El perill d’anar massa de pressa

Autora: Núria Falcó Romagosa (@nfalro)

El dret a la informació és un pilar fonamental de tota societat plural i democràtica, i per tant, els mitjans de comunicació tenen una funció essencial per tal que aquest dret es compleixi. “El primer compromís ètic del periodista és respectar la veracitat”, estipula la FAPE, la Federación de Asociaciones de Periodistas de España en el segon punt dels Principis Generals del seu Codi Deontològic. I no és l’única en parlar-ne: a nivell global, la UNESCO remarca el “dret del poble a una informació verídica” (article 1 dels Principis internacionals d’ètica professional del periodisme) i que el periodista ha de servir aquest dret a la informació “verídica i autèntica” (article 2). En una direcció molt semblant, la Federació Internacional de Periodistes (IFJ) estipula que el primer deure del periodista és respectar la veritat i el dret que té el públic a accedir-hi. Tal i com es diu a la declaració de la UNESCO, en tant que el periodisme és un bé social (tercer article), el periodista té una gran responsabilitat professional i, conseqüentment, el periodista ha de comunicar informacions acurades i comprensives.

Tot i que la teoria és aquesta, les presses a vegades fan que mitjans de comunicació o periodistes difonguin informacions sense prou fonaments o completament errònies. És el que va passar amb una notícia que Vilaweb va publicar el 9 de febrer sobre la suposada nova portada de la revista satírica Charlie Hebdo que va resultar ser completament falsa.  La imatge de la falsa portada havia circulat per Twitter i altres mitjans com El Plural o Público també la van donar per bona. La portada en qüestió feia referència a la polèmica desencadenada per la detenció de dos titellaires madrilenys per presumptament enaltir del terrorisme.

El Consell d’Europa deixa ben clar que les notícies s’han de difondre “després d’haver estat fetes les verificacions de rigor” (epígraf IV). Es podria pensar que cap dels mitjans que van publicar la falsa portada no havien fet un contrast de la informació; d’haver ho fet, haurien vist que a la pàgina oficial de la revista hi apareixia la verdadera portada. La revista es publica setmanalment, i el darrer número havia estat publicat tan sols un dia abans i no feia cap referència al cas dels titellaires espanyols.  Tanmateix, Vilaweb va explica que sí que havien consultat la pàgina web de la revista satírica, però que “en veient que diversos mitjans publicaven la notícia i deien que havia aparegut avui mateix” havien decidit considerar-la bona. Fent aquesta i altres explicacions, Vicent Partal, director de Vilaweb, va signar la rectificació que es va penjar al mitjà, on assumia personalment les culpes del que per tuït va titllar “d’error lamentable”. Van donar més importància al fet que la imatge circulés per Twitter que a la web oficial. No van tenir en compte que Twitter per si sol no és cap garantia de fiabilitat.

El director de Vilaweb va actuar seguint el codi deontològic en acceptar el seu error, perquè el periodista s’ha d’esforçar “per rectificar qualsevol informació publicada i revelada inexacta o perjudicial”, estipula la Federació Internacional de Periodistes (article V).  Partal no va esborrar la notícia ni els tuïts que deixaven el seu  mitjà en evidència, sinó que va trobar més adient signar una rectificació i disculpar-se als lectors “per haver-los fallat” i per “ser transparents amb els nostres errors, de no intentar amagar-los i d’intentar, alhora, explicar què ha passat i per quin motiu”.

Però el principi de veracitat no va ser l’únic afectat, sinó que també es podria considerar que no s’havia respectat la dignitat de Jorge Fernández Díaz, vulnerant el setè punt de la UNESCO. A la portada, a banda d’aparèixer-hi la silueta d’un titellaire i una crida a la “liberté titiriteros” (traducció poc acadèmica de ‘llibertat titellaires’), també es feia mofa de Jorge Fernández Díaz. El ministre apareixia caricaturitzat amb una esquella al coll, un penis volador al costat i se’l titllava de dictador. En aquest cas, per tant, en publicar aquella informació falsa no només es vulnerava el principi de veritat sinó que a més, comportava una falta de respecte envers el ministre. Però a Vilaweb no es va considerar necessari disculpar-se a Fernández Díaz. Qui sí que ho va fer va ser Público, que va qualificar el ministre d’interior de “víctima involuntària de l’error”.