La criminalització dels manters com a arma electoral

Autora: Irene Riart (@ireneriart)

La presència dels manters en l’espai públic és un aspecte cada vegada més polititzat. A Barcelona, el conflicte dels manters ha format part de l’actualitat política de la ciutat, sobretot per part dels partits de l’oposició. La premsa, però, ha contribuït a fomentar el debat sobre els manters, sovint deixant de banda l’ètica periodística. Un dels exemples més clars és El Periódico, que darrerament ha publicat un reportatge sobre un grup “islamista” que suposadament lidera i regenta els manters de Barcelona.

El diumenge 24 de febrer El Periódico de Catalunya va publicar com a tema destacat del dia un reportatge sobre una presumpte organització islamista radical que controla els manters d’origen senegalès. El reportatge, que també era la peça central de la portada, explicava que els manters de la ciutat de Barcelona estan integrats dins d’un grup religiós i jeràrquic, al qual envien diners i obeeixen com si es tractés d’un grup perillós. El Periódico, però, no només va publicar aquest reportatge, sinó que des de la data s’han publicat moltes altres peces criminalitzant als manters; fins a quinze notícies i reportatges des d’inicis de febrer. Aquestes peces, però, van més enllà del territori català, ja que també han aparegut en mitjans del Grupo Zeta com La Crónica de Badajoz, Diario Córdoba o El Periódico de Aragón entre d’altres.

Al llarg del reportatge, es promou l’associació dels manters i la comunitat senegalesa amb grups criminals i il·legals, però també amb grups religiosos extremistes i terroristes. Amb l’ús d’expressions com “adeptos” i “cofradía”, es dota als manters d’una connotació religiosa sectària i jeràrquica. A més, es relaciona tota la comunitat senegalesa i de manters sota el lideratge de Mouride, un jerarca local resident a Barcelona. El mitjà polititza explícitament el conflicte dels manters, ja que relaciona el líder Mouride amb Xavier Trias, qui l’hauria reconegut i tractat amb ell. En la secció d’opinió, el diari publica una editorial posicionant-se en contra dels manters, ja que encara que no siguin radicals violents, comporten problemes per la ciutat.

La criminalització és també palpable no només en el to del reportatge sinó en el vocabulari utilitzat pel periodista. S’utilitzen termes com “violar la ley”, “la Policía ve indicios de organización criminal”, “delito”, etc. Sempre es dóna veu a la versió oficial dels cossos de seguretat, sense buscar la versió de la comunitat senegalesa i, només en una breu part del cos del text, s’admet que no es tracta d’un grup violent. Cal matisar que empren el terme “islamista” per referir-se a radicals religiosos, quan l’adjectiu es refereix només a persones de religió islàmica. Per tant, la criminalització s’estén entre les persones musulmanes, els ciutadans senegalesos i, fins i tot, els immigrants més enllà dels treballadors del “top manta”.

La publicació d’aquest reportatge dista molt dels estàndards de l’ètica periodística en molts sentits. L’increment en la publicació de notícies sobre els manters ja indica un interès en especial per part del mitjà. En totes les peces es busca l’associació entre la immigració i els manters amb la delinqüència, faltant a la veritat i vulnerant la presumpció d’innocència (art. 10) i la dignitat de les persones implicades (art. 12) contemplades en el Codi Deontològic de Col·legi de Periodistes de Catalunya. Aquestes vulneracions no només es contemplen en el codi català, sinó que a nivell espanyol també hi són en el Codi Deontològic de la FAPE. La FAPE explicita la prohibició de promoure estereotips contra col·lectius vulnerables, ja sigui per criminalització com per racisme, que es pot trobar en els articles I.5 i I.7 dels seus principis d’actuació.

Aquesta vulneració dels principis bàsics de l’ètica periodística també es contradiu amb els principis periodístics europeus, regulats pel Consell d’Europa. Aquest estipula que els mitjans han de ser honestos i no participar en campanyes en les quals s’han posicionat (art. 21), fet que es contradiu amb la publicació de l’editorial. A més també es mostra contrari a la vulneració de la presumpció d’innocència (art.22) i el foment d’estereotips xenòfobs (art.33).

La publicació d’aquestes informacions van sacsejar les xarxes i nombroses col·lectius de la societat civil van alçar la veu contra el tractament del mitjà.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més enllà de les xarxes, la denúncia de la criminalització dels manters ha arribat a organismes professionals. Des de la Fundació Consell de la Informació de Catalunya, es va instar a SOS Racisme a començar una queixa contra El Periódico perquè el CIC pugui actuar. A més, el Sindicat de Manters de Madrid ha demanat per escrit la rectificació al diari.

 

La rectificació per part d’El Periódico no s’ha produït encara, però sí que ha publicat una columna d’opinió signada per fins a vint col·lectius i associacions per denunciar el racisme institucional i la criminalització dels manters i els immigrants per part del mitjà. Malgrat això, aquesta queixa no ha arribat a la resta de mitjans del Grupo Zeta on s’han publicat la resta d’informacions.

Des de SOS Racisme, també s’ha recordat públicament a El Periódico les prescripcions i l’anàlisi de l’Observatori d’Actualitat dels Discurs Discriminatoris als Mitjans. Altres mitjans com El Salto Diario han publicat articles deconstruint el relat de El Periódico i, el Diari Ara ha publicat un reportatge sobre el mateix grup de manters senegalesos i la seva comunitat, però des d’una perspectiva integradora. Finalment, el grup Tras La Manta, nascut per lluitar contra el racisme i la criminalització contra els manters, ha engegat una campanya de denúncia sobre la politització del grup als mitjans de comunicació de cara a les eleccions d’aquesta pròxima primavera.

 

L’Operació de desmitificar la veritat al periodisme

Autora: Sol Gordillo (@solgordillo_)

L’oportunitat perfecta per analitzar l’ètica de la professió va sorgir el passat diumenge 24 de febrer al programa Salvados de Jordi Évole. Aquest cop, l’edició es va despullar a si mateixa en analitzar el fals documental que es va emetre anys enrere sobre el 23-F, anomenat Operación Palace.

Jordi Évole va ser la cara visible d’un projecte fals, segons ell “un joc”, que pretenia veure les reaccions de la ciutadania presentant el cop d’Estat com una farsa per reforçar la democràcia espanyola. Les reaccions no es varen fer d’esperar. Així com alguns s’ho van prendre com una broma, per altres va ser una gran ofensa.

Enquesta 2014 per La Vanguardia. La majoria d’enquestats van opinar que el documental va ser adequat en aquell moment.

Analitzant el documental, l’equip d’Évole gaudien d’una credibilitat i serietat que els va permetre ser conscients que tenien l’atenció de milers de persones arreu d’Espanya. D’altra banda, el fet que el programa tingués fonts conegudes com Iñaki Gabilondo va ajudar a recrear un escenari encara més versemblant.

En conseqüència, la legitimitat del projecte es va posar en entredit. La Federació d’Associacions de Periodistes (FAPE) va admetre a tràmit denuncies contra el documental. L’Associació d’Usuaris de la Comunicació varen considerar cinc possibles vulneracions a l’ètica periodística:

  • Principi general 1: “El periodista actuarà sempre mantenint els principis de professionalitat i ètica continguts en aquest codi deontològic”.
  • Principi general 2: “El primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat”.
  • Principi general 4: “(…) el periodista respectarà el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge”.
  • Principi d’actuació 13: “El compromís amb la recerca de la veritat portarà sempre el periodista a informar només sobre fets dels quals conegui el seu origen, sense falsificar documents ni ometre informacions essencials, així com a no publicar material informatiu fals, enganyós o deformat”.
  • Principi d’actuació 17: “El periodista ha d’establir sempre una clara i inequívoca distinció entre els fets que narra i el que puguin ser opinions, interpretacions o conjectures, tot i que en l’exercici de la seva activitat professional no està obligat a ser neutral”.

Tanmateix, la FAPE va considerar que el programa no atemptava contra els valors ètics del periodisme, ja que tot havia estat una sàtira, amb la qual cosa no es pot considerar periodisme, i llavors s’havia de respectar “les fronteres de la imaginació, a la creativitat (..)”. Però, tot i això l’organització va contradir-se quan, tenint en compte la temàtica abordada (és a dir, l’esdeveniment del 23-F), va afirmar que els objectius del programa “podrien haver-se intentat amb procediments periodístics ajustats als seus principis deontològics”.

Évole es defensa amb la reflexió de si “una mentida pot explicar una veritat”, tot transformant-la en un joc. Aquest no és el primer cas. Ja va succeir amb Operació Luna sobre l’arribada de l’home a la lluna o Camaleó, sobre l’ (“fals”) assassinat del líder polític Gorbatxov. Les reaccions van ser diferents: operació Luna va tenir molta més acceptació popular, però sobretot pel fet de tractar-se d’una temàtica bastant intranscendent per la vida quotidiana de la gent.

Amb el darrer Salvados d’Évole, les declaracions dels participants i realitzadors van posar en evidencia la capacitat manipuladora dels mitjans de comunicació. Vegem un exemple de com és de fàcil convèncer la gent:

D’altra banda, però, atenent als principals codis deontològics com el de la FAPE, que al seu preàmbul apunta com “l’exercici professional del periodisme representa un important compromís social”, el joc queda al marge de tals definicions. Ja d’entrada, el primer punt que apareix al codi deontològic és el del respecte a la veritat. I un fals documental atempta en tota regla al primer principi. La UNESCO també ratifica al tercer punt del codi deontològic que  la informació no s’ha d’entendre com un producte, si no com un bé social. I alhora, al punt 7 s’indica el respecte a l’interès públic, a les institucions democràtiques i la moral pública.

L’especulació sobre les veritables raons d’un cop d’Estat que va fer trontollar les institucions democràtiques després d’una llarga dictadura sembla no tenir en compte aquest darrer principi. Fins i tot els propis participants com Iñaki Gabilondo es mostren reticents avui dia a proves d’aquest tarannà.

Arribats a aquest punt cal plantejar-se: fins a quin límit els periodistes tenen la potestat de transgredir les normes ètiques de la professió per aconseguir una reacció de les institucions o de la ciutadania? Sota el meu parer, el propòsit del fals documental si bé és innocu, també peca d’innecessari, ja que es pot posar en entredit la confiança amb el periodisme, encara que es tracti d’un joc.

És publicitat? Els anuncis en forma de notícia dels principals diaris en versió digitals

Autora: Laura Cercós Tuset (@cercos_tuset)

Amb l’aparició d’Internet, han canviat moltes coses en els mitjans de comunicació tradicionals: les eines de treball, l’organització de les redaccions, els gèneres periodístics…  I amb tot això, les formes de la publicitat també han patit una gran transformació perquè les empreses han trobat en les plataformes digitals dels mitjans de comunicació altres maneres d’anunciar-se. Molts cops, però, aquesta publicitat s’assimila massa als continguts que podem trobar a les versions digitals, fet que dona lloc a diversos dilemes ètics.

El passat 11 de febrer, per exemple, a l’apartat de monogràfics de El Periódico es podia trobar un article titulat “Siete regalos ‘techie’ para San Valentín. Propuestas para acertar este 14 de febrero con las parejas más tecnologicas”. Tot i que ja podem suposar que no es tracta d’una informació d’extremat interès periodístic, sinó que és publicitat, en cap moment trobem cap destacat que ens indiqui que es tracta d’un anunci. Només quan accedim al contingut trobem l’avantítol “Ideas del Corte Inglés”, que tampoc és una referència clara a que allò és publicitat. Així doncs, aquest exemple vulnera l’article 6 del Codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) que especifica que, “per tal de no induir a error o confusió dels usuaris, el periodista està obligat a realitzar una distinció formal i rigorosa entre la informació i la publicitat”. Tal i com també defensa l’article 7 de la Declaració de Principis de la Professió Periodística del Col·legi de Periodistes de Catalunya, “cal rebutjar les fórmules de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Captures a la versió digital de El Periódico (11/02/2019)

 

Molts altres diaris utilitzen aquestes fórmules publicitàries, un model que es troba també a les seves edicions en paper. Tanmateix, a les plataformes digitals, és més fàcil que es camuflin entre els altres continguts per tenir títols i imatges vistoses que busquen el clic. En les tarifes de contractació publicitària, diaris com La Vanguardia o El País ofereixen propostes als anunciants que entren en contradicció amb els articles que comentàvem abans. Publireportatge, notícies patrocinades o monogràfics són algunes d’aquestes opcions que barregen la informació amb els interessos econòmics, vulnerant el dret dels lectors i lectores a estar correctament informats, el primer dels Principis internacionals d’ètica professional del periodisme de la UNESCO i de molts altres codis deontològics.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Captures de les tarifes de contractació publicitària a El País i a La Vanguardia, d’esquerra a dreta.

 

Per tot això és important remarcar de manera clara i visible que es tracta de publicitat. Així és com ho fa El País a la seva secció “Escaparate”, dedicada exclusivament a recomanar productes. El diari diu explícitament que “rep una comissió” per cada compra online que es realitzi a través dels links de la pàgina i, segons recull la seva política comercial, els articles publicats a “EL PAÍS ESCAPARATE” estan realitzats per periodistes del diari i condueixen a botigues online amb les que el diari té acords d’afiliació. Tot i que són transparents en aquest sentit, neguen que es tracti de publicitat i no asseguren que els periodistes no rebin influències per aquestes empreses. Això posa en dubte la intenció d’aquesta secció, ja que al cap i a la fi es basa a partir de l’acord econòmic entre El País i diverses empreses. Per això mateix podria infringir l’article 8 de la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa que parla del dret dels ciutadans a “exigir que la informació que es dona des del periodisme es realitzi amb veracitat a les notícies i honestedat en les opinions sense ingerències exteriors, tant dels poders públics com dels sectors privats”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Captures a Escaparate El País (17/02/2019)

 

El patrocini de companyies a certs continguts, encara que no considerin que es tracta de publicitat en el seu sentit estricte, pot afectar al Principi de Llibertat que recull el Tesaure de l’Ètica Periodística del Dr. Salvador Alsius. Per tal de no vulnerar aquest principi, i tornant al Codi del Consell d’Europa, “en les necessàries relacions que en l’exercici del periodisme es mantinguin amb els poders públics o amb els sectors econòmics, s’evitarà arribar a una connivència tal que pugui repercutir en la independència i la imparcialitat del periodisme” (article 29). Ara mateix, però, són molts els diaris que compten amb continguts patrocinats per grans empreses. Al cap i a la fi, es tracta d’un contracte comercial que pot influir els continguts del diari i, en el pitjor dels casos, silenciar les publicacions que perjudiquin les empreses patrocinadores.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Articles i continguts patrocinats per grans empreses a la versió digital de La Vanguardia

Una concentració on les relacions van ser més importants que la idea a manifestar

Autora: Alba Giraldo (@albagiraldo98)

El passat 10 de febrer, Ciutadans i PP van convocar una manifestació a la plaça Colón de Madrid en contra de les relacions de Pedro Sánchez amb els líders independentistes, i a favor de la convocatòria d’eleccions generals. En l’acte va participar també Vox. Tot això, sembla que les  reivindicacions no van ser tan importants com la relació que van mantenir els polítics.

Els mitjans van viure de manera molt diferent una mateixa manifestació. A les portades dels diaris del dia següent ja s’apreciaven grans diferències en els punts de vista d’assimilació de l’acte: des de la guerra de xifres d’assistents, fins a qui pertanyia l’èxit de la concentració, a la dreta o a l’esquerra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Als informatius de televisió també s’han vist diferències notables. Per començar, TV3 obria el telenotícies de la nit amb el judici dels líders independentistes, seguia amb la unió dels alcaldes reclamant justícia, i en tercer lloc es parlava de la manifestació de Madrid, donant-li un total de 3 notícies i 5 minuts. Les noticies parlaven de la manifestació en termes generals, esmentant els assistents -només la xifra de 45.000- , per després tractar la relació entre Rivera i Abascal -“però els gestos han acaparat tant o més interès que el missatge polític”.

Imatge amb la que Tv3 introdueix la manifestació

Els informatius de Telecinco i Antena 3 obren els amb la concentració i li dediquen gairebé 10 minuts. Parlen de la manifestació en general i també de la relació entre els líders polítics. Citant a Telecinco: “imatge inèdita en un acte que un cop escoltat l’himne abandonaven immediatament tant el líder de Cs com el de Vox, que haurien evitat saludar-se”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’informatiu de la 1 de TVE és important ja que hi ha hagut polèmica sobre el seu tractament de la manifestació. Ramón Moreno, portaveu del PP a la Comissió Mixta de RTVE, declarava que “la retransmissió va ser un cúmul de manipulacions que demostren la falta de neutralitat d’una cadena pública”. També els ha acusat de reduir “la transcendència, l’objectiu i la massiva participació”. La Plataforma TVE Libre també es va manifestar per Twitter.

La realitat és que els informatius obren amb la concentració de Colón i li dediquen tres peces, uns 5:30 minuts dins del telenotícies. La primera peça dels informatius parla dels tres líders de PP, Cs i Vox, de la relació i la fotografia entre els tres, per després fer un balanç de la manifestació. De manera contrària a les denúncies esmentades anteriorment, es dona informació de les xifres reals emeses per la delegació del govern i els convocants, i es fan servir plans generals.

Imatge d’obertura dels informatius de TVE

L’anàlisi segons els codis deontològics

Segons el primer article del codi deontològic del Col·legi de Periodistes, la tasca del periodista és “informar de manera acurada i precisa”, cercar la veritat i acostar-se a la realitat amb la màxima fidelitat possible. Els mitjans, per tant, han de distingir informació d’opinió i difondre només informacions contrastades, no conjectures i rumors. Aquesta idea ressalta a moltes de les portades per la xifra d’assistents a la manifestació. Alguns diaris, com El Periódico o l’Ara descarten la xifra de 200.000 assistents emesa pels convocants, per parlar directament de 45.000 persones. Això passa també al telenotícies de TV3, que només mencionen la dada de 45.000 assistents.

Com es recull al primer principi del codi deontològic de la UNESCO, les persones tenen dret a una informació vertadera i, per tant, a adquirir una imatge objectiva de la realitat amb informacions precises i completes. En aquest cas, quedarien fora totes les expressions exagerades de la realitat, com per exemple el verb “punxa” o “rotund clamor” utilitzat a moltes portades, tant per referir-se a la dreta, com als socialistes. Una idea que també crida l’atenció perquè cada mitjà té el seu punt de vista contrari: mentre El Periódico assegura que qui punxa és la dreta, La Razón li atribueix a Sánchez.

De la mateixa manera, com afirma el segon principi del codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, s’han d’evitar prejudicis per informacions sense prou fonaments. No s’han de fer servir expressions injurioses ni difondre dades imprecises o sense base suficient que puguin lesionar la dignitat de les persones i desacreditar entitats públiques o privades. En aquest cas, el diari La Razón acusa els socialistes de “desinflar l’assistència”, a l’emetre la xifra de 45.000, i a Sánchez de “depreciar-los”, segons l’ABC. D’altra banda, segons el punt dos del codi de la UNESCO, el periodista ha d’aportar una realitat objectiva, mitjançant la qual els fets s’informen en el seu context adequant, senyalant les connexions essencials i sense causar distorsions. Finalment, com recull el primer punt del codi de la FAPE, el periodista ha de tenir un compromís amb la cerca de la veritat. Haurà de fonamentar les informacions amb el contrast de fonts, donant l’oportunitat als afectats de donar la seva pròpia versió dels fets.

També cal destacar el sensacionalisme en quant al tractament de les noticies, que aniria en contra del principi de veritat. Tots els mitjans analitzats, sense cap excepció, donen especial rellevància a la fotografia entre els tres polítics. Segons el trentè punt del Codi Deontològic Europeu, al periodisme no s’ha de confondre allò conflictiu o espectacular amb allò important des del punt de vista informatiu. Un exemple és una expressió que fa servir TV3: “Els gestos han acaparat tant o més interès que el missatge polític”; o La Razón: “Rivera fuig d’Abascal”.

El manifest, ¿periodístic?

Dins la manifestació, els periodistes Carlos Cuesta, María Claver i Albert Castillón van llegir un manifest. Si bé és cert que aquest estava signat pels partits convocants, al llegir-lo, qui adquireix la responsabilitat del que es diu? És feina del periodista posicionar-se ideològicament de manera tan directa?

Els periodistes en aquest cas no només es posicionaven ideològicament, sinó que promulgaven idees que no es corresponien a la realitat. Segons el cinquè punt del codi deontològic de la FAPE, el periodista establirà una clara i inequívoca distinció entre els fets i les opinions, interpretacions i conjectures. A més, com es recull al punt sis, s’entén contrari a l’ètica de la professió periodística el seu exercici simultani amb la publicitat, o amb aquelles activitats institucionals o privades de comunicació social quan afectin als principis i normes deontològiques del periodisme. Finalment, fent referència al codi de la FAPE ja esmentant amb anterioritat, el periodista no ha de difondre material informatiu fals, enganyós o deformat.

El límite de las imágenes: el caso de Felipe Gómez-Alonzo

Autor: Javier Pérez Ramírez (@javierburfis)

Estas últimas semanas España y el mundo se han visto conmocionados por el caso del pequeño Julen, del que varios medios de comunicación han intentado sacar tajada; pero esto no va sobre el caso Julen. Paralelamente, se estaba dando el caso del retorno al país del niño guatemalteco de 8 años que falleció en custodia de los Estados Unidos en Nochebuena. El pequeño Felipe Gómez-Alonzo había sido detenido junto a su padre el 18 de diciembre en Texas por entrar, según las autoridades, ilegalmente en el país.

Mientras sucedía este retorno para que su familia pudiese decidir qué hacer con el féretro, se hacían labores de búsqueda del famoso caso del ‘pequeño Julen’, en el que el niño cayó en un pozo de Totalán (Málaga) a 71 metros de profundidad. La cobertura que se hizo del suceso fue cuestionable deontológicamente, pero eso ya es otro caso. Volviendo al caso de Felipe Gómez, el domingo 27 de enero (justo un día después de que encontraran el cuerpo sin vida de Julen) TV3 elaboró un sumario de noticias breves del mundo, entre las que se incluyó la información del entierro del niño guatemalteco.

La noticia que se está tratando dura 28 segundos en un total de un bloque de 1:20. Evidentemente es obvio que se le dé una cobertura mayor al caso de Julen por proximidad e interés general, pero según el Código Deontológico de la UNESCO, más en concreto en su décimo principio, se debe promocionar una nueva manera de transmitir información a escala internacional. Sin embargo, no es el tiempo lo que cojea en esta pieza, si no las imágenes que se ven en ella.

 

El metraje que se utiliza para ilustrar la noticia contiene imágenes explícitas del féretro abierto, mostrando al pequeño Felipe de 8 años ya fallecido y embalsamado, mientras la familia del mismo. Estas imágenes chocan nada más verlas, pues no suelen aparecer este tipo de momentos tan íntimos. De hecho, los puntos 11 y 12 del Código Deontológico del Col·legi de Periodistes de Catalunya respaldan la postura de no ver estas imágenes en televisión, pues se deben proteger los derechos de los menores de edad, evitando difundir la identidad del menor (y más si es víctima). En este caso podría entenderse que se difundiese el nombre del niño, si la familia así lo quiso, pero en ningún caso filmado en las circunstancias que se dan. Atendiendo al libro de estilo de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), de la que forma parte TV3, se pretende “garantizar el bienestar físico y emocional de los niños” que aparecen en las informaciones (2.3.3.1. La intervenció dels menors)

Además, se tiende a pensar que los muertos no tienen derechos. Es, en parte cierto, pero no lo es cuando se trata del derecho al honor y a la propia imagen, y mucho menos cuando hay menores. El punto 12 del Código Deontológico del CPC decreta que se debe “salvaguardar la dignidad de las personas y su integridad física y moral”. De igual manera, el tesaure de la ética periodística elaborado por el Dr. Salvador Alsius, en el que choca con el punto número 4 de principio de responsabilidad, pues las imágenes violan el derecho a la intimidad y sus sub-puntos 4.2.1., 4.2.2. y 4.2.3.

Desde la deontología, la distorsión y el uso inadvertido de la imagen de las personas pueden causar daños morales y materiales. El artículo nº4 del código deontológico de la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas en España) deja claro que en elementos de dolor o aflicción, “el periodista evitará la intromisión gratuita, al igual que el nº6 que exige máximo rigor en el tratamiento de información relacionada con menores de edad. A nadie se le habría ocurrido poner una imagen del rescate de Julen o de su entierro; de hecho, el único material gráfico que se publicó del niño malacitano fueron dibujos y fotos en las que solo aparecían las autoridades en labores de rescate.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Retomando de nuevo el Código Deontológico de la UNESCO y su tercer principio, la responsabilidad del periodista pasa por actuar bajo una determinada “consciencia ética”, utilizando la información como un bien social y no como una mercancía. El hecho de acceder a un funeral, además de un menor, ya podría ser cuestionable en sí mismo, pero hay maneras y maneras; por ejemplo, la BBC que se emite en América Latina también compartió un vídeo similar en su página web, pero no muestra de manera tan explícita el cuerpo del pequeño Felipe.

Los que dieron vox a Vox

Autora: Julia Hernández (@juliahponz)

¿Quién sabe de la existencia de Vox? ¿Quién podría decir los puntos principales de su programa político? Probablemente, tú, yo y todos. Pero la pregunta que realmente importa es, ¿quién lo conocía hace medio año? El auge del partido político Vox ha sido uno de los temas más comentados en los medios durante los últimos cuatro meses tanto en televisión, prensa escrita, radio o internet. De un día para otro el palacio de Vistalegre se llenó de 10.000 afines al partido y el Gobierno de Andalucía acabó con 12 escaños de Vox. Pero ¿quién ha empezado?

Centremos el análisis en periodismo en el formato digital, ya que es uno de los más consumidos. Así como la prensa escrita destaca por la calidad informativa, en el mundo digital no está tan claro, un mismo diario produce contenido con una calidad más baja en el mundo online, y es esto lo que puede haber convertido en Vox en mainstream. Pero sobretodo, estos medios con una faceta sensacionalista en las redes, como Okdiario o La Vanguardia. En el estudio realizado el 5 de febrero de 2019, se obtuvo este número de resultados al introducir la palabra “Vox” en los buscadores de estos periódicos digitales.

 

Partiendo de esta base, la actuación de todos los demás medios ha sido el efecto dominó. Plantear un tema de tanta importancia para la ciudadanía, como lo es la política, de una manera soft como analizaremos más adelante, ha sido un error que han cometido la mayoría de los medios. Pero hay muchas otras cosas que han hecho peor.

La actuación de los medios

Los medios son instrumentos para contar la realidad, y tal y como la Federación Internacional de Periodistas (FIP) estipula en su primer artículo, el periodista ha de respetar la verdad y el derecho del público a la verdad. Es cierto que el auge de Vox es un hecho verídico que debería ser conocido, pero el modo en el que ha sido tratado el tema no ha sido el más responsable.

Las formas de presentación del contenido de Vox han sido bastante sensacionalistas durante los últimos meses y esto ha dado audiencia, por lo que los medios digitales no se han cortado en titular y citar de la manera más provocativa. Esta noticia de ABC muestra cómo se ha aprovechado el fenómeno Vox para hablar de una forma banal y sin sentido sobre otras noticias.

 

Además, con el objetivo de generar beneficios, los medios se han limitado a relacionar con las palabras “vox” o “abascal” noticias que no tienen mucho que ver, con el objetivo de colar al público información que genera visitas.

 

Esta noticia, de El País, no menciona ni una vez al partido ni a elementos relacionados de este, pero en sus categorías sí que se incluye el nombre del partido. Esto hace que cuando se busque Vox aparezcan más resultados y más noticias sin sentido del partido. También lo podemos ver en otros ejemplos como “El flechazo de dos rockeros afines a Vox en First dates”, en La Vanguardia.

Okdiario también ha participado en la difusión de noticias de Vox en las que no solo se habla del partido innecesariamente, sino que se da un tratamiento desigual a las partes de la noticia. De acuerdo con el Tesauro sobre la ética periodística, para que la verdad se presente de forma correcta, es necesaria la imparcialidad, algo que no encontramos. Además, es responsabilidad del medio decidir si publicar algo que puede influir positiva o negativamente en la formación de opinión pública. Dentro de esta noticia encontramos un tweet del portavoz de Vox, Francisco Serrano, donde adjunta una columna del ABC.

Para cubrir la necesidad de justicia que necesitan los consumidores de información, se debe ser imparcial en la redacción de noticias, algo que en Okdiario no encontramos en su mayoría.

La realidad política sí se ha reflejado, pero en otros momentos no se ha dado tanta importancia a la creación de partidos políticos, así que esa no es una excusa. Tan solo en La Vanguardia encontramos más resultados para la búsqueda de Vox (91.400) que para la de Podemos/Podem (24.700), una diferencia abismal que remarca la diferencia del trato en los dos casos.

El Tesauro anteriormente mencionado también estipula que los medios deben ejercer una neutralidad valorativa en la selección de las noticias y la presentación, además de incluir diferentes puntos de vista. Esta valoración no significa afirmar que los medios han querido tener, voluntariamente, un trato favorable con Vox, sino que, a causa de la popularidad que ha tenido el partido, se ha informado excesivamente con la intención de ganar en visitas. Por tanto, la pluralidad, es decir, la presencia de diferentes voces en el panorama comunicativo ha quedado más que garantizada, incluso demasiado, ya que las noticias de Vox han acaparado toda la atención. Si los medios no hubiesen dado esta cobertura exhaustiva de Vox, ¿estaría el partido en el lugar que se encuentra ahora?

Caso de La Sexta

Los periodistas, antes que serlo, son personas con una idea de democracia. En el momento en el que piensen que el equilibrio en sociedad puede verse quebrado, actuarán. En casos como la popularidad de Vox o de Trump, la razón dice que cuanta más cancha se le dé, peor para la democracia; pero la emoción se ve movida, en el caso de los diarios, por los beneficios.

La Sexta ha estado vetada por Vox a asistir a sus mítines y ruedas de prensa, pero aún así, Jordi Évole ha conseguido un programa de Salvados sobre el partido. Según el criterio número cuatro del Codi Deontològic de Periodistes de Catalunya y de la FIP, es inaceptable el uso de procedimientos engañosos para obtener información, imágenes o testimonios, y exactamente eso es lo que hizo La Sexta. La otra cara de la moneda se encuentra en la segunda parte del principio, que exime de culpa al periodista si los métodos ilícitos son acontecimientos de interés público. No hay una verdad absoluta sobre si es peor que Vox no permita entrar a sus actos a La Sexta o que se utilicen métodos ilícitos. Pero cierto es que, para preservar tanto la democracia como el buen periodismo, ninguno de los dos casos es un ejemplo a seguir.

Por lo tanto, los periodistas han tratado demasiado exhaustivamente el auge de Vox, dándole un trato desproporcionado al de otros partidos con más años de vida y representación. Además, se le ha dado una popularidad de manera imparcial ya que, sin quererlo, los medios han hecho que no se deje de hablar del partido de Santiago Abascal. Está claro que se debe dar voz a los partidos políticos, pero siempre de una manera proporcional a los demás. También es responsabilidad del medio publicar contenido en el que se desprecie a otros partidos como han hecho algunos medios, o en el que se afirme con total naturalidad que Vox es la solución a problemas que no tienen nada que ver con las decisiones políticas. Sin quererlo, los medios han sido uno de los culpables de hacer popular a un partido con ideas que difieren de los valores actuales, un partido de extrema derecha que está en boca de todos.

 

 

Qué es más importante conservar, ¿la responsabilidad como medios, o como demócratas? Como he dicho antes, antes que periodistas, somos personas. Pero en este caso ni hemos sido periodistas, ni personas.

Les preguntes incòmodes i els periodistes valents

Autora: Ariadna Guiu Vila (@ariadnaguiuvila)

“Periodista: persona que té per professió fer reportatges, entrevistes, etc., en algun dels mitjans de comunicació” (DIEC). Però el periodisme és una professió que va més enllà d’aquestes funcions. Segons l’article I de la FIP (Federació Internacional de Periodistes), “el respecte a la veritat i el dret dels ciutadans a la veritat és el primer objectiu del periodisme”. I és que no han estat pocs els periodistes valents que amb l’objectiu principal de perseguir la veritat, s’han enfrontat al poder.

Corria l’any 1995 quan un jove Iñaki Gabilondo, en aquell moment director d’informatius de TVE, li preguntava al president del Govern “¿Organizó usted el GAL, señor González?“. Era el primer cop que un periodista li preguntava obertament i en antena si González era el famós Senyor X. Amb aquest ferm compromís de la cerca de la veritat, el principi d’actuació del codi deontològic de la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas Españoles), determina que el periodista, tal com va fer Gabilondo, “haurà de donar l’oportunitat a la persona afectada d’oferir la seva pròpia versió dels fets”.

Preguntes incòmodes són també les que va sofrir la premiere britànica Theresa May durant la seva visita a Sud-àfrica. El periodista Michael Crick, de la cadena privada Channel 4, li preguntava a May que havia fet ella per lluitar contra l’apartheid. Davant la seva negativa a contestar, el periodista decidia no comprar el discurs oficial i polític que ella li estava responent i li repreguntava la mateixa pregunta. Aquesta actitud va d’acord amb el principi III del codi deontològic de l’IPSO (Independent Press Standards Organisation) que afirma que el periodista “ha de persistir en preguntar”.

En el panorama periodístic espanyol, comptem també amb la figura del periodista incòmode, el nostre particular Follonero: Jordi Évole. Des de l’any 2008, el periodista de Cornellà de Llobregat posa les coses difícils als polítics que s’arrisquen a anar al seu programa Salvados (La Sexta). Évole aconsegueix amb les seves preguntes prendre als poders públics la seva auto consideració de ser propietaris de la informació, tal com afirma el principi IX del Codi Deontològic de la Professió Periodística. Un dels últims exemples és el del programa del passat diumenge dia 2 de febrer, en el qual comptava amb el testimoni del president veneçolà Nicolas Maduro. Només començar l’entrevista, Évole li comentava a Maduro que es “sentia un privilegiat” per poder-li estar fent l’entrevista mentre el seu govern havia retingut a companys periodistes de l’agència EFE.

 

Molt ressò va tenir també el cas del periodista de la CNN, Jim Acosta, i la picabaralla que va mantenir amb el president dels Estats Units, Donald Trump. Un president que desprecia la premsa, a qui considera fake news, i que utilitza les seves xarxes socials per manipular les informacions. Un president que es creu amb la potestat de menystenir el treball dels mitjans. Però es va topar amb Acosta, qui enfront de la negativa de Trump de respondre-li les preguntes sobre la criminalització que estava duent a terme contra la caravana d’immigrants guatemalencs, va decidir que no es quedaria callat. L’actitud d’Acosta s’adhereix perfectament a l’article II (Freedom of the Press) de l’ASNE (American Society of News Editors) que propugna que “la llibertat de premsa […] ha de ser defensada contra qualsevol assalt, tant públic com privat. Els periodistes […] han de vigilar a tots aquells qui volen explotar la premsa amb propòsits egoistes”.

 

Aquesta mateixa actitud mantenia la presentadora i directora d’Els Matins de TV3, Lídia Heredia, en una entrevista amb el president de Ciutadans, Albert Rivera. Davant les acusacions de manipulació i els atacs del polític per les preguntes d’Heredia, la periodista li va contestar si les volia fer ell les preguntes, ja que no permetria que poses en dubte la seva professionalitat.

Potser el més bonic, i també el més ètic de la professió del periodista, és que té la veu per enfrontar-se als poders. I és que els periodistes valents no dubten en fer preguntes incòmodes.

“Blanqueig” a Nicolás Maduro o informació acurada?

Autor: Adrià Laborda (@Adrilago1998)

Vivim en un món on tot està en constant canvi i on les estructures socials ja no perduren prou temps per solidificar-se com explica el filòsof polonès Zygmunt Bauman a la teoria de la societat líquida. L’exigència dels consumidors per saber l’últim minut de l’actualitat ha arribat fins al límit que ja es critiquen entrevistes que encara no s’han emès, com és el cas del darrer programa de Salvados de la Sexta.

Dijous passat, l’equip del programa es va desplaçar en una visita llampec a Caracas amb l’objectiu que Jordi Évole sotmetés a Nicolás Maduro, per segon cop, a una entrevista molt mediàtica, tenint en compte el moment de crispació i de mobilitzacions que viu el país sud-americà amb la formació d’un govern paral·lel i la pressió per l’Ultimàtum de la Unió Europea. Malgrat que ja havien fet promoció que el primer Salvados de l’any 2019 seria un cara a cara entre Irene Montero i Inés Arrimadas, van optar per canviar la programació a última hora per emetre l’entrevista a Nicolás Maduro.

Les crítiques destructives

El ressò d’aquesta entrevista en exclusiva va generar molta expectació durant el cap de setmana a través de xarxes socials. Tant és així que, abans de l’emissió del programa, Salvados i Jordi Évole van ser el blanc d’una allau de crítiques després que es publiqués el teaser previ. Pilar Marcos, diputada del PP a Madrid, va tuitejar acusant Évole de “blanquejar” la imatge del tirà, criticant la feina del periodista, qüestionant el rigor del programa i la validesa de l’entrevistat. Marcos va afirmar que l’emissió suposava un “flac favor per la població veneçolana”.

A continuació, s’observa la discussió per xarxes socials entre la diputada del PP i el periodista:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Durant tot el cap de setmana es van fer crítiques destructives cap a Salvados, quan encara no s’havia emès res, més enllà del teaser promocional. Un altra exemple són les afirmacions d’una companya de professió com Cristina Seguí, redactora d’Okdiario o vinyetes en contra d’Évole.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Davant l’allau d’insults, el periodista llicenciat a l’UAB va rebre el suport de col·legues com Pepa Bueno, Fer González Gonzo, Ana Pastor, Julia Otero o Gonzalo Domínguez, un dels tres periodistes espanyols detinguts a Veneçuela.

Venezuela. Ultimátum a Maduro

Jordi Évole va aprofitar la seva primera intervenció per definir-se com un “privilegiat” per poder dur a terme la seva feina, fent al·lusió a col·legues de professió que han sigut detinguts o deportats com l’exemple de tres periodistes de l’Agència Efe, que van ser retinguts durant 24 hores, per una suposada “revisió” segons el líder polític. Maduro, davant la primera estocada, responia argumentant que s’ha creat una campanya mediàtica que pretén mostrar Veneçuela com un “monstre en una dictadura”. Certament, si la llibertat dels periodistes queda limitada, és un símptoma evident de la manca democràtica d’un país que no busca la pluralitat.

Analitzant tota la controvèrsia, podem veure com el periodista de la Sexta, seguint el punt  1 i 6 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va informar de manera acurada dels fets amb un compromís amb la veritat, repreguntant i insistint en pràctiques que havien sortit a la llum del líder veneçolà que procurava ocultar com per exemple l’abús de poder amb els mitjans de comunicació.

Després de diverses repreguntes sobre la limitació del dret a una informació verídica com recull el primer punt del Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO, Évole amb un to seriós va reconèixer que estava preocupat per la situació de Veneçuela. Una postura que es va reforçar quan Maduro va insistir a no donar cap pas enrere i assenyalar a Donald Trump i a diversos dirigents polítics europeus com a culpables si es produeix un “vessament de sang” a Veneçuela. La insistència d’Évole preguntant-li fins a quatre cops seguits si s’havia plantejat convocar eleccions, no va fer canviar la idea de Maduro que considerava que ja van haver-hi eleccions presidencials el passat 20 maig. Unes votacions amb la participació electoral més baixa de la història recent de Veneçuela, amb només un 46%.

Un altre dels punts discutit a les xarxes és la tria del convidat, ja que es considera que Maduro és un dictador i que Évole va ser un mer altaveu de les seves consignes demagògiques. Si hagués sigut així, hauria vulnerat el primer article dels Principis d’Actuació de la FAPE. No obstant això, el periodista no es va posicionar a favor de les estratègies de Maduro i va aclarir-li que la violència mai no ha de ser una sortida viable. En aquest cas, Évole ha complert amb el punt 7 de l’Annex D del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, on s’explica que informar dels conflictes, encara que no hi hagi violència, pot ajudar a preservar la pau.

Pel que fa al criteri editorial, el programa Salvados va considerar un moment idoni l’emissió de l’entrevista, ja que Nicolás Maduro és una persona pública electa per la població en el marc d’un tema d’interès com és el de la crisi que pateix aquest país caribeny.

Aquest soroll mediàtic on tothom vol dir la seva ens ha de fer reflexionar; que un professional entrevisti a algú no té res a veure amb què s’avinguin ideològicament amb el convidat. De fet, Juan Cruz, en un article a El País, titula: ¿Me entrevistes o me quieres?, deixant entreveure que ambdues coses són impossibles de conjugar.

Análisis deontológico del tratamiento mediático al caso ‘El Rey del Cachopo’: Una lucha contra el periodismo machista

Autora: Mari Milena Villena (@marymvillena)

Los medios de comunicación son instrumentos responsables de la formación de una opinión pública con perspectiva de género. Estos deben reeducar a la sociedad dentro de una estructura de comportamiento alejada del androcentrismo. El trabajo anual de medios online como Pikara Magazine Online u Origen, Observatori Regular per la Igualtat de Gènere en noticiaris permite afirmar que el trato que el periodismo da a la violencia machista está muy lejos de ser el ideal.

Fuente: Getty Images

El caso ‘El Rey del Cachopo’

El empresario César Román fue acusado en noviembre de 2018 de matar a su novia, Heidi Paz. Este hombre es presunto culpable por haber mutilado a Heidi e introducido sus restos en una maleta que, posteriormente, habría intentado quemar en una nave industrial. A continuación, paso a analizar algunas de las noticias que diversos medios de comunicación locales y nacionales han realizado con el fin de cuestionar la ética profesional de los mismos:

 Errores deontológicos

  • Pseudónimo: Todos los rotativos analizados mencionan a César Román bajo el pseudónimo de ‘El Rey del Cachopo’. Una práctica recurrente que no sólo protege al presunto culpable, sino que desprotege a la víctima y deposita todo el protagonismo sobre ella.
  • Asunto político: ARA publica la pieza en el apartado ‘Sociedad’. La violencia de género es un problema estructural que no debería ser tratado como un suceso aleatorio equiparado a tantos otros.
  • Humanización: El País relata una noticia la cual busca humanizar al presunto culpable a través de testimonios parciales como el dueño del restaurante en el que Román trabajaba: “Rafael Luján era puntual, limpio, ordenado. […] Un tipo corriente, expansivo y charlatán”. [El empresario César Román estuvo meses oculto bajo la identidad de Rafael Luján]
  • Culpabilización: El Mundo publica una pieza inapropiada que pone el foco en la víctima con un titular que culpa a Heidi de lo acaecido: “La novia del Rey del cachopo le tiró el anillo a la cara cuando éste le pidió matrimonio”.
  • Sensacionalismo: ABC continúa dando protagonismo al ya culpable una vez este ha ingresado en prisión. El rotativo de Rubido presenta una noticia sin valor informativo donde se dice que Román desea seguir trabajando como cocinero en prisión.

Ética periodística

En tanto que la figura femenina forma parte de un grupo social desfavorecido y la violencia de género es una materia de especial sensibilidad social, los principios de justicia y responsabilidad deberían ser respetados a la hora de tratar noticias como la expuesta anteriormente. El artículo 33 del Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística establece que los medios deben rechazar toda discriminación por razón de sexo a cualquier minoría socialmente marginada, en este caso la mujer. En la misma línea, el código deontológico del Col·legi de Periodistes de Catalunya informa en su anexo D de la obligación de todo medio de impedir la emisión sin control de mensajes en línea sexistas. Por ello, a continuación, paso a justificar los errores deontológicos encontrados con anterioridad a partir de su regulación correspondiente:

Ara: Asunto político. El manual de estilo para el tratamiento de la violencia machista y el lenguaje inclusivo en los medios de comunicación de la Unió de Periodistes Valencians dice en su punto 1: Ubicación en la sección política. Se trata de un asunto de dimensión social y política y hay que ubicarlo en esta sección o en otras de marco territorial […]. No se tendría que poner en las secciones de sucesos o sociedad.

El País: Humanización. El manual de estilo para el tratamiento de la violencia machista y el lenguaje inclusivo en los medios de comunicación de la Unió de Periodistes Valencians dice en su punto 14: El vecindario y la familia no son necesariamente una fuente solvente y acreditada. Los testimonios poco o nada calificados del vecindario no ayudan nada a entender, […] desde la proximidad condicional la opinión ciudadana.

El Mundo: Culpabilización. La guía para el tratamiento informativo de la violencia de género del Consejo Audiovisual de Andalucía establece en su punto 11 lo siguiente: Ayuda y protege a las víctimas. […] No es un personaje público. Su vida privada tampoco debe serlo.

ABC: Sensacionalismo. El Código para el tratamiento informativo de la violencia de género de la Junta de Castilla y León establece en su punto 7 que se debe: Evitar el uso de imágenes o recursos narrativos sensacionalistas o morbosos.

El tratamiento periodístico a los casos de violencia de género acarrea otro problema deontológico que sería interesante tener en cuenta: la presunción de inocencia. El artículo 5 de los principios generales del código deontológico de la FAPE establece la obligación del periodista de mantener como inocente al sujeto hasta que se demuestre lo contrario, evitando la publicación de información innecesaria que se adentre en la vida privada de la persona y ponga en peligro su identidad, especialmente cuando se hable de delitos contra la libertad sexual. Los cuatro diarios analizados respetan lo explicado, dado que han hecho referencia a Román en calidad de presunto culpable evitando la creación de lo que se conoce como juicio paralelo. Ejemplo de ello es la noticia del ARA en la que se emplean los términos “presunto autor de la muerte de” y “presunto asesino”.

 

El caso de Julen: periodismo en un pozo

Autora: Indira Caballero Baos (@indiira_06)

La sección de sucesos es, sin duda, una de las más delicadas dentro de un medio de comunicación. Esta se caracteriza por su factor sorpresa a la hora de recibir noticias y por el gran peso emocional y sentimental que estas acarrean. Pese a esto, los periodistas, como profesionales de la comunicación y servicio público fiel que retransmite información a los ciudadanos, no podemos dejarnos llevar por la impaciencia y el instinto personal. Como dice el artículo cuatro del Código Deontológico de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE), “en el tratamiento informativo de los asuntos con elementos de dolor entorno a los afectados, el periodista evitará la intromisión gratuita y las especulaciones innecesarias sobre sus sentimientos y circunstancias”.

La mayoría de ocasiones, este tipo de noticias suelen ser negativas: muertes, incendios, robos, accidentes, etc. Todas están relacionadas con vidas de individuos que quedan en nuestras manos y que retransmitimos, a veces, sin estar seguros al 100%, con el objetivo de ser los primeros en publicar dicha exclusiva. Un ejemplo de ello fue la falsa muerte del ex presidente de Uruguay, José Mujica, difundida por USA News en marzo del 2017. No hablamos de un error al anunciar el resultado de un partido de fútbol o de unas votaciones electorales, sino que jugamos con las personas desde su esfera más íntima. Por ello, las consecuencias para el medio de comunicación que difunde el bulo son más graves.

Las redes sociales actúan como principal fuente de fake news, como en el caso del no-fallecimiento de Mr Bean, pero los periodistas somos los que hemos de tener la precaución y el carácter crítico para saber lo que es cierto y lo que no. No se pueden afirmar noticias de tal magnitud sin un comunicado oficial o una fuente cercana que lo corrobore. La UNESCO recoge esto en dos principios de su Código Ético Trasnacional: “el derecho de las personas a la información verdadera” y “la responsabilidad social del periodista”. Además de estar incluido en el tesaure periodístico, dentro de los principios de veracidad y responsabilidad.

Como se ha mencionado anteriormente, los medios de comunicación se suelen lucrar de la negatividad de esta sección obteniendo clicks mediante titulares o contenido morboso y falto de ética. Pese a esto, las positivas también pueden ser el centro de la diana. Un ejemplo de ello sucedió el pasado 16 de abril, con la falsa noticia que difundía el diario El Español asegurando que se había encontrado el cuerpo de Julen, el niño de dos años supuestamente atrapado en un pozo del pueblo de Totalán (Málaga).

Los principales medios como La Vanguardia, El País, ABC o El Mundo no habían dado eco de los hechos (pasada la media hora, aproximadamente), cosa que ya hacia dudar de la fiabilidad de El Español. Más aún cuando estos diarios seguían la última hora actualizada del rescate y no habían mencionado este importante detalle. Lo que ocurrió realmente fue la aparición de restos de pelo del niño en el canal interno del agujero. Los diarios nombrados anteriormente no fueron cómplices del bulo iniciado por El Español, pero otros medios secundarios propagaron una cadena que llenó las búsquedas en Google de una noticia que no era cierta. El Imparcial, Bolsamanía, Canarias 7, Factor Noticia o Global News 10 fueron algunos de los que se unieron al carro como apuesta segura para ganar visitas. Algunos de ellos mencionaban a El Español como “fuente” de estas informaciones y ni siquiera cuatro horas después habían rectificado los titulares y el contenido de sus publicaciones.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Por si fuera poco, las redes sociales se hicieron eco de esta mentira, expandiéndola como la pólvora. El Español escribió un tuit engañoso con el enlace a la publicación (una entrada que posteriormente arreglaron diciendo que “se trataba de tejido de Julen”). Sin embargo, el tuit seguía ahí y no tardó en ser el tema de conversación principal de los usuarios de Twitter, que no dudaron en poner el foco en la falta de ética y deontología de dicho diario. Lo eliminaron unas 48 horas más tarde y, hasta el momento, ninguno de los medios se ha disculpado por el error cometido.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La gravedad del asunto existe en dar una falsa esperanza y en expresar una falta de respeto hacia los familiares del niño. No se trata de vender, sino de encontrar una vida. Asimismo, resulta algo irónico que el propio diario de El Español tenga una sección destinada a fake news… Contrariamente, y en el bando de las adecuadas prácticas, el ABC y El País incluyeron en sus actualizaciones sobre el rescate mensajes de la Guardia Civil y del Servicio de Emergencias 112 de Andalucía que pedían que no se difundieran más rumores.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El país entero sufre con sucesos de este tipo, que tocan la fibra sentimental de los ciudadanos. Y esto los medios de comunicación lo saben. Por ello, deberían utilizar su poder para ser respetuosos a la hora de dar información, sin tener un objetivo empresarial. Al fin y al cabo, se acaba generando un show entorno a desapariciones o fallecimientos, como ocurrió con el asesinato de Gabriel. Los medios se lucran y se aprovechan de la situación, sabiendo que la gente está interesada y metiéndose de lleno en esferas innecesarias para exprimir todo lo que reciben, sin saber si es cierto. El sensacionalismo hace daño a la verdad.

Un sufrimiento que se alimenta de especulaciones, como las contradictorias versiones que se han dado acerca de quién vio caer al niño. Algunos medios, como La Verdad, han afirmado “por fuentes allegadas” que fue el padre de Julen; otros diarios, como EP Mundo, prefieren adornar las declaraciones con la etiqueta de “impactante”. Y, por si fuera poco, El Nuevo Día y UH Sucesos creen conveniente hablar de una familia “marcada por la tragedia”, contando que estos padres ya perdieron a un hijo anteriormente. Telecinco también incluyó esta noticia con un tuit y una imagen de la madre con su hijo. ¿Hasta qué punto se alimenta el drama?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Expuesto este caso, hemos de ser conscientes del gran trabajo que queda por hacer. De la falta de empatía y de la necesidad de ponerse en el lugar de estas familias. El periodismo no es una carrera. Es un servicio a los pies del ciudadano, no contra él. Un periodismo que, hoy en día, necesita ser rescatado de un pozo vacío de humanidad.