El VAR i el “periodisme de bufanda”: les polèmiques s’estenen també als mitjans de comunicació

Autora: Núria Vilamala Ribera (@nvilamala3)

Els àrbitres sempre han tingut un gran protagonisme en el món del futbol. Aquesta temporada es va implementar el videoarbitratge a la lliga espanyola per tal de millorar la seva tasca gràcies a la possible revisió de certes jugades, però tot i això els debats arbitrals i les polèmiques segueixen en el dia a dia futbolístic. En el periodisme res canvia, ja que cada mitjà mira pels interessos dels seus equips i informar de manera objectiva encara és complicat; també en les polèmiques arbitrals. Sovint alguns diaris esportius s’obliden de seguir el tesaure de l’ètica periodística i els seus principis fonamentals de veracitat i justícia.

Una demostració de que actualment encara existeix el “periodisme de bufanda” és el tractament que han fet els quatre diaris esportius més llegits a Espanya segons les dades de l’EGM, el Marca, l’AS, el Mundo Deportivo i l’Sport de les polèmiques del VAR. Els mitjans solen informar de manera subjectiva, oblidant la importància de respectar la neutralitat valorativa i la imparcialitat.

Una de les polèmiques més recents que hi ha hagut a la lliga espanyola amb el VAR va ser en el Llevant 1-2 Madrid. El partit es va resoldre al minut 78 quan l’àrbitre va indicar penal a favor dels blancs, una acció que va aixecar molta polseguera als principals diaris esportius. De fet, les portades dels quatre diaris de l’endemà se’n feien ressò.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Cap dels quatre mitjans compleix amb la neutralitat valorativa i és que totes les portades valoren subjectivament la jugada polèmica i afirmen clarament que no era penal. De fet, fins i tot el Marca i l’As deixen de banda els seus interessos i critiquen també l’actuació arbitral. El punt número 5 del Codi deontològic del Consell d’Europa estableix que “l’expressió d’opinions pot versar sobre reflexions en relació amb idees generals o referir-se a comentaris sobre notícies relacionades amb esdeveniments concrets”. Així doncs, la subjectivitat que desprenen les portades dels diaris esportius fa referència a un esdeveniment concret, és a dir, una acció concreta del partit de futbol i, per tant, segueix el que estipula el Consell d’Europa. Tot i això no hi ha una separació evident entre la informació i l’opinió i, per tant, no es respecta el primer criteri del Col·legi de Periodistes de Catalunya que estableix que “els mitjans han d’observar sempre una clara distinció entre les informacions i les opinions […]”.

Per altra banda, el principi més afectat en el tractament que fan els mitjans d’aquestes polèmiques és el de justícia, ja que hi ha una clara manca d’imparcialitat en les diferents notícies i cròniques. Tots ells informen de manera subjectiva i per tant tampoc es compleix amb el punt número quatre del Codi deontològic del Consell d’Europa segons el qual “l’emissió de notícies ha de realitzar-se amb veracitat, a través de les activitats verificadores i comprovadores oportunes i amb imparcialitat en l’exposició, descripció i narració dels mateixos”.

Pel que fa al Marca, ja en el primer nivell de lectura es fa referència a la polèmica arbitral i dins de la crònica, encara que el periodista no utilitza un vocabulari molt directe, algunes frases concretes posen de manifest la subjectivitat de la crònica i la seva manca d’imparcialitat.

Per altra banda, l’As és més explícit i directe a l’hora de parlar sobre la jugada en qüestió ja des del primer nivell de lectura. A més, la crònica és molt reiterativa a l’hora de parlar sobre la polèmica i el periodista arriba a qualificar “d’incomprensible” l’error del VAR.

Seguint la mateixa línia Mundo Deportivo també és molt explícit i subjectiu, en tant que critica durament la decisió arbitral tant en el primer nivell de lectura com al llarg de la crònica. De fet, els tres primers paràgrafs d’aquesta fan referència a aquesta polèmica.

Finalment l’Sport és el diari més subjectiu i més contundent dels quatre. En el titular utilitza la paraula “escàndol” per definir la polèmica mentre que a l’últim paràgraf crítica clarament les actuacions arbitrals que segons el periodista, afavoreixen al conjunt blanc.

El tractament que fan els mitjans de comunicació de les polèmiques del VAR posa de manifest l’existència del “periodisme de bufanda” en tots els diaris esportius. El seu objectiu principal és informar de manera que el seu equip no en pugui sortir perjudicat, i és aquí quan es veu afectat el tesaure de l’ètica periodística. Els principis de veracitat i de justícia, i especialment la neutralitat valorativa i la imparcialitat són un dels deures del periodisme esportiu del futur.

El sexismo y los estereotipos, los grandes enemigos del periodismo de calidad

Autora: Julia Borges Cervera (@juliabcervera)

Alexandria Ocasio-Cortez se ha convertido, en los últimos meses, en un claro centro de la política -y de la prensa- estadounidense. Con 29 años, la legisladora ha pasado a ser la mujer más joven en ingresar en el Congreso de los Estados Unidos, adonde ha llegado con ansias de revolucionar el sistema establecido. Ocasio-Cortez es de origen puertorriqueño, aunque nacida en el Bronx, y fehacientemente demócrata y progresista. De manera que, en este sentido, ha tenido que hacer frente a lo que -desgraciadamente- aún siguen siendo hándicaps a la hora de alcanzar el éxito: ser mujer, latina y de poder adquisitivo medio/ bajo. Además, dadas las circunstancias actuales, habría que añadir un cuarto obstáculo: combatir la arraigada masculinización del terreno político, liderado por la misoginia del presidente Donald Trump.

Los medios de comunicación no tardaron en hacerse eco de la imagen que surgía alrededor de la nueva congresista, que en cuestión de meses alcanzó más de 2 millones de seguidores en Instagram (@ocasio2018). De hecho, han sido los propios periodistas quienes han ayudado a crear la figura mediática de Ocasio-Cortez, tal y como ha pasado con muchos otros políticos, como fue el caso de Trump, sin ir más lejos. Sin embargo, no todas las coberturas acerca de Ocasio-Cortez han seguido la misma línea. Parece que al periodismo también le cuesta dejar atrás el trato desigual de género.

Antes de que ganara las primarias del partido demócrata en el Bronx el 17 de junio del año pasado, los medios de calidad estadounidenses apenas habían hablado de Ocasio-Cortez, mientras otros “feministas” sí lo habían hecho. Por ejemplo, fue el día de su victoria la primera vez que The New York Times le dedicaba un perfil así como noticias con titulares significativos.

Sin embargo, al leer la segunda noticia hay un hecho que llama la atención. Desde el inicio de la misma se hace alusión constante al nombre de Joseph Crowley. ¿Es esta reiteración necesaria? Teniendo en cuenta que es Ocasio-Cortez la ganadora de la elección, debería ser ella misma la protagonista de la pieza. No obstante, no se cita a la congresista hasta el segundo párrafo, donde se le introduce de la siguiente manera:

Mr. Crowley was defeated by a 28-year-old political newcomer, Alexandria Ocasio-Cortez, a former organizer for Bernie Sanders’s presidential campaign… / The last time Mr. Crowley, 56, even had a primary challenger, in 2004, Ms. Ocasio-Cortez was not old enough to vote.

¿Cómo podemos luchar contra la igualdad de género si los medios no están preparados para ello?

Pero Ocasio-Cortez ha tenido que hacer frente a episodios aún más incómodos, en los que los profesionales de la información han olvidado -esta vez, por completo- las bases de la deontología periodística. Es el caso de Eddie Scarry, periodista del diario conservador The Washington Examiner, quien publicó el siguiente tuit haciendo referencia a la vestimenta de la congresista:

Lo eliminó al poco tiempo de haberlo publicado debido al aluvión de críticas que recibió. Sin embargo, el daño ya estaba hecho. ¿Puede un periodista expresar libremente su opinión en las redes sociales? Sí, pero siempre desde el respeto, puesto que la voz del periodista es relevante en todas las plataformas. No importa que no nos encontremos en un artículo del Washington Examiner. La tolerancia y el respeto es esencial ante toda información y opinión. Varios puntos acerca de esta publicación entran en conflicto con las bases de la ética periodística. Se mencionan a continuación.

  • El simple hecho de que Scarry se dirija a Ocasio-Cortez usando el término girl demuestra una total desconsideración hacia su persona, así como una falta de respeto. Desde luego, no parece la manera adecuada de hablar acerca de la mujer más joven del Congreso.
  • Además, se incita una verdadera discriminación de género. Cada cual tiene derecho a vestir como quiera sin tener que ser objeto de burla. Las mujeres son, una vez más, las que más críticas reciben en este sentido, fruto del sexismo aún existente en muchas partes de la sociedad.
  • Eddy Scarry expresa un juicio de valor injustificado que alimenta los estereotipos sociales. Transmite el mensaje de que la vestimenta es un reflejo de tu trayectoria, cuando no tiene por qué ser así.
  • Por último, la foto usada se encuentra muy lejos de cumplir ninguna función informativa. Su difusión, acompañada de dicho texto, no parece nada ética. Así respondió la congresista al tuit del periodista:

 

Al revisar los principios de la ética periodística, así como los códigos deontológicos de distintas organizaciones, tanto nacionales como internacionales, puede comprobarse la mala praxis periodística que se presenta en este caso:

La criminalització dels manters com a arma electoral

Autora: Irene Riart (@ireneriart)

La presència dels manters en l’espai públic és un aspecte cada vegada més polititzat. A Barcelona, el conflicte dels manters ha format part de l’actualitat política de la ciutat, sobretot per part dels partits de l’oposició. La premsa, però, ha contribuït a fomentar el debat sobre els manters, sovint deixant de banda l’ètica periodística. Un dels exemples més clars és El Periódico, que darrerament ha publicat un reportatge sobre un grup “islamista” que suposadament lidera i regenta els manters de Barcelona.

El diumenge 24 de febrer El Periódico de Catalunya va publicar com a tema destacat del dia un reportatge sobre una presumpte organització islamista radical que controla els manters d’origen senegalès. El reportatge, que també era la peça central de la portada, explicava que els manters de la ciutat de Barcelona estan integrats dins d’un grup religiós i jeràrquic, al qual envien diners i obeeixen com si es tractés d’un grup perillós. El Periódico, però, no només va publicar aquest reportatge, sinó que des de la data s’han publicat moltes altres peces criminalitzant als manters; fins a quinze notícies i reportatges des d’inicis de febrer. Aquestes peces, però, van més enllà del territori català, ja que també han aparegut en mitjans del Grupo Zeta com La Crónica de Badajoz, Diario Córdoba o El Periódico de Aragón entre d’altres.

Al llarg del reportatge, es promou l’associació dels manters i la comunitat senegalesa amb grups criminals i il·legals, però també amb grups religiosos extremistes i terroristes. Amb l’ús d’expressions com “adeptos” i “cofradía”, es dota als manters d’una connotació religiosa sectària i jeràrquica. A més, es relaciona tota la comunitat senegalesa i de manters sota el lideratge de Mouride, un jerarca local resident a Barcelona. El mitjà polititza explícitament el conflicte dels manters, ja que relaciona el líder Mouride amb Xavier Trias, qui l’hauria reconegut i tractat amb ell. En la secció d’opinió, el diari publica una editorial posicionant-se en contra dels manters, ja que encara que no siguin radicals violents, comporten problemes per la ciutat.

La criminalització és també palpable no només en el to del reportatge sinó en el vocabulari utilitzat pel periodista. S’utilitzen termes com “violar la ley”, “la Policía ve indicios de organización criminal”, “delito”, etc. Sempre es dóna veu a la versió oficial dels cossos de seguretat, sense buscar la versió de la comunitat senegalesa i, només en una breu part del cos del text, s’admet que no es tracta d’un grup violent. Cal matisar que empren el terme “islamista” per referir-se a radicals religiosos, quan l’adjectiu es refereix només a persones de religió islàmica. Per tant, la criminalització s’estén entre les persones musulmanes, els ciutadans senegalesos i, fins i tot, els immigrants més enllà dels treballadors del “top manta”.

La publicació d’aquest reportatge dista molt dels estàndards de l’ètica periodística en molts sentits. L’increment en la publicació de notícies sobre els manters ja indica un interès en especial per part del mitjà. En totes les peces es busca l’associació entre la immigració i els manters amb la delinqüència, faltant a la veritat i vulnerant la presumpció d’innocència (art. 10) i la dignitat de les persones implicades (art. 12) contemplades en el Codi Deontològic de Col·legi de Periodistes de Catalunya. Aquestes vulneracions no només es contemplen en el codi català, sinó que a nivell espanyol també hi són en el Codi Deontològic de la FAPE. La FAPE explicita la prohibició de promoure estereotips contra col·lectius vulnerables, ja sigui per criminalització com per racisme, que es pot trobar en els articles I.5 i I.7 dels seus principis d’actuació.

Aquesta vulneració dels principis bàsics de l’ètica periodística també es contradiu amb els principis periodístics europeus, regulats pel Consell d’Europa. Aquest estipula que els mitjans han de ser honestos i no participar en campanyes en les quals s’han posicionat (art. 21), fet que es contradiu amb la publicació de l’editorial. A més també es mostra contrari a la vulneració de la presumpció d’innocència (art.22) i el foment d’estereotips xenòfobs (art.33).

La publicació d’aquestes informacions van sacsejar les xarxes i nombroses col·lectius de la societat civil van alçar la veu contra el tractament del mitjà.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més enllà de les xarxes, la denúncia de la criminalització dels manters ha arribat a organismes professionals. Des de la Fundació Consell de la Informació de Catalunya, es va instar a SOS Racisme a començar una queixa contra El Periódico perquè el CIC pugui actuar. A més, el Sindicat de Manters de Madrid ha demanat per escrit la rectificació al diari.

 

La rectificació per part d’El Periódico no s’ha produït encara, però sí que ha publicat una columna d’opinió signada per fins a vint col·lectius i associacions per denunciar el racisme institucional i la criminalització dels manters i els immigrants per part del mitjà. Malgrat això, aquesta queixa no ha arribat a la resta de mitjans del Grupo Zeta on s’han publicat la resta d’informacions.

Des de SOS Racisme, també s’ha recordat públicament a El Periódico les prescripcions i l’anàlisi de l’Observatori d’Actualitat dels Discurs Discriminatoris als Mitjans. Altres mitjans com El Salto Diario han publicat articles deconstruint el relat de El Periódico i, el Diari Ara ha publicat un reportatge sobre el mateix grup de manters senegalesos i la seva comunitat, però des d’una perspectiva integradora. Finalment, el grup Tras La Manta, nascut per lluitar contra el racisme i la criminalització contra els manters, ha engegat una campanya de denúncia sobre la politització del grup als mitjans de comunicació de cara a les eleccions d’aquesta pròxima primavera.

 

Análisis deontológico del tratamiento mediático al caso ‘El Rey del Cachopo’: Una lucha contra el periodismo machista

Autora: Mari Milena Villena (@marymvillena)

Los medios de comunicación son instrumentos responsables de la formación de una opinión pública con perspectiva de género. Estos deben reeducar a la sociedad dentro de una estructura de comportamiento alejada del androcentrismo. El trabajo anual de medios online como Pikara Magazine Online u Origen, Observatori Regular per la Igualtat de Gènere en noticiaris permite afirmar que el trato que el periodismo da a la violencia machista está muy lejos de ser el ideal.

Fuente: Getty Images

El caso ‘El Rey del Cachopo’

El empresario César Román fue acusado en noviembre de 2018 de matar a su novia, Heidi Paz. Este hombre es presunto culpable por haber mutilado a Heidi e introducido sus restos en una maleta que, posteriormente, habría intentado quemar en una nave industrial. A continuación, paso a analizar algunas de las noticias que diversos medios de comunicación locales y nacionales han realizado con el fin de cuestionar la ética profesional de los mismos:

 Errores deontológicos

  • Pseudónimo: Todos los rotativos analizados mencionan a César Román bajo el pseudónimo de ‘El Rey del Cachopo’. Una práctica recurrente que no sólo protege al presunto culpable, sino que desprotege a la víctima y deposita todo el protagonismo sobre ella.
  • Asunto político: ARA publica la pieza en el apartado ‘Sociedad’. La violencia de género es un problema estructural que no debería ser tratado como un suceso aleatorio equiparado a tantos otros.
  • Humanización: El País relata una noticia la cual busca humanizar al presunto culpable a través de testimonios parciales como el dueño del restaurante en el que Román trabajaba: “Rafael Luján era puntual, limpio, ordenado. […] Un tipo corriente, expansivo y charlatán”. [El empresario César Román estuvo meses oculto bajo la identidad de Rafael Luján]
  • Culpabilización: El Mundo publica una pieza inapropiada que pone el foco en la víctima con un titular que culpa a Heidi de lo acaecido: “La novia del Rey del cachopo le tiró el anillo a la cara cuando éste le pidió matrimonio”.
  • Sensacionalismo: ABC continúa dando protagonismo al ya culpable una vez este ha ingresado en prisión. El rotativo de Rubido presenta una noticia sin valor informativo donde se dice que Román desea seguir trabajando como cocinero en prisión.

Ética periodística

En tanto que la figura femenina forma parte de un grupo social desfavorecido y la violencia de género es una materia de especial sensibilidad social, los principios de justicia y responsabilidad deberían ser respetados a la hora de tratar noticias como la expuesta anteriormente. El artículo 33 del Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística establece que los medios deben rechazar toda discriminación por razón de sexo a cualquier minoría socialmente marginada, en este caso la mujer. En la misma línea, el código deontológico del Col·legi de Periodistes de Catalunya informa en su anexo D de la obligación de todo medio de impedir la emisión sin control de mensajes en línea sexistas. Por ello, a continuación, paso a justificar los errores deontológicos encontrados con anterioridad a partir de su regulación correspondiente:

Ara: Asunto político. El manual de estilo para el tratamiento de la violencia machista y el lenguaje inclusivo en los medios de comunicación de la Unió de Periodistes Valencians dice en su punto 1: Ubicación en la sección política. Se trata de un asunto de dimensión social y política y hay que ubicarlo en esta sección o en otras de marco territorial […]. No se tendría que poner en las secciones de sucesos o sociedad.

El País: Humanización. El manual de estilo para el tratamiento de la violencia machista y el lenguaje inclusivo en los medios de comunicación de la Unió de Periodistes Valencians dice en su punto 14: El vecindario y la familia no son necesariamente una fuente solvente y acreditada. Los testimonios poco o nada calificados del vecindario no ayudan nada a entender, […] desde la proximidad condicional la opinión ciudadana.

El Mundo: Culpabilización. La guía para el tratamiento informativo de la violencia de género del Consejo Audiovisual de Andalucía establece en su punto 11 lo siguiente: Ayuda y protege a las víctimas. […] No es un personaje público. Su vida privada tampoco debe serlo.

ABC: Sensacionalismo. El Código para el tratamiento informativo de la violencia de género de la Junta de Castilla y León establece en su punto 7 que se debe: Evitar el uso de imágenes o recursos narrativos sensacionalistas o morbosos.

El tratamiento periodístico a los casos de violencia de género acarrea otro problema deontológico que sería interesante tener en cuenta: la presunción de inocencia. El artículo 5 de los principios generales del código deontológico de la FAPE establece la obligación del periodista de mantener como inocente al sujeto hasta que se demuestre lo contrario, evitando la publicación de información innecesaria que se adentre en la vida privada de la persona y ponga en peligro su identidad, especialmente cuando se hable de delitos contra la libertad sexual. Los cuatro diarios analizados respetan lo explicado, dado que han hecho referencia a Román en calidad de presunto culpable evitando la creación de lo que se conoce como juicio paralelo. Ejemplo de ello es la noticia del ARA en la que se emplean los términos “presunto autor de la muerte de” y “presunto asesino”.

 

Els tres “Digital”, pseudoperiodisme a Internet

Autor: Nil Montilla (@nilmontilla)

L’arribada dels mitjans digitals ha permès que els ciutadans gaudeixin d’una aparent pluralitat informativa que els permet tenir diferents punts de vista de l’actualitat. Tanmateix, alguns d’aquests mitjans no compleixen les característiques de qualitat bàsiques per tal de donar un bon servei informatiu a la ciutadania. Per a exemplificar-ho, he analitzat la portada del 22 de març de tres publicacions que comparteixen el cognom “digital”: Alerta Digital, Mediterráneo Digital i Periodista Digital.

Alerta Digital és un diari online que compta amb una línia editorial ultradretana -es defineix com “el suport digital dels patriotes espanyols”- i està dirigit per Antonio Robles, aquell home que l’any 2013 besava la bandera franquista en la televisió digital del mitjà o que el 2015 rebia el tricorni que va portar Antonio Tejero durant el “llegendari cop d’Estat” del 23-F.

En la portada del 22 de març, i només observant els titulars, s’hi poden trobar diverses vulneracions dels codis deontològics. En concret, el diari dedica molt d’espai a “notícies” que denuncien el suposat avanç de l’islamisme a Europa, que, en definitiva, donen veu a la xenofòbia i l’odi contra els musulmans.

És molt clar que de forma reiterada Alerta Digital barreja l’opinió i la informació -o pseudoinformació, perquè no són fets contrastats-, i va en contra del Principi de Veracitat del Tesaure de l’ètica periodística. La Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) estableix també en el punt cinquè dels ‘Principis d’actuació’ que “el periodista establirà sempre una clara i inequívoca distinció entre els fets que narra i el que puguin ser opinions, interpretacions o conjectures”.

Tot i que compta amb una secció d’opinió, AD té en portada moltes peces que no estan dins d’aquesta secció però que, tanmateix, donen opinió. Per exemple, el passat dijous obria amb una titulada: “A los líderes europeos: ¿qué clase de monstruos son ustedes?” En aquesta, no es dóna cap tipus d’informació rigorosa, sinó que és una denuncia contra els líders europeus i un suposat pla malèvol per a reduir la població autòctona: aquí ja deixen restes de xenofòbia, masclisme, transfòbia, islamofòbia, homofòbia…

Amb peces així, aquest diari no només no està donant la informació rigorosa a la qual tenen dret els ciutadans (Article 1, Col·legi de Periodistes de Catalunya; Principi 1, Principis Internacionals de l’Ètica Periodística de la UNESCO), sinó que perpetua la discriminació de molts col·lectius. Per esmentar només un dels molts codis que ho defensen, el principi 7 de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) explicita que “el periodista ha de ser conscient del perill de discriminació que és present als mitjans i fer tot el que pugui per evitar la discriminació basada, entre d’altres, en la raça, el sexe, l’orientació sexual, l’idioma, la religió, les opinions polítiques o d’altres, i els orígens nacionals o socials”.

Altres exemples de com l’opinió apareix en les peces suposadament informatives -moltes de les quals no ho són- els trobem en titulars com: “¡Qué bellas tradiciones nos esperan! Un musulmán le da la primera bofetada a la novia el día de su boda para enseñarle quién manda” i “¡Italianos, a por ellos! La tripulación catalana del barco de rescate de ilegales se enfrenta a penas de entre 4 y 7 años de cárcel en Italia”. De fet, l’opinió arriba tant lluny que, en la barra superior, en què apareixen totes les comunitats autònomes, no hi és Catalunya, sinó “Tabàrnia”.

En la majoria de les peces, Alerta Digital no respecta la veritat perquè no s’hi acosta “amb diligència”, perquè no es preocupa per contrastar els fets, perquè critica sense fonaments i perquè insulta per raó de gènere, religió i opinió política. A més, incita a l’odi i a l’exclusió. En la peça anterior, l’autor/a -en la majoria dels casos es vulnera la responsabilitat del periodista d’identificar-se- diu que les dones que es converteixen a l’islam escullen “inferioritat” i “esclavitud”, perquè “el Corà equipara la dona als excrements”.

Per tant, aquest diari vulnera repetidament el Principi de Veracitat (sobretot la neutralitat valorativa), el Principi de Justícia (en el tractament dels grups socials desfavorits) i el Principi de Responsabilitat, perquè arriba a incitar a l’odi especialment contra els musulmans.

La portada de Periodista digital no inclou tantes notícies en clau islamòfoba com AD, però continua amb la barreja d’opinió i informació. Així, per exemple, titula: “El gran Cake Minuesa se disfraza de Mosso para protegir al presidente Boadella delante de la mansión de Puchi”, “La marranada de Podemos en el funeral del valiente guardia civil de Guillena” i “La nueva chapuza de los golpistas catalanes ya tiene su tonto útil: convertir en mártir a Jordi Turull”.

En aquests casos, alguns titulars, com el primer, semblen propis d’una publicació satírica -anomenen “Puchi” a Carles Puigdemont-. Periodista digital també té una línia editorial de dretes i està dirigit pel polèmic Alfonso Rojo. El diari ha estat reprovat per la FAPE en diverses ocasions. Segons informava ’20 Minutos’ l’any 2010, la Comissió de Queixes i Deontologia de la Federació va condemnar-lo per haver “faltat a la veritat”.

En la primera “notícia” de les esmentades es barreja, com s’ha dit, l’opinió –“el gran Cake Minuesa”- i la informació. Tanmateix, això és molt més clar a la segona peça, que comença dient: “No tienen vergüenza alguna. La secretaria general de Podemos en Andalucía, Teresa Rodríguez, se ha quitado el muerto de encima y ha mandado […] a las exequias del cabo primero de la GC […] a un edil de su formación que fue condenado por pegar a un policia local”. Al llarg de la noticia, es dona informació, a diferència del que passava a Alerta Digital, però només des d’un punt de vista i intercalant-hi opinió. Cal recordar, però, que els codis deontològics diuen que sempre s’ha de donar veu a les diferents parts. Per exemple, l’apartat A de l’article 13 dels ‘Principis d’actuació’ del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística diu que el periodista “haurà de fonamentar les informacions que difongui, la qual cosa inclou el deure de contrastar les fonts i el de donar l’oportunitat a la persona afectada d’oferir la seva pròpia versió dels fets”.

Finalment, la darrera “notícia” comença parlant del “circo catalán” i de la sessió d’investidura del 22 de març, en la qual “se daran cita los payasos con menos gracia del universo”. A continuació, comença a afegir fragments dels editorials de diaris com La Razón, ABC o El Mundo en contra de la investidura. Tanmateix, no hi ha ni rastre d’informació contrastada.

Aquest diari, doncs, si bé no dóna tant d’espai als atacs xenòfobs, també barreja constantment la informació i la opinió, i no fa un tractament rigorós ni exhaustiu de la informació. Es dedica a parlar només de la versió que li interessa, burlant-se d’aquells amb els quals no està d’acord (“La marranada de Podemos”, el “caradura Torrent”, el “tonto útil” de Jordi Turull…).

Finalment, Mediterráneo Digital és el diari que completa aquesta tríada del pseudoperiodisme. El mitjà, que es defineix com a “políticament incorrecte”, dóna especial rellevància a totes aquelles notícies -inventades o no- que suposadament demostrin la maldat del feminisme i dels immigrants. De fet, a la mateixa portada hi ha una secció titulada “Mundo feminazi” -una paraula molt pejorativa per a referir-se al feminisme-.

De vegades, el diari titula notícies d’altres països com si tinguessin lloc a Espanya, per intentar desprestigiar algun moviment o ètnia. Per exemple, “Las feministas piden que mirar a una mujer en la calle sea multado con 1.500 euros”-, en comptes de dir que l’Alt Consell d’Igualtat de França ha proposat sancionar l’assetjament contra les dones al carrer amb multes de fins a 1.500€.

D’altra banda, MD no respecta la presumpció d’innocència i explicita sempre la nacionalitat de les persones involucrades amb presumptes delictes, amb la voluntat de discriminar col·lectius desfavorits. Així, titula “Detenidos dos sudamericanos por violar a una menor en una furgoneta”, contravenint els criteris que diuen que no s’ha d’esmentar la nacionalitat si no té rellevància informativa, per no perpetuar la discriminació, i sense dir ni una sola vegada la paraula “presumptes”.

Per acabar, Mediterráneo Digital es caracteritza, en un nivell molt superior als diaris anteriors, per donar espai a notícies falses, com s’encarrega de demostrar el projecte ‘Maldito Bulo’, un grup de periodistes que destapen les desinformacions, especialment les que circulen per la xarxa. Fins ara, i segons podem saber amb una extensió per al navegador, ‘Maldito Bulo’ ha desmentit 21 informacions de Mediterráneo Digital, lluny de les 4 d’Alerta Digital i les 2 de Periodista Digital. La més recent la va publicar MD el passat 20 de març, dient que “El primer ‘puente feminista’ de la historia, construido solo por mujeres, se derrumba en 24 horas”. Per això, ‘Maldito Bulo’ va demostrar que el pont havia estat construït majoritàriament per homes i que les imatges que proporcionava el diari eren “de posts del dia de la dona”. També era fals que l’empresa constructora estigués regida i dirigida “fonamentalment per homes” i que Leonor Flores hagués treballat en el projecte.

Aquest diari, doncs, va molt més enllà de barrejar opinió i informació i de donar espai a la discriminació: directament dóna informacions falses, les conegudes ‘Fake News’. Per això, podem dir que vulnera l’article primer dels Principis d’Actuació de la FAPE:  “El compromís amb la recerca de la veritat portarà sempre al periodista a informar només sobre fets dels quals en conegui l’origen, sense falsificar documents ni ometre informacions essencials, així com a no publicar material informatiu fals, enganyós o deformat”. A més, Mediterráneo Digital tampoc rectifica quan altres periodistes, com els de Maldito Bulo, demostren que el que havia publicat és una falsedat.

La manera de treballar d’aquests tres mitjans demostra que la pluralitat de mitjans online no sempre significa pluralitat de punts de vista, i que tenir una plataforma a internet no suposa fer periodisme de qualitat. Aquests tres mitjans barregen constantment opinió i informació, perpetuen la discriminació per gènere, ètnia, procedència o ideologia, no identifiquen les peces -i per tant no se’n responsabilitzen- i, fins i tot, s’inventen algunes informacions. Així, després d’aquest petit anàlisi, puc concloure que aquesta tríada de digitals vulnera sistemàticament el Principi de Veracitat, de Justícia i de Responsabilitat i articles com el setè dels Principis Generals de la FAPE -sobre respectar “els drets dels més dèbils i discriminats”- o el segon dels Principis de l’Ètica Periodística de l’UNESCO, “la dedicació del periodista a la realitat objectiva”.

Quan el periodisme toca fons: El tractament mediàtic de l’assassinat de Gabriel reobre el debat sobre l’ètica periodística

Autor: Pere Simon (@peresimon93)

El cas de l’assassinat de Gabriel, el menor que va desaparèixer el passat 27 de febrer a Las Hortichuelas de Níjar (Almeria) porta des de fa setmanes a primera línia mediàtica de molts mitjans espanyols i catalans. El sensacionalisme i la manca de cura ètica a l’hora de tractar el cas ha tornat a posar sobre la taula les carències que viu avui en dia el periodisme a casa nostra. Com s’ha de tractar un cas d’assassinat com aquest? La nostra obligació a l’hora d’informar correctament i amb dignitat passa per tenir en compte el que, malauradament, molts mitjans semblen obviar: la deontologia periodística.

És difícil que no ens vingui a la memòria el cas de les nenes d’Alcàsser’ (València), que va commocionar la societat espanyola el gener del 1993. El programa De tú a tú (A3) de Nieves Herrero, va convertir la població en un plató televisiu, on familiars i amics de les víctimes van compartir els seus sentiments. Sens dubte, una de les expressions màximes de l’espectacularització del dolor, quan va desaparèixer la frontera entre allò privat i allò públic. Són molts els que consideren que a Alcàsser va néixer el reality show i l’anomenada ‘teleescombreria’. Si ens fixem en l’article 4 del Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), “en el tractament informatiu dels assumptes amb elements de dolor en els afectats, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Va ser el dia on l’ètica periodística va ‘saltar pels aires’. I no va ser l’únic.

Tornem al cas en qüestió per veure com ens ho han explicat els mitjans. En primer lloc, ens fixem en el tractament del llenguatge per tal d’informar. En aquest sentit el diari ABC titulava el passat 12 de març –l’endemà de descobrir el cos sense vida del menor Gabriel–, “El mal estaba en casa”, juntament amb una fotografia en primer pla de la víctima i l’assassina (en aquell moment presumpta assassina) rient. Segons el punt 15 de les ‘recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual’, dins de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’, “en la informació sobre tragèdies personals cal ser particularment amatents amb el lèxic emprat. Convé evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat”.

L’ABC va optar per un titular cinematogràfic. Font: Kiosko.net

Aquesta manca d’ètica ja va estar present quan van trobar el cadàver de Diana Quer el passat 31 de desembre –l’ABC posava en portada una fotografia del cos tapat de la jove, i afegia: “Maniatada, estrangulada y arrojada a un pozo”–. Òbviament, aquests titulars busquen un dramatisme totalment inacceptable.

En casos de tragèdia i mort, els mitjans no han de donar detalls innecessaris ni recrear-s’hi. Font: Kiosko.net

L’altre cara de la moneda la trobem amb un titular purament informatiu, com per exemple el que va utilitzar el Diario de Sevilla: “Hallan el cadáver de Gabriel Cruz en el coche de la novia de su padre”. Ara bé, aquí ens trobem amb un altre conflicte deontològic. És adient dir el nom de la víctima quan és un menor?

L’article 11 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya diu que “s’ha de tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareguin com a víctimes”. A més, el codi deontològic de la FAPE diu, en el punt 4 dels principis generals, que “es tractaran amb especial atenció els assumptes que afectin a la infància i la joventut i es respectarà el dret a la intimitat dels menors”. El sisè principi del codi de la UNESCO també focalitza en la importància del respecte cap a la intimitat i dignitat humana. Així doncs, mencionar el nom del menor es una greu errada deontològica que afecta el principi de responsabilitat.

Podríem posar desenes d’exemples on s’ha fet un tractament mediàtic que s’ha situat a mig camí entre la informació i l’espectacle. Els mitjans audiovisuals –per la seva immediatesa i contingut emotiu– han estat els capdavanters, repetint a totes hores imatges i informacions sobre el cas de Gabriel. Per exemple, TVE, A3 i T5 van emetre en directe el funeral del menor. En el cas d’aquest últim, El Programa de Ana Rosa va connectar en directe amb una reportera que portava dies seguint el cas. Aquesta es va emocionar i no va poder seguir amb la connexió.

El punt 4 de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’ sosté que “cal evitar els desplegaments desproporcionats de mitjans, les connexions innecessàries (…). També l’efecte acumulatiu de l’ús reiteratiu d’unes mateixes imatges”.

Per altra banda, el magazín matinal d’A3, Espejo Público, presentat per Susana Griso, va tractar el cas durant dies, amb tertúlies i especulacions que convertien el plató en un circ mediàtic. Un exemple és quan s’explica amb detalls i material gràfic, les causes de la mort del menor. L’article 15 del manual d’estil periodístic per a informacions sobre casos que afecten a menors és taxatiu: “és en el procés de muntatge on recau la responsabilitat de decidir i triar allò que aporti contingut i, alhora, no incideixi en excés en la figura de les víctimes. Igualment, és en el muntatge on s’ha de valorar allò imprescindible i el que resulta superflu o excessivament punyent”.

 El tractament televisiu del cas ha estat semblant al de Marta del Castillo, la noia que va ser presumptament assassinada a Sevilla el 2009, però que mai se n’ha trobat el cos. Sembla que no se n’aprèn. El cas de Gabriel és l’última mostra de com una part del periodisme espanyol deixa de banda l’ètica de la professió periodística i s’alimenta del ‘morbo’ que generen els casos de desaparicions i assassinats, sempre acompanyats de dolor. El repte de deixar de confondre la informació amb l’espectacle és enorme, però el premi també: fer un periodisme digne i més humà.

El control polític en mitjans locals

Autora: Natàlia Puigtió (@nataliap54)

La pràctica periodística es desenvolupa en un context on les empreses mediàtiques es veuen limitades per certs condicionaments.  Els codis deontològics deixen molt clar que el periodisme ha de ser lliure i s’ha de desenvolupar sense cap tipus d’interferència. La FAPE, per exemple, estableix que “per garantir la necessària independència i equitat en el desenvolupament de la seva professió, el periodista haurà de reclamar el dret i el deure d’oposar-se a qualsevol intent evident de monopoli o oligopoli informatiu que pugui impedir el pluralisme social i polític” (art. 2.1).

El control polític és una de les influències que s’exerceixen sobre els mitjans. Tanmateix, cal tenir clar que aquest tipus de pressió no és exclusiva dels grans mitjans, sinó que en el món local també hi trobem exemples.

El 19 de gener de 2018, el mitjà local Tàrrega Televisió va publicar una notícia sobre el conflicte entre l’Ajuntament de Tàrrega i l’entitat AGRAT, l’encarregada, en un principi, d’organitzar la festa de carnaval en aquesta població. Segons l’Ajuntament, el programa presentat per l’associació contenia elements masclistes, ja que banalitzava la figura de la dona. Tanmateix, l’AGRAT va defensar que  això no era cert, ja que justament pretenia dotar la festa d’un caràcter feminista i alliberador.

Tàrrega TV és una televisió online de Tàrrega que va néixer el febrer de 2012 i que sempre ha estat de titularitat privada. A més, des de juny del 2013, forma part de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya. Enmig del conflicte, aquest mitjà va publicar un article amb el següent titular:

Titular publicat per Tàrrega TV

Si analitzem aquest titular, veiem que s’assumeix que l’Ajuntament té la raó i que el programa conté aquest tipus de continguts quan no tothom pensa així. Si continuem llegint tot l’article, veiem que en cap moment es parla de quina és la posició de l’associació, simplement es transmet l’opinió de la unitat política sense posar-la entre cometes ni atribuir-la al govern local, sinó utilitzant les paraules de l’equip de govern com si fossin les del mitjà. Així doncs, tot l’article sembla simplement una reproducció del missatge de l’autoritat local, una nota de premsa escrita pel mateix ajuntament, i no un article fet per un mitjà privat que prèviament ha contrastat, analitzat i verificat la informació.

“El periodista ha de defensar el dret a la informació davant de qualsevol restricció a la transparència exigida per l’interès públic, especialment quan les fonts són administracions i organismes oficials”, estableix el criteri 6 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Podem concloure, doncs, que l’article denota una manca de llibertat, ja que Tàrrega TV ha publicat el missatge institucional sense verificar ni contrastar les dades provinents de les fonts oficials.

Seguint amb aquesta idea, podem observar que, com que no es contrasta la informació amb una varietat de fonts, també es falta al principi de veritat. Com bé inclou el principi d’actuació de la FAPE “s’han de contrastar les fonts i donar l’oportunitat a la persona afectada d’oferir la seva pròpia versió dels fets” (art. 3.1). En aquest cas, el mitjà no va donar veu a l’associació afectada per les crítiques de l’ajuntament.

Els periodistes han de “consultar totes les fonts disponibles per transmetre al públic aquella veritat invocada”, apunta en l’article 2 la UNESCO. Seguint aquest criteri, Tàrrega Televisió hauria d’haver contrastat la informació oficial, no només amb la posició de l’associació, sinó amb altres fonts externes, com les altres forces polítiques del ple, contràries a la decisió de l’equip de govern, o també amb experts en igualtat de gènere. Així doncs, no es va emprar un ampli ventall de fonts per poder proporcionar una visió completa i lliure de biaixos dels fets.

Per altra banda, com ja he mencionat, en cap moment s’explica quina ha estat la reacció de l’associació AGRAT. Així doncs, veiem com clarament s’ataca el principi de justícia, ja que no s’exposen tots els punts de vista relacionats amb el tema tractat en la notícia.

Dins del principi de justícia, la FIP remarca en el seu setè article que el periodista “ha de fer el màxim per evitar fomentar discriminacions de raça, sexe, orientació sexual, llengua, religió, política o altres opinions i origen nacional o social.” Tots els mitjans han de ser conscients que quan publiquen una notícia, estan generant una consciència social. Tàrrega TV, en publicar aquest article, pot arribar a provocar confusió entorn la lluita feminista i provocar que la població la malinterpreti.

Tàrrega TV va donar per suposat que el programa de carnaval incloïa comentaris masclistes i banalitzava la dona. Tanmateix, tant l’Institut Català de la Dona com altres entitats feministes han defensat que valoren “molt positivament que Tàrrega organitzi un Carnestoltes feminista i apoderador per a les dones i la seva sexualitat.” Aquest mitjà, doncs, hauria d’haver donat veu a organitzacions i experts que haguessin ajudat a fer una millor cobertura d’un tema d’especial sensibilitat social com és la desigualtat de gènere.

Si comparem el tractament d’aquesta informació amb el tractament que han fet altres mitjans, veiem com la notícia s’hauria pogut publicar d’una manera molt més èticament correcta.

La Vanguardia titula i subtitula la notícia així:

Títol i subtítol publicats per La Vanguardia

En posar la frase “banaliza la figura de la mujer” entre cometes, s’entén que es fa referència a l’opinió de l’Ajuntament de Tàrrega. A més, en el subtítol es parla de la posició de l’associació, donant així l’altre punt de vista i complint el principi de justícia.

Per altra banda, el diari ARA presenta els següents titular i subtítol:

Títol i subtítol publicats pel diari Ara

En el cas de l’ARA, es parla de polèmica i d’acusacions, tampoc es dóna l’opinió de l’equip de govern com a única i vertadera. En el subtítol, a més, es parla de desacord. Cal tenir en compte que estan tractant el cas enllaçant-lo amb la polèmica de Terrassa. Per aquest motiu, en el titular, no es donen els punts de vista concrets i es tracta el tema de manera més general.

Si analitzem el contingut dels articles d’ambdós diaris catalans, veiem com es tracten les posicions dels dos bàndols i com, en tot moment, es posen entre cometes tant les opinions de l’Ajuntament com les de l’associació AGRAT.

Tanmateix, podem veure que en cap dels 3 articles publicats s’ha donat veu a associacions que lluiten per la igualtat de gènere ni a expertes en sexisme. Per tant, les dues últimes publicacions analitzades també perpetuen, en certa manera, estereotips sexistes.