Accident d’autobús a Freginals: tres errors en la cobertura d’informació

Autora: Anna Solà (@soflona)

13 estudiants d’Erasmus van morir el passat diumenge 20 de març a Freginals (Tarragona), a causa d’un accident d’autobús. Tornaven de les Falles de València quan el conductor presumptament va adormir-se i va xocar amb la mitjana de l’AP-7, a l’altura del kilòmetre 333. 43 persones van quedar ferides, entre les quals el conductor del vehicle, i van ser traslladades als hospitals de la zona.

La majoria de víctimes eren estrangeres. L’autocar formava part d’un comboi de cinc vehicles d’Autocares Alejandro que tornava de València a la matinada de diumenge. La mobilització ciutadana i per part de les autoritats va ser màxima, posant als familiars vols en disposició per traslladar-se a Barcelona, prestant atenció psicològica als qui ho requeriren i oferint diferents actes en commemoració de les víctimes.

Aquest tipus de tragèdies col·lectives suscita un gran impacte en la societat, motiu pel qual la segueix latent, i requerint informació de seguiment durant hores, i fins i tot dies després de l’accident. Per diverses raons, entre les que segurament troben satisfer la curiositat del públic, i omplir espai i temps de contingut, els mitjans de comunicació van transmetre informació que tendia al sensacionalisme i la morbositat.

Ens aturarem a continuació en els errors que es van cometre en la majoria de mitjans, basant-nos en les peces periodístiques i en els codis deontològics que justifiquen les incorreccions.

1. Declaracions: familiars i persones properes a les víctimes i persones que havien sortit il·leses de l’accident

Una gran part de l’ampliació de la informació en aquest cas, com ha succeït en d’altres similars, es va basar en aquest tipus de testimonis, persones en situació de dolor i afectació personal, d’alteració emocional, el testimoni de les quals no aportava cap novetat pel que fa a la informació.

En aquest error destaca una peça del diari generalista ABC: Una superviviente del accidente de autobús en Freginals: «Ironías del destino, debemos decir que somos afortunados». El diari va aconseguir parlar amb una de les joves supervivents i van plasmar el seu testimoni. A més, van parlar amb un dels membres de l’equip de psicòlegs, manifestant també informació íntima sobre el seu estat, i desvetllar la situació a l’interior de l’hotel on s’havia instal·lat el centre de coordinació i d’atenció a les víctimes.

En aquest cas, aquest diari fa una vulneració del Principi de Responsabilitat del Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius, atès el poc respecte pel Dolor i l’aflicció i la Invasió de la Intimitat, vital en aquesta tragèdia. El Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes es subscriu al respecte cap aquestes persones al punt 6 de la seva declaració de principis:

«Respectar el dret de les persones a les seves pròpies intimitat i imatge, especialment en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i les circumstàncies, sobretot quan les persones afectades ho explicitin».

A més, les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals així ho demanen: «Convé tenir present sempre que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa.»

Per tant, tenint en compte que gran part dels testimonis no pot oferir cap exclusiva i es troba en una situació personal delicada, les declaracions que recullen els mitjans s’haurien d’haver centrat en les autoritats i en els experts en la matèria, sempre i quan puguin afegir un component nou a la informació.

 2.Especulacions, causes, acusacions directes i exclusives sense confirmar

En cadascun d’aquests casos, l’audiència cerca responsabilitats i causes en l’accident, a fi d’explicar, entendre i assimilar aquest tipus de tragèdies col·lectives. A causa de la pressió informativa, és difícil discernir entre la informació, la rumorologia i la veritat i cal estar sempre amatent als informes policials i les sentències al respecte (i per tant al lèxic emprat, tenint sempre en compte la presumpció d’innocència).

En aquest error cau la portada del diari generalista espanyol La Razón: «¡Lo siento, me he dormido!». Obre amb una exclusiva que s’havia estat considerant el dia anterior pel que fa a les hipòtesis de l’accident, però realment el conductor de l’autocar es va a negar a declarar el mateix diumenge davant els Mossos. Per tant, no va ser fins al dia 23 -dos dies més tard d’aquesta “exclusiva” sense confirmar- que els Mossos van plantejar-ho com a hipòtesi real, tal com confirma La Vanguardia.

unnamed

A banda de la flagrant ironia de la frase amb què obren portada, la publicació d’aquest contingut afegeix un component dubtós a la informació, que evidentment no ha estat confirmada per la policia. Segons considera el Codi Deontològic del Sindicat de Periodistes de Madrid, «el periodista deberá relatar la verdad, o lo que más objetivamente se aproxime a ella, esto es, hasta lo que pueda averiguarse con los medios al uso de la profesión y según los hechos disponibles, que nunca podrá equipararse a una investigación judicial o policial». Es posa en dubte, per tant, el Principi de veracitat de la informació, atès que ha estat elaborat sense Rigor informatiu i conseqüentment pot caure en Difamacions i calúmnies. A més, es realitza un judici del conductor de l’autobús, sense respectar per tant la Presumpció d’innocència pel que fa a Detinguts i sospitosos, en relació al Principi de Justícia.

Tal com indiquen les recomanacions del CAC mencionades anteriorment, és «fonamental evitar qualsevol mena d’especulació», i «convé així mateix extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat» (punts 12 i 14). Així doncs, és important la prevenció per evitar publicar informacions no confirmades, evitant aplicar la coneguda “pena del telenotícies” al presumpte responsable de l’accident.

3. Peces sobre les víctimes

Poc després de l’accident, i després d’haver-se confirmat les hipòtesis sobre les causes de l’accident, l’atenció mediàtica es va desviar cap a les víctimes, així com els seus familiars. En aquest sentit, van començar a aflorar productes sensacionalistes, atès que transmetien informació privada sobre la vida de cadascuna de les víctimes.

Pel que fa a aquest tipus d’informació, destaquen les peces de El Periódico, que inclou imatges i noms de les víctimes («Identificadas las 13 víctimas del accidente de autobús»), el Diari de Tarragona («Una amiga de víctimas de Freginals a sus padres: “No os habéis equivocado. Eran felices”») o El Mundo, que acompanya la informació amb un vídeo on es mostren imatges de les víctimes i dades privades («Valentina, Francesca, Serena… la tragedia de Tarragona golpea a Italia»)

Tot i que aquests productes amplien la cobertura de l’accident, és evident que no s’adhereixen a la qualitat d’informació que es demana. Incorren a la revelació de la vida privada de les víctimes, fet que suposa una vulneració flagrant del Principi de Responsabilitat, en tant que incorre en la invasió de la intimitat i la privacitat. El Conveni Europeu dels Drets Humans es manifesta al respecte a l’article 8: «Toda persona tiene derecho al respecto de su vida privada y familiar, de domicilio y de su correspondencia».

Conclusió

Cal destacar que no totes les informacions emeses a partir de l’accident de Freginals van ser de baixa qualitat o sensacionalistes: destaquen les cobertures del diari ARA , Vilaweb, El País o Televisió Espanyola, entre d’altres, que es cenyeixen als preceptes establerts anteriorment.

Són els moments de crisi i situacions delicades on els mitjans han d’aportar el millor de sí mateixos. S’ha de fer valdre la responsabilitat social del periodista, ja que com considera el Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO: «la informació es comprèn com un bé social i no com un simple producte» (punt 3).

La millora exigeix elaborar un exercici d’autocrítica sobre què és estrictament informació -el balanç de víctimes, el seguiment de les persones ferides, les reaccions de les autoritats i els actes en commemoració a la tragèdia-, i quin és el contingut que sobrepassa la línia, caient en el sensacionalisme i la morbositat. Han de buscar en tot moment l’equilibri entre la informació, la intimitat, la urgència i el requeriment d’informació, tot prenent consciència de la responsabilitat social, l’abast i la repercussió de la feina del periodista.

Atemptats a Brussel·les: quan els mitjans també en són víctimes (II)

Autor: Marc Corominas Planas (@kuru)

El matí del dimarts 22 de març les redaccions de tots els mitjans de comunicació van veure com s’alterava l’agenda prevista per aquell dia. A casa nostra les informacions que tots els mitjans tenien preparades sobre la visita d’Obama a Cuba, la vaga de controladors aeris francesos o l’accident de Freginals van quedar relegades. Aquell matí ens despertàvem amb el pitjor atemptat de la història de Bèlgica. Davant d’això tots els mitjans tenien el repte d’informar amb celeritat al públic, una tasca arriscada.

“El rigor és la primera víctima en una tertúlia”. Així podríem definir com va ser el tractament informatiu dels fets en moltes de les cadenes de televisió nacionals. El que sol ser un magazine de notícies més o menys soft es convertia de sobte en un centre d’actualització constant d’informació sobre els atemptats. Això sí, amb els mateixos contertulians. És en aquest context on principis del Tesaure periodístic elaborat pel professor de la Universitat Pompeu Fabra Dr. Salvador Alsius com  la no difusió de conjectures, especulacions i rumors o la garantia d’oferir precisió i exactitud de les dades poden ser vulnerats fàcilment. I així va ser. Afirmacions que auguren més morts que els atemptats de París, periodistes que asseguren que hi ha hagut explosions en més de 4 punts o fins i tot es fan ressò de rumors que quantifiquen fins a 500 el nombre de ferits. Tot això i més va ser el que es va poder veure en canals de gran difusió com Tele5. I és que l’obligació d’oferir informació rigorosa i no difondre rumors i especulacions és el tronc de qualsevol codi deontològic periodístic. Des del Col·legi de Periodistes de Catalunya (punt 1) fins la Federació Internacional de Periodistes (punt 3), passant per la FAPE (preàmbul) o el Consell d’Europa (punt 4) recullen en els seus codis deontològics la necessitat de fonamentar la informació difosa.

Davant aquests successos, tal com recomana RTVE en el seu document Reflexiones sobre los medios de comunicación y el terrorismo “les activitats terroristes han de ser objecte d’un tractament informatiu especialment rigorós i completament lliure de qualsevol tipus de concessions al sensacionalisme i l’especulació”. Però no només algunes tertúlies van pecar per l’afany d’oferir l’última hora. Les xarxes socials han accelerat increïblement els ritmes i el trànsit informatiu, i també podem trobar exemples de mitjans que van donar crèdit a informacions falses com podria ser la difusió de suposats vídeos de l’explosió dins l’aeroport, que no corresponien als atemptats de Brussel·les o a d’altres informacions, com el tancament de fronteres.

Captura tuit erroni LVDG

Per aquests casos com també recomana el llibre d’estil de Canal Sur (cap.9) “les dades en aquests casos, han de ser minuciosament contrastades i sotmeses a revisió”. En el cas dels atemptats de Brussel·les una de les eines més eficaces per verificar la informació era el compte de Twitter del gabinet de crisi del govern Belga.

El tractament de grups socials desfavorits també fou un altre dels principis del Tesaure que molts mitjans van violar. Un de les primers detalls que va començar a difondre’s després d’informar sobre les explosions a l’aeroport foren el testimoni d’alguns dels presents que asseguraven haver sentit “crits en àrab”. Aquesta informació fou difosa per molts mitjans que minuts més tard van rectificar i van esborrar el missatge. Aquest exemple vulneraria tan el principi 2.2.1 del Tesaure, en relacionar un idioma parlat per milions de persones amb el terrorisme i alhora amb el punt 1.3.2 sobre els procediments discursius on es fa esment de la titulació i estructures textuals ja que la intencionalitat del missatge malmet la informació. De la mateixa manera, en les Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals del CAC, en el punt 19, es recorda que “en cas de tragèdies provocades per grups terroristes, les expressions emprades per designar-los han de ser rigoroses i exactes. Convé evitar malentesos derivables d’expressions com “terrorisme islàmic”, les quals per extensió al·ludeixen a tot l’Islam”. En aquest sentit trobem exemples com el reportatge de El Confidencial titulat “Brusel·las capital de Eurabia” i que s’il·lustrava amb una dona amb burka.

Eurabia El Confidencial

De la mateixa manera, i com un exemple més, un tertulià de El programa de Ana Rosa va propagar afirmacions com “Brussel·les és una plataforma de llançament del terrorisme entre altres raons pel descontrol sobre determinat flux d’immigració” fins el punt d’afirmar que entre Síria i Brussel·les hi ha “un pont aeri” i de considerar “un problema” que el barri de Molenbeek sigui de majoria musulmana perquè “és un reservori de l’islam més radical”. Cal tornar a recordar, tal com fa “L’Informe sobre el tratamiento informativo en los medios de comunicación respecto de las víctimas del terrorismo de la FAPE el “respecte a la no discriminació per raó de color, raça, religió o ideologia, així com la no criminalització dels parets i amics innocents”.

Aquests són alguns dels exemples de vulneració de principis del Tesaure que es van poder observar el dia dels atemptats. Una demostració de la del conflicte dels mitjans d’avui en dia entre el dret a la informació i el deure periodístic d’oferir una informació rigorosa sense difondre rumors i especulacions. A aquest debat, que acaba sent una diferència entre models de periodisme i va més enllà de casos com el de Brussel·les s’hi afegeix el debat sobre la islamofòbia. Com hem vist, més enllà de no donar veu al racisme, cal cuidar les formes i evitar generalitzacions que estigmatitzen col·lectius sencers, més enllà dels propis autors.

NOTA: Aquest article és el segon d’una sèrie de peces en què s’analitza el tractament informatiu que van fer els mitjans d’àmbit estatal sobre els atemptats a Brussel·les. Aquesta se centra en el principi de veritat (rigor informatiu, rumors i especulacions) i en el principi de justícia (tractament de grups socials desfavorits).

El llenguatge, un virus de l’espai exterior

Autora: Andrea Pérez (@IsItCollegeYet)

10 d’octubre del 2015. Es constitueix el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona i se’n fa una presentació oficial a Can Batlló. S’adjunta també un comunicat de premsa públic al web de l’Espai de l’Immigrant.

Fotografia de la presentació disponible al web de l’Espai de l’Immigrant

No tota la premsa escrita se’n fa ressò, amb una cerca ràpida, destaquen les peces d’El País i La Vanguardia. Totes dues opten per un titular que té com a subjecte “els manters” i escullen fotografies que no pertanyen a la presentació del sindicat.

Titular de la noticia d’El País
Titular de la noticia de La Vanguardia
Titular de la noticia de La Vanguardia
Definició de “manter” segons la RAE
Definició de “manter” segons la RAE

Crida l’atenció la imatge escollida per La Vanguardia, així com el peu de foto: “un manter es dirigeix a l’estació de Sant Adrià, després d’abastir-se”.

Fotografia escollida per La Vanguardia
Fotografia escollida per La Vanguardia

Una notícia especialment curta que es remet directament al teletip de l’Agència EFE i que, fins i tot, presenta errors tipogràfics i una redacció certament descuidada.

Fragments del text de La Vanguardia [faltes en vermell]
Fragments del text de La Vanguardia [faltes en vermell]
Pel que fa a El País, destacaríem un fragment que explica el sorgiment del col·lectiu de la següent manera [quan fan menció a l’organització es refereixen a l’Espai de l’Immigrant]:

Fragment del text d’El País [faltes en vermell]
Fragment del text d’El País [faltes en vermell]
Només amb aquestes dues peces observem certes irregularitats deontològiques; però atès que pot extreure’s una conclusió més global i detallada del tractament, vegem primer dos exemples més extrets de la Televisió de Catalunya i Antena 3, respectivament. A la notícia de TV3 un es troba això: veiem com, malgrat ser el titular d’aquesta, la presentació del Sindicat no es menciona fins passada la meitat del vídeo [0:44] seguit d’un “mentrestant”, també es fa referència a “els manters”. El primer que s’exposa són els conflictes ocasionats per l’activitat i, després, el fet d’actualitat.

D’altra banda, pel que fa a la peça elaborada per Antena 3, el subjecte del titular és l’Ajuntament de Barcelona que permet la constitució del sindicat. La notícia comença fent referència a l’alerta en la qual es troben els comerciants de Barcelona. “L’oposició” es redueix a Ciutadans, que qualifica de “despropòsit” el beneplàcit de l’Ajuntament.
El testimoni que es reprodueix per part dels comerciants: “Esta gente no están legalizados”.

No només estem davant del principi de veritat mencionat al Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius (pel que fa a la cura i el rigor o la neutralitat valorativa), sinó precisament del principi de justícia, que fa referència específica al tractament de grups socials desfavorits. Així, hauríem de considerar la necessitat d’extremar el nostre rigor periodístic, tal com ens recorden els articles dels següents codis de Deontologia Periodística de referència.

12) Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l’ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística

7. The journalist shall be aware of the danger of discrimination being furthered by the media, and shall do the utmost to avoid facilitating such discrimination based on, among other things, race, sex, sexual orientation, language, religion, political or other opinions, and national or social origins.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes

Principle VIII: Respect for universal values and diversity of cultures

A true journalist stands for the universal values of humanism, above all peace, democracy, human rights, social progress and national liberation, while respecting the distinctive character, value and dignity of each culture, as well as the right of each people freely to choose and develop its political, social, economic and cultural systems. Thus the journalist participates actively in social transformation towards democratic betterment of society and contributes through dialogue to a climate of confidence in international relations conducive to peace and justice everywhere, to détente, disarmament and national development. It belongs to the ethics of the profession that the journalist be aware of relevant provisions contained in international conventions, declarations and resolutions.

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme

En el cas concret del testimoni que presenta Antena 3, podem destacar el punt c) de l’article 7 del codi de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE):

7. El periodista extremará su celo profesional en el respeto a los derechos de los mas débiles y los discriminados. Por ello, debe mantener una especial sensibilidad en los casos de informaciones u opiniones de contenido eventualmente discriminatorio o susceptibles de incitar a la violencia o a prácticas humanas degradantes.

c) Debe, finalmente, y con carácter general, evitar expresiones o testimonios vejatorios o lesivos para la condición personal de los individuos y su integridad física y moral.

Ús d’imatges que no corresponen al propi fet

És perillós (i falta al rigor) l’ús de seqüències que no pertanyen a la presentació del sindicat, atès que atorguen connotacions negatives o d’alerta innecessària a un fet que és fins i tot positiu en tant que es tracta d’un gest pacífic per part d’un col·lectiu amb qui, fins aquell moment, no s’hi havia parlat més enllà de càrregues policials. La National Union of Journalists recorda, al seu novè article que “el periodista no produeix material que provoqui l’odi o la discriminació”.

El relat de la creació del sindicat

Al diari El País, la constitució del sindicat [sempre en cursiva per donar a entendre que no ho és en realitat] es presenta com una reunió clandestina de terroristes. És important cuidar el llenguatge amb què hom es refereix als grups vulnerables, perquè pot fomentar l’estigma i la criminalització. De la mateixa manera, l’alarmisme que crea la peça d’Antena 3 és desproporcionat.

Exactitud i esforç en l’obtenció de la informació: “veu amb bons ulls”

Tots els mitjans consultats fan servir la mateixa declaració de Laia Ortiz que “veu amb bons ulls” la creació del Sindicat Popular de Venedors Ambulants; fet que, juntament amb les errades tipogràfiques als mitjans escrits i la falta d’imatges de la presentació o de testimonis a les dues televisions exposades, posa en dubte el treball que hi ha darrere de la peça. En aquest sentit, el Col·legi de Periodistes de Catalunya recomana “impulsar la pluralitat de les fonts d’informació, pròpies d’una societat diversa” a la seva Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. Emprar en tot moment els migrants afectats com una font capaç d’articular un discurs coherent permetria deixar de convertir-los en objecte polític i que esdevinguessin subjecte polític.

En definitiva, sobta com el sobredimensionament del conflicte de la venda ambulant a Barcelona és indirectament proporcional a l’atenció (o la voluntat periodística d’entendre la situació) que rep la creació d’una associació de persones que, precisament, vol posar-hi solució.

Per contrastar el desànim, es faciliten alguns exemples de bones pràctiques pel que fa a una elecció adequada (no deslegitimadora) de les imatges o a un tractament més detallat i acurat de la informació:

Notícia elaborada pel Diario.es on s’empra una fotografia de l’acte, no es parla de sindicat en cursiva i es procura aportar una informació més ampliada.
Notícia elaborada pel Diario.es on s’empra una fotografia de l’acte, no es parla de sindicat en cursiva i es procura aportar una informació més ampliada.
Encara amb més informació però també amb el dubte de fer servir manteros com a subjecte, Público fa una peça que prova d’oferir informació detallada al respecte.
Encara amb més informació però també amb el dubte de fer servir manteros com a subjecte, Público fa una peça que prova d’oferir informació detallada al respecte.

En síntesi, sovint són els petits detalls els que marquen la diferència. Si la veritat i la mentida no són, si fa no fa, el mateix; tampoc ho és una fotografia que mostri com les persones que formen el sindicat es presenten oficialment de forma pacífica i organitzada, que una imatge d’arxiu que ensenya un migrant voltant per un polígon industrial per il·lustrar la mateixa informació. La deixadesa i la falta d’atenció, que relega la constitució del Sindicat al segon pla de la notícia i que fins i tot afegeix iròniques cursives o descuits ortogràfics i gramaticals, és un símptoma que exemplifica la falta de veu dels migrants als mitjans de comunicació com a persones capaces, com és lògic, de generar narratives constructives i articular discursos polítics.

Ni humanitat ni professionalitat

Autora: Mar López (@Kualalumpurer)

El passat 14 de febrer va traspassar Muriel Casals, diputada de Junts pel Sí, després d’haver estat uns dies en coma per culpa d’una hemorràgia cerebral. Mitjans de comunicació d’arreu del país es van fer ressò de la notícia i van publicar els pertinents obituaris que feien un repàs de la trajectòria de la política i activista catalana.

En el cas del diari ABC, Salvador Sostres, es va encarregar de fer aquesta peça. Sota el títol “Muere Muriel Casals, referencia cívica del independentismo” va publicar un obituari que complia els requisits formals d’una peça informativa. Si no fos pel contingut del text, aquesta peça podria passar desapercebuda en la secció de societat del mitjà. Tanmateix, el seu contingut dista de complir els paràmetres del periodisme informatiu de qualitat. Des d’un punt de vista deontològic, aquesta peça “periodística” presenta les següents males
praxis.

Principi de Responsabilitat

Amb expressions com “las circunstancias mundanas de su muerte contrastan con la épica con la que desafió a España” o “soñaba con ser heroína y mártir de la Cataluña liberada y acabó atropellada por una bicicleta” es vulnera el respecte a la dignitat de les persones i al dolor i sofriment dels familiars de Casals. El Codi dels periodistes catalans del Col·legi de Periodistes de Catalunya especifica que s’ha de “Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin” (article 9). Sostres no sembla tenir en compte en cap moment el fet de poder ferir la sensibilitat de la família Casals.

Aquests fragments, entre d’altres, també es caracteritzen pel mal gust, ja que es frivolitza i es tracta irrespectuosament un tema tan seriós com la mort d’una persona. Un exemple evident d’aquesta frivolització és la frase “(…) un ciclista la atropelló, con tan mala suerte que al caer su cabeza impactó contra el bordillo de la acera”.

Principi de justícia

L’article de Sostres també afecta el principi de justícia, en concret l’ítem del tractament de grups socials desafavorits. El periodista va impregnar tot el text de connotacions masclistes al resaltar la bellesa i elegància de Casals com l’única de les seves virtuts: “(…) lo hizo siempre con clase, con la dignidad que nunca tuvieron sus ideas, y manteniendo entre el tumulto más atroz la compostura. De joven fue bellísima”. Per tant, no compleix el seu deure com a professional de treballar envers la igualtat i la inclusió social de tots els individus. La majoria de codis deontològics ho especifiquen: “El periodista es cuidarà dels riscos d’una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i farà el possible per evitar que es faciliti la discriminació, fonamentada especialment en la raça, el sexe, la moral sexual, la llengua, la religió, les opinions polítiques, així com l’origen nacional o social” (Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes de la FIP, article VII).

Per tant, un professional de la informació tampoc pot discriminar una persona per la seva ideologia política tal com fa aquest periodista en referir-se al pensament polític de Casals amb expressions com “extravagància”. Aquest tipus llenguatge també denota una clara falta de neutralitat (no es separa informació i opinió), aspecte fonamental inscrit dins el principi de veritat del tesaure de l’ètica periodística.

Així doncs, Salvador Sostres va realitzar un obituari en què en comptes de mostrar el respecte per una figura política acabada de traspassar, s’aprofita l’oportunitat per treure’n avantatge des d’un punt de vista demagògic. El posicionament polític del periodista fa que ataqui i frivolitzi la dignitat humana d’una persona, un fet inacceptable des d’un punt de vista tant moral com deontològic.

Guia de mitjans: Recomanacions per informar sobre salut mental

Autora: Elsa Cano (@canoelsa4)

Una de cada 4 persones té o tindrà un problema mental al llarg de la seva vida (segons apunten les dades de la OMS). Tot i que ens trobem davant d’una realitat que ens afecta a tots, els temes de salut mental són quelcom no cobert pels mitjans de comunicació, o fins i tot infreqüents o aïllats. Segons el Departament de Salut de la Generalitat, el 23,7% de la població catalana amb més de 18 anys presentarà al llarg de la seva vida un trastorn mental. La societat empra els mitjans de comunicació com a instruments per relacionar-se amb la realitat que l’envolta. Així doncs, partint d’aquesta idea, els MCM tenen un rol fonamental en la percepció social de les malalties mentals.

Els errors o les estigmatitzacions més freqüents en les que cauen els mitjans són el fet que tracten amb alarmisme els temes de salut mental, a més de recolzar els interessos de la indústria farmacèutica, agreujant l’estigmatització del col·lectiu. També es relaciona a les persones diagnosticades amb un trastorn amb l’agressivitat o la bogeria.

El paper dels mitjans de comunicació

Estem davant d’un tema d’interès públic, per aquest motiu el periodista ha d’anar molt amb compte. De fet, en diferents codis ètics, i relacionat amb el Principi de Justícia, podem veure les persones que pateixen malalties mentals estan dins la categoria de grup socialment desfavorit, i si es cau en estigmatitzacions i estereotips es pot “incidir negativament en la seva consideració pública”. A més, d’agreujar el patiment i la discriminació tant del propi afectat com el de les persones que l’envolten.

Per poder establir quins són els millors procediments per informar sobre un fet implicat en alguna malaltia mental ens basarem amb els criteris que ofereix Obertament, una organització que lluita contra la discriminació que pateixen les persones que tenen o han tingut algun trastorn de caràcter mental. I també la guia d’estil de la Confederació Espanyola d’Agrupacions de famílies i malalts mentals. De fet, algunes persones poden arribar a amagar que han estat diagnosticades per por al rebuig social.

Segons ambdues entitats: la premsa comet un error bàsic en el moment de parlar dels trastorns mentals, la desinformació. A continuació presentarem els errors més freqüents:

ERRORS FREQÜENTS
Falsa infreqüència Els MCM presenten els temes de salut mental com un fenomen aïllat o infreqüent. Quan els problemes de salut mental poden afectar el 25% de la població (Font: OMS)
Acusacions enganyoses Es presenta que les persones que estan diagnosticades amb malaltia de salut mental tenen conductes violentes, perilloses o improvisades. Quan aquestes poden ser tan violentes com la resta de la societat.
Generalitzar S’usen etiquetes com “els malalts mentals són” o “els esquizofrènics es comporten” i així es generalitza i es creen tòpics sense cap mena de base científica, ja que cada persona que té un problema de salut mental el viu i l’afecta de manera distinta.
Fal·làcia paternalista S’acostuma a tractar a les persones amb problemes de salut mental amb actituds paternalistes i compassives. Quan la gran majoria de persones diagnosticades són totalment capaces de participar en activitats laborals, comunitàries o socials.
Confusió terminològica Moltes vegades es confon el trastorn mentals amb discapacitats psíquiques o demències. Quan el trastorn mental no disminueix ni deteriora les facultats mentals. De fet, les altera de forma esporàdica, no crònica.
Falses barreres Es creu que es tracta de persones incapacitades per tenir una vida normalitzada o que els trastorns mentals són incurables. Si la persona diagnosticada es troba en un ambient adequat i un entorn social i familiar favorable, podrà superar les limitacions que el trastorn li puguin causar.
Fotografies no informatives Les notícies que tracten temes de trastorns mentals acostumen a anar acompanyades amb imatges que transmeten idees d’aïllament social, foscor, patiment… aconseguint despertar compassió o bé rebuig.
Mal ús del lèxic No podem utilitzar etiquetes com “esquizofrènic” o “bipolar” per referir-nos a personalitats duals o múltiples. Cal diferenciar en el fet que l’esquizofrènia i el trastorn bipolar no són trastorns de personalitat. Sinó que l’esquizofrènia és un trastorn psicòtic i el trastorn bipolar un trastorn de l’estat d’ànim.

Seguidament mostrarem alguns exemples de mala praxi duta a terme per algun mitjà de comunicació en el moment de cobrir una notícia relacionada amb les malalties mentals.

1. La Razón (3 d’octubre del 2011). Es van perpetuar 3 crims diferents de caràcter violent a Madrid i a Jaén. Sense citar cap font específica, s’assegura que els homicides eren persones amb trastorns mentals tals com el trastorn de personalitat o la depressió.

Titular 2

Mala praxi:

Tota la notícia inspira alarmisme i sensacionalisme. Tant amb el llenguatge emprat com amb l’ús de les fonts i la narració dels esdeveniments.

  • Sensacionalisme: Y, en cuanto al caso de Ciudad Lineal, parece evidente que la naturaleza de su crimen pone en entredicho su equilibrio mental. Dóna a entendre que una persona sense problemes de salut mental no pot cometre un crim violent. Així doncs, crea una relació de causa conseqüència, entre desequilibri mental i assassinat violent.
  • Ús de les fonts i les declaracions: Tot i que alguna font, com Julio Bobes, president de la Sociedad Española de Psiquiatría Biológica, assegura que cal evitar l’estigmatització. L’autor de la notícia va incloent diferents declaracions amb les quals realimenten la relació de l’actitud violenta amb la malaltia mental.
    • El trastorno puede «producir tal distorsión de la realidad» que haga creer «que no se precisa de ayuda»
    • «Puede existir un porcentaje descontrolado. Pero crímenes como estos son imprevisibles. No pueden ponerse mecanismos para evitarlos»
  • Alarmisme: El fragment que presentem a continuació es podria qualificar d’alarmant i amb la intenció de provocar preocupació al lector: Ni mucho menos todos los enfermos mentales están diagnosticados. «Entre el 15 y el 20 por ciento de aquellos con trastornos más graves permanecen sin diagnosticar», asegura Julio Bobes, presidente de la Sociedad Española de Psiquiatría Biológica (SEPB). ¿Los motivos? Vivir en zonas menos pobladas y más alejadas de núcleos urbanos, donde reina la inaccesibilidad a los centros de salud. O no contar con ningún apoyo familiar.

2. Antena3 Noticias (8 d’octubre del 2015). Augmenten els trastorns mentals en la població més jove. Mala praxi: Inclou una il·lustració que evoca a pensar i a relacionar la malaltia mental amb l’aïllament, foscor o patiment.

Captura de pantalla 2016-03-29 a les 8.52.34

3. Diari de Girona (20 de gener del 2015). L’autor de l’article exposa una vivència que va tenir amb una persona diagnosticada amb trastorn bipolar. Mala praxi: En aquest cas veiem un mal ús de la terminologia, ja que utilitza la bipolaritat per referir-se a personalitat dual o múltiple. A més d’emprar unes descripcions lleugerament sensacionalistes: Fa uns anys vaig tenir una intensa amistat amb una persona extraordinària, però tenia un transfons inquietant torbador. Aviat ens vàrem adonar que hi havia un forat negre, era la típica maníaca depressiva; mesos després pel seu extrem comportament van descobrir que era una semimalalta bipolar moderada. Els seus continuats canvis anímics la delataven.

Titular

Arribats a aquest punt es presentaran diferents tècniques i recomanacions per evitar peces periodístiques com les que hem vista anteriorment. Ens centrarem en les notícies i les entrevistes. Sempre caldrà tenir present que no es pot caure en l’alarmisme, el sensacionalisme i les falses relacions de causa – efecte.

NOTÍCIES
Et fet que el protagonista de la notícia tingui un trastorn mental és necessari per entendre el context de la notícia? Estar diagnosticat amb una malaltia de salut mental no justificaria un caràcter o comportament violent o agressiu. Així evitaríem falses relacions de causa – conseqüència entre malaltia mental i violència.
Quin tipus de font s’han d’utilitzar? Cal evitar els testimonis no relacionats familiarment amb la persona amb el trastorn mental? Cal evitar l’especulació i l’opinió no justificada sobre la salut mental de les persones implicades. Sempre en el cas que no es disposi d’informació verídica.
És rellevant que s’esmenti el trastorn mental de la persona implicada en el titular o a l’inici de la notícia? S’ha d’intentar respectar el dret a la intimitat de les persones (present en el codi deontològic) amb problemes de salut mental i dels seus familiars.
Quin ha estat el context en el qual la persona amb trastorn mental ha estat involucrada amb l’acte violent? En moltes ocasions, les persones amb problemes de salut mental, tenen més probabilitat de ser la víctima d’aquesta violència, i no tant de dur a terme actes violents.

 

ENTREVISTES
No començar l’entrevista amb una persona amb problemes de salut mental preguntant el seu diagnòstic. S’hauria d’esperar a què la persona entrevistada qui li exposi el seu diagnòstic o sinó fer la pregunta al final. Així s’evitarà marcar l’entrevista amb estereotips derivats del diagnòstic.
Ser respectuós i respectar a l’entrevistat. La persona entrevistada serà lliure de donar les declaracions que trobi convenients. Cal tenir en compte que en moltes ocasions estarà compartint experiències doloroses.
Encarar l’entrevista per ressaltar les històries de superació personal, de recuperació i vida normalitzada. I així evitar transmetre patiment, aïllament social o compassió en el to del text, les imatges o els àudios de recurs que il·lustrin la notícia.
Evitar en tot moment el sensacionalisme. Cal que la notícia no s’emmarqui ni es tituli ressaltant les experiències traumàtiques o morboses de l’entrevistat.

L’altra independència

Autor: Narcís Figueras (@figtreesgodmade)

“Artur Mas firmarà aquest vespre el decret de convocatòria del 27 de setembre. La vicepresidenta Neus Munté insisteix que el decret s’ajustarà a la legalitat i que serà la gent qui li donarà el caire plebiscitari”. D’aquesta manera començava el sumari del Telenotícies Migdia de TV3 el dia 3 d’agost. Tot plegat amb un càiron: “Les hores prèvies al decret del 27-S”. Un cop dins del cos de l’informatiu, el presentador repeteix des de plató que “avui és el dia” i que l’aleshores president de la Generalitat signarà “aquest vespre” el decret. A més, afegeix que “el Govern no ha volgut revelar detalls de la signatura del decret” i enllaça amb una connexió des de la plaça Sant Jaume amb la pregunta de la discòrdia: “Sabem ja alguna cosa més d’aquest decret i a quina hora el firmarà Mas?”. La periodista respon: “Doncs l’hora exacta encara no la sabem, es manté de moment en secret […]”. El més probable, efectivament, és que ella no ho sabés en aquell moment i que s’estigués complint amb el deure periodístic de “vigilar escrupolosament” l’Administració perquè fes efectiva la seva obligació de transparència informativa (art. 11, FAPE).

Tanmateix: Són les nou i el TN Vespre comença amb un pla des de l’interior del Palau de la Generalitat amb sis protagonistes dempeus. Primer són Francesc Homs, Jordi Baiget i el mateix Artur Mas els que miren més enllà de les càmeres —potser esperant que el director cridi “acció!”. Tot seguit, Neus Munté, que en aquell moment era portaveu del Govern, fa el mateix gest i finalment Meritxell Borràs també gira el cap buscant l’aprovació d’algú altre a la sala. L’expresidenta del Parlament Núria de Gispert, de fet, no es fixa en l’escena que els ocupa fins que Baiget comença a llegir en veu alta el contingut del decret. La presència de les càmeres —que indiscutiblement hi han de ser— en aquest cas distorsiona la realitat per realimentació i, no només modifica les actituds dels membres del Govern a la imatge, sinó que sembla obvi que aquests s’esperen a actuar —i, per tant, a “representar” la notícia— fins que comença l’informatiu (1.2.2.6, Llibre d’Estil de la CCMA).

Cares_1

Cares_2

Un breu stand-up per recordar que es tractava “segurament de les eleccions més transcendentals de la història recent d’aquest país” dona temps a Artur Mas per arribar al pati dels tarongers. Aventurar futuribles no s’adiu amb la petició del Consell d’Europa (Resolució 1.003, art. 30) de diferenciar clarament els fets importants i el que són meres especulacions i, fer-ho donant per bona la versió d’un determinat actor polític no respon al contingut de l’article primer del Codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que reclama la distinció clara entre fets i opinions, en rebutja la “distorsió deliberada” i censura “la difusió de conjectures i rumors”.

Des d’allà, un —improvisat?— discurs institucional. En conjunt set minuts de directe amb un timing que, com ja va denunciar l’endemà el Sindicat de Periodistes de Catalunya, era massa acurat per no saber l’hora exacta en què tindrien lloc els fets. També és rellevant apuntar que la independència del poder polític (1.1.2.4.1, Llibre d’Estil CCMA) queda compromesa amb aquest tractament i, sobretot, que tenint en compte que es produïa justament quan es donava per encetada la campanya electoral i, per tant, Artur Mas no només era el president en funcions, sinó un dels principals candidats que hi havien de concórrer, el fet de permetre-li de fer el discurs en directe a l’inici del telenotícies —fora de qualsevol espai institucional com podria ser el discurs de Cap d’Any— suposa una violació del punt 1.1.3.1.5. del Llibre d’Estil de la Corporació —sobre Imparcialitat, neutralitat i pluralisme:

“Actuem amb imparcialitat, neutralitat i respecte pel pluralisme. En un conflicte, mantenim l’equilibri raonable a l’hora de donar presència a les parts, sense reduir la informació a la simple cessió acrítica d’espai a aquestes parts. No prenem partit, contextualitzem les notícies i oferim elements de judici a la ciutadania.”

En definitiva, costa d’entendre que, havent repetit en ambdues edicions de l’informatiu del dia que es tractava d’un decret ordinari, “gairebé idèntic al de les darreres eleccions”… el fet que un actor polític determinat pretengui dotar la situació d’elements èpics o de solemnitat provoqui que la cobertura dels mitjans públics també prenguin aquest caire. S’ha d’informar del caràcter solemne que ha tingut l’acte, no pas adoptar-lo. Ho recorda el Consell Europeu (Resolució 1.003, art. 29) quan afirma que la relació entre polítics i periodistes no ha de degenerar en “una connivència que pugui danyar la independència i la imparcialitat de la seva professió” o, a nivell estatal, el llibre d’Estil de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (art. 1. 1. 6.), que especifica que la informació política requereix “un seguiment crític i independent”.

És evident que entre les dues del migdia i les nou del vespre hi havia temps de sobres perquè la Generalitat fes pública l’hora de la signatura. D’altra banda, TV3 té també canals de sobres per informar si s’assabenta d’una informació que, recordem, per l’informatiu de migdia era rellevant però, malauradament, secreta. L’únic rastre, una piulada al compte de Twitter 324 Política: “El president Mas signarà el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S a les 21h”. Feta, però, quan passaven 11 minuts de les 8 del vespre, poc més de tres quarts d’hora abans de l’inici del TN i amb temps insuficient per fer el desplegament de càmeres i periodistes que es va produir. Així doncs, sembla clar que els informatius de TV3 van obviar que coneixien l’hora de la signatura durant la tarda i la piulada anunciant-ho tenia més caràcter d’anunci del telenotícies que de transmissió d’informació. No es va fer “una informació actualitzada i completa” (art. 8, FAPE) quan ja se’n disposava. D’altra banda, desconec si des de la Generalitat es va invocar expressament l’off the record a l’hora de revelar a TV3 l’hora en què se celebraria la signatura però “pel que fa a assumptes relacionats amb les administracions públiques, el dret fonamental a la informació ha de prevaler sempre per damunt de qualsevol restricció que vulneri injustificadament el principi de la transparència informativa a la que estan obligades” (art. 6, Col·legi de Periodistes de Catalunya). De fet, com diu el punt novè de la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa, “els poders públics no s’han de considerar propietaris de la informació” i no se’ls ha de concedir la potestat de censurar-la.

Tuit_les21

En darrer lloc, cal dir que, tot i que algun membre de l’equip del Telenotícies va reconèixer l’errada a nivell individual, no es va complir l’article 3 del Codi del Col·legi de Periodistes que fa referència a la necessitat de “rectificar amb diligència” o, si s’escau, disculpar-se, ni l’apartat 1.1.3.1.2 del Llibre d’Estil de la CCMA dedicat a la veracitat i el rigor: “Reconeixem els errors importants i els corregim amb la màxima diligència i donant a la rectificació una rellevància equivalent”.

A tall de conclusió, sembla evident que el passat 3 d’agost no es va fer una cobertura de la convocatòria electoral tan bona com s’hauria pogut fer, sobretot considerant els principis de veritat (rigor informatiu, neutralitat valorativa, realimentació per presència d’informadors), justícia (imparcialitat, diversitat de punts de vista) i llibertat (control del poder polític, relacions amb les fonts). D’avant d’alguna dada rellevant, es va ignorar el dret del públic a conèixer la veritat (Federació Internacional de Periodistes, art. 1) i es va donar l’esquena a l’“agilitat i la immediatesa per atendre amb celeritat el dret a la informació” (Llibre d’Estil CCMA, 1.1.3.1.3.), unes condicions que, afegeix l’article, no són “excusa per a la pèrdua de la veracitat i la qualitat”. Segurament aquest cas té un caire menys flagrant que d’altres, resulta menys espectacular  i menys evident a simple vista. Ara bé, pren rellevància quan recordem la funció destacada dels mitjans de comunicació —més encara els públics— com a generadors i vehicles del debat públic en el si d’un sistema democràtic o parem esment en la responsabilitat social del periodisme, que té com a destinatari, en últim terme, el gran públic (UNESCO, art. 3).

Els trastorns alimentaris des d’una òptica deontològica

Autora: Marta Casado (@martacasadop)

Per fer un bon tractament deontològic de la informació, i tal com recull, per exemple, el principi de justícia, és imprescindible incloure diferents punts de vista, respectar la presumpció d’innocència o tractar correctament els grups desfavorits. En aquest sentit el principi tercer del codi deontològic de la UNESCO destaca la responsabilitat del periodista a l’hora de defensar els diversos interessos de les persones. Atenent a aquesta mateixa funció social, el correcte tractament per part dels mitjans dels grups desfavorits és imprescindible per a la seva inclusió en la societat. Un d’aquests col∙lectius, sovint poc atès pels mitjans de comunicació, és el conjunt de persones que pateixen trastorns alimentaris.

En el tractament d’aquesta informació en concret, sovint apareixen vulnerats tant el principi de veritat, com el principi de justícia i el principi de responsabilitat.

En referència al primer principi esmentat, el principi de veritat, sovint trobem en els mitjans una manca de contextualització i aprofundiment de la informació. Tal com defensa el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) en l’article 4.1.1.b de les recomanacions sobre el tractament de l’anorèxia i la bulímia nervioses als mitjans de comunicació, aquestes malalties “s’han d’explicar en el seu context, amb els símptomes, el tractament i les possibles conseqüències”. Tot i això, sovint la informació es presenta d’una manera banal, simple i descontextualitzada, que treu importància a la malaltia.

Captura de pantalla 2016-03-29 a las 14.42.32

Dins aquest mateix principi, també cal denunciar la manca de la diferenciació necessària entre informació i opinió. En aquest sentit es manifesta el codi deontològic de la UNESCO, en el seu segon principi, on reconeix la responsabilitat del periodista a l’hora de presentar una informació objectiva; i així mateix ho expressa el codi deontològic de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) en el seu article primer. Per la seva banda, el codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) reconeix en el seu article dissetè la responsabilitat del periodista a l’hora d’establir una “distinció entre els fets que narra i el que poden ser opinions, interpretacions o conjectures”, així com també ho fa el codi deontològic del Col∙legi de Periodistes de Catalunya (CPC) en el seu article primer.

Un exemple de la vulneració d’aquest principi és el cas de notícies on s’identifica la pèrdua de pes amb una millor imatge. Aquesta relació respon als estereotips de bellesa dominants, que ajuden a perpetuar l’ideal de la dona com prima i amb els ossos marcats. En aquest sentit, el CAC assegura en el seu article 4.1.2.b, que cal “defugir els estereotips que perpetuen uns cànons de bellesa extremadament prims”. L’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), va un pas més enllà i recomana, en el punt dos del decàleg de bones pràctiques sobre el foment de l’autoestima i la imatge corporal en els mitjans de comunicació social i la publicitat, “fomentar la diversitat corporal i respectar­la com un fet i una riquesa”.

Quant al principi de responsabilitat, cal tenir en compte la influència dels mitjans a l’hora de modificar les conductes del públic, pel que s’ha d’evitar la transmissió de pautes de comportament que es considerin negatives. Així, tal com recomana l’ACAB en el seu article tres, cal “evitar promoure conductes de risc o dietes no saludables”. En aquest sentit, és erroni divulgar tweets que incitin a l’anorèxia o bulímia, recomanar mesures per aprimar­se, o facilitar l’accés a blocs que inciten a perdre pes. Encara que es faci amb una voluntat de denúncia, els enllaços a aquestes pàgines podrien provocar l’efecte contrari al que es desitja. Precisament sobre aquests es manifesta el CAC en l’article 4.1.1.d, on s’afirma que cal “tenir molta cura amb el tipus d’informació que es proporciona per l’efecte contrari que pot provocar”. Així, es recomana amb especial èmfasi no mencionar el nom de cap medicament per perdre pes; no facilitar adreces d’Internet a webs que promoguin l’anorèxia o la bulímia; no donar llistes de consells ni dietes per aprimar­se; i facilitar informació sobre els trastorns alimentaris.

En referència al principi de justícia és imprescindible, tal com es reconeix als principis deontològics generals, “evitar que el que operen a la societat puguin estigmatitzar a diversos col∙lectius de persones o incidir negativament en la seva consideració pública”. Així, el codi deontològic de la FAPE reconeix, en l’article setè, la necessitat d’un tractament especialment sensible per part del periodista respecte als drets dels més dèbils i discriminats.

Amb tot, és fonamental presentar acuradament les informacions relacionades amb els trastorns alimentaris o altres malalties per evitar, en primer lloc, provocar l’efecte contrari, i promoure conductes inadequades; i, en segon lloc, una estigmatització del col∙lectiu.

Articles de l’ABC i La Razón a debat

Autora: Laura Cugat (@Lau Cugat)

Al voltant de les tres de la matinada del passat dissabte 19 de març, un avió de la companyia aèria FlyDubai es va estavellar a l’aeroport de Rostov del Don, al sud de Rússia. L’avió, que rebia el nom de Boeing 737, havia sortit de Dubai amb 55 passatgers a bord i 7 tripulants amb l’objectiu d’aterrar a l’aeroport rus. La situació meteorològica era molt dolenta en el moment en què l’avió sobrevolava l’aeroport on havia d’aterrar, de manera que es creu que va anar fent voltes per fer temps fins que les condicions milloressin. L’avió anava a una velocitat elevada quan va topar contra el terra i va causar una impactant explosió que va ser registrada per una càmera de seguretat propera a l’aeroport. No hi ha supervivents de la tragèdia.

Tal i com informa l’article publicat el mateix 19 de març la pàgina web del 324, “el president de la companyia FlyDubai ha descartat en roda de premsa que un explosiu hagi fet caure l’aparell. També ha dit que el pilot del vol FZ 981 no va enviar cap missatge de socors a la torre de control”. Un cop aclarida aquesta qüestió, s’estan investigant les possibles causes que van provocar la caiguda de l’avió. El mateix article comenta que al principi es pensava que l’avió s’havia precipitat al terra en el moment de l’aterratge, però s’ha comprovat que anava a massa velocitat per fer una maniobra d’aquest calibre, de manera que possiblement el pilot no volia aturar l’avió sinó sobrevolar de nou l’aeroport esperant que el temps millorés. Encara els papers estan molt molls però el que és important és que s’han aconseguit les dues caixes negres del Boeing 737.

Tots els mitjans van informar sobre l’accident de l’avió de FlyDubai, però no tots ho van fer seguint les mateixes pautes deontològiques ni el mateix estil. A continuació analitzaré dos articles procedents de dos diaris espanyols, l’ABC i La Razón, que informen sobre el sinistre i comentaré quins són els aspectes que deontològicament no serien del tot correctes o bé que serien millorables per tal d’aconseguir un redactat objectiu, neutral i que atengués a totes les parts.

La primera de les qüestions que voldria destacar és el fet que ambdós mitjans escullen un títol que informa que dues de les víctimes eren espanyoles. Aquesta dada és important perquè considero que és més rellevant fer un títol on s’informi de l’accident i, si de cas, en el subtítol o bé en el cos del text especificar que malauradament dos espanyols es trobaven en aquell avió, que no titular que dos dels defallits eren d’Espanya. El fet de seleccionar quina informació és la més adient per a cada part de la notícia és una tasca imprescindible que inclou el Principi de veritat del Tesaure elaborat pel professor Salvador Alsius. A més a més, no només es diu en el titular que dos espanyols de Canàries han mort en l’accident, sinó que també s’informa del seu nom complet. Crec que, tenint en compte l’extremada actualitat del desastre, s’hauria de tenir més respecte a l’hora de revelar dades íntimes que poden causar dolor als familiars i a les persones properes a les víctimes. Aquesta qüestió la trobem en el punt 3 de les Recomanacions finals adreçades a la consideració general elaborades pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. A més a més, el segon paràgraf del cos de l’article de La Razón revela també el nom complet de tots els tripulants, una informació que és innecessària pel contingut de la notícia que s’hauria d’aturar molt més en els detalls que ajuden a la investigació dels motius de l’accident.

En els dos casos s’opta per publicar el vídeo que mostra el suposat moment de l’explosió de l’avió al tocar el terra. L’ABC l’introdueix però es contradiu en la veracitat de la gravació. Primerament trobem l’enregistrament com a part de la peça informativa que realitza una televisió russa i, a continuació, el mateix mitjà enllaça el vídeo procedent del YouTube amb la següent explicació: “La direcció de l’aeroport dubta de l’autenticitat de la gravació apareguda a YouTube i insisteix en què l’accident es va produir en el moment del segon intent d’aterratge”. L’ABC explica que el vídeo pot ser que no sigui veraç de tot, malgrat que altres mitjans com La Razón o el 324 l’introdueixin directament. Aquí trobaríem un debat al voltant de la cura i el rigor del Principi de veritat del Tesaure.

 

És fonamental la tria, l’esment i la fiabilitat de les fonts del mateix Principi de veritat en qualsevol labor periodística. El paper de les fonts és àmpliament tractat en tots els manuals d’ètica periodística, per exemple, el trobem en el punt 13 del codi deontològic de la FAPE. “Funcionaris russos” és una font que inclou el text de La Razón i que considero que no és suficientment contrastable, per tant, potser s’hauria d’eliminar la declaració o bé especificar qui ha dit aquelles paraules. Podem comprovar que l’ABC deixa entreveure diferents opcions al voltant del moment de la caiguda, però La Razón afirma només que l’aparell va caure en el seu segon intent d’aterrar, sense mencionar que potser el pilot en realitat no volia aturar l’avió ja que anava a una velocitat massa elevada per efectuar l’aterratge. Així doncs, La Razón no se cenyeix al Principi de justícia que indica que s’han d’incloure diferents punts de vista. Malgrat que és cert que l’ABC sí que engloba les diferents versions, al lid només n’inclou una i en realitat les hauria de reunir totes.

Un altre aspecte molt important que he observat tan en l’ABC com en La Razón és el fet de mencionar la nacionalitat dels passatgers i tripulants de l’avió en els primers paràgrafs del text. Hem de valorar fins a quin punt aquesta informació és necessària i, si més no, és digne d’aparèixer a les primeres línies del cos. Aquest tema el desenvolupa en detriment el punt 1 de la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació del Col·legi de Periodistes de Catalunya: “No s’ha d’incloure en la informació el grup ètnic, el color de la pell, el país d’origen, la religió o la cultura si no és estrictament necessari per a la comprensió global de la notícia”.

Per acabar, volia parlar de les imatges que han publicat ambdós mitjans relacionades amb el sinistre. La Razón ha elaborat una galeria específica amb fotografies procedents de diferents fonts i mitjans. Algunes fotografies mostren l’aflicció i el dolor dels familiars de les víctimes de l’accident, un greu atemptat contra els seus drets d’imatge i la seva esfera de privacitat. Tal i com menciona el punt 6 de les Recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual en situacions de tragèdies personals del CAC: “No haurien d’obtenir-se ni haurien de ser emesos primers plans o plans curts de persones ferides, en estat de xoc, o en situació de patiment”. El peu de foto d’aquestes imatges és el següent: “Angoixa en els familiars que s’han desplaçat a l’aeroport de Rostov del Don”. Una frase que contribueix a l’espectacularització dels fets, un procediment que s’hauria d’evitar i que trobem en el Principi de veritat de Tesaure.

A continuació s’adjunten dues de les imatges dels familiars de les víctimes que apareixen a la galeria que ha publicat La Razón:

familiars 1

familiars 2

Podem concloure que tan l’article de l’ABC com el de La Razón fan un tractament dels fets que en determinades ocasions no és el més adient si el que volen és elaborar una informació de qualitat, neutral i objectiva. Aquesta mena d’anàlisi té l’objectiu de fer-nos veure els errors que cometen els grans mitjans convencionals i, a la vegada, fer-nos conscients de les equivocacions que hem d’evitar o de les qüestions que hem de tenir més en compte a l’hora d’elaborar els nostres propis treballs periodístics.

Telenovel·la al judici d’Asunta

Autora: Clàudia Bell (@ClauBellCas)

Els processos judicials són llargs i incòmodes pels involucrats en el cas. A més, quan es tracta de casos d’assassinat acostumen a ser dolorosos. No obstant això, els assassinats sempre tendeixen a cridar l’atenció de l’espectador, al qual li agrada consumir informació de com es desenvolupa el procés judicial i qui són els condemnats.

El cas Asunta, nena assassinada pels seus pares segons va dictar l’Audiència Provincial de A Coruña en sentència el passat 12 de novembre de 2015, és un clar exemple de cas d’assassinat que acaba convertint-se en un generador d’audiència molt potent. Les televisions sensacionalistes ho saben i no han dubtat en explotar-ho fins a dia d’avui. El problema sorgeix quan no es tracta el cas com una informació d’àmbit jurídic sinó com un culebrón. En el cas Asunta l’ètica a l’hora de tractar aquesta informació va ser molt discutible i avui dia ho segueix essent.

El passat 24 de febrer al magazine matinal El Programa de Ana Rosa de Telecinco, que porta la informació i la rigorositat com a bandera, va fer un muntatge esgarrifós. Com s’ha pogut seguir en els mitjans, Rosario Porto i Alfonso Basterra (pares adoptius d’Asunta) van ser condemnats per l’Audiència Provincial d’A Coruña a 18 anys de presó per l’assassinat de la seva filla i ells van presentar un recurs d’apel·lació al Tribunal Superior de Justícia de Galícia, el qual es va admetre a tràmit. El 23 de febrer es van presentar als jutjats on van defendre la seva innocència i van demanar l’absolució. La informació presentada en aquest paràgraf sobre el procés judicial seria la informació objectiva sobre l’actualitat del cas Asunta.

 

Tanmateix, la crònica d’El Programa de Ana Rosa sobre l’apel·lació no tracta el contingut de la jornada de judici sinó l’actitud dels acusats. Durant la peça de dos minuts que s’adjunta a continuació, la periodista fa una descripció minuciosa de l’actitud dels acusats. Mentre en un informatiu rigorós es tendiria a presentar amb què es defensen les parts, en aquest cas la periodista construeix missatges com:

  • “Con paso muy tranquilo entraba así en el Tribunal Superior ante uno de los días más importantes de su vida. Ya dentro de la sala mantuvo la misma actitud. Con las piernas y los brazos cruzados mostrando total desacuerdo con la sentencia que lo ha condenado.”
  • “A su lado su mujer, en todo momento han permanecido sentados juntos pero no han hecho ni un sólo gesto de complicidad. Rosario Porto se ha mostrado discreta y en su pelo podemos apreciar algo de dejadez, también en la barba de Alfonso.”
  • “Rosario Porto se preocupa por su imagen.”
  • “Únicamente la vemos emocionarse cuando su abogado recuerda el día que apareció el cuerpo de su hija. ¿Intenta dar pena Rosario Porto o le duele recordar aquél día? “
  • “La mayor parte del tiempo miran al suelo, ¿estan arrepentidos o de verdad les supera la situación? “
  • “Sorprende la frialdad de los padres de Asunta en la que es la última palabra. Alfonso incluso se crece y de sensación de chulería ante la última decisión”

Tots aquests extractes són un atac directe als Codis Deontològics (UNESCO, Federació Internacional de Periodistes i FAPE). En aquest cas, com que el programa és de nivell espanyol em centraré a analitzar els punts violats de codis deontològics espanyols i de nivell superior.

En primer lloc, aquesta peça atempta a la veritat i l’objectivitat (punts 1 i 2 UNESCO i punt 2 FAPE) ja que es descriu l’actitud dels processats amb biaix sensacionalista i interpretatiu. No es fa una “adhesió honesta a la realitat objectiva” (punt 2 UNESCO). Es pot dir, doncs, que no hi ha una distinció clara entre fets i opinions ja que la periodista utilitza un to interpretatiu i abusa del seu poder informatiu (punt 1 FIP). A més, es posa rellevància a aspectes que no tenen interès públic.

Seguidament, quan la periodista descriu el cabell de Rocío Porto, la barba del seu marit i l’actitud d’ambdós amb to despectiu es fa un atac a la imatge dels dos protagonistes (punt 4 FAPE). Per tant, s’atempta contra el punt 6 del codi de la UNESCO ja que es fan “insinuacions malicioses”.

Alhora, es fan servir “expressions injurioses”, tal i com diu el punt 8 de la FIP, que poden fer mal com sorprende la frialdad de los padres de Asunta. En tot moment, doncs, s’intenta “tergiversar” (punt 3 FIP) el judici centrant-se en si estan o no penedits, si s’emocionen, si tenen una actitud xulesca… al marge del que presenten els seus advocats. Es fan “especulacions innecessàries sobre els sentiments i circumstàncies” dels acusats (punt 4 FAPE).

Per evitar que un judici delicat i dolorós es converteixi en una novel·la, el Consell de l’Audiovisual d’Andalusia va fer un seguit de recomanacions als mitjans que cobrissin el judici per l’assassinat de Marta del Castillo (una menor assassinada possiblement per dos joves de la qual encara no s’ha trobat el seu cos). En aquestes recomanacions es demana als mitjans en el punt 1 que no facin judicis paral·lels i que distingeixin entre fets i interpretacions sense opinar ni difondre rumors. Fet que es passa per alt completament a la peça de El Programa d’Ana Rosa.

Un altre punt destacable d’aquestes recomanacions és el punt 2 que demana no convertir un procés judicial en un espectacle. Per tant, es demana no manipular la imatge ni el llenguatge perquè l’espectador no rebi una imatge predeterminada dels acusats. No obstant això, amb aquesta peça l’espectador pot pensar que els pares d’Asunta estan frívols davant d’un judici així i que no cuiden la seva imatge perquè estan deprimits.

Per tant, els mitjans tenen una influència molt gran i davant d’un judici per assassinat han d’anar amb molt de compte de no ferir sensibilitats, sobretot la de familiars i amics. Tanmateix, a El Programa d’Ana Rosa primen el sensacionalisme, la manipulació i la tergiversació i no la rigorositat i professionalitat.

El passaport sirià de l’ABC en els atemptats de París

Autor: Marc Español (@mespanolescofet)

La nit del 13 de novembre del 2015 la por i la incertesa van apoderar-se per moments de la ciutat de París, que veia com era atacada en sis punts diferents en l’interval de les nou a les deu de la nit. Les pitjors escenes es van viure a la icònica sala Bataclan, que va ser segrestada per quatre homes amb explosius enganxats al cos i armats amb fusells. Hi van retenir més d’un centenar de persones i en van assassinat una vuitantena fins que, passada mitjanit, el cos d’elit de la policia francesa va accedir per a desallotjar-la.

El balanç dels fets era esfereïdor. Segons el diari francès Le Monde, 137 persones, entre les quals set terroristes, van morir, i més de 130 van resultar ferides. Quinze hores més tard, el grup terrorista autoproclamat Estat Islàmic (EI) va reivindicar-ne l’autoria. Això no obstant, alguns mitjans de comunicació ja s’havien aventurat a assenyalar l’EI com el responsable dels atemptats abans que aquests així ho comuniquessin, la qual cosa deixava entreveure que el tractament de crisi acabaria sent també objecte d’estudi.

En aquest sentit, la hipòtesi que algun dels atacants pogués haver entrat a França fent-se passar per refugiat va començar a córrer com la pólvora. I a pesar que la teoria es basés en un simple passaport sirià trobat a prop de l’Estadi de França (un dels punts atacats), mitjans com l’ABC o la nord-americana CNN van comprar-la sense condicionals. Així, l’ABC va titular una peça del 16 de novembre de la següent manera: “Un dels terroristes que va atemptat a París amb passaport sirià va passar per Grècia com a refugiat”, mentre la CNN explicava que un dels terroristes “va entrar a Europa […] entre la multitud, incrustat en l’actual onada de refugiats sirians”.

Captura de pantalla 2016-02-21 a la(s) 15.39.05

Els principis que es podrien veure vulnerats amb el tractament d’aquests dos mitjans són els de veritat, justícia i responsabilitat, i tots ells ho podrien fer en múltiples ítems.

En el cas del principi de veritat, la cura i el rigor en surten molt danyats, doncs la precisió i l’exactitud de la informació, així com la contextualització i aprofundiment que en fan, són més que qüestionables. Arribats a aquest punt, cal tenir present que l’ús de passaports falsos és habitual entre els refugiats, en la mesura que els traficants sovint aprofiten la situació per robar-ne de verídics i vendre’ls després o perquè persones que no fugen de Síria, Iraq o Eritrea prefereixen entrar a Europa amb el passaport d’algun d’aquests països per a que la seva sol·licitud tingui més possibilitats de ser acceptada. La difamació i calúmnia contra el col·lectiu refugiat era, per falta de prudència, un fet.

Així, l’article primer del codi deontològic del Col·legi de Periodistes (CPC), que recomana “evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”, hauria estat vulnerat per aquests mitjans. I és que com va apuntar eldiario.es el mateix dia, “tot apunta a la falsedat del document”, doncs s’havia trobat “una altra persona amb un passaport que inclou les mateixes dades” i que fins i tot podria coincidir amb el d’un “soldat d’al-Assad assassinat”. Pels mateixos motius acabats d’exposar també es vulnera l’article segon del codi, que aconsella “difondre únicament informacions fonamentades, evitant afirmacions sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones”. Aquí també es podria veure afectat l’article 17 del codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), que aconsella establir “una clara i inequívoca distinció entres els fets i les conjectures”, així com el principi segon del codi deontològic de la UNESCO que aconsella difondre fets de forma contextualitzada “sense provocar distorsions” de manera que el públic es pugui formar “una imatge acurada” de la realitat. Fins i tot l’article tercer del codi de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), que demana als periodistes no passar per alt “informació essencial” a l’hora de difondre informació, es veuria danyat des del moment en què l’ABC omet l’embolic de passaports que suposa la ruta dels refugiats.

En el cas del principi de justícia, qui en surt greument perjudicat és el tractament de grups socials desafavorits i el respecte a la presumpció d’innocència. En el primer cas, s’ha de tenir en compte la vulnerabilitat del col·lectiu refugiat, així com el descrèdit que una informació com aquesta els pot suposar. Per tant, totes aquelles informacions que puguin traduir-se en reaccions xenòfobes, racistes i fins i tot sexistes per part, en aquest cas, de la població europea, s’haurien d’evitar fins tenir una certesa (quasi) absoluta. En el segon cas, la vulneració de la presumpció d’innocència és palesa, i més encara quan existeix la possibilitat, tenint en compte la informació difosa per eldiario.es, que el titular del passaport no fos qui, finalment, va perpetrar els atemptats de París.

En aquest cas, l’article desè del codi del CPC, que mana “observar escrupolosament el principi de la presumpció d’innocència”, i el dotzè, que recomana “actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions amb continguts que puguin suscitar discriminacions”, són clarament vulnerats. També ho són els articles cinquè del codi de la FAPE, que apunta que “tota persona és innocent fins que no es demostri el contrari”, i el setè, segons el qual “el periodista extremarà la prudència professional en el respecte als drets dels més dèbils i discriminats”. En aquest darrer sentit s’expressa també el punt setè del codi deontològic de la FIP, que demana als periodistes “evitar” informació que pugui derivar en “discriminació en base a, entre altres coses, la raça, religió o orígens”.

Per últim, el cas del principi de responsabilitat és potser el més greu. En aquet sentit, es vulneren la primacia de la seguretat de les persones (que estipula com a prioritat l’ajut humanitari), la protecció dels menors, i sobretot el fet de tractar amb cura matèries d’especial sensibilitat social que puguin incitar, primer, la violència o altres conductes antisocials (amb especial atenció a la violència masclista), segon, la falta de respecte a les creences, i tercer, l’alarmisme.

Arribats a aquest punt, els articles onzè del codi del CPC, relatiu a “tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors”, i de nou el dotzè, sobre els “continguts que puguin suscitar discriminacions”, són vulnerats per l’ABC i la CNN. També ho farien de nou els articles setens de la FAPE i la FIP (“respecte als drets dels més dèbils i discriminats” i “evitar” informacions discriminatòries, respectivament) així com el sisè de la FAPE, que té en compte “la informació que pugui afectar a menors d’edat”.

En definitiva, l’ABC vulnera de forma flagrant els principis de veritat, justícia i responsabilitat, un fet especialment reprovable pel context i el rerefons de la qüestió. En aquest sentit, els principis tercer i novè de la UNESCO, relatius, respectivament a la “responsabilitat social” del periodista i a l’eliminació del “mal que enfronta la humanitat” (i que aconsella fer esforços per a “eliminar la ignorància i el malentès” en la societat) es veurien clarament danyats.