Autora: Joana Lladó (@joana_llado)
Informar sobre el terrorisme és sempre un tema delicat que sovint planteja dubtes de com els mitjans de comunicació han de tractar els fets. El darrer atemptat a Tunis n’és un exemple. L’assaltament al Museu del Bardo va acabar amb la vida de 21 persones; dues d’elles eren un matrimoni català.
Per proximitat, la majoria de diaris nacionals van recollir aquesta informació, i fins i tot de manera excessiva. Van fer un retrat mil·limètric de la parella: on vivien, què feien, quina relació tenien amb els veïns i quines eren les seves “conviccions polítiques”. Tots ells recullen els noms i cognoms complets quan, recordem, que el cinquè principi de la FAPE diu: “S’evitarà anomenar a les víctimes d’un delicte, així com la publicació de material que pugui contribuir a la seva identificació”.
Comencem pel diari Ara. El diari va dedicar dues peces informatives a parlar íntegrament del matrimoni. A la primera notícia, s’especifiquen els noms i cognoms complets, es recull el carrer, el número concret d’on vivien i fins i tot, una foto inclosa de la porta. En un moment del text es diu: “La comunitat de veïns de l’edifici on residien al carrer Conca de Barcelona s’ha llevat aquest dijous descol·locada per la presència de periodistes que volien saber coses dels desapareguts”.
La segona peça, titulada “Desolació entre els veïns del matrimoni de Barcelona assassinat a Tunis” se centra en recollir les percepcions dels veïns: parla la Rosa, una dona que “els coneixia de tota la vida” o el Lázaro que diu que “eren molt bona gent”. S’especifiquen una sèrie de detalls personals que no aporten informació, més aviat, entren en un camp morbós. Les últimes línies del text diuen així: “A la perruqueria que hi ha a l’altre costat, l’encarregat confirma que “molta gent encara ni ho sap”. També sense donar el seu nom, critica que alguns canals de televisió han estat molt insistents fins i tot després d’haver-los dit que no volia que el gravessin”.
I curiosament, a la mateixa peça i gràcies a l’encarregat de la perruqueria veiem un dels primers punts què està fallant deontològicament. Ja és fort que els propis periodistes no ho vegin (o no ho vulguin veure) i un perruquer ens hagi de recordar com estem enredant el periodisme èticament. Aquest assetjament per saber detalls personals trenca amb el “dret de la intimitat” recollit en molts codis deontològics. L’article 9 del Col·legi de Periodistes, per exemple, exposa que s’ha de respectar el “dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor”.
Ara bé, l’Ara, no és l’únic. Fan el mateix El Periódico, especial atenció a l’exclusiva que donen: “La parella acostumava a comprar productes ecològics. Sonia Prado, la propietària de l’herbolari de l’altre costat del carrer, els recorda amb tristesa: cada setmana li feien un encàrrec” o La Vanguardia, seguint amb la mateixa línia de donar detalls totalment prescindibles: “Los vecinos describen a la pareja como “gente muy discreta y muy amable”. Però si hi ha un diari que es corona com el rei de la poca deontologia periodística és El Mundo. En la notícia van destacar en un subtítol que els dos morts “tenien fortes conviccions catalanistes”.
Arran de les protestes que hi va haver tant a la xarxa, especialment a Twitter, com en els comentaris dels lectors de la notícia, la referència va desaparèixer dels elements de titulació, però s’ha mantingut en el text de la notícia, que diu: “Una veïna de l’immoble, situat en el barri residencial del Camp de l’Arpa, va descriure els morts com una parella molt amable i de fortes conviccions catalanistes”. Escandalós des d’un punt de vista ètic. Que el diari utilitzi fins i tot una tragèdia per fer política anticatalanista és del tot immoral. La catalanofòbia per part d’alguns individus (per sort, no gaires) és una realitat i ho demostren els fets: l’assaltament a la llibreria Blanquerna o les darreres piulades ofensives respecte els catalans morts a la catàstrofe de l’accident aeri de Germanwings que ja estan sent investigades per la fiscalia. Que el periodisme fomenti aquest “odi” amb frases com “convicciones catalanistas” vulnera el dotzè article del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya: “Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l’ús de la violència”.
Passem a La Razón, concretament a aquesta notícia. El mitjà va al gra: ensenya la fotografia del delinqüent i la titula: “Este es el rostro del terrorista”. Ni dret a la imatge ni dret a la presumpció innocència ni res. El principi cinc de la FAPE reconeix aquest dret: “El periodista ha d’assumir el principi que tota persona és innocent mentre no es demostri el contrari i evitar al màxim les possibles conseqüències danyoses derivades del compliment dels seus deures informatius”.
I per últim, El País. Tot i que el rotatiu fa una detallada exposició dels fets sense caure en masses detalls personals, el final de la història trenca amb tot. Em refereixo concretament al vídeo que apareix en la notícia titulada: “Arriben a Barcelona els cadàvers del matrimoni assassinat a Tunis”. En les imatges s’hi poden percebre perfectament els nostres dels familiars de les víctimes en estat de dolor i patiment. No es pot respectar aquest moment íntim i personal? Tornar a esmentar aquí l’article 9 del Col·legi de Periodistes i, a més, les recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. Per exemple, el primer principi: “El respecte a la dignitat de les persones, singularment en aquelles circumstàncies en les quals, la seva capacitat de decidir lliurement es veu greument limitada” o el punt dos, que recull que “cal tractar, sempre, els afectats directament o indirectament per alguna tragèdia no tan sols com a persones dignes del major respecte d’una atenció i un tracte prudent”.
Per últim, vull tornar a recollir una de les frases que sortien en una de les notícies del diari Ara: “La comunitat de veïns de l’edifici on residien s’ha llevat descol·locada per la presència de periodistes que volien saber coses dels desapareguts”. Aquest periodisme carronyaire de voler anar buscar informació banal i morbosa ens hauria de fer pensar a tots. El periodisme ha d’anar acompanyat de la responsabilitat social que la professió comporta, si no, no té cap sentit.
Deontologia Periodística 