La fabricació d’una mentida: el cas Stephen Glass a The New Republic

Autora: Andrea Romanos (@aroman0s)

Una de les pel·lícules sobre periodistes més notables que ens han deixat els darrers anys és El preu de la veritat. Lluny de presentar herois del reporterisme com és habitual en els films sobre el tema, la pel·lícula es basa en un fet real per il·lustrar una de les cares més obscures de la professió: la d’un periodista que, quan no tenia res a explicar, no dubtava en inventar les seves pròpies històries.

A finals dels anys 90, Stephen Glass era periodista en una respectable revista de Washington D.C. anomenada The New Republic. A través dels seus articles i d’aportacions com a freelance a altres publicacions de primera categoria (Public Policy, Rolling Stone o Harper’s), per aquella època Glass ja havia aconseguit fer-se un nom a la professió malgrat la seva joventut (tenia només 24 anys), era conegut per la seva capacitat de trobar històries úniques i aconseguir sempre les cites i fonts més singulars. L’escàndol va esclatar quan es va provar que les seves històries havien estat altament exagerades. En ocasions, directament fabricades del no-res.

“Respectar la veritat i el dret que té el públic a conèixer-la constitueix el deure primordial del periodista” diu l’article 1 de la Federació Internacional de Periodistes (FIP). El tercer article segueix així: “El periodista no informarà sinó sobre fets dels quals en conegui l’origen, no suprimirà informacions essencials i no falsificarà documents”. La primera i principal aplicació del principi de veracitat és, doncs, que les notícies no han de ser falses i el periodista ha d’actuar amb la deguda diligència per tractar d’oferir sempre informacions que s’acostin tant com sigui possible a la veritat. Així, amb les seves construccions, Glass atemptava contra el principal punt del contracte social establert entre públic i periodista.

Glass, però, no hauria de carregar la responsabilitat ell sol. Un altre punt interessant de la història és que posa de manifest el buit existent en algunes rutines periodístiques. Com és possible que una revista de prestigi permetés a un dels seus redactors publicar històries falses durant ni més ni menys que tres anys? A la pel·lícula s’explica tot el procés de comprovació dels fets que en aquells moments feia servir The New Republic, “una prova de foc de tres dies”. En ell hi intervenien fins a dos redactors (a part de l’autor), un corrector, diversos advocats i el propietari de la publicació, que en aquell moment era Martin Peretz, responsable de tots els comentaris que pogués fer la revista.

Irònicament, és el personatge de Glass qui afirma que “si l’article és bo, el procés el millora. Si en canvi trontolla, t’espera una llarga setmana”, però alhora ell mateix hi apunta el principal problema: en algunes històries, l’única font de comprovació existent són les anotacions que aporta el propi redactor. Per tant, Glass coneixia perfectament el sistema, i sabia com sortejar-lo. Les seves històries eren ben rebudes pel públic, i ell havia aconseguit guanyar-se la confiança dels seus editors. Com va ser, doncs, descobert?

D’acord amb el compromís ètic del periodista de respectar la veritat, l’article 3 del codi de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) diu que “el periodista defensarà sempre el principi de la llibertat d’investigar i de difondre amb honestedat la informació i la llibertat del comentari i de la crítica”. I és que les pràctiques fraudulentes de Glass i la passivitat de The New Republic contrasten amb la manera d’actuar del periodista de Forbes Digital que finalment va destapar l’escàndol, Adam Penenberg. Una minuciosa comprovació de les dades que proporcionava un dels seus articles, “Hack Heaven” va ser suficient per desemmascarar el redactor i tancar un capítol negre per a la credibilitat de la professió.

L’enrenou provocat per Glass posa de manifest que quan una redacció té en el seu sí un periodista que saboteja deliberadament les rutines periodístiques és senzill que la realitat quedi diluïda. Per això és important crear un ambient de treball que advoqui al màxim per la honestedat de la publicació, que es prengui el temps suficient per fer una bona feina i que instrueixi els seus periodistes en la cultura de l’esforç per presentar als lectors informació veraç, el més completa possible, interessant, de qualitat, i, sobretot, recolzada per una base fàctica indiscutible.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s