Autora: Carolina Añaños (@carolinaananos)
L’ús de la càmera oculta sempre ha estat una de les espines clavades al costat del periodisme. De vegades és l’única manera d’obtenir una informació essencial, però alhora és una clara invasió de la intimitat de l’afectat. Però com es pot conciliar el dret a la informació i la deontologia?
El primer principi del Codi Deontològic de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) estableix que la fi no justifica els mitjans en l’exercici del periodisme, i que per tant la informació ha de ser obtinguda a través de mitjans lícits. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional Espanyol sempre ha deixat clar que el mètode de la càmera oculta xoca amb els drets de la persona afectada, que sortiria guanyant a la resolució.
Ara la situació canvia. El passat mes de febrer, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va dictar la primera sentència sobre l’ús de càmeres ocultes. La resolució considera que l’interès públic de la informació pot, en alguns casos, justificar l’ús de càmeres ocultes per part dels periodistes. Es tractava del cas de quatre periodistes als quals la justícia suïssa havia condemnat per la utilització d’aquest mètode en un reportatge on denunciaven males pràctiques comercials en empreses d’assegurances. El Tribunal va sostenir que amb aquesta condemna es contrariava la llibertat d’expressió que protegeix el desè article de la Convenció de Drets Humans, i que l’interès públic del reportatge –que es sabés l’engany que portaven a terme les asseguradores– justificava la intromissió en la vida privada de la persona gravada.
Als judicis anteriors, els periodistes s’havien defensat al·legant que havien complert amb l’ètica periodística, ja que no es veia la cara de la persona afectada i la seva veu apareixia distorsionada (es respectava, doncs, l’anonimat). Afirmaven que van fer un ús limitat de la càmera oculta i revelaven informació que contribuïa a la formació d’opinió pública. Una informació que a més era veraç i rigorosa, complint amb els principis sobre Ètica i Autocontrol del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, que sostenen que cal “assegurar la llibertat d’expressió i el dret fonamental dels ciutadans a rebre notícies veraces i opinions honestes”.
La sentència del TEDH ha portat, pel que fa als codis deontològics, a una situació de confusió. És més important el respecte a la privacitat i el dret a l’honor o la llibertat d’expressió i informació del periodista? Com es pot arribar a un equilibri entre aquests dos principis?
Una de les branques del principi de veritat del tesaure elaborat pel Dr. Salvador Alsius fa referència als procediments enganyosos en l’obtenció de la informació, rebutjant l’ús de càmeres ocultes i d’enregistraments subrepticis. En aquesta línia, també trobaríem la referència que fa el principi de responsabilitat del mateix recull a la privacitat i la invasió de la intimitat, cosa que protegeixen també el novè principi de la Declaració de Principis de la Professió Periodística del Col·legi de Periodistes de Catalunya i el vint-i-tresè principi del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística.
No obstant, trobem un altre punt de vista al vuitè principi del Codi Deontològic de la UNESCO, que proclama el respecte per l’interès públic. Això es veu reforçat, per altra banda, al quart principi del Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), que remarca que “només la defensa de l’interès públic justifica les intromissions o indagacions sobre la vida privada d’una persona sense el seu consentiment previ”.
El debat, doncs, està servit. Però en realitat no es tracta de la quantitat de codis que hi hagi a favor o en contra de la utilització de la càmera oculta sinó de la importància que tinguin aquests codis i cada cas en concret. És difícil destriar els codis per decidir si realment la fi justifica els mitjans. No està clar com avançarà a partir d’ara el tractament de la càmera oculta, però no podem oblidar que la raó de ser del periodisme és revelar allò ocult.
Deontologia Periodística 