Llibertat d’expressió i responsabilitat en clau d’humor

Autora: Marina Isan (@MarinaIsanBerga)

El 2015 ha començat amb un dels pitjors atacs terroristes que ha patit França en els últims anys. El 7 de gener es va produir l’atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo, la qual cosa va suposar un atac a la llibertat d’expressió, a la crítica social, a la denúncia, a l’humor… La tragèdia va acabar amb la mort de 12 persones, entre elles el director de la revista, i amb la conseqüent resposta d’unitat de tots els mitjans a favor de la llibertat i en contra del terrorisme.

L’humor és l’arma utilitzada pel periodisme gràfic a l’hora de criticar políticament i socialment. Charlie Hebdo és simplement un exemple de com l’humor no només serveix per entretenir la societat, sinó que també serveix per fer reflexionar críticament l’audiència. A Espanya trobem la seva germana en la revista El Jueves o en programes com Polònia, entre d’altres, que arriben fins i tot a la ridiculització dels seus personatges per fer una crida social a allò que ells creuen que és una injustícia, per exemple.

L’humor gràfic gaudeix d’una posició d’honor dins la secció d’opinió dels diaris. El principal tema acostuma a ser la política, ja que és aquí on es poden tractar temes crítics que serien polèmics en altres gèneres del periodisme. A grans trets, es podria dir que on hi ha més llibertat d’expressió és aquí; només hi ha un problema: la interpretació -també lliure- que se’n faci. Per exemple, arran de la següent publicació de Charlie Hebdo després de l’atemptat, milers de musulmans d’arreu del món van sortir a protestar als carrers, ja que es tornava a caricaturitzar a Mahoma. Frases com “Mort a Charlie Hebdo” i “Je suis Mohamed” van ser les més utilitzades.

Els dibuixos es poden entendre de diverses maneres. Mentre per uns representen la llibertat d’expressió, per altres simbolitzen una burla a les seves creences. Tanmateix, no per això es justifica l’assassinat de dibuixants ni molt menys un atac a un mitjà lliure. De fet, el periodisme espanyol es caracteritza per tenir varis mitjans satírics anticlericals que encara que critiquin l’Església són acceptats i benvinguts per la població. Aquest augment de la quantitat de comentaris humorístics suposen una garantia a la llibertat d’expressió.

La llibertat de premsa és un dret fonamental recollit a l’article 19 de la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides i a la majoria de constitucions dels estats democràtics. N’és un exemple l’article 20 de la Constitució Espanyola, que especifica que cal protegir el dret a comunicar o rebre lliurement informació i que aquest exercici no es pot veure restringit per qualsevol tipus de censura. En l’àmbit deontològic, el segon article de la Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes promulgada per la Federació Internacional de Periodistes (FIP) diu que “el periodista defensarà, en tota ocasió, el doble principi de la llibertat d’investigar i de publicar amb honestedat la informació, la llibertat del comentari i de la crítica, així com el dret a comentar equitativament i a criticar amb lleialtat” (també es troba en la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), article 3). Altres exemples són la Resolució 1.003 del Consell d’Europa (Art. 14 i Art. 3) on es diu que “és necessari reforçar les garanties de llibertat d’expressió dels periodistes” i que “les opinions expressen pensaments, idees, creences o judicis de valor per part dels mitjans de comunicació, els editors o els periodistes”.

Malgrat tot, en l’exercici de la seva tasca professional, els periodistes no poden oblidar que la llibertat d’expressió també s’ha de ponderar amb la responsabilitat. Tal com indica l’article 12 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, “s’ha d’actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creença o extracció social i cultural, així com incitar a l’ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”.

D’altra banda, a l’article 8 de la UNESCO es recalca que s’ha de “respectar als valors universals i a la llibertat de cultures: el verdader periodista defensa els valors universals de l’humanisme, en particular la pau, la democràcia, els drets de l’home, el progrés social i l’alliberament nacional, i respecta el caràcter distintiu, el valor i la dignitat de cada cultura”.

Així doncs, si tornem al cas de Charlie Hebdo, es pot veure com la revista va usar el seu dret a la llibertat d’expressió al mateix temps que respectava aquest últim article, per exemple, on es subratlla la necessitat de la pau i la democràcia. Els dibuixants van utilitzar una eina no violenta -l’humor- per a fer una crítica social. De fet, segons la UNESCO, sense llibertat d’expressió i de premsa no es pot garantir un sistema democràtic ni la transparència d’un país. Per tant, l’atac contra Charlie Hebdo és un atac contra la llibertat de premsa, d’expressió i, fins i tot, d’informació.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s