Etiqueta: respecte a creences

Xenofòbia i discriminació des dels mitjans

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Maria Rubal (@MariaRThomsen)

El Mundo va publicar el dilluns 2 de març una entrevista a Manuel Canduela, líder del partit xenòfob Democràcia Nacional. La publicació en sí de l’entrevista i el contingut presenten seriosos dubtes deontològics, i vulneren alguns dels principis de codis ètics nacionals i internacionals.

Els periodistes no son mers transmissors d’informació; són responsables del que es publica, en tant que estan contribuint a la cultura i l’educació, i són creadors d’opinió pública. Per això, el primer dilema ètic que planteja l’entrevista és si s’ha de publicar o no. És prou rellevant la informació que aporta com per a donar veu a un grup neonazi?

El text inclou d’una banda comentaris xenòfobs. Canduela diu per exemple que voldria que els recursos socials es destinessin als ciutadans espanyols, i que només en cas que sobrés alguna cosa, es dediqués als “estrangers”. Tenint en compte el cinquè punt del recull de recomanacions del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) a l’hora de parlar d’immigració, l’entrevista no s’hauria de publicar perquè es basa en prejudicis genèrics i tòpics que comporten valoracions discriminatòries (“els immigrants ens treuen la feina i els ajuts socials”).

També hi ha comentaris discriminatoris per raó de religió: “Totalment en contra [dels musulmans a Espanya]. Han d’abandonar el nostra país o renunciar a la seva fe islàmica tradicional”. El líder de Democràcia Nacional intenta esborrar les diferències entre musulmans i gihadistes, posant-los tots al mateix sac. De nou s’omet una altra de les recomanacions del CAC, la del punt 6, que diu que s’ha d’evitar “la caracterització sistemàtica com a fonamentalista d’una única determinada opció religiosa”.

Aquests comentaris xenòfobs i racistes reforcen l’estigma al qual estan sotmesos els immigrants i musulmans, grups socialment desafavorits. Per a tractar aquest tema, tots els codis ètics estipulen recomanacions. Tant la declaració de principis del Col·legi de Periodistes en l’article 12 com el codi la Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya (FAPE) en l’article 7 apunten que cal mantenir una especial responsabilitat i rigor en casos d’informacions o opinions de contingut discriminatori o susceptibles d’incitar a la violència. La Declaració de Principis de Conducta, de la Federació Internacional de Periodistes, alerta en el setè punt que “el periodista ha de ser conscient del perill d’una discriminació propagada pels mitjans, i farà tot el possible per evitar que es faciliti tal discriminació”.

A més, el principi número 9 de la llista de Principis Internacionals d’Ètica Periodística de la UNESCO exigeix que “el periodista s’abstingui de justificar o incitar […] totes les formes de violència, odi o discriminació” i “garantir el respecte pels drets i la dignitat de […] tots els individus sense distincions de raça, […] nacionalitat o religió”. L’entrevista també transgredeix les normes establertes en el llibre d’estil d’El Mundo, per exemple la número 9 del tercer apartat, sobre pràctica i ètica, que exposa clarament que “les expressions despectives sobre ètnies, religions o grups determinats estan prohibides”.

Totes aquestes recomanacions s’haurien d’haver tingut en compte a l’hora de decidir si es publicava o no l’entrevista. En tot cas, si finalment es considera que aquesta s’empara en el dret a la informació dels ciutadans sorgeixen altres dubtes ètics.

El periodista no actua amb cura ni rigor. No demana proves de les afirmacions del líder de Democràcia Nacional, ni l’interpel·la quan menteix en fets fàcilment comprovables. Per exemple, quan afirma que l’atac a la llibreria Blanquerna la Diada del 2013 va ser una protesta pacífica sense ferits (n’hi va haver 5). El punt 2 del codi del Col·legi de Periodistes obliga a “difondre únicament informacions fonamentades, evitant la utilització de […] dades imprecises”. En cas que fos un descuit, el següent punt d’aquest codi brinda al periodista una altra oportunitat que tampoc s’ha usat: “rectificar les informacions falses […] i demanar disculpes si fos necessari”.

Hi ha diferents elements que converteixen aquesta entrevista en una entrevista còmode per a Canduela. No s’entra en temes molestos, el periodista cau en el parany d’utilitzar el llenguatge propi de la font, i el format de qüestionari no permet cap rèplica del periodista.

Alguns codis deontològics van més enllà de la responsabilitat social dels mitjans i accentuen les “obligacions morals dels periodistes”. En l’article 34 de la resolució sobre ètica periodística del Consell d’Europa s’exposa que “els mitjans juguen un paper important en la prevenció de la tensió i han de fomentar […] la tolerància i la confiança entre diverses comunitats”. El codi de la UNESCO també conté un principi, el vuitè, sobre el “respecte pels valors universals i la diversitat de cultures”, segons el qual els periodistes han de participar activament en al transformació cap a una societat millor i més democràtica. L’entrevista d’El Mundo xoca frontalment amb aquests principis i conforma un exemple paradigmàtic de com no s’han de tractar els grups socials desfavorits.

Llibertat d’expressió i responsabilitat en clau d’humor

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Marina Isan (@MarinaIsanBerga)

El 2015 ha començat amb un dels pitjors atacs terroristes que ha patit França en els últims anys. El 7 de gener es va produir l’atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo, la qual cosa va suposar un atac a la llibertat d’expressió, a la crítica social, a la denúncia, a l’humor… La tragèdia va acabar amb la mort de 12 persones, entre elles el director de la revista, i amb la conseqüent resposta d’unitat de tots els mitjans a favor de la llibertat i en contra del terrorisme.

L’humor és l’arma utilitzada pel periodisme gràfic a l’hora de criticar políticament i socialment. Charlie Hebdo és simplement un exemple de com l’humor no només serveix per entretenir la societat, sinó que també serveix per fer reflexionar críticament l’audiència. A Espanya trobem la seva germana en la revista El Jueves o en programes com Polònia, entre d’altres, que arriben fins i tot a la ridiculització dels seus personatges per fer una crida social a allò que ells creuen que és una injustícia, per exemple.

L’humor gràfic gaudeix d’una posició d’honor dins la secció d’opinió dels diaris. El principal tema acostuma a ser la política, ja que és aquí on es poden tractar temes crítics que serien polèmics en altres gèneres del periodisme. A grans trets, es podria dir que on hi ha més llibertat d’expressió és aquí; només hi ha un problema: la interpretació -també lliure- que se’n faci. Per exemple, arran de la següent publicació de Charlie Hebdo després de l’atemptat, milers de musulmans d’arreu del món van sortir a protestar als carrers, ja que es tornava a caricaturitzar a Mahoma. Frases com “Mort a Charlie Hebdo” i “Je suis Mohamed” van ser les més utilitzades.

Els dibuixos es poden entendre de diverses maneres. Mentre per uns representen la llibertat d’expressió, per altres simbolitzen una burla a les seves creences. Tanmateix, no per això es justifica l’assassinat de dibuixants ni molt menys un atac a un mitjà lliure. De fet, el periodisme espanyol es caracteritza per tenir varis mitjans satírics anticlericals que encara que critiquin l’Església són acceptats i benvinguts per la població. Aquest augment de la quantitat de comentaris humorístics suposen una garantia a la llibertat d’expressió.

La llibertat de premsa és un dret fonamental recollit a l’article 19 de la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides i a la majoria de constitucions dels estats democràtics. N’és un exemple l’article 20 de la Constitució Espanyola, que especifica que cal protegir el dret a comunicar o rebre lliurement informació i que aquest exercici no es pot veure restringit per qualsevol tipus de censura. En l’àmbit deontològic, el segon article de la Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes promulgada per la Federació Internacional de Periodistes (FIP) diu que “el periodista defensarà, en tota ocasió, el doble principi de la llibertat d’investigar i de publicar amb honestedat la informació, la llibertat del comentari i de la crítica, així com el dret a comentar equitativament i a criticar amb lleialtat” (també es troba en la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), article 3). Altres exemples són la Resolució 1.003 del Consell d’Europa (Art. 14 i Art. 3) on es diu que “és necessari reforçar les garanties de llibertat d’expressió dels periodistes” i que “les opinions expressen pensaments, idees, creences o judicis de valor per part dels mitjans de comunicació, els editors o els periodistes”.

Malgrat tot, en l’exercici de la seva tasca professional, els periodistes no poden oblidar que la llibertat d’expressió també s’ha de ponderar amb la responsabilitat. Tal com indica l’article 12 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, “s’ha d’actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creença o extracció social i cultural, així com incitar a l’ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”.

D’altra banda, a l’article 8 de la UNESCO es recalca que s’ha de “respectar als valors universals i a la llibertat de cultures: el verdader periodista defensa els valors universals de l’humanisme, en particular la pau, la democràcia, els drets de l’home, el progrés social i l’alliberament nacional, i respecta el caràcter distintiu, el valor i la dignitat de cada cultura”.

Així doncs, si tornem al cas de Charlie Hebdo, es pot veure com la revista va usar el seu dret a la llibertat d’expressió al mateix temps que respectava aquest últim article, per exemple, on es subratlla la necessitat de la pau i la democràcia. Els dibuixants van utilitzar una eina no violenta -l’humor- per a fer una crítica social. De fet, segons la UNESCO, sense llibertat d’expressió i de premsa no es pot garantir un sistema democràtic ni la transparència d’un país. Per tant, l’atac contra Charlie Hebdo és un atac contra la llibertat de premsa, d’expressió i, fins i tot, d’informació.