Perquè és important la terminologia emprada quan parlem de terrorisme?

Autora: Andrea Zamorano (@zp_andrea)

Els atemptats que va patir Brussel·les el passat 22 de març van comportar, a nivell mediàtic, que durant dies el terrorisme tornés a ser el tema principal de l’agenda informativa. Els principis deontològics de la professió periodística atorguen a aquest tema una especial rellevància. Segons el Tesaure periodístic elaborat pel Dr. Salvador Alsius, professor de la Universitat Pompeu Fabra, cal ser curosos quan parlem de terrorisme per tal de respectar els principi de veritat, justícia i responsabilitat.

Una de les precaucions que hauria de tenir el periodista està relacionada amb l’ús de la terminologia. Diverses guies demanen no relacionar el terrorisme amb comunitats concretes, com el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que recomana el següent: “Evitem identificar els termes terrorista i terrorisme amb una religió o una nacionalitat concretes per no caure en generalitzacions o fomentar estereotips que no responen a la realitat”. Un altre exemple el trobem a les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. El seu dinovè punt diu que “En el cas de tragèdies provocades per grups terroristes les expressions emprades per designar-los han de ser rigoroses i exactes. Convé evitar els malentesos derivables d’expressions com ‘terrorisme basc’ o ‘terrorisme islàmic’, les quals per extensió al·ludeixen a tot el poble basc i a tot l’Islam”.

D’aquestes recomanacions es pot extreure que l’ús de certa terminologia pot vulnerar el principi de justícia pel que fa al tractament de grups socials desfavorits, com és el cas de la comunitat musulmana que, a Europa, es troba en una situació minoritària. Aquest grup social està exposat al racisme i la xenofòbia, per tant, cal evitar estigmatitzar-lo. Això porta a plantejar: com parlar d’aquest tipus d’atacs perpetrats pel grup terrorista Estat Islàmic? I, ho fan bé els mitjans?

Tal com demana el CAC caldria evitar el terme ‘terrorisme islàmic’. Tot i això, alguns mitjans encara l’utilitzen. Ho podem veure en la peça ‘¿Está Bruselas preparada para enfrentar el terrorismo islámico?’ de El País publicada el 23 de març.

Imatge1TerrorismeElPais

Com a substituts o sinònims d’aquest terme els mitjans utilitzen sovint ‘terrorisme islamista’ i ‘terrorisme gihadista’. Alguns exemples són una peça del 23 de març de Barcelona Televisió titulada ‘Brussel·les intenta tornar a la normalitat sota l’efecte dels atemptats gihadistes’ o l’editorial del diari Ara del 5 d’abril ‘La necessitat d’una estratègia global contra el terrorisme islamista’. Seria correcte parlar d’‘islamisme’ o de ‘gihadisme’ en relació als atacs perpetrats pel grup terrorista Estat Islàmic?

Imatge2TerrorismeBTV

En aquest punt hi ha opinions divergents. Gran nombre d’experts accepten i utilitzen el terme ‘gihadista’ però d’altres, com l’islamòloga Dolors Bramon, afirmen que en fem un ús incorrecte. En una entrevista al diari Ara, Bramon explica que “si del terrorisme en volem dir gihad, ens equivoquem, pervertim l’islam i confonem la població”. Segons Bramon no hauríem de parlar de gihadistes de l’Estat Islàmic sinó de “terroristes” o “assassins”. Pel que fa a la paraula ‘islamista’, Bramon explica que l’islamista és “un musulmà desviat” que no té perquè ser terrorista. Per tant, també seria adequat fer-ne la distinció.

La importància de vigilar quin lèxic emprem no és només degut al perill d’estigmatitzar sinó també per la possible legitimació del discurs dels terroristes. El llibre d’estil de Vocento en el punt 1.2.13., apartat c, recalca que “cal extremar la vigilància amb la finalitat de no assumir com a propis el lèxic i els arguments amb que aquelles [les organitzacions terroristes] justifiquen les seves accions”.

Per aquest motiu alguns col·lectius i també mitjans estan substituint el terme ‘Estat Islàmic’ per ‘Daesh’ ja que tal com explica la periodista Amanda Bennet a la peça ‘Daesh? ISIS? Islamic State? Why what we call the Paris attackers matters’ del Washington Post, “els membres de l’Estat Islàmic troben el terme [Daesh] intolerable”. Podem veure’n un exemple en una peça d’Antena 3 publicada el 25 de març.

L’anteriorment citada Dolors Bramon diu en una altra entrevista a Nació Digital que no es pot parlar d’Estat Islàmic perquè “no són ni una cosa ni l’altra”. D’aquesta manera s’hauria de dir ‘mal anomenat Estat Islàmic’ o ‘pretès Estat Islàmic’. Aquests dos conceptes, però, no s’utilitzen gaire als mitjans, presumiblement degut a la seva llargada.

Així doncs, tot i que els mitjans fan un ús molt diferent de la terminologia i tampoc no hi ha consens a l’hora de determinar quins termes s’han d’usar, cal ser conscients de les implicacions deontològiques que pot tenir l’ús d’alguns conceptes.

Atemptats a Brussel·les: quan els mitjans també en són víctimes (II)

Autor: Marc Corominas Planas (@kuru)

El matí del dimarts 22 de març les redaccions de tots els mitjans de comunicació van veure com s’alterava l’agenda prevista per aquell dia. A casa nostra les informacions que tots els mitjans tenien preparades sobre la visita d’Obama a Cuba, la vaga de controladors aeris francesos o l’accident de Freginals van quedar relegades. Aquell matí ens despertàvem amb el pitjor atemptat de la història de Bèlgica. Davant d’això tots els mitjans tenien el repte d’informar amb celeritat al públic, una tasca arriscada.

“El rigor és la primera víctima en una tertúlia”. Així podríem definir com va ser el tractament informatiu dels fets en moltes de les cadenes de televisió nacionals. El que sol ser un magazine de notícies més o menys soft es convertia de sobte en un centre d’actualització constant d’informació sobre els atemptats. Això sí, amb els mateixos contertulians. És en aquest context on principis del Tesaure periodístic elaborat pel professor de la Universitat Pompeu Fabra Dr. Salvador Alsius com  la no difusió de conjectures, especulacions i rumors o la garantia d’oferir precisió i exactitud de les dades poden ser vulnerats fàcilment. I així va ser. Afirmacions que auguren més morts que els atemptats de París, periodistes que asseguren que hi ha hagut explosions en més de 4 punts o fins i tot es fan ressò de rumors que quantifiquen fins a 500 el nombre de ferits. Tot això i més va ser el que es va poder veure en canals de gran difusió com Tele5. I és que l’obligació d’oferir informació rigorosa i no difondre rumors i especulacions és el tronc de qualsevol codi deontològic periodístic. Des del Col·legi de Periodistes de Catalunya (punt 1) fins la Federació Internacional de Periodistes (punt 3), passant per la FAPE (preàmbul) o el Consell d’Europa (punt 4) recullen en els seus codis deontològics la necessitat de fonamentar la informació difosa.

Davant aquests successos, tal com recomana RTVE en el seu document Reflexiones sobre los medios de comunicación y el terrorismo “les activitats terroristes han de ser objecte d’un tractament informatiu especialment rigorós i completament lliure de qualsevol tipus de concessions al sensacionalisme i l’especulació”. Però no només algunes tertúlies van pecar per l’afany d’oferir l’última hora. Les xarxes socials han accelerat increïblement els ritmes i el trànsit informatiu, i també podem trobar exemples de mitjans que van donar crèdit a informacions falses com podria ser la difusió de suposats vídeos de l’explosió dins l’aeroport, que no corresponien als atemptats de Brussel·les o a d’altres informacions, com el tancament de fronteres.

Captura tuit erroni LVDG

Per aquests casos com també recomana el llibre d’estil de Canal Sur (cap.9) “les dades en aquests casos, han de ser minuciosament contrastades i sotmeses a revisió”. En el cas dels atemptats de Brussel·les una de les eines més eficaces per verificar la informació era el compte de Twitter del gabinet de crisi del govern Belga.

El tractament de grups socials desfavorits també fou un altre dels principis del Tesaure que molts mitjans van violar. Un de les primers detalls que va començar a difondre’s després d’informar sobre les explosions a l’aeroport foren el testimoni d’alguns dels presents que asseguraven haver sentit “crits en àrab”. Aquesta informació fou difosa per molts mitjans que minuts més tard van rectificar i van esborrar el missatge. Aquest exemple vulneraria tan el principi 2.2.1 del Tesaure, en relacionar un idioma parlat per milions de persones amb el terrorisme i alhora amb el punt 1.3.2 sobre els procediments discursius on es fa esment de la titulació i estructures textuals ja que la intencionalitat del missatge malmet la informació. De la mateixa manera, en les Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals del CAC, en el punt 19, es recorda que “en cas de tragèdies provocades per grups terroristes, les expressions emprades per designar-los han de ser rigoroses i exactes. Convé evitar malentesos derivables d’expressions com “terrorisme islàmic”, les quals per extensió al·ludeixen a tot l’Islam”. En aquest sentit trobem exemples com el reportatge de El Confidencial titulat “Brusel·las capital de Eurabia” i que s’il·lustrava amb una dona amb burka.

Eurabia El Confidencial

De la mateixa manera, i com un exemple més, un tertulià de El programa de Ana Rosa va propagar afirmacions com “Brussel·les és una plataforma de llançament del terrorisme entre altres raons pel descontrol sobre determinat flux d’immigració” fins el punt d’afirmar que entre Síria i Brussel·les hi ha “un pont aeri” i de considerar “un problema” que el barri de Molenbeek sigui de majoria musulmana perquè “és un reservori de l’islam més radical”. Cal tornar a recordar, tal com fa “L’Informe sobre el tratamiento informativo en los medios de comunicación respecto de las víctimas del terrorismo de la FAPE el “respecte a la no discriminació per raó de color, raça, religió o ideologia, així com la no criminalització dels parets i amics innocents”.

Aquests són alguns dels exemples de vulneració de principis del Tesaure que es van poder observar el dia dels atemptats. Una demostració de la del conflicte dels mitjans d’avui en dia entre el dret a la informació i el deure periodístic d’oferir una informació rigorosa sense difondre rumors i especulacions. A aquest debat, que acaba sent una diferència entre models de periodisme i va més enllà de casos com el de Brussel·les s’hi afegeix el debat sobre la islamofòbia. Com hem vist, més enllà de no donar veu al racisme, cal cuidar les formes i evitar generalitzacions que estigmatitzen col·lectius sencers, més enllà dels propis autors.

NOTA: Aquest article és el segon d’una sèrie de peces en què s’analitza el tractament informatiu que van fer els mitjans d’àmbit estatal sobre els atemptats a Brussel·les. Aquesta se centra en el principi de veritat (rigor informatiu, rumors i especulacions) i en el principi de justícia (tractament de grups socials desfavorits).

El llenguatge, un virus de l’espai exterior

Autora: Andrea Pérez (@IsItCollegeYet)

10 d’octubre del 2015. Es constitueix el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona i se’n fa una presentació oficial a Can Batlló. S’adjunta també un comunicat de premsa públic al web de l’Espai de l’Immigrant.

Fotografia de la presentació disponible al web de l’Espai de l’Immigrant

No tota la premsa escrita se’n fa ressò, amb una cerca ràpida, destaquen les peces d’El País i La Vanguardia. Totes dues opten per un titular que té com a subjecte “els manters” i escullen fotografies que no pertanyen a la presentació del sindicat.

Titular de la noticia d’El País
Titular de la noticia de La Vanguardia
Titular de la noticia de La Vanguardia
Definició de “manter” segons la RAE
Definició de “manter” segons la RAE

Crida l’atenció la imatge escollida per La Vanguardia, així com el peu de foto: “un manter es dirigeix a l’estació de Sant Adrià, després d’abastir-se”.

Fotografia escollida per La Vanguardia
Fotografia escollida per La Vanguardia

Una notícia especialment curta que es remet directament al teletip de l’Agència EFE i que, fins i tot, presenta errors tipogràfics i una redacció certament descuidada.

Fragments del text de La Vanguardia [faltes en vermell]
Fragments del text de La Vanguardia [faltes en vermell]
Pel que fa a El País, destacaríem un fragment que explica el sorgiment del col·lectiu de la següent manera [quan fan menció a l’organització es refereixen a l’Espai de l’Immigrant]:

Fragment del text d’El País [faltes en vermell]
Fragment del text d’El País [faltes en vermell]
Només amb aquestes dues peces observem certes irregularitats deontològiques; però atès que pot extreure’s una conclusió més global i detallada del tractament, vegem primer dos exemples més extrets de la Televisió de Catalunya i Antena 3, respectivament. A la notícia de TV3 un es troba això: veiem com, malgrat ser el titular d’aquesta, la presentació del Sindicat no es menciona fins passada la meitat del vídeo [0:44] seguit d’un “mentrestant”, també es fa referència a “els manters”. El primer que s’exposa són els conflictes ocasionats per l’activitat i, després, el fet d’actualitat.

D’altra banda, pel que fa a la peça elaborada per Antena 3, el subjecte del titular és l’Ajuntament de Barcelona que permet la constitució del sindicat. La notícia comença fent referència a l’alerta en la qual es troben els comerciants de Barcelona. “L’oposició” es redueix a Ciutadans, que qualifica de “despropòsit” el beneplàcit de l’Ajuntament.
El testimoni que es reprodueix per part dels comerciants: “Esta gente no están legalizados”.

No només estem davant del principi de veritat mencionat al Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius (pel que fa a la cura i el rigor o la neutralitat valorativa), sinó precisament del principi de justícia, que fa referència específica al tractament de grups socials desfavorits. Així, hauríem de considerar la necessitat d’extremar el nostre rigor periodístic, tal com ens recorden els articles dels següents codis de Deontologia Periodística de referència.

12) Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l’ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística

7. The journalist shall be aware of the danger of discrimination being furthered by the media, and shall do the utmost to avoid facilitating such discrimination based on, among other things, race, sex, sexual orientation, language, religion, political or other opinions, and national or social origins.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes

Principle VIII: Respect for universal values and diversity of cultures

A true journalist stands for the universal values of humanism, above all peace, democracy, human rights, social progress and national liberation, while respecting the distinctive character, value and dignity of each culture, as well as the right of each people freely to choose and develop its political, social, economic and cultural systems. Thus the journalist participates actively in social transformation towards democratic betterment of society and contributes through dialogue to a climate of confidence in international relations conducive to peace and justice everywhere, to détente, disarmament and national development. It belongs to the ethics of the profession that the journalist be aware of relevant provisions contained in international conventions, declarations and resolutions.

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme

En el cas concret del testimoni que presenta Antena 3, podem destacar el punt c) de l’article 7 del codi de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE):

7. El periodista extremará su celo profesional en el respeto a los derechos de los mas débiles y los discriminados. Por ello, debe mantener una especial sensibilidad en los casos de informaciones u opiniones de contenido eventualmente discriminatorio o susceptibles de incitar a la violencia o a prácticas humanas degradantes.

c) Debe, finalmente, y con carácter general, evitar expresiones o testimonios vejatorios o lesivos para la condición personal de los individuos y su integridad física y moral.

Ús d’imatges que no corresponen al propi fet

És perillós (i falta al rigor) l’ús de seqüències que no pertanyen a la presentació del sindicat, atès que atorguen connotacions negatives o d’alerta innecessària a un fet que és fins i tot positiu en tant que es tracta d’un gest pacífic per part d’un col·lectiu amb qui, fins aquell moment, no s’hi havia parlat més enllà de càrregues policials. La National Union of Journalists recorda, al seu novè article que “el periodista no produeix material que provoqui l’odi o la discriminació”.

El relat de la creació del sindicat

Al diari El País, la constitució del sindicat [sempre en cursiva per donar a entendre que no ho és en realitat] es presenta com una reunió clandestina de terroristes. És important cuidar el llenguatge amb què hom es refereix als grups vulnerables, perquè pot fomentar l’estigma i la criminalització. De la mateixa manera, l’alarmisme que crea la peça d’Antena 3 és desproporcionat.

Exactitud i esforç en l’obtenció de la informació: “veu amb bons ulls”

Tots els mitjans consultats fan servir la mateixa declaració de Laia Ortiz que “veu amb bons ulls” la creació del Sindicat Popular de Venedors Ambulants; fet que, juntament amb les errades tipogràfiques als mitjans escrits i la falta d’imatges de la presentació o de testimonis a les dues televisions exposades, posa en dubte el treball que hi ha darrere de la peça. En aquest sentit, el Col·legi de Periodistes de Catalunya recomana “impulsar la pluralitat de les fonts d’informació, pròpies d’una societat diversa” a la seva Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. Emprar en tot moment els migrants afectats com una font capaç d’articular un discurs coherent permetria deixar de convertir-los en objecte polític i que esdevinguessin subjecte polític.

En definitiva, sobta com el sobredimensionament del conflicte de la venda ambulant a Barcelona és indirectament proporcional a l’atenció (o la voluntat periodística d’entendre la situació) que rep la creació d’una associació de persones que, precisament, vol posar-hi solució.

Per contrastar el desànim, es faciliten alguns exemples de bones pràctiques pel que fa a una elecció adequada (no deslegitimadora) de les imatges o a un tractament més detallat i acurat de la informació:

Notícia elaborada pel Diario.es on s’empra una fotografia de l’acte, no es parla de sindicat en cursiva i es procura aportar una informació més ampliada.
Notícia elaborada pel Diario.es on s’empra una fotografia de l’acte, no es parla de sindicat en cursiva i es procura aportar una informació més ampliada.
Encara amb més informació però també amb el dubte de fer servir manteros com a subjecte, Público fa una peça que prova d’oferir informació detallada al respecte.
Encara amb més informació però també amb el dubte de fer servir manteros com a subjecte, Público fa una peça que prova d’oferir informació detallada al respecte.

En síntesi, sovint són els petits detalls els que marquen la diferència. Si la veritat i la mentida no són, si fa no fa, el mateix; tampoc ho és una fotografia que mostri com les persones que formen el sindicat es presenten oficialment de forma pacífica i organitzada, que una imatge d’arxiu que ensenya un migrant voltant per un polígon industrial per il·lustrar la mateixa informació. La deixadesa i la falta d’atenció, que relega la constitució del Sindicat al segon pla de la notícia i que fins i tot afegeix iròniques cursives o descuits ortogràfics i gramaticals, és un símptoma que exemplifica la falta de veu dels migrants als mitjans de comunicació com a persones capaces, com és lògic, de generar narratives constructives i articular discursos polítics.

El perill d’anar massa de pressa

Autora: Núria Falcó Romagosa (@nfalro)

El dret a la informació és un pilar fonamental de tota societat plural i democràtica, i per tant, els mitjans de comunicació tenen una funció essencial per tal que aquest dret es compleixi. “El primer compromís ètic del periodista és respectar la veracitat”, estipula la FAPE, la Federación de Asociaciones de Periodistas de España en el segon punt dels Principis Generals del seu Codi Deontològic. I no és l’única en parlar-ne: a nivell global, la UNESCO remarca el “dret del poble a una informació verídica” (article 1 dels Principis internacionals d’ètica professional del periodisme) i que el periodista ha de servir aquest dret a la informació “verídica i autèntica” (article 2). En una direcció molt semblant, la Federació Internacional de Periodistes (IFJ) estipula que el primer deure del periodista és respectar la veritat i el dret que té el públic a accedir-hi. Tal i com es diu a la declaració de la UNESCO, en tant que el periodisme és un bé social (tercer article), el periodista té una gran responsabilitat professional i, conseqüentment, el periodista ha de comunicar informacions acurades i comprensives.

Tot i que la teoria és aquesta, les presses a vegades fan que mitjans de comunicació o periodistes difonguin informacions sense prou fonaments o completament errònies. És el que va passar amb una notícia que Vilaweb va publicar el 9 de febrer sobre la suposada nova portada de la revista satírica Charlie Hebdo que va resultar ser completament falsa.  La imatge de la falsa portada havia circulat per Twitter i altres mitjans com El Plural o Público també la van donar per bona. La portada en qüestió feia referència a la polèmica desencadenada per la detenció de dos titellaires madrilenys per presumptament enaltir del terrorisme.

El Consell d’Europa deixa ben clar que les notícies s’han de difondre “després d’haver estat fetes les verificacions de rigor” (epígraf IV). Es podria pensar que cap dels mitjans que van publicar la falsa portada no havien fet un contrast de la informació; d’haver ho fet, haurien vist que a la pàgina oficial de la revista hi apareixia la verdadera portada. La revista es publica setmanalment, i el darrer número havia estat publicat tan sols un dia abans i no feia cap referència al cas dels titellaires espanyols.  Tanmateix, Vilaweb va explica que sí que havien consultat la pàgina web de la revista satírica, però que “en veient que diversos mitjans publicaven la notícia i deien que havia aparegut avui mateix” havien decidit considerar-la bona. Fent aquesta i altres explicacions, Vicent Partal, director de Vilaweb, va signar la rectificació que es va penjar al mitjà, on assumia personalment les culpes del que per tuït va titllar “d’error lamentable”. Van donar més importància al fet que la imatge circulés per Twitter que a la web oficial. No van tenir en compte que Twitter per si sol no és cap garantia de fiabilitat.

El director de Vilaweb va actuar seguint el codi deontològic en acceptar el seu error, perquè el periodista s’ha d’esforçar “per rectificar qualsevol informació publicada i revelada inexacta o perjudicial”, estipula la Federació Internacional de Periodistes (article V).  Partal no va esborrar la notícia ni els tuïts que deixaven el seu  mitjà en evidència, sinó que va trobar més adient signar una rectificació i disculpar-se als lectors “per haver-los fallat” i per “ser transparents amb els nostres errors, de no intentar amagar-los i d’intentar, alhora, explicar què ha passat i per quin motiu”.

Però el principi de veracitat no va ser l’únic afectat, sinó que també es podria considerar que no s’havia respectat la dignitat de Jorge Fernández Díaz, vulnerant el setè punt de la UNESCO. A la portada, a banda d’aparèixer-hi la silueta d’un titellaire i una crida a la “liberté titiriteros” (traducció poc acadèmica de ‘llibertat titellaires’), també es feia mofa de Jorge Fernández Díaz. El ministre apareixia caricaturitzat amb una esquella al coll, un penis volador al costat i se’l titllava de dictador. En aquest cas, per tant, en publicar aquella informació falsa no només es vulnerava el principi de veritat sinó que a més, comportava una falta de respecte envers el ministre. Però a Vilaweb no es va considerar necessari disculpar-se a Fernández Díaz. Qui sí que ho va fer va ser Público, que va qualificar el ministre d’interior de “víctima involuntària de l’error”.

L’altra independència

Autor: Narcís Figueras (@figtreesgodmade)

“Artur Mas firmarà aquest vespre el decret de convocatòria del 27 de setembre. La vicepresidenta Neus Munté insisteix que el decret s’ajustarà a la legalitat i que serà la gent qui li donarà el caire plebiscitari”. D’aquesta manera començava el sumari del Telenotícies Migdia de TV3 el dia 3 d’agost. Tot plegat amb un càiron: “Les hores prèvies al decret del 27-S”. Un cop dins del cos de l’informatiu, el presentador repeteix des de plató que “avui és el dia” i que l’aleshores president de la Generalitat signarà “aquest vespre” el decret. A més, afegeix que “el Govern no ha volgut revelar detalls de la signatura del decret” i enllaça amb una connexió des de la plaça Sant Jaume amb la pregunta de la discòrdia: “Sabem ja alguna cosa més d’aquest decret i a quina hora el firmarà Mas?”. La periodista respon: “Doncs l’hora exacta encara no la sabem, es manté de moment en secret […]”. El més probable, efectivament, és que ella no ho sabés en aquell moment i que s’estigués complint amb el deure periodístic de “vigilar escrupolosament” l’Administració perquè fes efectiva la seva obligació de transparència informativa (art. 11, FAPE).

Tanmateix: Són les nou i el TN Vespre comença amb un pla des de l’interior del Palau de la Generalitat amb sis protagonistes dempeus. Primer són Francesc Homs, Jordi Baiget i el mateix Artur Mas els que miren més enllà de les càmeres —potser esperant que el director cridi “acció!”. Tot seguit, Neus Munté, que en aquell moment era portaveu del Govern, fa el mateix gest i finalment Meritxell Borràs també gira el cap buscant l’aprovació d’algú altre a la sala. L’expresidenta del Parlament Núria de Gispert, de fet, no es fixa en l’escena que els ocupa fins que Baiget comença a llegir en veu alta el contingut del decret. La presència de les càmeres —que indiscutiblement hi han de ser— en aquest cas distorsiona la realitat per realimentació i, no només modifica les actituds dels membres del Govern a la imatge, sinó que sembla obvi que aquests s’esperen a actuar —i, per tant, a “representar” la notícia— fins que comença l’informatiu (1.2.2.6, Llibre d’Estil de la CCMA).

Cares_1

Cares_2

Un breu stand-up per recordar que es tractava “segurament de les eleccions més transcendentals de la història recent d’aquest país” dona temps a Artur Mas per arribar al pati dels tarongers. Aventurar futuribles no s’adiu amb la petició del Consell d’Europa (Resolució 1.003, art. 30) de diferenciar clarament els fets importants i el que són meres especulacions i, fer-ho donant per bona la versió d’un determinat actor polític no respon al contingut de l’article primer del Codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que reclama la distinció clara entre fets i opinions, en rebutja la “distorsió deliberada” i censura “la difusió de conjectures i rumors”.

Des d’allà, un —improvisat?— discurs institucional. En conjunt set minuts de directe amb un timing que, com ja va denunciar l’endemà el Sindicat de Periodistes de Catalunya, era massa acurat per no saber l’hora exacta en què tindrien lloc els fets. També és rellevant apuntar que la independència del poder polític (1.1.2.4.1, Llibre d’Estil CCMA) queda compromesa amb aquest tractament i, sobretot, que tenint en compte que es produïa justament quan es donava per encetada la campanya electoral i, per tant, Artur Mas no només era el president en funcions, sinó un dels principals candidats que hi havien de concórrer, el fet de permetre-li de fer el discurs en directe a l’inici del telenotícies —fora de qualsevol espai institucional com podria ser el discurs de Cap d’Any— suposa una violació del punt 1.1.3.1.5. del Llibre d’Estil de la Corporació —sobre Imparcialitat, neutralitat i pluralisme:

“Actuem amb imparcialitat, neutralitat i respecte pel pluralisme. En un conflicte, mantenim l’equilibri raonable a l’hora de donar presència a les parts, sense reduir la informació a la simple cessió acrítica d’espai a aquestes parts. No prenem partit, contextualitzem les notícies i oferim elements de judici a la ciutadania.”

En definitiva, costa d’entendre que, havent repetit en ambdues edicions de l’informatiu del dia que es tractava d’un decret ordinari, “gairebé idèntic al de les darreres eleccions”… el fet que un actor polític determinat pretengui dotar la situació d’elements èpics o de solemnitat provoqui que la cobertura dels mitjans públics també prenguin aquest caire. S’ha d’informar del caràcter solemne que ha tingut l’acte, no pas adoptar-lo. Ho recorda el Consell Europeu (Resolució 1.003, art. 29) quan afirma que la relació entre polítics i periodistes no ha de degenerar en “una connivència que pugui danyar la independència i la imparcialitat de la seva professió” o, a nivell estatal, el llibre d’Estil de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (art. 1. 1. 6.), que especifica que la informació política requereix “un seguiment crític i independent”.

És evident que entre les dues del migdia i les nou del vespre hi havia temps de sobres perquè la Generalitat fes pública l’hora de la signatura. D’altra banda, TV3 té també canals de sobres per informar si s’assabenta d’una informació que, recordem, per l’informatiu de migdia era rellevant però, malauradament, secreta. L’únic rastre, una piulada al compte de Twitter 324 Política: “El president Mas signarà el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S a les 21h”. Feta, però, quan passaven 11 minuts de les 8 del vespre, poc més de tres quarts d’hora abans de l’inici del TN i amb temps insuficient per fer el desplegament de càmeres i periodistes que es va produir. Així doncs, sembla clar que els informatius de TV3 van obviar que coneixien l’hora de la signatura durant la tarda i la piulada anunciant-ho tenia més caràcter d’anunci del telenotícies que de transmissió d’informació. No es va fer “una informació actualitzada i completa” (art. 8, FAPE) quan ja se’n disposava. D’altra banda, desconec si des de la Generalitat es va invocar expressament l’off the record a l’hora de revelar a TV3 l’hora en què se celebraria la signatura però “pel que fa a assumptes relacionats amb les administracions públiques, el dret fonamental a la informació ha de prevaler sempre per damunt de qualsevol restricció que vulneri injustificadament el principi de la transparència informativa a la que estan obligades” (art. 6, Col·legi de Periodistes de Catalunya). De fet, com diu el punt novè de la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa, “els poders públics no s’han de considerar propietaris de la informació” i no se’ls ha de concedir la potestat de censurar-la.

Tuit_les21

En darrer lloc, cal dir que, tot i que algun membre de l’equip del Telenotícies va reconèixer l’errada a nivell individual, no es va complir l’article 3 del Codi del Col·legi de Periodistes que fa referència a la necessitat de “rectificar amb diligència” o, si s’escau, disculpar-se, ni l’apartat 1.1.3.1.2 del Llibre d’Estil de la CCMA dedicat a la veracitat i el rigor: “Reconeixem els errors importants i els corregim amb la màxima diligència i donant a la rectificació una rellevància equivalent”.

A tall de conclusió, sembla evident que el passat 3 d’agost no es va fer una cobertura de la convocatòria electoral tan bona com s’hauria pogut fer, sobretot considerant els principis de veritat (rigor informatiu, neutralitat valorativa, realimentació per presència d’informadors), justícia (imparcialitat, diversitat de punts de vista) i llibertat (control del poder polític, relacions amb les fonts). D’avant d’alguna dada rellevant, es va ignorar el dret del públic a conèixer la veritat (Federació Internacional de Periodistes, art. 1) i es va donar l’esquena a l’“agilitat i la immediatesa per atendre amb celeritat el dret a la informació” (Llibre d’Estil CCMA, 1.1.3.1.3.), unes condicions que, afegeix l’article, no són “excusa per a la pèrdua de la veracitat i la qualitat”. Segurament aquest cas té un caire menys flagrant que d’altres, resulta menys espectacular  i menys evident a simple vista. Ara bé, pren rellevància quan recordem la funció destacada dels mitjans de comunicació —més encara els públics— com a generadors i vehicles del debat públic en el si d’un sistema democràtic o parem esment en la responsabilitat social del periodisme, que té com a destinatari, en últim terme, el gran públic (UNESCO, art. 3).

Convertir un accident en un espectacle

Autora: Jana Homs Donés (@Jana_HomsDones)

Informar sobre un esdeveniment que ha causat víctimes mortals és una de les tasques més complicades a les que s’ha d’enfrontar un periodista. La repercussió mediàtica que aixequen aquests successos promou una cursa entre mitjans de comunicació. Per tenir dades exclusives i diferenciar-se dels altres mitjans, els periodistes sovint cauen en el sensacionalisme i violen els codis deontològics de la professió.

El passat diumenge 20 de març, un autocar va bolcar al mig de l’AP-7 causant 13 víctimes mortals i més de 40 ferits. Els ocupants del vehicle eren estudiants d’Erasmus que havien anat a veure les Falles de València i tornaven cap a Barcelona.

Un dels factors més delicats quan es tracten informacions de sinistres a la carretera és el nombre de víctimes. Algunes vegades els mitjans han de rectificar perquè la primera xifra que publiquen l’han obtingut d’una font pròpia o d’una filtració i no correspon a la realitat. En aquest cas, la conducta dels periodistes va ser la correcta, ja que van esperar-se que el conseller d’interior, Jordi Jané, confirmés la xifra. Malauradament, el conseller es va equivocar i els mitjans van haver de rectificar la informació. Els mitjans van seguir amb diligència l’article 3 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya on remarca que cal “rectificar amb tractament adequat a la circumstància, les informacions que s’hagin demostrat falses”.

Però no tot van ser bones pràctiques per part dels periodistes. El diari Ara titulava així: “Tragèdia a l’AP7 de l’Ebre: 13 estudiants mortes en un accident d’autocar”. La utilització de termes com tragèdia, carnisseria, desgràcia, entre d’altres, espectacularitzen l’esdeveniment sense aportar informació d’interès.

Aquest tractament de caràcter interpretatiu també va tenir cabuda en altres diaris com l’ABC, que anava més enllà de la informació indispensable fent una crònica de les intervencions dels cossos de seguretat i les ambulàncies. L’article relatava escenes com la següent: “Por caminos paralelos a la vía se habían aproximado algunos vecinos de este pequeño pueblo de 400 habitantes, que observaban consternados cómo se recuperaban los cuerpos de las primeras víctimas”.

Les pràctiques deontològicament incorrectes anaven més enllà de les paraules triades per explicar els fets. La Razón posava a la disposició del consumidor “la tragèdia de la AP7 en imágenes”, com si unes fotografies de l’autocar destrossat poguessin explicar els esdeveniments a les persones mandroses de llegir tot l’article. Seguin l’expressió: una imatge val més que mil paraules, La Razón va violar el dret a la intimitat d’algunes de les víctimes publicant fotografies en que es veia clarament com entraven cossos a la furgoneta del tanatori.

image_content_4570652_20160320113504-23

Com molt bé defineix el Consell de l’Audiovisual de Catalunya en el primer punt del tractament de tragèdies, cal tenir en compte “que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa”.

El moment crític a la redacció arriba quan s’acaben les informacions oficials però els lectors segueixen interessats en l’accident. És llavors quan els mitjans contacten amb supervivents, testimonis del sinistre o veïns de la zona. El diari Ara dedica tot un article a un estudiant danès d’Erasmus que tenia bitllet reservat a l’autocar però que a última hora va decidir allargar la seva estada a valència. La història del noi afortunat no té cap tipus d’interès públic, però ven molt. El tercer principi del codi ètic de la UNESCO fa referència a la tasca del periodista com una “responsabilitat social on la informació s’entén com un bé social i no com un producte”.

Les desgràcies humanes són aprofitades pels periodistes fins que no se’ls hi pot extreure més suc. Durant unes hores s’haurà aconseguit incrementat exponencialment les visites del portal web, i l’endemà tot serà menys frenètic a la redacció però ningú revisarà si la feina va estar ben feta.

Els trastorns alimentaris des d’una òptica deontològica

Autora: Marta Casado (@martacasadop)

Per fer un bon tractament deontològic de la informació, i tal com recull, per exemple, el principi de justícia, és imprescindible incloure diferents punts de vista, respectar la presumpció d’innocència o tractar correctament els grups desfavorits. En aquest sentit el principi tercer del codi deontològic de la UNESCO destaca la responsabilitat del periodista a l’hora de defensar els diversos interessos de les persones. Atenent a aquesta mateixa funció social, el correcte tractament per part dels mitjans dels grups desfavorits és imprescindible per a la seva inclusió en la societat. Un d’aquests col∙lectius, sovint poc atès pels mitjans de comunicació, és el conjunt de persones que pateixen trastorns alimentaris.

En el tractament d’aquesta informació en concret, sovint apareixen vulnerats tant el principi de veritat, com el principi de justícia i el principi de responsabilitat.

En referència al primer principi esmentat, el principi de veritat, sovint trobem en els mitjans una manca de contextualització i aprofundiment de la informació. Tal com defensa el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) en l’article 4.1.1.b de les recomanacions sobre el tractament de l’anorèxia i la bulímia nervioses als mitjans de comunicació, aquestes malalties “s’han d’explicar en el seu context, amb els símptomes, el tractament i les possibles conseqüències”. Tot i això, sovint la informació es presenta d’una manera banal, simple i descontextualitzada, que treu importància a la malaltia.

Captura de pantalla 2016-03-29 a las 14.42.32

Dins aquest mateix principi, també cal denunciar la manca de la diferenciació necessària entre informació i opinió. En aquest sentit es manifesta el codi deontològic de la UNESCO, en el seu segon principi, on reconeix la responsabilitat del periodista a l’hora de presentar una informació objectiva; i així mateix ho expressa el codi deontològic de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) en el seu article primer. Per la seva banda, el codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) reconeix en el seu article dissetè la responsabilitat del periodista a l’hora d’establir una “distinció entre els fets que narra i el que poden ser opinions, interpretacions o conjectures”, així com també ho fa el codi deontològic del Col∙legi de Periodistes de Catalunya (CPC) en el seu article primer.

Un exemple de la vulneració d’aquest principi és el cas de notícies on s’identifica la pèrdua de pes amb una millor imatge. Aquesta relació respon als estereotips de bellesa dominants, que ajuden a perpetuar l’ideal de la dona com prima i amb els ossos marcats. En aquest sentit, el CAC assegura en el seu article 4.1.2.b, que cal “defugir els estereotips que perpetuen uns cànons de bellesa extremadament prims”. L’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), va un pas més enllà i recomana, en el punt dos del decàleg de bones pràctiques sobre el foment de l’autoestima i la imatge corporal en els mitjans de comunicació social i la publicitat, “fomentar la diversitat corporal i respectar­la com un fet i una riquesa”.

Quant al principi de responsabilitat, cal tenir en compte la influència dels mitjans a l’hora de modificar les conductes del públic, pel que s’ha d’evitar la transmissió de pautes de comportament que es considerin negatives. Així, tal com recomana l’ACAB en el seu article tres, cal “evitar promoure conductes de risc o dietes no saludables”. En aquest sentit, és erroni divulgar tweets que incitin a l’anorèxia o bulímia, recomanar mesures per aprimar­se, o facilitar l’accés a blocs que inciten a perdre pes. Encara que es faci amb una voluntat de denúncia, els enllaços a aquestes pàgines podrien provocar l’efecte contrari al que es desitja. Precisament sobre aquests es manifesta el CAC en l’article 4.1.1.d, on s’afirma que cal “tenir molta cura amb el tipus d’informació que es proporciona per l’efecte contrari que pot provocar”. Així, es recomana amb especial èmfasi no mencionar el nom de cap medicament per perdre pes; no facilitar adreces d’Internet a webs que promoguin l’anorèxia o la bulímia; no donar llistes de consells ni dietes per aprimar­se; i facilitar informació sobre els trastorns alimentaris.

En referència al principi de justícia és imprescindible, tal com es reconeix als principis deontològics generals, “evitar que el que operen a la societat puguin estigmatitzar a diversos col∙lectius de persones o incidir negativament en la seva consideració pública”. Així, el codi deontològic de la FAPE reconeix, en l’article setè, la necessitat d’un tractament especialment sensible per part del periodista respecte als drets dels més dèbils i discriminats.

Amb tot, és fonamental presentar acuradament les informacions relacionades amb els trastorns alimentaris o altres malalties per evitar, en primer lloc, provocar l’efecte contrari, i promoure conductes inadequades; i, en segon lloc, una estigmatització del col∙lectiu.

Articles de l’ABC i La Razón a debat

Autora: Laura Cugat (@Lau Cugat)

Al voltant de les tres de la matinada del passat dissabte 19 de març, un avió de la companyia aèria FlyDubai es va estavellar a l’aeroport de Rostov del Don, al sud de Rússia. L’avió, que rebia el nom de Boeing 737, havia sortit de Dubai amb 55 passatgers a bord i 7 tripulants amb l’objectiu d’aterrar a l’aeroport rus. La situació meteorològica era molt dolenta en el moment en què l’avió sobrevolava l’aeroport on havia d’aterrar, de manera que es creu que va anar fent voltes per fer temps fins que les condicions milloressin. L’avió anava a una velocitat elevada quan va topar contra el terra i va causar una impactant explosió que va ser registrada per una càmera de seguretat propera a l’aeroport. No hi ha supervivents de la tragèdia.

Tal i com informa l’article publicat el mateix 19 de març la pàgina web del 324, “el president de la companyia FlyDubai ha descartat en roda de premsa que un explosiu hagi fet caure l’aparell. També ha dit que el pilot del vol FZ 981 no va enviar cap missatge de socors a la torre de control”. Un cop aclarida aquesta qüestió, s’estan investigant les possibles causes que van provocar la caiguda de l’avió. El mateix article comenta que al principi es pensava que l’avió s’havia precipitat al terra en el moment de l’aterratge, però s’ha comprovat que anava a massa velocitat per fer una maniobra d’aquest calibre, de manera que possiblement el pilot no volia aturar l’avió sinó sobrevolar de nou l’aeroport esperant que el temps millorés. Encara els papers estan molt molls però el que és important és que s’han aconseguit les dues caixes negres del Boeing 737.

Tots els mitjans van informar sobre l’accident de l’avió de FlyDubai, però no tots ho van fer seguint les mateixes pautes deontològiques ni el mateix estil. A continuació analitzaré dos articles procedents de dos diaris espanyols, l’ABC i La Razón, que informen sobre el sinistre i comentaré quins són els aspectes que deontològicament no serien del tot correctes o bé que serien millorables per tal d’aconseguir un redactat objectiu, neutral i que atengués a totes les parts.

La primera de les qüestions que voldria destacar és el fet que ambdós mitjans escullen un títol que informa que dues de les víctimes eren espanyoles. Aquesta dada és important perquè considero que és més rellevant fer un títol on s’informi de l’accident i, si de cas, en el subtítol o bé en el cos del text especificar que malauradament dos espanyols es trobaven en aquell avió, que no titular que dos dels defallits eren d’Espanya. El fet de seleccionar quina informació és la més adient per a cada part de la notícia és una tasca imprescindible que inclou el Principi de veritat del Tesaure elaborat pel professor Salvador Alsius. A més a més, no només es diu en el titular que dos espanyols de Canàries han mort en l’accident, sinó que també s’informa del seu nom complet. Crec que, tenint en compte l’extremada actualitat del desastre, s’hauria de tenir més respecte a l’hora de revelar dades íntimes que poden causar dolor als familiars i a les persones properes a les víctimes. Aquesta qüestió la trobem en el punt 3 de les Recomanacions finals adreçades a la consideració general elaborades pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. A més a més, el segon paràgraf del cos de l’article de La Razón revela també el nom complet de tots els tripulants, una informació que és innecessària pel contingut de la notícia que s’hauria d’aturar molt més en els detalls que ajuden a la investigació dels motius de l’accident.

En els dos casos s’opta per publicar el vídeo que mostra el suposat moment de l’explosió de l’avió al tocar el terra. L’ABC l’introdueix però es contradiu en la veracitat de la gravació. Primerament trobem l’enregistrament com a part de la peça informativa que realitza una televisió russa i, a continuació, el mateix mitjà enllaça el vídeo procedent del YouTube amb la següent explicació: “La direcció de l’aeroport dubta de l’autenticitat de la gravació apareguda a YouTube i insisteix en què l’accident es va produir en el moment del segon intent d’aterratge”. L’ABC explica que el vídeo pot ser que no sigui veraç de tot, malgrat que altres mitjans com La Razón o el 324 l’introdueixin directament. Aquí trobaríem un debat al voltant de la cura i el rigor del Principi de veritat del Tesaure.

 

És fonamental la tria, l’esment i la fiabilitat de les fonts del mateix Principi de veritat en qualsevol labor periodística. El paper de les fonts és àmpliament tractat en tots els manuals d’ètica periodística, per exemple, el trobem en el punt 13 del codi deontològic de la FAPE. “Funcionaris russos” és una font que inclou el text de La Razón i que considero que no és suficientment contrastable, per tant, potser s’hauria d’eliminar la declaració o bé especificar qui ha dit aquelles paraules. Podem comprovar que l’ABC deixa entreveure diferents opcions al voltant del moment de la caiguda, però La Razón afirma només que l’aparell va caure en el seu segon intent d’aterrar, sense mencionar que potser el pilot en realitat no volia aturar l’avió ja que anava a una velocitat massa elevada per efectuar l’aterratge. Així doncs, La Razón no se cenyeix al Principi de justícia que indica que s’han d’incloure diferents punts de vista. Malgrat que és cert que l’ABC sí que engloba les diferents versions, al lid només n’inclou una i en realitat les hauria de reunir totes.

Un altre aspecte molt important que he observat tan en l’ABC com en La Razón és el fet de mencionar la nacionalitat dels passatgers i tripulants de l’avió en els primers paràgrafs del text. Hem de valorar fins a quin punt aquesta informació és necessària i, si més no, és digne d’aparèixer a les primeres línies del cos. Aquest tema el desenvolupa en detriment el punt 1 de la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació del Col·legi de Periodistes de Catalunya: “No s’ha d’incloure en la informació el grup ètnic, el color de la pell, el país d’origen, la religió o la cultura si no és estrictament necessari per a la comprensió global de la notícia”.

Per acabar, volia parlar de les imatges que han publicat ambdós mitjans relacionades amb el sinistre. La Razón ha elaborat una galeria específica amb fotografies procedents de diferents fonts i mitjans. Algunes fotografies mostren l’aflicció i el dolor dels familiars de les víctimes de l’accident, un greu atemptat contra els seus drets d’imatge i la seva esfera de privacitat. Tal i com menciona el punt 6 de les Recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual en situacions de tragèdies personals del CAC: “No haurien d’obtenir-se ni haurien de ser emesos primers plans o plans curts de persones ferides, en estat de xoc, o en situació de patiment”. El peu de foto d’aquestes imatges és el següent: “Angoixa en els familiars que s’han desplaçat a l’aeroport de Rostov del Don”. Una frase que contribueix a l’espectacularització dels fets, un procediment que s’hauria d’evitar i que trobem en el Principi de veritat de Tesaure.

A continuació s’adjunten dues de les imatges dels familiars de les víctimes que apareixen a la galeria que ha publicat La Razón:

familiars 1

familiars 2

Podem concloure que tan l’article de l’ABC com el de La Razón fan un tractament dels fets que en determinades ocasions no és el més adient si el que volen és elaborar una informació de qualitat, neutral i objectiva. Aquesta mena d’anàlisi té l’objectiu de fer-nos veure els errors que cometen els grans mitjans convencionals i, a la vegada, fer-nos conscients de les equivocacions que hem d’evitar o de les qüestions que hem de tenir més en compte a l’hora d’elaborar els nostres propis treballs periodístics.

El passaport sirià de l’ABC en els atemptats de París

Autor: Marc Español (@mespanolescofet)

La nit del 13 de novembre del 2015 la por i la incertesa van apoderar-se per moments de la ciutat de París, que veia com era atacada en sis punts diferents en l’interval de les nou a les deu de la nit. Les pitjors escenes es van viure a la icònica sala Bataclan, que va ser segrestada per quatre homes amb explosius enganxats al cos i armats amb fusells. Hi van retenir més d’un centenar de persones i en van assassinat una vuitantena fins que, passada mitjanit, el cos d’elit de la policia francesa va accedir per a desallotjar-la.

El balanç dels fets era esfereïdor. Segons el diari francès Le Monde, 137 persones, entre les quals set terroristes, van morir, i més de 130 van resultar ferides. Quinze hores més tard, el grup terrorista autoproclamat Estat Islàmic (EI) va reivindicar-ne l’autoria. Això no obstant, alguns mitjans de comunicació ja s’havien aventurat a assenyalar l’EI com el responsable dels atemptats abans que aquests així ho comuniquessin, la qual cosa deixava entreveure que el tractament de crisi acabaria sent també objecte d’estudi.

En aquest sentit, la hipòtesi que algun dels atacants pogués haver entrat a França fent-se passar per refugiat va començar a córrer com la pólvora. I a pesar que la teoria es basés en un simple passaport sirià trobat a prop de l’Estadi de França (un dels punts atacats), mitjans com l’ABC o la nord-americana CNN van comprar-la sense condicionals. Així, l’ABC va titular una peça del 16 de novembre de la següent manera: “Un dels terroristes que va atemptat a París amb passaport sirià va passar per Grècia com a refugiat”, mentre la CNN explicava que un dels terroristes “va entrar a Europa […] entre la multitud, incrustat en l’actual onada de refugiats sirians”.

Captura de pantalla 2016-02-21 a la(s) 15.39.05

Els principis que es podrien veure vulnerats amb el tractament d’aquests dos mitjans són els de veritat, justícia i responsabilitat, i tots ells ho podrien fer en múltiples ítems.

En el cas del principi de veritat, la cura i el rigor en surten molt danyats, doncs la precisió i l’exactitud de la informació, així com la contextualització i aprofundiment que en fan, són més que qüestionables. Arribats a aquest punt, cal tenir present que l’ús de passaports falsos és habitual entre els refugiats, en la mesura que els traficants sovint aprofiten la situació per robar-ne de verídics i vendre’ls després o perquè persones que no fugen de Síria, Iraq o Eritrea prefereixen entrar a Europa amb el passaport d’algun d’aquests països per a que la seva sol·licitud tingui més possibilitats de ser acceptada. La difamació i calúmnia contra el col·lectiu refugiat era, per falta de prudència, un fet.

Així, l’article primer del codi deontològic del Col·legi de Periodistes (CPC), que recomana “evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”, hauria estat vulnerat per aquests mitjans. I és que com va apuntar eldiario.es el mateix dia, “tot apunta a la falsedat del document”, doncs s’havia trobat “una altra persona amb un passaport que inclou les mateixes dades” i que fins i tot podria coincidir amb el d’un “soldat d’al-Assad assassinat”. Pels mateixos motius acabats d’exposar també es vulnera l’article segon del codi, que aconsella “difondre únicament informacions fonamentades, evitant afirmacions sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones”. Aquí també es podria veure afectat l’article 17 del codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), que aconsella establir “una clara i inequívoca distinció entres els fets i les conjectures”, així com el principi segon del codi deontològic de la UNESCO que aconsella difondre fets de forma contextualitzada “sense provocar distorsions” de manera que el públic es pugui formar “una imatge acurada” de la realitat. Fins i tot l’article tercer del codi de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), que demana als periodistes no passar per alt “informació essencial” a l’hora de difondre informació, es veuria danyat des del moment en què l’ABC omet l’embolic de passaports que suposa la ruta dels refugiats.

En el cas del principi de justícia, qui en surt greument perjudicat és el tractament de grups socials desafavorits i el respecte a la presumpció d’innocència. En el primer cas, s’ha de tenir en compte la vulnerabilitat del col·lectiu refugiat, així com el descrèdit que una informació com aquesta els pot suposar. Per tant, totes aquelles informacions que puguin traduir-se en reaccions xenòfobes, racistes i fins i tot sexistes per part, en aquest cas, de la població europea, s’haurien d’evitar fins tenir una certesa (quasi) absoluta. En el segon cas, la vulneració de la presumpció d’innocència és palesa, i més encara quan existeix la possibilitat, tenint en compte la informació difosa per eldiario.es, que el titular del passaport no fos qui, finalment, va perpetrar els atemptats de París.

En aquest cas, l’article desè del codi del CPC, que mana “observar escrupolosament el principi de la presumpció d’innocència”, i el dotzè, que recomana “actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions amb continguts que puguin suscitar discriminacions”, són clarament vulnerats. També ho són els articles cinquè del codi de la FAPE, que apunta que “tota persona és innocent fins que no es demostri el contrari”, i el setè, segons el qual “el periodista extremarà la prudència professional en el respecte als drets dels més dèbils i discriminats”. En aquest darrer sentit s’expressa també el punt setè del codi deontològic de la FIP, que demana als periodistes “evitar” informació que pugui derivar en “discriminació en base a, entre altres coses, la raça, religió o orígens”.

Per últim, el cas del principi de responsabilitat és potser el més greu. En aquet sentit, es vulneren la primacia de la seguretat de les persones (que estipula com a prioritat l’ajut humanitari), la protecció dels menors, i sobretot el fet de tractar amb cura matèries d’especial sensibilitat social que puguin incitar, primer, la violència o altres conductes antisocials (amb especial atenció a la violència masclista), segon, la falta de respecte a les creences, i tercer, l’alarmisme.

Arribats a aquest punt, els articles onzè del codi del CPC, relatiu a “tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors”, i de nou el dotzè, sobre els “continguts que puguin suscitar discriminacions”, són vulnerats per l’ABC i la CNN. També ho farien de nou els articles setens de la FAPE i la FIP (“respecte als drets dels més dèbils i discriminats” i “evitar” informacions discriminatòries, respectivament) així com el sisè de la FAPE, que té en compte “la informació que pugui afectar a menors d’edat”.

En definitiva, l’ABC vulnera de forma flagrant els principis de veritat, justícia i responsabilitat, un fet especialment reprovable pel context i el rerefons de la qüestió. En aquest sentit, els principis tercer i novè de la UNESCO, relatius, respectivament a la “responsabilitat social” del periodista i a l’eliminació del “mal que enfronta la humanitat” (i que aconsella fer esforços per a “eliminar la ignorància i el malentès” en la societat) es veurien clarament danyats.

Quan no val tot

Autor: Santiago José Sánchez (@santisanchez94)

El diari digital El Español publicava el passat dissabte una suposada informació exclusiva sobre la contractació com a assessora de Nuria Sánchez, l’exparella del regidor de l’Ajuntament de Madrid Guillermo Zapata. El titular deia això: “Guillermo Zapata contrata como asesora a la expareja con la que abortó en 2014”. El propi Zapata es va fer ressò de la notícia a les xarxes socials i va citar el tuit de la notícia de El Español afegint-hi: “Gracias por convertir el hecho más doloroso de mi vida en espectáculo para atacar un proyecto político”. La piulada va tenir més de 6.700 retuits i 3.500 ‘m’agrada’, i va rebre missatges de suport per part d’altres membres de l’Ajuntament de Madrid. La relació entre Nuria Sánchez i Guillermo Zapata es va fer pública en un article que tots dos van signar a eldiario.es on explicaven com va ser la seva experiència personal quan van decidir avortar. El text s’emmarcava uns dies abans d’una mobilització en contra de la llei impulsada per l’exministre Alberto Ruiz Gallardón, l’any 2014. Guillermo Zapata no es tractava llavors d’una persona pública, perquè no ocupava cap càrrec.

Captura de pantalla 2016-02-19 a las 16.33.44

Guillermo Zapata va ser notícia quan van sortir a la llum uns tuits seus en els quals frivolitzava sobre l’Holocaust i sobre els crims de les nenes d’Alcàsser, segons ell, en clau d’humor negre i com a resposta a un article de Nacho Vigalondo a El País. Aquests missatges li van sortir cars: el jutge de l’Audiencia Nacional Santiago Pedraz va ordenar l’apertura de judici oral per suposats delictes d’humiliació a les víctimes.

La contextualització sobre els fets i sobre qui és Guillermo Zapata resulta necessària per tal d’analitzar el tractament informatiu que ha fet El Español a la notícia de la contractació de la seva exparella . El cas dels tuits de Zapata també donaria molt de si, per tal d’analitzar si es va incórrer en un delicte d’humiliació o de banalització de l’Holocaust, inexistent al codi penal espanyol, però penat amb presó a Alemanya.

En primer lloc, el que el diari dirigit per Pedro J. Ramírez venia com a informació exclusiva no ho era com a tal, perquè la contractació de Nuria Sánchez es va fer pública en els registres de personal adscrit als districtes de l’Ajuntament de Madrid. El fet de catalogar com a exclusiva una informació que no ho és, posa en perill el principi deontològic de veritat. Si atenem als codis deontològics de la professió periodística, en el cas de la Federació d’Associacions de Premsa d’Espanya (FAPE) ens trobem que la publicació de la notícia vulnera l’article 13 del codi, que fa referència al compromís de cerca de la veritat i a la no publicació d’informacions falses, enganyoses o deformades. En aquest cas, ens trobaríem amb una clara deformació de la informació en tant que es presenta com a exclusiva una notícia que no ho és. L’apartat b) d’aquest article 13 fa referència a la rectificació de les informacions en casos de deformacions. Si bé és cert que El Español va modificar la peça publicada originalment, no hi ha hagut cap tipus de rectificació pública sobre el tractament de les informacions al titular, i menys encara, sobre la suposada exclusivitat de la notícia: simplement van suprimir aquella part on ho afirmaven.

El principi de responsabilitat també quedaria lesionat pel tractament informatiu de la publicació. Tot i que Nuria Sánchez i Guillermo Zapata van fer pública la seva decisió de sotmetre’s a un avortament voluntari, ho van fer en un context on cap dels dos es tractava d’una persona pública. Segons l’article 9 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, els periodistes hauran de respectar el dret a la intimitat de les persones “especialment en situacions o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. En aquest cas, la inclusió de la informació sobre l’avortament de Nuria Sánchez resulta innecessària per informar sobre la seva contractació. I és més, la importància que es dona al fet d’haver avortat porta implícit un judici moral per tal d’haver-ho fet. Els Principis Internacionals d’Ètica Profesional del Periodisme, aprovats per l’UNESCO l’any 1983, sancionen la discriminació per conviccions filosòfiques, al seu principi 9, en tant que tot periodista ha de respectar els drets i la dignitat de les persones “sense distinció de raça, sexe, nacionalitat, llengua religió o convicció filosòfica.

Ara bé, la informació publicada sí que té un interès públic per un suposat cas de contractacions irregulars, és a dir, a dit. Tot i això, la notícia dóna per suposat que és un cas d’irregularitats, i no té en compte les opinions de Zapata mateix o si la contractació pot respondre a motius purament professionals. Així, el diari El Español vulnera el principi de justícia perquè no té en compte la presumpció d’innocència i titlla el cas d’”enchufismo”. La vulneració del principi de presumpció d’innocència està sancionada pel Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, aprovat pel Consell d’Europa l’any 1993. En concret viola l’article 22, que especifica que les informacions i les opinions “han de respectar la presumpció d’innocència principalment en els aspectes que romanen sub iudice”. L’article també afegeix un altre aspecte que també incompleix la publicació de El Español: la no realització de judicis paral·lels. A més, no inclou totes les opinions ni els punts de vista. Si ho haguessin fet, Zapata podria haver donat explicacions sobre la polèmica contractació. O bé hauria quedat en evidència i El Español hagués destapat un cas de corrupció.