, la UNESCO insisteix en el fet que “una part integral dels estàndards professionals dels periodistes és el respecte pel dret de l’individu a la intimitat i la dignitat humana”. Per la seva banda, el llibre d’estil de la CCMA defensa que “a les informacions sobre catàstrofes” cal evitar recrear-se “en el dolor de les víctimes i del seu entorn afectiu”. I el de RTVE manté que “en el cas de tragèdies, els professionals de RTVE han d’adoptar les màximes precaucions per preservar la intimitat i el respecte al dolor de les víctimes”.

Feta la radiografia, es fa palès que a nivell teòric i discursiu, els diferents actors periodístics tenen clara quina ha de ser la manera d’informar d’una tragèdia com un incendi mortal, però, a la pràctica, els professionals no ho apliquen com caldria. S’han de fomentar, doncs, els processos de revisió i autoavaluació que garanteixin una pràctica periodística rigorosa, respectuosa i d’acord amb l’ètica que ha de bastir qualsevol notícia. Només així farem un bon periodisme.

Tot i disposar del material, en aquest article no s’han inclòs imatges de les peces estudiades per no reincidir en els errors deontològics analitzats. Es poden consultar en els enllaços que apareixen al segon paràgraf de l’escrit.

El tractament mediàtic de les dones esclavitzades sexualment per Daesh: denúncia o sensacionalisme?

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Pilar Tomás (@pilartomas_)

El conflicte sirià és escenari de brutals atrocitats des de fa ja gairebé vuit anys. En aquest context, les veus femenines són silenciades i maltractades, especialment les de l’ètnia yazidita, històricament perseguida. Milers d’aquestes dones són assassinades cada any per Daesh, mentre que moltes d’altres són segrestades pel grup terrorista per convertir-les en les seves esclaves sexuals.

Segons les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya sobre el tractament del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual, cal “donar visibilitat a les històries de vida” de les dones afectades (art. 2). Amb tot, són molts els mitjans que subestimen la importància de difondre el seu testimoni.

Un exemple d’aquesta pràctica reprovable és el reportatge ‘La esquizofrénica relación de Estado Islámico con las mujeres’, publicat per BBC Mundo el 28 d’agost del 2015. A part de l’evident càrrega estigmatitzant de l’adjectiu “esquizofrènica”, la peça parla de les joves yazidites consultant suposats experts –entre aquests, un exmembre d’Al-Qaeda–, abans que les mateixes dones, que són cosificades en referir-se a elles com a “piezas clave”.

Prescindir de la veu de les joves yazidites suposa contravenir el segon principi del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que estableix que cal donar “oportunitat de resposta” a la persona afectada. De la mateixa manera, la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) considera que el periodista ha d’oferir als afectats donar “la seva pròpia versió dels fets” (art. 3.1.A).

Captura de pantalla del reportatge publicat a BBC Mundo

Paradoxalment, tot i que el reportatge només recull el testimoni directe d’una dels milers de dones esclavitzades per Daesh –descrita com “una que recientemente logró huir”–, les fotografies que l’acompanyen sí que mostren primers plans de diverses de les joves i el seu nom i cognom, a més de peus de foto que les criminalitzen explicant els seus “volguts” vincles amb els terroristes.

Això vulnera el principi de privacitat –el dret a la pròpia imatge– i dignitat humana, recollits per la UNESCO (art. 6) o la resolució 1.003 del Consell d’Europa (art. 33). A més, contradiu les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya citades anteriorment, que subratllen que cal evitar que aquestes joves puguin “ser identificades en absència del seu consentiment” (art. 9).

Més enllà d’aquest reportatge, n’hi ha molts d’altres que sí que narren a les històries de vida de les dones esclavitzades sexualment per Daesh, malgrat que sovint són notícies que recorren al sensacionalisme per atreure l’atenció dels lectors.

Aquest és el cas del reportatge ‘Hablan las esclavas sexuales del ISIS: “Nos olían, nos violaban, nos torturaban…”’, publicat a El Confidencial el 4 de juny del 2015. El titular, que respon a la lògica del clickbait, difon el testimoni d’una jove de 17 anys. Al llarg del text, es reprodueixen tota mena de detalls dels maltractaments que va patir: “Me pegaban y violaban incluso dos a la vez” o “Sus guardas me violaban al menos cinco veces cada día”.

Segons la periodista i traductora kurda Amina Hussein, reportatges com aquest no respecten “el dret a la privacitat i a la intimitat” de les dones alliberades del Daesh perquè difonen “massa detalls sexuals” que, considera, són “innecessaris”. Hussein, que ha entrevistat diverses d’aquestes joves yazidites, assegura que li han explicat que sovint els periodistes els fan preguntes com “què et van fer, exactament?” o “com et violaven?”.

A part, les declaracions que inclou el reportatge de El Confidencial evidencien que la jove entrevistada està vivint una situació traumàtica:

Captures de pantalla extretes del reportatge publicat a El Confidencial

El reportatge desobeeix diverses de les recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals, atès que vulnera la dignitat de la jove en una situació en què “la seva capacitat de decidir lliurement es veu greument afectada”, amb l’agreujant que es tracta d’una menor d’edat. Per això, la peça també contradiu el Decàleg per a un tractament informatiu adequat de les persones joves, de la Secretaria de Joventut de la Generalitat, que emfatitza que cal respectar el seu “dret a la intimitat, a la imatge i a la dignitat” (art. 7).

“Ser la seva veu”

En paraules de Hussein, el tractament mediàtic desitjable d’aquesta mena de casos consisteix a “explicar la història” de les dones yazidites –“quants anys tenen, com va ser el seu segrest per part dels terroristes i quina mena de tortura van patir”– evitant caure en l’“espectacularització”. “Cal ser la seva veu”, conclou la periodista.

En aquest sentit, el reportatge que Hussein va publicar el 6 de març del 2019 a Pikara Magazine ‘Mujeres yazidíes, de esclavas sexuales a guerrilleras’ constitueix un exemple de bona pràctica deontològica. En ell, narra el testimoni de dues dones que havien estat esclavitzades per Daesh i, lluny de victimitzar-les, parla d’elles com a “supervivents” i “guerrilleres”.

Això no significa que la periodista eviti fer referència a les històries personals de les joves; al contrari, dona visibilitat i denuncia els maltractaments que van patir, tot fugint del sensacionalisme i rebutjant que aquests les defineixin. Per això, dedica la major part del text a contextualitzar políticament i socialment la situació de les dues entrevistades, així com la dels milers de yazidites que han estat segrestades per Daesh des que l’any 2014 el grup terrorista va instaurar el seu califat en territori iraquià i sirià.

La islamofòbia als mitjans, una realitat infiltrada

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Emma Santanach (@emmasantanach)

La paraula islamofòbia encara no apareix recollida en cap dels diccionaris principals de la llengua catalana. No obstant això, es tracta d’un fenomen que s’esdevé a diari, tot i que d’una forma quasi imperceptible, a través dels diversos aspectes i actors que conformen la nostra vida. Els mitjans de comunicació en són un exemple ben clar tot i que, en teoria, la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació, elaborada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, adverteix sobre la responsabilitat dels periodistes d’afavorir la interculturalitat i l’acceptació de la diversitat.

En aquest sentit mediàtic, sí que trobem una petita definició proporcionada pel Manual contra l’immigracionalisme, una guia elaborada per Red Acoge amb recomanacions pels mitjans. Segons aquesta, la islamofòbia és aquella “aversió, odi, por, rebuig, hostilitat vers l’Islam – religió el dogma del qual es basa en l’Alcorà – i, per extensió, a les persones que la practiquen”. És una definició que potser sona dura, però és una realitat. Sense anar més lluny, ens ho demostren fets tan recents com l’atemptat a Nova Zelanda contra dues mesquites, en què van morir una cinquantena de persones. D’altra banda, també trobem documents i informes que ho demostren amb dades contrastades. Per exemple, l’informe fet per l’Observatorio de la Islamofobia en los Medios, titulat “Una realidad incontestable: islamofobia en los medios”, o l’últim informe anual fet per la plataforma SOS Racisme.

Males pràctiques…

El cert és que trobem moltes males pràctiques en els mitjans de comunicació, ja sigui perquè es vulguin transmetre unes determinades idees de forma intencionada, o perquè es cometin errors per culpa de la desinformació.

Un exemple ben clar és la portada que el diari ABC va publicar el 27 de novembre de 2017, en el context de les Eleccions del 21D. El titular va ser “Todos los partidos del 21-D se lanzan a por el voto musulmán”, seguit del subtítol “Secesionistas y constitucionalistas fichan candidatos islámicos para lograr seducir a 170.000 votantes claves”.

En primer lloc, cal destacar que es tracta d’una portada plena d’imprecisions i dades errònies. Per exemple, es parla de “candidats islàmics”, independentment de si ho són o no, així com també del “vot musulmà”, com si totes les persones d’origen àrab residents a Catalunya fossin seguidores de la religió musulmana. Per tant, hi ha una generalització i simplificació de la informació, contradient així una de les recomanacions de la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. I és que, a partir del nom i cognom explícit de cada persona, se l’està relacionant amb una nacionalitat o una altra.

Un altre detall important és que la portada dóna a entendre la idea que els candidats d’origen àrab han estat escollits dins els partits com una tàctica per guanyar vots, i no segons la seva trajectòria professional o política ni els seus mèrits. És a dir, es redueixen aquestes persones a simples instruments. Per últim, cal assenyalar que l’associació entre la bandera catalana i el símbol islàmic és totalment innecessària.

Un altre exemple és l’article que va publicar el diari El País l’octubre de 2017, sota el títol “¿En qué casos puede una empresa prohibir el velo islámico en el trabajo?” i el subtítol “Llevar el hijab en el puesto de trabajo, desobedeciendo al empresario y contra las normas de la empresa, puede ocasionar despidos y sanciones”. Es tracta d’una tònica negativa que, lluny de calmar-se, segueix al llarg de tot el text. Per exemple, en la manera com arrenca aquest. I és que ja al primer paràgraf s’associa la interculturalitat al sorgiment de situacions de conflicte en l’àmbit laboral, com si aquestes últimes fossin una conseqüència inevitable de la primera.

A grans trets, es tracta d’un article que explica diversos casos conflictius amb treballadores involucrades que utilitzaven el vel a la feina. Trobem que el to negatiu es manté al llarg de tot el text i, a més, hi ha una repetició de paraules com ara “vel”, “islàmic”, “hijab”, “musulmana”, etc. Tots aquests adjectius i substantius no s’utilitzen de la forma adequada, i l’autora demostra tenir molt poc coneixement vers la cultura i religió islàmiques tot i els arguments que llança a l’hora de fonamental el seu article. També cal destacar que només en el tercer i en el quart cas que presenta l’autora es parla d’acomiadaments per motiu de discriminació religiosa. Així doncs, ens trobem davant d’un tipus de tractament que només contribueix a minimitzar i restar importància als casos reals de discriminació.

… però també hi ha bones pràctiques

Malgrat els exemples de males pràctiques observats, també cal destacar l’altra cara de la moneda, en què les notícies positives i que s’ajusten als codis deontològics i a les recomanacions observades tampoc no falten.

Un model és la peça que Europa Press va publicar el 16 de maig de 2018 sobre l’inici del Ramadà a Espanya. El titular era “Casi dos millones de musulmanes en España comenzarán este jueves el ayuno del mes de Ramadán”. El primer que cal subratllar és el fet que es destaca ja al titular la població musulmana que hi ha a nivell espanyol, una acció que contribueix a donar-li visibilitat i, per tant, facilitar l’acceptació del que és el nou model de societat intercultural espanyola, tal com assenyala la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. La peça planteja la tradició del Ramadà amb respecte i, a més, al primer paràgraf defineix en què consisteix i quines peculiaritats té celebrar-lo. Per tant, s’està proporcionant informació de context.

Tot i així, cal destacar com a aspectes a millorar l’etiqueta al peu de la notícia – “Iglesia Católica”, és totalment inapropiada – i l’equilibri de fonts. I és que l’agència cita la Comissió Islàmica d’Espanya i aporta dades sobre l’Acord de Cooperació de l’Estat amb la Comissió, però falten declaracions i punts de vista de persones musulmanes, que contribuirien a donar veu a la comunitat d’una forma més directa.

Una altra bona pràctica digna de ser citada és l’article que El Mundo va publicar el 26 de juny de 2017, sota el titular “Una mezquita progresista y paritaria en el corazón de Berlín”. I és que es tracta d’una peça que desmenteix molts dels prejudicis i etiquetes que se solen atribuir a la població musulmana, com ara el masclisme, l’homofòbia, la violència, etc. A més, la peça conté declaracions de diverses dones musulmanes i feministes, eliminant així l’etiqueta de submissió que també se’ls acostuma a posar a elles.

Per últim, també cal destacar el paper dels bancs d’imatges, essencial tenint en compte que les fotografies i els elements visuals són el primer en què els lectors i espectadors es fixen a l’hora de consumir un mitjà de comunicació. I és que molt sovint les fotografies que acompanyen certes notícies relacionades amb la immigració o la comunitat musulmana no són gaire apropiades. Al contrari, tendeixen a situar-se fora de context, suggerint així certes idees i vinculacions que només afavoreixen la perpetuació de prejudicis. Per tant, és important tenir en compte la bona pràctica que pot suposar un ús correcte dels bancs d’imatges.

En definitiva, totes aquestes notícies, així com moltes altres que no s’han mencionat, tenen en comú el fet que aporten informació en positiu que ajuda a comprendre la comunitat islàmica, amb un discurs inclusiu que anima a assumir de forma natural la seva presència en la nostra societat. Aquest és el comportament al qual tots els mitjans de comunicació haurien d’aspirar a tenir.

Diana Quer: una vulneració contínua dels codis ètics dos anys després

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Paula Solé Jiménez (@paulasj_2)

“Notícies com aquesta, acompanyades de la infame fotografia del cadàver de la meva filla, tantes vegades denunciada, generen un dolor addicional innecessari a una família ja destrossada i evidencien de nou els dubtosos criteris ètics de determinats mitjans de comunicació”. Juan Carlos Quer, el pare de Diana Quer, assassinada l’agost del 2016 a per El Chicle, expressava amb aquestes paraules la seva indignació davant la publicació per part d’alguns mitjans de comunicació aquest març de l’escrit de la Fiscalia, que inclou detalls molt específics sobre com va morir la jove.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tot i que alguns d’ells hi entren amb més detalls que d’altres, publicant aquesta informació tots atempten contra el principi de responsabilitat, concretament, pel que fa la invasió de la privacitat i el tractament de persones en situació de dolor i patiment.

Molts van optar per difondre el relat de la Fiscalia sobre com El Chicle va matar Diana Quer. Per exemple, La Vanguardia publicava: “Teniendo a la joven a su merced, atada, sometida y aterrorizada, la desnudó y la violó”, detalls que també donen altres mitjans com ABC o Europa Press. Aquest grau d’especificitat, però, no és important perquè el públic entengui la informació principal: per què la Fiscalia demana la presó permanent revisable per l’acusat. Per tant, no hi ha un interès públic al darrera que justifiqui la intromissió en la intimitat que fereix la dignitat de la víctima i agreuja el dolor de la família.

Aleshores, què porta als mitjans a la intromissió gratuïta i a l’espectacularització? En els darrers anys, els casos com Diana Quer, el petit Gabriel o, més recentment, el petit Julen, s’han convertit en circs mediàtics. Un dels motius que pot explicar la continua vulneració dels codis deontològics són els interessos empresarials, que alhora lesionen el principi de llibertat. Segons la FAPE, el periodista ha de reclamar per ell i pels qui treballin sota les seves ordres el dret i el deure d’una informació professional actualitzada i completa. El Col·legi de Periodistes indica que han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos que posi en qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció. Amb cobertures com aquesta, el que busquen molts mitjans és construir una informació que enganxi l’audiència perquè això afavoreix la inversió en publicitat. Per aquest motiu, casos com aquest es podrien estar utilitzant per als interessos econòmics de l’empresa. Això ens pot portar a reflexionar sobre els mitjans: són empreses que ofereixen un servei públic molt important però, alhora, necessiten beneficis per subsistir. Titulars tan sensacionalistes com el primer afavoreixen el clickbait, no són informació de qualitat i qüestionen la seva professionalitat.

Així, s’està apostant per l’anomenat infotainment (sobretot en televisió), un fenomen que consisteix en convertir la informació en entreteniment i que neix del sensacionalisme informatiu que ha aflorat els darrers anys. Un dels perills d’aquesta necessitat de mantenir l’audiència enganxada és la falta de novetats, el que va portar els mitjans a especular sobre les possibles causes de la desaparició. Això atempta contra el primer deure del periodista: la cerca de la veritat.

Diversos mitjans van publicar notícies sobre el caràcter de la jove. Per exemple, Antena 3 difonia un perfil psicològic on assegurava que “havia patit anorexia” o que tenia “conductes tristes i plors ocasionals, però mai conductes agressives ni aïllament”. Altres, explicaven que tenia la costum d’escapar-se o que es barallava contínuament amb la seva germana. Van jugar a fer suposicions sobre la vida de la jove, establint una connexió entre aquestes i la seva desaparició.

Quan ja ho havien explicat tot, van passar a investigar la família: la retirada de la custodia de l’altra filla a la mare de Diana Quer o la mala relació que aquesta tenia amb Diana Quer. Així, van posar Diana López al centre de la desaparició de la seva filla, assenyalant-la indirectament com a possible culpable.  També es va especular sobre la seva germana, sobre unes suposades denúncies al seu pare, el divorci o els diners en pensions que gastaven cada mes.

Els mitjans van jugar a omplir hores de continguts amb suposicions dures que no aportaven informació sobre la verdadera investigació i la majoria van resultar ser falses. Per situacions com aquesta, el Col·legi de Periodistes incideix en l’obligació d’esmentar tant les informacions com les interpretacions resultants que s’hagin demostrat falses o errònies. Tot i això, cap mitjà va demanar perdó per haver fet especulacions que van lesionar la dignitat de la família Quer i van agreujar el seu dolor.

Silenci i solidaritat

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Pau Solé Vilella

El passat 31 de gener la majoria de mitjans obrien la secció d’internacional amb la notícia dels periodistes detinguts (o retinguts) a Veneçuela, després d’entrar a una zona de màxima seguretat sense estar acreditats, segons les autoritats veneçolanes.

Els tres periodistes de l’Agència EFE van esdevenir un símbol de la llibertat de premsa i mitjans i periodistes es van bolcar de seguida a mostrar-los solidaritat i a exigir-ne a Maduro l’alliberament. D’alguna manera, la retenció d’aquests periodistes era una evidència que la República Bolivarina de Veneçuela no respectava la llibertat de premsa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Jordi Évole, per la seva banda, obria el Salvados a Nicolás Maduro preguntant-li per les detencions dels periodistes i considerant-se “un afortunat” per poder estar fent-li una entrevista al líder chavista.

Curiosament, molts dels mitjans que apuntaven en aquesta direcció, no es van pronunciar amb tanta intensitat uns dies abans, quan la Policia Nacional espanyola va detenir el fotoperiodista de La Directa, Carles Palacio, per la seva suposada vinculació amb el tall de les vies de l’AVE del passat 1 d’octubre, malgrat ser-hi exercint com a periodista.

Nicole Kramm

No pretenc aquí entrar a valorar aquestes detencions ni a posar sobre la taula els diferents elements que podrien ajudar a emetre un judici al respecte. El que vull mostrar és el contrast existent entre la cobertura mediàtica i l’onada de solidaritat que van despertar les detencions referides i el silenci que envolta un fet recent que va afectar una fotoperiodista a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia.

El passat 24 de febrer, una periodista xilena, Nicole Kramm, va resultar ferida al pont Simón Bolívar, a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia, enmig de les desercions de dos sergents de la Guardia Nacional. La periodista, que en aquells moments estava treballant per un mitjà rus i un de turc, va ser atropellada pels desertors que van creuar la frontera cap a Colòmbia, a la ciutat de Cúcuta.

Post al Facebook de Nicole Kramm del 24 de febrer

“Estuve a un pelo de quedar abajo de la tanqueta, me asusté y me la llore toda cuando no podía pararme porque no sentía las piernas, pero ya pasó lo peor”, va publicar Kramm unes hores més tard al seu compte de Facebook. I més tard, en declaracions a Tele Sur, va afirmar que s’havia tractat d’un “atemptat” i va afegir: “querían matar a la gente civil que estaba parada en la frontera. A toda velocidad. Me salvé por poco. No puedo creer que los presenten como héroes”.

Moment de l’atropellament en què va quedar ferida la fotoperiodista:

Un altre cop, no pretenc analitzar els fets ni a oferir els elements que en pretenguin la comprensió. El que vull fer notar és que la solidaritat demostrada pels periodistes de l’Agència EFE, contrasta amb el silenci mediàtic al voltant de l’atropellament per part de policies contraris al chavisme a la fotoperiodista Nicole Kramm.

Vídeo de la televisió pública veneçolana, després de l’atropellament:

Els mitjans occidentals van romandre en silenci. També ho van fer els xilens, els del país de Kramm. Tot i això, El Desconcierto, El Ciudadano i Politika, en canvi, van ser dels pocs que van fer seguiment dels fets ocorreguts a una compatriota seva. Fins i tot, periodistes d’alguns d’aquests mitjans van difondre una declaració per mostrar el seu suport a Kramm i van denunciar la manca de cobertura de la resta de mitjans.

TeleSur, per la seva banda, n’ha fet un important seguiment i prova d’això és el següent vídeo:

Però fora de Xile, els mitjans tampoc se’n van fer ressò. L’atropellament no havia estat comès pel chavisme i la majoria de mitjans van optar per silenciar-ho. Així doncs, l’atropellament de Kramm no va omplir les pàgines dels diaris que dies abans havien estat denunciant les detencions dels periodistes d’EFE.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un silenci, que per cert, s’assembla molt al que envolta la recent deportació del periodista de La Haine, Jorge Correa “Boro”. El periodista va ser retingut i expulsat a l’aeroport de Panamà, quan es disposava a arribar a Veneçuela, com a periodista l’Assemblea Internacional dels Pobles.

Deontologia

El codi deontològic del Col·legi de Periodistes apunta en el punt número 1 que “el professional del periodisme està compromès amb la recerca de la veritat i, conseqüentment, té l’obligació d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible. Els mitjans han d’observar sempre una clara distinció entre les informacions i les opinions, difondre únicament informacions contrastades amb diligència, i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”.

El principi de veritat és sense dubte un dels pilars que ha de guiar la nostra professió i moltes vegades una de les maneres més eficaces d’obviar aquest principi és negant o no explicant una realitat. El problema de tot plegat ve quan dues situacions semblants es tracten de manera diferent en funció dels interessos del mitjà. En aquest sentit, em sembla que mostrar solidaritat amb els nostres companys de professió quan aquests són suposades víctimes del govern veneçolà i invisibilitzar un atropellament comès pels contraris del chavisme és faltar al principi de veritat. El codi deontològic, a més, apunta que “com a norma general, els professionals de la informació han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos, ja sigui d’àmbit polític, comercial, econòmic, financer o familiar, que posi en qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció”. Per tant, evitar que la informació quedi condicionada pels conflictes d’interessos contribueix a construir informació imparcial i creïble.

D’altra banda, prenent com a referència el codi ètic d’un dels mitjans utilitzats, El País, veiem clarament com el diari en aquest cas ha entrat en clara contradicció amb els seus principis. El País, un diari que es defineix “amb vocació global i especialment llatinoamericana”, es caracteritza per posar molt el focus a les qüestions de l’Amèrica llatina i per tant, porta temps oferint una important cobertura de Veneçuela. Malgrat que el codi assenyala que el diari “rebutja qualsevol condicionament procedent de grups econòmics de pressió”, sembla difícil creure que en aquest cas El País hagi esquivat interessos econòmics del seu grup. Tot plegat, com hem vist, fa que el diari no hagi complert amb els seus principis, els quals apunten el següent: “el diari s’esforça per presentar diàriament una informació veraç, el més complerta possible, interessant, actual i d’alta qualitat, de manera que ajudi al lector a entendre la realitat”.

Així doncs, i com a conclusió, penso que silenciar l’atropellament de la fotoperiodista xilena és faltar el principi de veritat i evidencia que la informació al voltant de Veneçuela és interessada i difícilment es produeix de manera independent. I el més preocupant potser és que la solidaritat mostrada pels detinguts no s’hagi sentit quan una altra companya de professió ha vist perillar la seva vida.

Els mitjans que perpetuen el masclisme a l’esport

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Alex Hernández (@AlexHernandez_4)

L’esport i les dones. Una combinació que hauria de produir-se amb total naturalitat i hauria d’estar incorporada en l’imaginari col·lectiu de tota la societat. Fixem-nos, però, que he hagut de construir la frase en condicional, ja que realment estem encara lluny de deixar enrere aquests estereotips que vinculen l’esport als homes i que provoquen que les dones no tinguin les mateixes oportunitats dins d’aquest món.

Assimilant que es produeixen aquestes situacions a la societat, cal preguntar-se qui i com pot aconseguir que aquesta tendència canviï. Hi ha una resposta que sembla evident: els mitjans de comunicació. No hi ha cap altre “poder” amb capacitat d’arribar a més gent i de reconstruir els idearis que predominen a la societat. Això, però, és la teoria. Una teoria massa idealista. Com es mostrarà al llarg d’aquesta anàlisi, els mitjans de comunicació (especialment els més importants) no contribueixen a millorar la situació. Més aviat al contrari.

A Espanya hi ha quatre grans diaris esportius: Marca, As, Mundo Deportivo i Sport. A banda de caracteritzar-se per fer informació relacionada amb el futbol, tots quatre mitjans ho fan per un aspecte molt negatiu: fan informació masculina. El 99% de les seves notícies tenen a veure amb esports practicats per homes. Les dones queden en un segon (o tercer) pla. El primer cap de setmana de març vaig realitzar una anàlisi per veure quantes notícies sobre esport femení publicaven al llarg del dissabte i del diumenge (quan hi ha més activitat esportiva). A l’As en vaig trobar un total de 6, al Marca 4, a l’Sport 8 i al Mundo Deportivo 0 (sí, zero). En total, en tot un cap de setmana es van publicar 18 notícies sobre esport femení. En comparació amb totes les notícies que es realitzen en un cap de setmana, la quantitat és ínfima. A tot això, cal sumar-hi el fet que la diversitat de notícies és nul·la. A l’As, per exemple, la majoria parlaven sobre un mateix tema. En aquest cas, la selecció espanyola femenina.

Una de les notícies que més em va cridar l’atenció va ser una del diari Sport. La notícia es titulava “La Balón de Oro Ada Hegerberg no jugará mundial”. Una notícia d’absoluta rellevància perquè la millor futbolista del món no participarà en la competició més important del món. Doncs no. La informació no apareixia com un element principal de la pàgina web, sinó que quedava difuminada entre altres notícies. Preocupant. Us imagineu que Messi no participés en una Copa del Món? Seria notícia mundial durant mesos i mesos. Però Hegerberg és una dona i “no interessa” donar-li visibilitat.

El problema, però, és que això no acaba aquí. No només es menyspreen els mèrits esportius de les dones, sinó que quan es parla de dones es fa en un to sexista i extraesportiu. Blogs com TikitakAS (de l’As) o otromundo (de Mundo Deportivo) contribueixen a aquesta estereotipzació. Per què en aquests diaris han d’aparèixer informacions com “El elegante desnudo de Dulceida” o “Las 40 mujeres más famoses que sigue Cristiano en Instagram”? Això és sexisme pur i dur.

Totes aquestes accions van en contra dels principis que s’estableixen a la guia Hablamos de deporte: en femenino y masculino, publicada pel Consell Superior d’Esports. A l’article 5.4 de la guia es determina que “cal evitar els prejudicis sexistes i els estereotips recomanats al gènere femení”. Es recomana, per exemple que no es tractin temes extraesportius referents a les dones. Aquesta guia, a més, explica que en cas de dubte, el millor és utilitzar la regla de la inversió, és a dir, canviar el sexe de referència per veure si la informació tractada és adient.

D’altra banda, en els principals codis deontològics nacions i transnacionals també s’estableix la importància de no discriminar per raons de sexe. A l’article 12 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya es requereix “actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creença o extracció social i cultural”. En la mateixa línia, els codis d’institucions com IPSO o la Nation Union of Journalists es diu “cal evitar referències pejoratives respecte al gènere” o que “no s’ha de produir material que provoqui odi o discriminació en matèries de gènere”.

I ja no parlem de l’ús del llenguatge. Majoritàriament es fa referència a “la dona de…”, “la representant de…”. La dona mai pren importància per si mateixa. Amb aquest fet no s’aconsegueix complir, ni de lluny, una de les recomanacions que s’estableixen en la guia Deportes y mujeres en los medios de comunicación, també del CSD. A l’article 2.7 es precisa que “s’ha d’utilitzar un llenguatge inclusiu que visibilitzi a les esportistes (…) i eliminar el vocabulari sexista”.

El 8M tothom és feminista

El 8 de març, els mateixos mitjans esportius que ignoren les fites de l’esport femení durant l’any, agafen la bandera lila i s’alcen com els principals defensors del feminisme. El color lila predomina a les seves pàgines i, aquest dia sí, les principals notícies del dia són relatives a dones i esport. El diari Sport, per exemple, publicava en la portada del dia (i també a la pàgina web) una peça que es titulava “Las mujeres del Barça”. El problema, però, és que aquestes notícies es publiquin un dia concret i no amb la regularitat necessària.

FOTO 5.1
FOTO5

En la mateixa línia, a les pàgines web dels diaris Marca i Mundo Deportivo es podien llegir entrevistes a periodistes com Natàlia Arroyo, conèixer les nutricionistes dels equips de primera o llegir un munt de notícies sobre esport i dones sota l’epígraf “8M” o “Día de la mujer”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els mitjans, doncs, tenen una feina enorme per canviar el seu enfocament de la informació esportiva. Es tracta d’incorporar definitivament les dones dins l’esport i naturalitzar-ho. Una recomanació que podria resumir tot aquest article es troba a la mateixa guia de Deportes y mujeres en los medios de comunicación. Al primer article “es recomana augmentar quantitativament la representació de l’esport practicat per dones, tant en els informatius i programes esportius com a les retransmissions”. Si un partit entre l’Atlètic de Madrid i el Barça de Lliga Iberdrola emplena el Wanda Metropolitano amb 60.739 i bat un rècord mundial, se li ha de donar el ressò que mereix. Cal eliminar la idea “d’esport femení”. Al cap i a la fi és esport, ni més ni menys.

“Vides humanes, com la meva o la seva, lector”

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Laura Roig Casanovas

Responsabilitat davant la vida dels altres. Davant l’ètica. Davant el periodisme, en general. Responsabilitat davant la privadesa, la intimitat, la protecció, el dolor i el patiment. Sobretot davant de tot allò que comporta més delicadesa i sensibilitat.

Davant l’accident de tren de Santiago de Compostela l’any 2013, La Voz de Galicia o El Correo varen il·lustrar les seves portades amb imatges que no adjuntaré, ja que penso que no s’han de continuar difonent. Imatges de ferits i fins i tot de morts, a primer pla, per a causar impressió i mostrar sense filtres les conseqüències del succés. Aquest és un dels molts casos on, el periodista, en escollir-les, no va ser respectar la privacitat d’aquelles persones vulnerables pel fet del moment. Recordem, així, que l’article 9 del Col·legi de Periodistes de Catalunya remarca que cal respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en casos que generin situacions d’aflicció o dolor.

Podríem complementar-ho amb exemples més recents. El País, El Mundo o l’ABC, davant l’atemptat de La Rambla, varen publicar fotografies en portada on hi havia cossos sense vida o primers plans de ferits. Tal com ens recorda el codi deontològic de Berria, “per il·lustrar accidents, atemptats i catàstrofes, no es publicaran fotografies de primeríssims plans”. I aquests tampoc els afegiré. Penso que no era necessari usar aquestes fotografies per mostrar la magnitud de la tragèdia.

“Unidos contra el terrorismo” acompanyat d’aquest llaç blanc, del diari La Razón, considero que va ser un bon exemple. El lector, només amb el titular i els coneixements previs, ja s’imagina la desgràcia. El diari Sport crec que també va actuar de manera responsable. “Tots units fem força” amb la imatge  de Barcelona des de la part més alçada de la ciutat. En aquell moment, no considero que fos necessari impactar. Només calia, amb respecte, informar.

Imagen 2
Imagen 1

“Los nombres del horror”: exemple d’un bon ús del principi de responsabilitat

El Periódico, diumenge 10 de febrer, va publicar un especial sobre els refugiats: un homenatge a tots aquells que, intentant creuar el Mediterrani, han perdut la vida. L’editorial, aquell dia, començava així:

La portada de l’especial “Más Periódico” impactava. Mostrava una imatge d’una pastera plena de gent, des de dalt, al mig de l’aigua. Envoltats d’un fons blau infinit, s’observaven persones. En mig de l’oceà. I un número gegant al centre de la pàgina no et deixava indiferent. 35.597. Des del principi, doncs, el mitjà es manté al marge de qualsevol vulnerabilitat. Sense anar més enllà, en aquesta fotografia hi poden haver menors perfectament. Tal com recorden els principis generals de la FAPE, el periodista ha de respectar la intimitat prestant especial atenció als menors en les imatges. Al decidir publicar aquesta, no corre el perill de desobeir-hi.

“La travesía de la muerte” o “La frontera más peligrosa” són alguns dels titulars que acompanyava un dels reportatges de l’interior. Tractant la desigualtat, l’exclusió, els beneficis econòmics o l’“Encropolítica”, per analitzar les polítiques migratòries. Tractant el capitalisme neoliberal, el dret a la vida i les causes per les quals fugen. També els obstacles que es troben en el camí i la teoria “efecte trucada”. El reportatge de Javier de Lucas parla de tots aquests aspectes, per referir-se als refugiats. Per informar-nos. Per fer-nos reflexionar sobre la crisi d’humanitat que defineix els nostres temps. Hi incloïa un infograma del total d’immigrants arribats a les costes europees l’any 2018, i un gràfic de les arribades i xifres de morts. Del milió que varen arribar l’any 2015, aquest any passat, en varen arribar 116.000. Així que evitant qualsevol contingut sensibilitzador, l’autor ens intentava contextualitzar i informar sobre la tragèdia.

La  ONG UNITED, recull totes les morts que hi ha hagut intentant arribar a Europa des de l’any 1993 en “The List”. Un Excel d’una cinquantena de pàgines que recollia dades com el lloc, la data i la causa de la mort de cada migrant. 35.597 noms.

Penso que veure el número en portada impactava. Però quan em vaig trobar aquesta llista davant els meus ulls, anava passant les pàgines i veia que no s’acabaven, vaig adonar-me’n de la necessitat que hi ha de crear una consciència col·lectiva. I de com de bé va fer-ho El Periódico aquell dia. El camí fàcil hauria sigut  buscar milers d’imatges de ferits, malalts i de cadàvers. D’aquesta manera, també m’haguera commogut. Però tal com anomenen les recomanacions a la informació audiovisual del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, no haurien de ser emeses fotografies de primers plans de persones en situacions de patiment. I aquest mitjà va decidir publicar una cinquantena de pàgines plenes de noms em van fer donar compte que estem parlant de vides. Que totes tenen nom, any de naixement, identitat, origen. I que totes elles, també, tenen data final. Penso que el mitjà va tenir present l’ètica, en tant a respectar la privacitat de totes aquestes persones.

Aquell dia El Periódico ho va aconseguir. Va emocionar. I ho va fer amb respecte a la vida i a la dignitat humana. I també amb respecte davant la vulnerabilitat d’un fet tan delicat com el dels refugiats. Com deia Javier de Lucas al reportatge, “vides humanes, com la meva o la seva, lector”.

“Menes”, de menors a criminals en una sola etiqueta

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Marta Nin (@martaninloscos)

El dissabte 9 de març, un grup de 25 encaputxats va accedir a l’alberg Cal Ganxo, a Castelldefels, i va agredir els menors migrants que s’hi allotgen des del desembre de 2018, així com els seus educadors. Un dels menors va haver de ser ingressat per lleus contusions a l’Hospital de Viladecans i, a més, el centre va patir algunes destrosses materials.

Tal com afirmava el diari Ara, aquesta era la tercera agressió racista contra menors estrangers en només en deu dies. El 3 de març se n’havia produït una a Canet de Mar, quan un home va entrar amb un matxet a una casa de colònies i va amenaçar de mort a la cinquantena de joves d’entre 15 i 18 anys que s’hi acullen. Tres dies abans, una vintena de veïns del mateix poble havia insultat tres dels nois quan tornaven de la biblioteca, on havien anat per contactar amb les seves famílies.

Una de les protestes que es van fer en contra de les agressions va ser el 16 de març, en què més de 300 persones van concentrar-se a Plaça Sant Jaume, convocades per l’associació d’Ex-menors no acompanyats. “Volem treballar, tirar endavant… l’etiqueta de “mena”, al cap i a la fi, ens l’han posat per anomenar-nos d’alguna manera però som igual que tothom i tenim els mateixos drets i les mateixes opcions que tothom a ser persones”, deia Hind Rhora, representant de l’associació, al TN Vespre de TV3. I és que l’augment de les actituds xenòfobes vers aquest col·lectiu es deu, en gran part, a la manera com les institucions polítiques i els mitjans de comunicació n’han tractat la seva arribada a l’Estat, fet que ha provocat una allau de notícies allunyades de la deontologia periodística. En molts casos, s’ha oblidat la situació de vulnerabilitat d’aquests menors que arriben sense cap tutor adult i s’ha normalitzat posar-los sota l’etiqueta “MENA” (Menor Estranger No Acompanyat). Aquest sobrenom, a més, va moltes vegades unit a un discurs negatiu i criminalitzador que els mitjans retroalimenten diàriament. Les següents imatges en són només alguns exemples:

Davant l’agressió sexual a una noia a Santa Coloma de Gramenet el 12 de novembre de 2018, La Sexta publicava aquesta notícia. Al titular, indica que els 15 detinguts són menors migrants, mentre que al subtítol ho desmenteix, dient que són dos menors i la resta adults.

Alerta Digital publicava la nacionalitat i donava dades irrellevants per a la notícia: es relaciona que els agressors estiguessin infectats per sarna amb el fet que feia uns dies, un “mena” fos diagnosticat de la mateixa infecció, fet que porta a la criminalització del col·lectiu sencer. Cal destacar que també es donen informacions no contrastades, com que els nois havien estat arrestats feia uns dies per “suposats” robatoris amb violència.

La Vanguardia feia el mateix amb un cas de sis violacions a Barcelona, en què, malgrat que cita com a font els Mossos d’Esquadra, utilitza l’etiqueta “mena” per a referir-se al presumpte agressor. Altres mitjans com la Cope, El País o La Razón posen el focus en “la problemàtica” que l’arribada d’aquests menors suposa, usant connotacions negatives com “llegada masiva”, “fugados”, etc.

En tots aquests casos es veu una clara vulneració dels codis que marquen la deontologia periodística. Segons indica el tesaure de l’ètica periodística, no es compleixen, principalment, els principis de justícia -quant al tractament de grups socials desfavorits- i el de responsabilitat -en matèria d’especial sensibilitat social. Tal com s’indicava anteriorment, i segons la Guia sobre el tractament de diversitat cultural, cal evitar la informació del país d’origen si no és estrictament necessari –el que es fa amb la violació de Santa Coloma de Gramenet, en què s’especifica que és magrebí- així com les generalitzacions. De la mateixa manera, i seguint les recomanacions del CAC sobre el tractament de la immigració, cal evitar relacionar un determinat col·lectiu  de persones migrades, com serien els menors migrants no acompanyats, amb una activitat il·legal, com les agressions o els robatoris. Cal tenir molt en compte també, a tall de resum, l’annex F del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes, que indica que el tractament dels mitjans és influent a l’hora de provocar una actitud negativa de la societat vers els immigrants. Remarca la necessitat d’evitar etiquetes -“menes”- i d’actuar amb especial responsabilitat i rigor en col·lectius vulnerables. Quan, a més, es tracta de menors, hi ha un decàleg que recull el tractament adequat per aquest col·lectiu: es destaca l’evitament d’estereotips així com el tractament en la diversitat.

En l’àmbit estatal i transnacional, els punts número 7 tant de la FAPE com del FIP, insisteixen en l’extrema cura dels periodistes cap als col·lectius més vulnerables i discriminats, i l’intent per facilitar aquesta discriminació.

Malgrat que la majoria de mitjans perpetuïn aquesta discriminació, cal remarcar també la professionalitat d’altres. Sense anar massa lluny i tornant a l’inici, n’és un clar exemple l’entrevista que Lídia Heredia va fer a l’alcaldessa de Castelldefels María Miranda a Els Matins de TV3. Mentre que aquesta repetia constantment en el discurs l’etiqueta “mena”, en contrast amb “els joves del poble”, Heredia es limitava a termes com “menors migrants o estrangers”. Aquests matisos són els que acaben determinant la professionalitat i el rigor d’un periodista. Altres mitjans a destacar són, per exemple, La Directa o Mèdia.cat, que han volgut contextualitzar i donar veu a aquests col·lectius, sense caure en els estereotips i anant més enllà de les simples etiquetes.